dimarts, 29 de desembre del 2015

Empat? O hi ha alguna cosa més?

12 hores. Aquest va ser el temps que van necessitar els militants i simpatitzants de la CUP el passat diumenge 27 de desembre per adonar-se que es troben en un atzucac. Dotze hores d'assemblea, tres votacions ajustades i, finalment, un empat. No entraré a valorar les possibilitats matemàtiques o estadístiques que això passés o fos, simplement, possible. Tampoc valoraré els mecanismes de decissió d'aquesta formació política. Són ells els que trien i els que decideixen. O no.
I aquesta és la qüestió més greu, no s'han decidit.
Però, per què no s'han decidit? Massa sospites m'assalten  i cap d'elles és bona. Anem a veure-les.

1. Tupinada

Ja a les xarxes socials n'hi ha que han denunciat la suposada tupinada ocorreguda en aquella assemblea. Sembla que el sí a la investidura d'Artur Mas prenia una certa volada, que guanyava com a opció preferida però amb un marge just, molt just; i que alguns dels sectors més bel·ligerants amb el president en funcions van pressionar per anul·lar vots afirmatius fins aconseguir l'empat que ho deixa tot obert. Sincerament, rocambolesc, massa increible i, el pitjor de tot, aquesta "solució" no faria més que fer encara més gran la rassa existent entre els diversos sectors de la CUP. No solucionaria res i, a més, empitjoraria les coses. I encara més greu: si existeix tupinada o una sospita d'ella, no és millor denunciar-la de forma interna abans d'iniciar un nou episodi de la patètica "pressing CUP"?

2. Teatre

Tres mesos de negociació, dues assemblees, propostes i contrapropostes, articles a la premsa d'uns i altres, pactes parcials i pactes finals... Tot és molt conegut, és la dinàmica normal de la política: la negociació entre els representants escollits a les urnes per tal de lligar acords en que totes les parts obtenen petites victòries i pateixen petites derrotes. No tothom acaba content però s'arriba a un punt mig. Però, ai las!, les CUP tenen un sistema de funcionament assembleari i les decissions es prenen de baix a dalt. I a més, són conseqüents (o volen ser-ho) i mantenen, com a mínim, les aparences. Però és això, al final: teatre, i teatre del bo. Al final, serà el consell nacional (previst pel dia 2 de gener) qui acabarà decidint i molt probablement, com a mal menor, acceptarà la investidura de Mas.

3. Vertígen

L'independentisme, tradicionalment d'esquerres, sempre s'ha trobat del costat dels "bons", dels que només han denunciat els greuges i dels que oferiem un projecte nou. Però en comptades ocasions ha assolit el poder. I sempre ha passat el mateix, S'ha instal·lat una sensació de "vertígen", de por al poder que ens ha fet perdre de vista l'objectiu i, sobretot, com assolir-lo. Quelcom que la dreta no ha sofert, cert. I aquesta podria ser la situació patida per les CUP: han obtingut una gran capacitat d'influència i, per tant, es troben en una situació de poder sense estar plenament preparats per a aquesta. I apareixen les contradiccions i les pors. El "vertígen". Però cal tancar els ulls molt fort, omplir-se de valor i seguir endavant. La por, o la prudència, no ens ha de fer traidors. 

El mal menor

Arribats a aquest punt de bloqueig en que Junts pel Sí va obtenir la victòria electoral del 27 de setembre alhora que s'assolien les cotes més altes de l'independentisme polític sense ambigüitats, cal triar entre el mal. El mal major i el mal menor. El mal major ja el coneixem: immobilitat, noves eleccions amb un elevat grau d'incertesa (amb un creixement sospitat d'opcions que, ni es defineixen en la qüestió nacional ni tindran capacitat decissòria real) i un manteniment de l'statu quo nacional i social durant, com a mínim, quatre anys més. O bé el mal menor: acceptar la investidura d'un Artur Mas amb una motxilla carregada de polítiques de dretes i iniciar el procés de ruptura amb l'Estat espanyol i la construcció de la República Catalana en un termini màxim de 18 mesos (tenint en compte que ja n'hem perdut tres, de mesos). Ho tinc clar, trio mal menor i espero que els companys de viatge (i d'altres coses) de la CUP acabin fent aquesta tria també. Per responsabilitat, per valentia, per coratge.

dijous, 10 de desembre del 2015

Mandra, cansament i, sobretot, què hi fem a Madrid?

No ho negaré, el proper 20 de desembre em plantejava dues opcions: o bé quedar-me a casa o bé entaforar en un sobre tota la publicitat electoral que ens arribarà a casa i encavir-lo com pogués, a l'urna del meu col·legi electoral. Aquestes eren les opcions reals car, si em desconnectat, fem-ho bé. 
Però els esdeveniments i les "enquestes" (que per altra banda, no estan pensades per copsar la realitat si no per crear-la, però aquest seria un altre tema) fan que m'ho hagi replantejat.

Primer, la situació de bloqueig institucional, fa que després del 27S seguim sense govern, i van ja gairebé tres mesos!! Situació que ha posat a la nevera el procés independentista. Cal potser un revulsiu, un toc d'atenció que faci desencallar els mecanismes de desconnexió. 

