divendres, 25 de gener del 2013

Recuperar la Sobirania

Aquest dimecres hem assistit a un fet històric. Pel seu simbolisme i per les seves implicacions polítiques, jurídiques i socials. Hem assistit a la recuperació de la sobirania de Catalunya com a entitat política, jurídica i nacional.A ningú se li escapa que aquesta declaració de sobirania tindrà importants repercusions en el camí que, des del 2010 ( que ha tingut la seva màxima expressió en la manifestació de l'11 de setembre del 2012) s'ha encetat cap a l'alliberament nacional. Ara cal, però, analitzar els orígens i les implicacions d'aquest document.

Per què "recuperar" i no proclamar la Sobirania?

Des del segle XII Catalunya (bé, si hem de ser estrictes els comtats que configuraran Catalunya) que ja presentava una certa uniformitat territorial, política i cultural queda lligada a la Corona d'Aragó mitjançant la unió dinàstica entre Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona) i Peronella d'Aragó, fet que queda confirmat amb l'adveniment d'Alfons IV "el Cast", fill de Ramon Berenguer IV, com a rei d'Aragó i comte de Barcelona. Cal refermar-se en la idea d'unió dinàstica ja que els territoris catalans i aragonesos, a partir d'aquell moment, compartiran monarca però no institucions polítiques i administratives. No cal entrar ara en el detall de l'evolució històrica de la Corona d'Aragó però si cal parlar de la perdua de la sobirania. 
A diferència del que intenta fer la historiografia hispànica (o millor dit, espanyola) la pèrdua de la sobirania de cadascun dels territoris de la Corona d'Aragó no es produeix al segle XV amb la, un cop més, unió dinàstica de les cases Trastàmara d'Aragó i Castella. Un cop més, les institucions no es veieren afectades per aquest fet. Cal dir, però, que existiren intents uniformitzadors, com la creació de la Inquisició.
Aquests intents es repetiran més tard, per exemple el 1640 amb el projecte de la Unión de Armas del Comte-Duc d'Olivares.
Finalment, però, la pèrdua definitiva de la sobirania dels territoris de la Corona d'Aragó es produirà amb la derrota de la Guerra de Successió, confirmada pels successius Decrets de Nova Planta.
Aquesta situació perdurarà en el temps, però els canvis polítics i socials del segle XIX faran que s'estableixi el principi de la sobirania nacional que queda establerta en els "espanyols d'ambdós hemisferis" a la Constitució de Cadis del 1812, que comptà amb una escassa representació catalana. 
La sobirania, en aquest context, queda cedida. Cap dels organismes autònoms catalans que apareixen des d'aquell moment (la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, la Generalitat republicana, o, fins i tot, la Generalitat autonòmica) recuperà la sobirania -si bé hem de destacar que Francesc Macià proclamà la República Catalana, plenament sobirana-.
Ara, amb aquesta declaració de sobirania, s'ha fet el pas necessari s'ha recuperat la sobirania, primer perduda i després cedida.

I, ara, què?

La divisió dels Països Catalans és una realitat, i cadascun
d'ells ha d'arribar a la plena sobirania.
 Ara només ho és Andorra i Catalunya es troba en el camí.
Ara, un cop recuperada la sobirania del poble català apareixen camins diversos. El primer, i el que sembla escollit per la nostra classe política, és que aquesta capacitat sobirana derivi en una consulta (o referèndum) en la que es demani si Catalunya s'ha de separar d'Espanya. També, però podria derivar en una declaració d'independència per part del Parlament, o simplement, podria quedar en això, una simple declaració de sobirania (opció que queda descartada, per motius evidents).

Els Països Catalans

No és extrany que el concepte de Països Catalans quedi fora d'aquesta declaració i és plenament justificable. Si bé aquests territoris configuren una unitat històrica, cultural i social mai han configurat (amb ben poques excepcions) una unitat sobirana. Per tant, si el que volem des de Catalunya és tenir i exercir el dret a decidir sobre el nostre futur, nord-catalans, algueresos, franjatins i, especialment, illencs i valencians han de tenir el mateix dret, però han de ser ells els qui el reclamin i l'exerceixin per tal d'adoptar, per als seus països, el marc jurídic, legal i polític que considerin més oportú que pot estar més o menys lligat a la Catalunya Estat, o no.