dissabte, 18 de gener de 2014

Una raó pel no...

Com molt bé m'han fet notar en un comentari a una entrada anterior, sí que m'ha arribat, finalment i després de molt demanar-ho, una argumentació a favor del no. Ara bé, he de dir que és una argumentació dèbil, flonja, agafada pels pèls si voleu. I és que es tracta d'un argument de tipus legalista, un argument fonamentat en la filosofía i els orígens del pacte social que s'implementa en la Constitució del 1978.
Cal dir que l'argumentació ha estat llarga i, de fet, encara resta oberta, per tant, aquestes son algunes conclusions parcials. El debat, intens, interessant, enriquidor i amè ve iniciat i mantingut per una persona a qui, a més d'estimar, respecto per la seva potència intel·lectual.

El pacte social, com a concepte filosòfic

Cal indicar, d'entrada, que aquest és un debat filosòfic i que, per tant, és necessari tenir un cert coneixement del fons i del llenguatge, com que jo no soc filòsof de formació intento "traduïr" la terminologia i fer-la més planera. No sé si ho aconsegueixo. Així doncs, parlem del pacte social. Aquesta idea, expressada per J.J. Rousseau intenta explicar com s'organitzen les societats modernes, i ho fa a través del concepte del "pacte" a que arriben els homes, com a éssers lliures, per tal de configurar unes societats que funcionin.Així doncs, només les societats formades per homes lliures i iguals poden arribar a aquest pacte que, durant els diversos períodes de la història, ha pres diverses formes. En el moment actual, el pacte social queda reflectit en documents constituents i en la legislació, és a dir, el pacte queda fixat per la Constitució i les lleis. 
Segons aquesta visió, tot allò que està establert en el pacte és lícit i tot allò que no hi és suposa trencar-lo. Com tot pacte però, té sistemes per a millorar-lo o modificar-lo, si és necessari.

La sobirania

El concepte de sobirania, doncs, s'inclou en el pacte social. La sobirania, segons aquesta visió pertany a tots i cadascun dels individus que formen part del cos social. Dit això, quan aquest concepte es concreta en societats tendeix a parlar de "pobles" o "nacions". I aquí entrem en la discussió. Què és una nació/poble? Doncs hi ha dues possibles respostes, la de la tradició liberal (visió francesa, si voleu) diu que és un "conjunt de persones que són conscients i tenen la voluntat de formar una nació", la tradició historicista (visió alemanya) parla de "conjunt de persones amb història, llengua i cultura comunes", només cal triar, però de fet no hi ha una definició exacta i ambdués poden ser correctes. En el cas de Catalunya totes dues son bones, i és més, des del meu punt de vista cal dir que ha de primar, sobretot la voluntat dels individus. 
Per tant, Catalunya és nació per què ho vol ser i, com a nació, també és sobirana. I una sobirania pot ser compartida, fins que es decideix que ja no ho serà; moment en el que ens trobem.


La Llei


En el cas que ens ocupa, però, aquesta voluntat xoca amb la llei, amb el pacte. Tal i com indica l'article 2 de la Constitució espanyola, la "sobirania nacional es fonament en la indissolubilitat de la nació espanyola", ara bé, no indica quina és aquesta nació. També, aquesta Constitució, la llei, estableix com es pot canviar el pacte, com es pot modificar. Cal però, la voluntat política de fer-ho.
Tot i que el pacte pot dir el que diu, i pot ser tant ferm com sigui, no deixa de ser quelcom modificable per la voluntat de les persones, dels que, en definitiva, van subscriure el pacte. I, com bé diu el Tribunal Internacional de la Haia "cap llei pot estar per sobre de la voluntat democràtica de la gent".

Modificar o trencar el pacte social?

Fins aquí, una introducció. Quina és la discussió? Cal modificar o trencar el pacte social? La reclamació independentista catalana és una modificació o un trencament del pacte social? Doncs de fet, és un trencament del pacte social que configura l'Estat espanyol, o no, de fet és simplement una part del pacte que el trenca, l'altre part el pot mantenir. Però com s'arriba a aquest trencament? Doncs per què ja s'havia trencat anteriorment. 
El pacte social que fixa la constitució espanyola s'ha trencat diverses vegades, incomplint alguns dels preceptes fixats en ella ("dret a l'habitatge i al treball dignes", per exemple) i en la, mal anomenada qüestió territorial, incompliments flagrants: manca de respecte per la llengua (i els seus parlants), generació de greuges econòmics, menyspreu institucional i, sobretot, i més greu, noliejament de la voluntat popular, arrabassada per organismes desprestigiats i mediatitzats. 
Hi ha qui encara és partidari de demanar un canvi, una modificació del pacte social. És un plantejament respectable però il·lusori. Aquests intents de modificació ja s'han dut a terme amb resultats no ja negatius, si no contraproduents que han generat frustració i l'aparició de l'extremisme actual, per totes dues bandes. Però quan una relació arriba a punts de no acord, és millor, per a tots, posar fi a aquesta. 
Per tant acusar l'independentisme de voler trencar el pacte és encertat fins a un cert punt. Preguntem-nos, qui ha trencat el pacte social? Potser la resposta farà canviar el punt de vista d'algun partidari del "no".

I doncs, fins aquí, tenim algun argument vàlid pel "no"??

1 comentari:

  1. L'argument vàlid pel no em sembla que ja ha quedat clar: primer, perquè tot i que sembli il·lusori, cal continuar sempre en la lluita d'aquest canvi del pacte (aquesta visió, com has assenyalat, és la francesa, i de fet la nostra intenció com a ésser lliures ve més determinada per l'aire francés que no pas l'alemany, on portat a l'extrem podríem arribar a dir que els homes es configuren a partir de la seva terra, que no es fals, però es queda massa curt); i segon, perquè la lluita de fons tal i com s'està portant a terme és una alta irresponsabilitat, no d'ara, sinó de fa temps de voler, de mateixa manera que tots el nacionalismes, mantenir una veritat que no és, si més no, una creencia: la pertinença a un lloc, a una cultura. Això és un sentiment i res més. El que caldria, en tot cas, és reformular tota l'estructura de l'Estat preguntant a tots els sobirnas sobre la mateixa. Crec que l'independència sempre és possible si, primer es respecten les pautes, i segon les raóns no són sentiments sinó de caire ideológic. I en aquest cas, dintre del projecte europeu, "separarse" d'un país no és el problema, sinó deixar de lluitar contra qui, dintre del projecte europeu, el fa empitjorar i deixar de ser: el problema no és de caire nacional, sinó de caire ideològic. Sobretot s'ha de mantenir sempre un aire crític amb tot allò que ens envolta. En tot cas, felicitats per reflexionar sobre quelcom que sembla oblidat.

    ResponElimina