Segon, la pujança d'opcions ja no només unionistes, si no descaradament recentralitzadores i que ofereixen, sense cap pudor, una solució no pactada si no simplement d'"aplicació de la llei", vaja, el que es coneix a tot arreu com a colonialisme: tu calla que jo sé el que et convé. O pitjor encara, cants de sirena que mai, mai, mai es faran realitat (i sap greu, no només per nosaltres, si no per aquelles persones de bona fe de l'estat espanyol que se les empassen). 

I tercer, cal fer les passes necessàries, cal anar filant prim i acabant de deixar clar que volem desconnectar, que estem desconnectant i la República catalana està apunt d'arribar. Cal deixar un missatge clar, més clar que el 27S encara. No podem cedir ni un mil·límetre de tot el que hem aconseguit i potser ara, encara no, no podem desconnectar i hem de fer un toc d'alerta, una amenaça seriosa i contundent de la millor manera que sabem fer-ho: votant i fent expressa la nostra voluntat a les urnes. Espantem-los, fem-los evident que tenen un problema i que no el saben ni el volen solucionar, el proper 20 de desembre anem-hi, votem i fem-ho per opcions clarament independentistes. Desbloquegem la situació, empenyem. I tot seguit, tibem del cable i desconnectem, però el 21 de desembre, no esperem més. 

FEM-HO perque diuen que és impossible i no ho sabem.

dissabte, 21 de novembre del 2015

Eppur si muove...

Eppur si muove... amb aquestes paraules, dites en veu baixa, finalitzava la seva retractació Copèrnic, va reafirmar que la Terra, com a planeta, era al centre de l'univers, on restava immòbil i que la resta
d'astres giraven al seu voltant, vaja, la vella teoria geocèntrica, que ell mateix havia desmentit amb la ciència i que va ser substituïda per l'heliocentrisme que ell mateix defensava.
Doncs ara mateix, després d'un 27S un xic decepcionant, ens trobem en aquest punt. Existeix un "bloqueig" a la investidura de Mas i el franquisme sociològic creu haver aconseguit el seu objectiu: que ens barallem entre nosaltres.
Però no, no tot és el que sembla i resulta que ens anirem trobant sorpreses. CUP i Junts pel Sí han arribat a grans acords, el primer la declaració d'inici del procés independentista que ha desarmat completament l'Estat i si no, com obligar a fer allò que ja s'ha dit que no es farà?

Però la mostra ens va acabar d'arribar ahir, amb les condicions draconianes i completament colonials imposades pel "sinistre" d'economia espanyol Cristóbal Montoro per tal de concedir el darrer FLA a Catalunya: es concedeix una quantitat molt superior a la sol·licitada (de 2600 milions a una mica més de 3000) però amb el total control per part de l'Estat del destí d'aquests "ajuts".

Que bé, parlar d'"ajuts" i fer-ho del FLA és ser ja cínic. Primer, el Fons de Liquiditat Econòmica es nodreix dels imposts de tots els espanyols (i de moment, administrativament, bona part dels catalans ho som, que no tots), Catalunya segueix aportant un 20% d'aquests imposts (per tant, podriem dir que el 20% del FLA ja és "nostre") però el més roí de tot plegat és que el FLA és un préstec que fa l'Estat a les Comunitats Autònomes, que és clar, aquestes han de retornar... alhora que distribueix, tard, malament i amb objectius dubtosos els imposts recaptats. I si a més a més, tenim en compte que el tipus d'interès aplicat al FLA és molt superior als tipus d'interès que existeixen en mercats internacionals aplicats al deute sobirà, ja hem arribat al cap del carrer.

El FLA no és una ajuda, és una gran trampa. Té com a objectiu forçar la insostenibilitat del sistema financer de les CCAA (totes excepte les d'Euskadi i Navarra, que no el "necessiten", curiosament...) i fer que l'Estat les hagi d'anar rescatant periòdicament fins que aquestes ja no puguin més. Vaja, per si no havia quedat clar, és una recentralització encoberta i a ritme lent però sostingut.

Però hem de dir, novament, gràcies. Sí algú creia que el procés entrava en la seva darrera fase, terminal, moribund, ens arriba una nova alenada d'aire fresc des d'on sempre ens ajuden, des d'un estat que prefereix ofegar i humiliar a acceptar la voluntat democràtica i el pacte. Gràcies, si algú encara creia que havíem de patir (que no, que segur que es posaran d'acord...) ens acaben de confirmar que eppur si muove.

