divendres, 22 de març del 2013

Xipre i com volen que funcioni l'economia

Ja ha passat. La Unió Europea castigarà els estalviadors xipriotes per tal de recuperar els diners del rescat bancari al que aquesta illa de la Mediterrània oriental (i dividida, de fet, en dos estats) habitada per poc més d'un milió de persones s'hi ha vist abocada per l'actual crisi financera. 
La solució que la UE ha trobat per garantir el retorn dels diners prestats és la d'imposar un impost a tots els dipòsits bancaris, gravant-los entre un 6,75 i un 9,99% (bé, aquestes eren les dades inicials, ara s'han rebaixat els tipus) matitzades pel govern xipriota que, després de la pressió popular i el pànic subsegüent ha decidit no gravar els dipòsits menors de 20.000€.
Conceptualment, estic a favor d'aquest impost, però per als grans dipòsits (superiors als 100.000€) ja que solen correspondre a societats que troben mecanismes per evitar el pagament d'impostos, com un mecanisme que eviti, o palii, l'evasió fiscal.
Ara bé, en aquest cas l'estratègia falla per la seva base. El gran prestatari europeu (i de Xipre) és Alemanya que amb aquesta maniobra simplement vol garantir que els seus bancs recuperin les inversions fetes "alegrement" en el passat, vaja, el que està passant a tot Europa.
Tot es basa en una perversió del sistema financer i econòmic. Mentre els recursos econòmics (diners) han servit per al consum o l'estalvi l'economia ha funcionat, quan aquests recursos es destinen, simplement, a pagar un deute contret per altres instàncies a través de mecanismes dubtosos i, en el millor dels casos, abusius, el sistema falla i comença a fer aigües. El problema és que els responsables no paguen els seus errors i ho ha de fer, com sempre, el poble, el més dèbil i el menys responsable de la situació.
L'economia no es podrà recuperar amb mesures d'austeritat espartana ni tampoc restringint el consum i l'estalvi, però sembla que les ments pensants de l'economia europea no se n'adonin. O potser el pla és un altre, molt més perillós: crear una Europa de dues velocitats.
L'esquema superior, com funciona l'economia domèstica "normalment".  El segon esquema, el model que intenta imposar Europa, amb les seves conseqüències.

divendres, 15 de març del 2013

Mentides sobre Catalunya

Bergadana, teler mecànic de producció catalana (s.XIX)
Aquest mes de març la revista Sàpiens ens presenta un dossier amb les 10 mentides més repetides de la història de Catalunya. Com sempre, aquesta revista ens ofereix algunes de les claus i les respostes més encertades de la nostra història i elimina mites que fins ara s'havien considerat com a veritats "irrefutables" per a determinats sectors. 
Destaca entre aquestes deu mentides una que per repetida i curiosa encara es fa més increïble; parlem de l'argument espanyolista de que, sense Franco, la industrialització catalana no hagués estat possible. 
Clama al cel aquesta afirmació ja que, d'un sol cop de ventall, s'eliminen prop de 200 anys d'història no només de Catalunya si no d'Espanya. 
Com molt bé s'explica en aquest article la industrialització catalana comença molt abans del segle XX, de fet ja en tenim mostres al segle XVIII, seguint els corrents industrialitzadors que es produeixen al nord d'Europa. Aquesta es desenvolupa al llarg del segle XIX generant models industrials propis del país i que no es repeteixen enlloc més com ara son les colònies industrials.
Per altra banda, aquest procés industrialitzador provoca l'aparició de noves classes socials i organitzacions (patronals, sindicals...) que porten a la modernització del país. Finalment, també desemboca en una diferenciació política entre Catalunya i la "resta" d'Espanya: la divisió entre lliurecanvistes i proteccionistes, amb totes les conseqüències polítiques i històriques d'aquest fet.
Si alguna cosa debem al "Generalísimo" és l'intent de desindustrialització del país, que es va concretar en els intents d'allunyar inversions tant importants com acabaria sent la factoria de la SEAT a Martorell, ubicació imposada per la italiana FIAT. Un fet que lliga bastant amb l'amenaça de deslocalització empresarial en cas d'assolir la independència.

dimarts, 12 de març del 2013

Illes Falkland

Han passat més de trenta anys des de la Guerra de les Malvines però l'enclavament britànic de les Flakland, reclamat per l'Argentina, torna a estar de moda.

Durant aquest cap de setmana s'ha celebrat en aquest arxipèlag austral, habitat per encara no 3000 persones, un referèndum amb l'objectiu d'establir l'actual estatus polític de les illes. El resultat no deixa lloc a dubtes, un 98,9% dels habitants amb dret a vot de les illes ha decidit que volen mantenir-se com a un territori d'ultramar de la Gran Bretanya.

Aquest fet, no obstant no fa callar les reclamacions argentines, basades en uns drets històrics més que dubtosos. 

