dimecres, 24 de febrer del 2016

Pactar a Espanya: la quadratura del cercle

Han passat ja dos mesos de les eleccions espanyoles, unes eleccions que per a molts catalans habien de ser intrascendents. Els resultats que es produiren aquell 20 de desembre obrien un ventall gairebé impossible de tancar. La victòria va correspondre, sorpresivament, al PP però aquest s'està mostrant incapaç de consolidar la seva posició i els partits emergents (Podemos, Ciudadanos...) no han assolit els seus objectius de ser realment decissius i provocar un canvi.
Després de la retirada, a última hora i per sorpresa, de Mariano Rajoy com a candidat arriba el torn del líder del PSOE de proposar la seva candidatua. Coneixent les pròpies debilitats (internes i externes) està intentant quelcom difícil, però sembla que no impossible: bastir un ampli acord que li permeti assolir la investidura.
I sembla que ho està aconseguint. Per una banda ja ha negociat amb Podemos, però sense arribar a cap acord concret i ahir assolia el pacte amb Ciudadanos, un pacte que pretén la regeneració democràtica (sic) i la reforma "exprés" de la constitució espanyola.
Un pacte insuficient i que dificulta possibles pactes necessaris (sembla ser que a Podemos no li agrada gaire, aquest acord).
Si analitzem bé el pacte veiem que la música sona bé, però la lletra, el detall, ja grinyola. Centremnos en un punt, la supressió de les diputacions, una de les institucions polítiques més antigues de l'organització de l'Estat (foren creades el 1848) i que s'han convertit en centres de poder polític i d'administració territorial molt potents. Com a exemple, són les encarregades de gestionar els impostos municipals del 90% dels municipis. (per cert, les diputacions forals no es toquen)
Només aquest punt ja ens fa pensar que aquest acord, és fantasiós i inaplicable, i menys en tres mesos.
Altres són els elements que ens fan pensar que Pedro Sánchez no serà president i es produiran noves eleccions (molt probablement al juny). La manca de suports ja que no està clar que Podemos acabi recolzant aquest pacte, la negativa del PP a "deixar fer" (i ja no diguem a reformar la Constitució) i, sobretot, l'aritmètica. Una aritmètica que fa que el vot negatiu d'ERC i DiL bloquegi qualsevol opció de formar govern a Espanya.
No per allunyat (per espai i per pensament) deixa de ser interessant seguir aquests moviments. Amb crispetes.

divendres, 12 de febrer del 2016

I només és un màster...

Un màster, en coaching, és la polèmica d'aquests dies a Santa Margarida de Montbui. Un màster en gestió que ha de cursar l'alcalde. Un màster que costarà, pel cap baix, uns 4000 € que pagarem tots els montbuiencs i montbuienques, Dietes a part, és clar. 
Contrasta aquesta despesa, no ja amb la situació general del municipi (recordem, un dels municipis amb els índexs d'atur més elevats de Catalunya), si no amb els recursos destinats als ajuts als estudiants, unes beques universitàries que, en el millor dels casos arriben a 400 € per curs. Qualsevol universitari (i els seus familiars) és conscient que això és la "xocolata del lloro". I alhora no existeixen altres beques per a d'altres nivells educatius i es tanquen llars d'infants per què son "inviables" econòmicament.
Sí, senyors, és una vergonya. I més quan et diuen que aquesta despesa va ser acordada per la Junta de Govern municipal, i t'adones que no és un cas aïllat, que hi ha una "trama" darrere de tot això. Són prou coneguts els casos en els que l'alcalde, ocupant altres càrrecs institucionals és sospitós d'haver obtingut uns recursos econòmics de forma no gaire correcta (vaja, d'haver posat la mà a la caixa). Hom podria pensar que ja és un costum, un mal costum.
Però n'hi ha que encara se sorprenen (i s'indignen, és clar, com si no!!). Però el greu és que se sorprenen. I tornen a fer el de sempre, apuntar i disparar tota l'artilleria (a vegades amb la pòlvora mullada) contra "l'home", perdent de vista la implicació de tot un "equip", tot un grup que n'és còmplice.
D'altres callen. Un silenci còmplice o un silenci meditat? Els mal pensats, els emprenyats amb tot i tots ja hi veuran el silenci còmplice, no falla. Però potser, abans de parlar, de criticar o d'atacar, cal meditar què és el que realment està passant. No cremem els cartutxos en una gran fogarada inicial per lamentar-nos, més tard, quan la batalla sigui encara més dura, de la falta de munició. El xoc és inevitable i arribarà. Caldrà estar ben armats per a la defensa i poder capgirar la situació.