dimecres, 30 de setembre del 2015

Una anàlisi a correcuita del 27S

Tant temps esperant i ja ha passat. 
El passat diumenge, 27 de setembre, es produïen les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions especials, diferents, no només pel marcat caràcter plebiscitari d'aquestes (que alguns negaven però que finalment han abonat). El primer aspecte que les ha fet diferent ha sigut la participació, que s'ha enfilat fins gairebé el 78%, quan els màxims històrics en unes eleccions autonòmiques eren propers al 60%. Això sol ja ha permés fer caure un dels mites de l'unionisme: per primera vegada la "majoria silenciosa" ha sortit i s'ha expressat, però, oh! sorpresa! no ho ha fet del tot com ells voldrien.
La segona qüestió ha sigut el caràcter plebiscitari. Era un plebiscit o no. Des de l'unionisme es va anar negant aquest extrem fins que varen veure els resultats. Si simplement sumem els vots de les candidatures netament independentistes (JxS i CUP) al SÍ i la resta els incloem al NO, el plebiscit s'ha perdut ja que 1957348 vots (el 47.74%) eren favorables a la independència mentre que el No ha obtingut 2120586 vots (el 52.26%). Certament, hem perdut. Però casualment, la distribució d'escons ha facilitat la victòria del Sí (de forma contundent amb 72 diputats independentistes) en aquest aspecte.
Però aquesta és una anàlisi tramposa i per diverses raons. La primera, és que l'unionisme es va negar a donar caràcter plebiscitari a aquesta contesa, si així ho hagués sigut, haguessin permés un referèndum. La segona raó és que se sumen vots al no que potser, i tal i com algunes formacions han dit ja, es decantarien cap al Sí, fent variar el resultat.
Així, hauriem de dir que el Sí compta amb 1957348 (48%) vots, el No estricte compta amb 1605563 (39.37%)vots i el vot indefinit suma 515023 (12.63) sufragis, això fa variar, i molt, el resultat del plebiscit, que en un cas de Sí-No quedaria distribuït en un 54.94% pel Sí i un 45.06% pel No. Hem guanyat, en vots i en escons i això segueix endavant. I si no ho veuen clar, ja saben què han de fer: referèndum vinculant. 
Fent aquesta lectura, és evident què hauria de passar ara, però no obstant això, els càlculs són ambigus, insuficients i per què no dir-ho, fins i tot tramposos.
La victòria de Junts pel Sí tampoc és suficient, per si sola, per iniciar un procés de trencament tal i com aquest estava establert per aquesta formació, cal un consens amb altres forces polítiques independentistes (CUP) i "dubitatives" que matisaran el full de ruta.
Ara, doncs, s'obre un espai d'una certa incertesa. 
Els pactes son limitats, ja que les ofertes també ho son. Així, i sense entrar al detall, les CUP podrien vetar Artur Mas com a president a canvi de mantenir el termini de 18 mesos proposat per Junts pel Sí, o bé podrien acceptar Mas com a president, a canvi d'escurçar els terminis. 
Cap de les dues opcions acaba de ser la bona, pel meu gust, però en una partida com aquesta cal arribar a consens i "sacrificar" algunes peces pel camí. I tothom ho haurà de fer; però ens en sortirem.
Quina serà la tria final? S'accepten apostes.

divendres, 25 de setembre del 2015

La Lliga, el Barça, l'Espanyol i l'esport català

El darrer argument de l'unionisme que ens arriba i que volem explicar és la possible (segura, diuen ells) exclusió dels clubs esportius catalans de les diferents lligues espanyoles. Els exemples més evidents i "preocupants" serien l'expulsió fulminant del Barça i l'Espanyol de la Lliga Professional de Futbol. Vaja, s'haurien acabat per sempre més els "clàssics" i, el que és pitjor, tant Barça com Espanyol baixarien de nivell esportiu convertint-se en uns clubs de segona fila a nivell europeu, que només podrien aspirar a "colar-se" en uns vuitens de la Champions, per exemple. S'obliden, però, que aquesta circumstància també la podrien patir els grans clubs espanyols, simplement per la falta de competitivitat entre Barça i Madrid, vaja, un efecte mirall.
La solució per a que això no passés existeix. La LFP és una entitat privada que no depén d'estructures polítiques estatals i amb una simple regulació legal i estatutària es podria permetre la inclusió dels clubs catalans en la Lliga espanyola tal i com ja succeeix amb els clubs andorrans.
Ara bé, si fem un cop d'ull a l'esport català en general, seria convenient aquesta solució? Podria ser, certament, que Barça i Espanyol baixessin en la seva categorització (reducció d'ingressos econòmics i nivell esportiu, per exemple) però a la inversa això provocaria un creixement important per a d'altres entitats. 
Si parlem de futbol (el bàsquet podria incloure's en aquesta mateixa categorització) l'expulsió de Catalunya de les lligues espanyoles provocaria la creació d'una lliga catalana de primer nivell i, com a conseqüència, la promoció directa de tots els clubs a excepció dels "dos grans" (els de 2ª serien de 1ª, els de 3ª de 2ª i així successivament).
I si parlem d'esports, diguem-ne "minoritaris"? Doncs encara millor!! El hockei, handbol, cricket, rugby... guanyarien espais que ara no tenen, les lligues catalanes d'aquests esports serien més potents, i a més, algunes de les lligues espanyoles virtualment "desapareixerien" (penseu, quants equips de hockei no catalans hi ha a Espanya?)
L'altra conseqüència important i beneficiosa seria l'augment de la presència catalana en esdeveniments esportius internacionals com ara mundials, jocs olímpics, etc. on ara ja destaquem però limitats per la cotilla que suposa formar part del Reino de España. 