Fent paral·lelismes amb l'Estat Espanyol podríem parlar dels casos de Ceuta, Melilla i, en menor mesura, les Illes Canàries, reclamades com a vàlvula d'escapament quan hi ha algun rebrot social contrari al règim al Marroc. 
El règim alauita reclama des de fa anys la possessió d'aquests enclavaments africans en contra de, segons sembla, la voluntat majoritària dels seus habitants, i és clar, l'oposició frontal dels successius governs espanyols. 
Potser una solució per dirimir i tancar definitivament aquest contenciós seria prendre exemple de les Falkland, convocar un referèndum en aquests territoris per a que els seus habitants puguin esgrimir un argument real i de pes davant de l'ONU fent callar les reclamacions irredentistes del Marroc. És clar que aquesta és una opció perillosa per a Espanya ja que concedir el "dret a decidir", encara que sigui per confirmar una situació com l'actual, per a un determinat territori pot suposar, i de fet ho suposaria, permetre el mateix exercici democràtic a d'altres territoris que, com Catalunya o Euskadi, tenen com a objectiu trencar amb l'Estat espanyol.


divendres, 8 de març del 2013

Totalitarisme

Aquesta setmana ha finalitzat amb la polèmica oberta per les declaracions realitzades per l'ex-president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra en les que qualificava de "feixista" "totalitari" i "colpista" el president Mas pel procés que aquest s'ha vist a dirigir cap el dret a l'autodeterminació de Catalunya (diguem-ho sense eufemismes d'una vegada).
Les declaracions d'Ibarra sempre han sigut polèmiques ja que és una persona que, si alguna cosa l'ha caracteritzat, és la seva manca de "tacte" polític o, dit d'una altra manera, la seva sinceritat. 
No obstant això en aquesta ocasió, com en moltes altres ha pixat fora de test.
Entendre que dirigir un procés com el català, en el que una gran majoria de la població (el 55% segons el darrer CEO) entén que la independència és la millor solució per al país, és optar per ubicar-se en el feixisme o el totalitarisme és com a mínim, demagògic. La defensa de la Constitució espanyola que fan determinats sectors de l'espanyolisme més ranci és una mostra més d'aquest totalitarisme. El compliment de la legalitat no pot ser mai una excusa per a negar el principi de la democràcia. Si bé les lleis han estat fetes per a ser complides aquestes són humanes i no divines, i per tant, estan supeditades a la voluntat dels homes, que les poden canviar quan aquestes ja no són útils. Concepte que, des de mentalitats tant poc democràtiques com les que mostren els polítics espanyols, és difícil d'entendre.
Les declaracions d'Ibarra, i altres exabruptes com la destitució del Fiscal General de Catalunya, Martínez Sol, només faran que accelerar el procés i el tancament de les opcions "legals" a una sortida de Catalunya de l'Estat espanyol només faran que donar-nos una major raó i necessitat. 
Potser sí que l'haurem de declarar "heroi indepe"...

divendres, 1 de març del 2013

Quo Vadis PSC

Quo Vadis és la pregunta que, segons l'evangeli, fa Déu a Pere quan aquest marxa de Roma moments abans del seu martiri, l'any 64.  Literalment, "on vas?". Una pregunta pertinent en aquests dies, tant pel canvi de pontificat com pel canvi produït en el sí del PSC.

I és que el procés sobiranista català ha aconseguit ja, en certa mesura, una primera victòria i un primer alliberament. Després de 36 anys de "democràcia" el PSC ha votat al Congreso de los Diputados madrileny una cosa diferent del seu partit "germà" espanyol el PSOE. Es tracta de la proposta per instar, des del congrés, el govern espanyol a iniciar un diàleg que permeti avançar, de forma democràtica, en el dret a decidir dels catalans.
La votació no va ser cap sorpresa. Rotunda majoria contrària a aquesta possibilitat i cop de porta a qualsevol possibilitat de diàleg i pacte. Un altre tema...

Ara bé, en aquest cas el PSC s'ha desmarcat del PSOE i, per fi, s'ha situat del costat de la democràcia i de la voluntat majoritària dels catalans: volem ser preguntats i volem respondre a la pregunta, simplement. El gest és important ja que tot i que defensin altres opcions a les independentistes (el no, el federalisme, el que sigui) sí accepten la possibilitat de que aquesta pregunta es faci. 

El gest és important i sembla respondre a la rebelió interna a les files del socialisme català, allunyat cada cop més d'una direcció escollida a dit (sí, a dit, no hi va haver primàries per "falta de temps") que s'ha mostrat contrària al procés sobiranista i, en certa mesura, al dret a decidir. Una correcció feta aquesta setmana que, per altra banda, genera dubtes importants. El PSC es sumarà, amb el temps, al sobiranisme? Vol simplement, recuperar espais perduts per "frenar" el procés? És una maniobra de la directiva i, sobretot, Pere Navarro, per consolidar el seu paper dirigent? Carme Chacón es farà militant del PSOE? Hi haurà, com reclamen alguns "barons" un desembarcament del PSOE a Catalunya?

Moltes preguntes, molts dubtes que només el temps serà capaç de resoldre.