Indignat

He mantingut silenci durant la campanya per una qüestió molt simple: algú que es presenta en una llista ha de seguir el discurs de l'opció triada i fer-se'l seu (tampoc no hagués dit coses que no penso), així mateix, no vull que hem diguin que soc partidista, que no és un insult, tots ho som.

Ara però, toca recomençar.

Fem-ho pels "indignats". Indignats contra què: la crisi, els banquers, els polítics, els sindicats, el sistema... tots n'estem indignats, tots creiem que no funciona, però, algú aporta solucions? Algú aporta idees més enllà de concentrar-se i acampar per dir-ho? No. La indignació hi és, ara calen mecanismes per solucionar els problemes. Jo no tinc la resposta però potser l'haurem de buscar entre tots. I no val a seure en una plaça.

Seguim amb les eleccions municipals i trobem un nou motiu per indignar-se, i no és altre que el creixement espectacular de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC), no s'entén que a casa nostra triomfin les idees de l'exclusió i de la por a l'altre. Precissament a Catalunya, terra de pas i d'acollida. Qui té la culpa? La crisi, els partits polítcs "tradicionals" que ja no convencen a ningú, tots plegats? Puc estar orgullós ja que amb mí no hi podran comptar mai, i em faig una pregunta: si Bildu ha estat apunt de no poder-se presentar a les eleccions tot i denunciar la violència i l'odi, per què aquests, que fan de l'odi la seva única raó (?) sí ho poden fer?

Patacades, les que han rebut el PSC i ERC. Els primers ja se la devien esperar després del que va passar a les eleccions al parlament de Catalunya i tal i com els està anant amb la crisi econòmica, a més a més, bona part del votant socialista encara vota en clau espanyola... 

El cas d'ERC, potser és més greu i conseqüència de dos grans fenòmens: escollir mals companys de viatge durant els darrers set anys i, sobretot, la divisió de l'independentisme, cada cop més allunyat de les formes polítiques clàssiques.

Demà, més.