Com podeu veure, els beneficis superen amb escreix els possibles perjudicis. Una altra bona raó per a que aquest diumenge voteu per la Independència de Catalunya.

(Si esteu interessats en aprofundir en aquesta qüestió, visiteu www.guanyarem.cat)

dimecres, 23 de setembre del 2015

Energia i ecologia

Un dels aspectes que més dubtes generen de cara al desenvolupament del nou estat català és com aquest es podrà mantenir enèrgicament i si aquest desenvolupament econòmic serà respectuós amb el medi ambient.
Tradicionalment Catalunya és un territori deficitari en fonts energètiques. Els dipòsits de combustibles fòssils són virtualment inexistents o inexplotables. Existeixen, certament dipòsits de carbó (d'ínfima qualitat) i de petroli (difícilment extraibles si no es fa amb procediments de fracking) i el gas natural és inexistent. No obstant això, Catalunya és un gran consumidor d'aquestes fonts energètiques, cosa que ens fa excepcionalment dependents d'altres països productors. 
No obstant això, Catalunya és, o podria arribar a ser, autosuficient en matèria energètica. I com? 
Basant la seva producció energètica en les energies renovables. La primera a tenir en compte és l'eòlica, àmpliament implantada en el territori però amb el consegüent impacte visual i ecològic, la segona font energètica seria l'energia solar, ara perseguida i abandonada per les estructures polítiques i les oligarquies energètiques espanyoles. A més, l'impacte visual i ecològic seria gairebé inexistent, simplement substituint (i premiant!) les cobertes de teulada amb plaques solars aconseguiríem una producció energètica impressionant. Finalment, ens trobem amb la producció de biomassa. El 60% del territori català està cobert de boscos. Enormes masses forestals oblidades i abandonades simplement per que no són rendibles econòmicament que, a mitjà termini, ho poden arribar a ser. A més, això contribuiria al manteniment d'uns boscos que, periòdicament, es veuen afectats per grans i cada cop més freqüents, incendis forestals.
Finalment, encara existeixen altres opcions energètiques que, podríem dir, es troben a mig camí. L'explotació hidroelèctrica i l'energia nuclear. La primera té un impacte paisatgístic i mediambiental innegable, però té un avantatge: no pot créixer més ja que els rius més cabalosos de Catalunya ja estan explotats al màxim. La segona, centrada al Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre (Ascó, Vandellós) no ha de créixer més, simplement desaparèixer. Però actualment proporcionen un important percentatge de la producció energètica de Catalunya.
Finalment, cal parlar de les interconnexions. Entre elles destaca el gasoducte procedent d'Algèria (que, curiosament, no connecta amb Europa) i línies elèctriques de dubtosa utilitat com la MAT. Aquestes infraestructures poden ser necessàries en cas de dèficit energètic (que no és el cas) però també ho poden ser en cas de superàvit, perfectament possible.
El potencial de producció energètica de Catalunya és molt elevat, però amb legislacions com l'actual, que castiga la producció energètica sostenible es veu limitat. La república catalana serà la garantia de desenvolupament d'aquestes opcions energètiques i de, també, la independència energètica, cosa que, a més a més, ens pot permetre assolir costos de producció energètica molt més baixos i, com a conseqüència lògica, un abaratiment dels preus d'aquesta.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Atur i pensions

Una de les preocupacions bàsiques de la societat catalana, com a mínim des del 2008, és la situació econòmica. Relacionant-la amb el procés nacional s'ha produït el fet que s'han generat dubtes a l'entorn de com es poden garantir les pensions i les prestacions d'atur en una Catalunya independent.
El discurs unionista ens adverteix de la impossibilitat de la República Catalana de garantir aquestes prestacions, però ho fa en base a una sèrie de premisses falses.

Les pensions estan garantides amb la República Catalana

L'unionisme ens diu que les pensions no es podran pagar en una Catalunya independent, i ho fa falsejant la realitat. El sistema de pensions espanyol (i català, ara per ara) és el que es coneix com a sistema redistributiu, això vol dir que son els treballadors en actiu els que paguen les pensions existents. Això vol dir que els que cobren una pensió ho fan per què hi ha gent que treballa i no per què haguessin treballat anteriorment. És fàcil entendre, doncs que, com més gent treballi (i cotitzi) més fàcilment es podrà fer front al pagament de les pensions.
També pel que fa a la quantia de les pensions cal tenir en compte aquest factor, com més elevat sigui el sou, més alta la cotització i, de retruc, més elevada la pensió.
I doncs, quina és situació real? 
Catalunya, amb el 16% de població aporta el 29% del Fons de Reserva de la Seguretat Social a Espanya, fons destinat a garantir el pagament de les pensions però que ha estat sistemàticament buidat pel govern espanyol en els darrers anys per afrontar altres pagaments que res tenen a veure amb la Seguretat Social.
Dit això, en el període 1995-2010 Catalunya generà un superàvit de 3.384 euros/habitant, mentre que Espanya generà un dèficit, pel mateix període, de 2228 euros/habitant. Amb aquestes dades, es podria afirmar que és Catalunya qui sosté el sistema de Seguretat Social espanyol.
La independència no només garantiria el sistema de pensions si no que és una oportunitat per enfortir-lo: millors prestacions, quanties més elevades, noves prestacions... Una nova oportunitat.

