dilluns, 17 de juny de 2013

Manipular la història

La setmana passada hem topava amb una imatge curiosa, era una captura d'una doble pàgina d'un conegut diari espanyol monàrquic (l'ABC, per a ser més exactes). En ella s'hi reflectien les “raons” de la nació espanyola i els motius per estar orgullós de formar-ne part. El primer ja era una gran mentida: “Espanya és l'únic país europeu que no ha modificat les seves fronteres des del 1492” afirmen sense por. Com tot seguim veurem, aquesta és la primera gran mentida, després, la resta d'afirmacions, cauen pel seu propi pes. Comencem mentint i seguim en la línia, podem pensar.

Bé, si considerem com a cert que el 1492 es configura Espanya (que no ho és, ni molt menys) podem anar a la realitat.
El 1492 finalitza l'anomenada “Reconquesta” amb l'ocupació del regne de Granada per part de Castella, però encara perviu un estat peninsular no vinculat a la monarquia dels Trastàmara: el Regne de Navarra. Primer error.
El 1504, amb la mort d'Isabel de Castella, Ferran es retira als seus regnes d'Aragó i s'acabarà casant amb Elionor d'Aquitània, amb qui tindrà un fill (tots dos moriran amb pocs dies de diferència en néixer l'infant).
El 1512 el Regne de Navarra és incorporat a Castella per conquesta militar i, finalment, el 1516 l'hereu d'Isabel i Ferran, Carles I, ocuparà el tron dels regnes hispànics.
Aquesta situació però, es veurà modificada el 1580, moment en que Felip II (I d'Aragó), es convertirà en rei de Portugal.
Fins aquí, tot eren guanys territorials, però amb el segle XVII comença la decadència i les pèrdues territorials: el 1640 es produiran les revoltes portuguesa i catalana, cosa que fa que aquests territoris se separin de la Corona. El 1659 es produirà el retorn del Principat de Catalunya, però escapçat pel nord amb la pèrdua del comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, que passen a mans franceses en virtut del Tractat dels Pirineus, que, per cert, no ha sigut mai denunciat per Espanya.
La guerra de Successió suposa, de fet, una nova pèrdua territorial per a Espanya, així, des del 1705 Espanya perd els territoris de la Corona d'Aragó de forma temporal, adquirirà Olivenza a costa de Portugal i, finalment, perdrà de forma definitiva Gibraltar i, fins el 1802 ,l'illa de Menorca, que passaran a mans britàniques.
El segle XIX veurà, però, les darreres modificacions territorials espanyoles. Tot i la recuperació de Menorca, la guerra del Francès suposarà la pèrdua de Catalunya, incorporada a França el 1812. Situació que es mantindrà fins la fi de les guerres napoleòniques, el 1814.


Aquestes modificacions territorials son molt més fàcils de seguir amb l'animació que us adjuntem. Tot i que només he tingut en compte el territori peninsular i les Balears, podríem fer un exercici similar amb l'Imperi espanyol, però només faríem que constatar una constant: la mentida del nacionalisme espanyol, manipulant la història, i sobretot, el retrocés continuat del territori espanyol, que pel que tot sembla indicar, no s'ha aturat.

video




dimecres, 12 de juny de 2013

Llengües oficials

Parlar de llengües oficials d'un estat és complicat. I més quan s'està en un procés com el català, amb un complet enfrontament entre la metròpoli i la colònia, que ha fet que una de les llengües parlades al nostre territori s'hagi convertit en la llengua dels colons i de l'Estat. El castellà és vist com una imposició i de fet, podem considerar que, en certa mesura, ho és.
La proposta, llençada a l'aire per ERC i CiU durant la darrera campanya electoral, que en una Catalunya independent el castellà podria tenir un estatus de cooficialitat, ha generat debats encesos i problemes diversos i mesures com la llei Wert no han fet més que complicar la situació.
La veritat és que en una Catalunya independent amb el castellà com a llengua oficial la situació del català seria similar a l'actual: una llengua minoritzada. 
Així doncs, en la Catalunya independent les llengües oficials han de ser el català i l'aranés (en tot el territori) i no el castellà, que podrà ser emprada pels seus parlants de la mateixa manera que ara, però no de forma oficial en la comunicació amb l'administració o en l'ensenyament.
Concretament, en aquest darrer punt, en l'ensenyament, el castellà passarà a ser considerada una "llengua estrangera" o així és com crec jo que s'hauria de fer.
Si no es produeix aquesta situació seguirem en una situació de diglòssia desfavorable al català i a més, caurem en un cert paternalisme covard vers la població catalana castellanoparlant.