Cap a la plena ocupació

El nivell actual d'atur de Catalunya és del 19% de la població activa. La mitjana espanyola se situa en un 24% d'atur, justament 5 punts per sobre d'aquest. Cal tenir en compte, però que l'estructura econòmica catalana es fonamenta en la petita i la mitjana empresa, l'exportació i la captació de talent i inversió estrangera (que s'ha disparat fins el 422% en el primer semestre de 2015). El sistema econòmic espanyol es fonamenta, però en la gran empresa i la funció pública. 
Tenint en compte, també, un factor rellevant que és la baixa ràtio de treballadors públics per habitant (per sota de la mitjana europea i encara molt més baixa respecte la mitjana espanyola), podem afirmar que la creació del nou estat ens permetrà assolir nivells d'atur molt baixos, pròxims a la plena ocupació (entre el 5 i el 10%). I com s'aconseguiria? La primera pedra seria l'increment de treballadors públics: bombers, policies, metges, mestres i d'altres funcionaris que suplirien i complementarien els buits deixats per les estructures polítiques de l'Estat espanyol, però de forma racional i eliminant les duplicitats existents. La segona fase es produiria des de la iniciativa privada, amb polítiques de foment del treball autònom i a l'emprenedoria (polítiques reals decidides des d'aquí, com per exemple, la racionalització de les cotitzacions dels autònoms) i el foment de la contractació. 
Això permetria incrementar els ingressos a la Seguretat Social i, alhora, els ingressos per imposts destinats a prestacions d'atur. Així aquestes prestacions quedarien garantides i també es podrien arribar a veure incrementades o complementades. 
Ràtio de treballadors públics a Europa (2011)

dilluns, 21 de setembre del 2015

Unió Europea: dins, fora o al costat

Un dels arguments (o amenaces?) del no a la independència és el perill de quedar fora de la Unió Europea en cas de declaració unilateral de la independència de Catalunya, o no tan unilateral. 
La UE és pragmàtica i ha demostrat voluntat de créixer. 
Els sectors unionistes intenten fer creure que la expulsió de Catalunya de la UE serà quelcom immediat i fulminant, però entren en contradiccions flagrants. La primera és que no existeix cap tractat que indiqui aquesta circumstància ja que no s'ha produït mai (el cas d'Algèria és diferent ja que va ser precisament Algèria qui no va voler integrar-se a la CEE, allà per l'any 1967), a més altres sortides de la UE (com la de Groenlàndia) no van ser pas automàtiques si no que van precisar un període més o menys llarg (dos anys) per a ser efectiva. 
La segona incongruència la trobem en el mateix discurs del no. Per tal de considerar Catalunya com a tercer estat (i ara sí, fora de la UE) cal reconèixer Catalunya com a Estat cosa que, diuen, ningú està disposat a fer. Analitzem doncs, la incongruència de l'argument; si s'expulsa Catalunya de la UE s'interpreta que existeix un reconeixement del nou estat, si no se la reconeix com a Estat, no se la pot expulsar de la UE, ja veieu, un peix que es mossega la cua.
Finalment, entren en joc els interessos. Tenint en compte que el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya i que l'entrada a la península de béns i persones es produeix també majoritàriament per Catalunya, el primer interessat en mantenir Catalunya dins de la UE és l'Estat espanyol. Pragmatisme, es diu.
Una altra qüestió és, ens interessa estar dins de la UE? Veient l'evolució d'aquesta, amb les implicacions sociopolítiques i econòmiques que suposa, així com les reformes internes aplicades per una UE cada cop més neoliberal potser ens hauriem de plantejar la nostra pertinença a aquest grup d'Estats. Aquest, però és un altre tema però no podem descartar quedar-ne fora (integrant-nos en altres estructures com la EFTA) o bé signant tractats bilaterals com pot ser el tractat de Schengen, que és el que permet la lliure circulació de béns i persones dins d'Europa (dins o fora de la UE).
Ja veieu, una nova amenaça bastant insubstancial.

diumenge, 20 de setembre del 2015

De bancs, grans empreses i altres amenaces...

Encarem la darrera setmana de campanya electoral a Catalunya.No són unes eleccions autonòmiques normals, això és evident, no només per les candidatures que es presenten ni els missatges que aquestes fan arribar, tampoc el caràcter plebiscitari que els votants els hi atorguen ajuden a qualificar-les de normals.
Però si alguna cosa indica la excepcionalitat d'aquestes eleccions els podem trobar en aquells organismes, càrrecs i empreses que ni es poden presentar ni poden votar, és a dir, no poden decidir el sentit del vot però si influir-hi.
Així hem vist el primer intent de la Comissió Europea d'influir en el vot d'unes eleccions autonòmiques: la primera amenaça arribava per un portamveu d'aquest organisme europeu avisant-nos de la immediata exclusió d'una Catalunya independent de la UE; l'endemà ja sabiem tots dels lligams personals d'aquest representat europeu amb el PP espanyol, i a més, assistiem a la correcció que feia d'aquelles declaracions un representat de rang superior. Primera fumarada.
La segona arribava de mans (o boca) del mateix Barack Obama, president dels EUA, mostrant-se interessat en mantenir relacions amb una "Espanya forta i unida", unes declaracions buides (com les que ja havien fet Merckel o Cameron, anteriorment) i que li han costat a l'Estat espanyol la cessió de la base militar de Morón. Per ser paraules buides, surten un xic cares... fumarada que fa dos.
I, finalment, ens trobem amb la darrera amenaça. El comunicat conjunt de l'AEB i la CECA (vaja, els bancs) avisant-nos de que en cas d'independència, les entitats financeres presents a Catalunya l'abandonarien. Una amenaça interessant. Tenint en compte l'historial dels bancs espanyols (desnonaments, preferents, rescat bancari...) i el principi de que tota empresa no té més bandera que els propis beneficis, em pregunto. Abandonarien així com així un mercat de 7,5 milions de persones? Deixarien aquest mercat franc a d'altres competidors? I més tenint en compte que ja hi ha hagut diverses entitats bancàries (pròpies i extranyes) que s'han mostrat contraries a aquest posicionament. 
Aquesta nova amenaça, aquesta tercera fumarada, enllaça amb el discurs de la por i de la fugida d'empreses, un discurs al que contradiu la realitat, només un exemple, Volkswagen anuncia inversions de 300 milions d'euros a Martorell fins el 2019.
Algú, realment, pot creure en aquestes amenaces? Algú es veurà condicionat per aquesta por? És més important el vot dels senyors Fainé o Almirall que el de un simple treballador català? O son veus autoritzades Angela Merkel i Barack Obama per decidir el nostre futur? Si la resposta a aquesta darrera pregunta és afirmativa, reclamo des d'aquí el meu dret a vot a les properes eleccions alemanyes i americanes, si us plau.

diumenge, 6 de setembre del 2015

Operació(n) Meridiana

Aquests darrers, dies, a menys d'una setmana d'una nova mobilització independentista que promet ser multitudinària a l'avinguda de la Meridiana de Barcelona, l'entitat unionista Sociedad Civil Catalana (SCC) ha presentat la seva acció de contra-manifestació, o segons afirmen, de contraproposta. Situant en la mateixa avinguda Meridiana unes 100 parades, ateses per fins a 150 voluntaris que intentaran explicar que bona part dels arguments de l'independentisme son falsos.
I ho començaran fent per la història. De fet, pretenen explicar que el segle XVIII, de fet tot just després de la Guerra de Successió i la derrota de l'11 de setembre Catalunya aconsegueix les majors cotes de creixement econòmic assolides mai en la història fins aquell moment.

És curiós com no es centraran en allò que realment interessa (vaja, de què em sona això?); és a dir, es centraran en intentar explicar el "passat" però sense intentar donar arguments favorables a una continuïtat de Catalunya dins de l'Estat espanyol. Allò que molts demanem, un argument, només UN ARGUMENT que no sigui l'amenaça ni l'insult. D'això res, ni un. Simplement es dedicaran a explicar la història. Bé, una visió un xic esbiaixada de la història.

Sí, en una cosa els senyors de SCC tenen raó. El segle XVIII és un dels moments de creixement econòmic i demogràfic més importants de la història de Catalunya. De fet és el moment clau per entendre el desenvolupament econòmic i industrial posterior, vaja la Revolució Industrial duta a terme pels catalans del segle XIX. Però fins aquí la seva part de raó.

Obvien, des de SCC i des de l'unionisme historicista, que la història té els seus recorreguts i que els processos històrics depenen de múltiples factors. No recularem gaire, no fos cas que algú hem titllés de pesat, manipulador o ves a saber què.

El segle XVII és un segle convuls a Catalunya, sí, es produirà la Guerra de Separació (la dels Segadors) que portarà a la partició del territori amb la pérdua de l'actual Catalunya Nord (una altra qüestió interessant a tenir en compte...)
  
Això sol pot semblar un desgavell, un desastre, vaja, que el segle XVII és de crisi, d'autèntica ruïna... però la realitat és molt tossuda i a més, té la mania de dur la contrària. Si bé és cert que el segle XVII és un moment de relativa crisi aquesta situació també esperona una altra actitud: la necessitat de superar les circumstàncies adverses, i el segle XVII, el darrer terç sobretot, veu com s'incrementen els mecanismes per superar els elements de crisi: existeix una primera expansió agrícola, basada en la producció vitivinícola, que al seu torn atreu població migrant (sobretot occitans, una vegada més) i es configuren noves xarxes comercials que vinculen els ports catalans amb els ports i mercats del nord d'Europa.Comencen aquí els negocis entre Catalunya, els Països Baixos i la Gran Bretanya (anem lligant caps?).
Comença en aquests moments una aliança econòmica que perdurarà en el temps i que acabarà derivant en una aliança politico-militar que cristal·litzarà en els bàndols de la Guerra de Successió. 
La derrota de l'opció austracista sembla que ha de trencar aquesta aliança econòmica, i de fet, els intents de la monarquia hispànica busquen precissament això. Però l'economia, i els interessos polítics, fan que la cosa no vagi ben bé així. L'aliança comercial amb França, pretesa per la monarquia, és un desastre pels interessos catalans (i paradoxalment, també pels espanyols) així que es recuperen les antigues aliances comercials amb la Gran Bretanya i els Països Baixos. 
L'obertura del mercat americà (iniciada de fet a partir dels anys 30 del segle XVIII) és una simple suma per a unes estructures comercials ja consolidades i amb experiència i vocació atlàntica, un nou mercat per a aquells que eren capaços d'explotar-lo
Sí, SCC té raó, el segle XVIII és de creixement, però s'equivoquen en l'arrel d'aquesta prosperitat. No procedeix d'una estructura política espanyola i centralista si no que ho fa d'unes bases antigues i un treball constant quan l'Estat era un altre i quan les dificultats eren unes altres. 

dijous, 13 d’agost del 2015

L'Aragó no és el pare, ni el germà gran

Un dels «arguments» històrics recurrent del dit «unionisme», i defensat per determinats corrents de l'aragonesisme, és el que intenta defensar que els comtats catalans, primer no formaren una unitat política independent en cap moment i que, a més a més, aquests es trobaven subordinats al Regne d'Aragó, formant-ne part. És a dir, que Catalunya no ha tingut mai sobirania per si mateixa i que a més a més, es configuraren com a una part integrant del Regne d'Aragó i que, en un moment posterior a la seva creació, s'en separaren per configurar un cos polític diferent. Bé, aquí ja veiem una contradicció però hem de tenir en compte que les realitats catalana i aragonesa, si ve compartiren un recorregut històric comú, simplement ho feren de forma casual, caminant un al costat de l'altre i no de forma subordinada.

El regne de Lleó i el comtat de Castella

Sovint es fa servir el paralelisme de Castella, respecte del regne de Lleó, per explicar l'orígen de Catalunya respecte l'Aragó. Però en Història, els paralelismes solen ser bastant escassos, de fet es té una certa tendència a visualitzar i explicar aquells elements que son singulars. I de fet, l'aparició i el desenvolupament històric de Castella respecte al seu «pare» lleonés ve a ser això, un element singular.
I com va anar la cosa? Tranquils, intentaré ser breu.
El Regne de Lleó es configura com a tal el 914 com una evolució del regne d'Astúries, bé, basicament es tracta d'un fenòmen bastant senzill. L'expansió cap al sud del regne d'Astúries provoca que es traslladi la capitalitat des d'Oviedo fins a la ciutat de Lleó, això fa que, en més o menys temps, la denominació del regne passi a ser la de la capital. Com gairebé tots els regnes fronterers, Lleó estableix els seus territoris de marca, en aquest cas, un territori de marca destacat serà Castella (limitant amb l'Aragó-Navarra i Al-Andalus), un comtat més, de fet (i aquí n'hi ha que veuen un «paralelisme»).
Tot es complica amb el comte Fernan González qui estableix el càrrec comtal com a hereditari. La separació del comtat de Castella (ara autoinstituït en regne) respecte del regne de Lleó es produirà de mans de Sanç III de Navarra (per matrimoni autonomenat rei de Castella) el 1010.

La Marca Hispànica

Els territoris pirenencs es convertiran en un territori de frontera, o de marca, del regne dels francs a partir de l'any 821. Aquests territoris inclouen diversos comtats que van des de Navarra fins a la Mediterrània, incloent, és clar, l'actual Catalunya Vella. En cap moment aquests comtats formen una unitat política o administrativa, i de fet, la denominació de Marca Hispànica és una manera de resumir i englobar un conjunt ampli de territoris i jurisdiccions separades.

Els regnes de Navarra i Aragó

Els regnes de Navarra i d'Aragó comencen la seva història junts. De fet, els primers reis de Navarra (de la família Ximena) es titulen reis de Pamplona (Navarra) i comtes d'Aragó. Així aquesta unitat dinàstica es manté fins a Alfons el Bataller (1104-1134) moment en el que es divideix el regne. L'expansionisem navarrés cap el sud, l'est i l'oest beneficiarà en primer terme el regne, amb la incorporació de Castella, l'Aragó, el Sobrarb i la Ribagorça, a més de territoris d'Al-Andalus. No obstant això, l'any 1054 Castella se separarà definitivament del regne Navarro-Aragonés assolint la seva independència.

Els comtats catalans

La resta de territoris de la Marca Hispànica que no es configuren com a regnes seran els anomenats comtats catalans. Aquests seran els de Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Vallespir, Besalú, Empúries, Girona, Osona i Barcelona. Cadascún d'ells actuarà i serà, de fet, independent dels altres però amb una vinculació feudal i vassallàtica respecte del rei dels francs (o del que ve a ser el mateix, de França).
A partir del comte Guifré «el Pilós» la preponderància del comtat de Barcelona serà important ja que estableix el caràcter hereditari del càrrec de comte i a més va aconseguir crear un nucli important agrupant els comtats d'Urgell, Cerdanya, Osona, Girona i Barcelona i creant aliances i pactes vassallàtics amb la resta de comtats. Això permeté ampliar els dominis de la casa de Barcelona cap al nord (Conflent, Vallespir, Besalú) i garantir-ne la primacia.
Per altra banda, ja des del 987, els comtats deixen d'actuar com a vassalls dels reis de França quan Borrell II no renova el pacte de vassallatge amb aquests, ara de la dinastia dels Capets.

Unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó

Amb la mort d'Alfons el Bataller no només s'obre un període d'incertesa a Aragó i Navarra. Ara es produeix la separació definitiva dels dos regnes, així Navarra queda en mans de Garcia Ramires mentre que els aragonesos trien Ramir «el Monjo», germà d'Alfons, com a nou rei. Aquest pactarà el matrimoni de la seva filla Peronella amb Ramon Berenguer IV de Barcelona, que es convertirà en princep d'Aragó sense assumir mai el títol de rei i, el que és potser més important, sense unificar els títols de sobirania en un de sol (els diversos titols comtals). Així, la unió dinàstica es consolidarà amb Alfons «el Cast» (batejat Ramon), que serà el primer en ser, alhora, rei d'Aragó i comte de Barcelona, sense que aquesta unitat dinàstica impliqués, per altra banda, una unitat política entre els diversos territoris de la nova Corona d'Aragó.

De Muret a Corbeill

La mort de Pere II el Catòlic a la batalla de Muret, defensant els seus súbdits occitans, l'any 1213, provoca una crisi important al si de la corona aragonesa. L'hereu, Jaume, és un infant de 4 anys segrestat per Simon de Montfort (l'assassí del seu pare) que serà criat pels templers. Hom creu que Jaume serà un rei feble i maleable en mans dels ordres militars, però ja a 11 anys demostrarà el seu tarannà.
Així acabarà amb diverses revoltes nobiliàries (a l'Aragó i a Catalunya) i accedirà a la majoria d'edat, per matrimoni, als 14 anys, començant d'aquesta manera a regnar. Una fita important del seu regnat serà la signatura del tractat de Corbeil el 1258. Aquest tractat suposarà la renúncia, per part de Jaume I, sobre els seus drets dinàstics als diversos comtats occitans, alhora que Lluís IX renunciava a tots els drets que pogués tenir sobre els comtats catalans. La independència aplicada de fet des del 987 ara es feia oficial.

El darrer comtat independent: l'Urgell

A començaments del segle XV a Catalunya només restaven dos comtats independents, el comtat d'Urgell, separat del tronc principal del casal de Barcelona ja en l'herència de Borrell II que llegà el comtat al seu fill Ermengol el 992 i el de Pallars Sobirà, amb una dinastia pròpia però vinculat per llaços de vassallatge als sobirans catalans.
Els comtats de Cerdanya (1101), Besalú (1111), Conflent (1117), Pallars Jussà (1192), Rosselló (1242) i Empúries (1402) s'havien anat incorporant als dominis de la casa comtal de Barcelona i reial d'Aragó.
Restava encara per definir la ubicació del comtat de Ribagorça, encara separat del domini reial i vinculat a l'Aragó, tot i la demarcació realitzada per Jaume I que el situava dins dels límits de Catalunya.

A la mort de Martí l'Humà s'obrí doncs, un conflicte successori, resolt en el compromís de Casp amb la tria de Ferran d'Antequera com a nou monarca. A aquesta decissió s'hi oposà el comte Jaume II d'Urgell, un dels candidats a la corona, qui es revoltà. La derrota de Jaume d'Urgell significà la incorporació del comtat d'Urgell a la corona.

Com podem comprovar, els comtats catalans tenen una llarga història que tendeix a unificar-los (o no) però aquesta és una dinàmica pròpia que res té a veure amb el desenvolupament aragonès, o gairebé res, sense Aragó els comtats existien i s'unificaren, funcionaven. De fet, es pot dir que Catalunya no necessita l'Aragó però de fet, Aragó si va necessitar Catalunya.

L'expansió catalano-aragonesa, com i per què, un altre dia...

dimecres, 22 de juliol del 2015

Catalunya, si es pot

En la darrera entrada d'aquest bloc, dedicada a la llista unitària, ja avisaba de les possibles pretensions de determinada "esquerra radical" d'intentar sobrepassar aquesta proposta, precissament per l'esquerra. I la reacció no s'ha fet esperar. Diumenge, es presentava la con fluència entre ICV, EUiA i Podemos per tal de presentar-se a les eleccions del 27 de setembre a Catalunya amb l'objectiu, declarat, de fer front a la "llista de Mas".
Ja hem vist com en son de miops per part de determinada esquerra que, primant les necessitats socials, obvien la veritable arrel del problema, I aquí trobem la seva manca de radicalitat. Si existeix un procés realment de radicalitat democràtica i de canvi social és el procés independentista català, que no només canviarà de socarrel les estructures sociopolítiques de Catalunya si no que acabarà sent un terratrèmol a nivell de l'Estat espanyol i, en bona mesura, de la Unió Europea. 
I aquesta curtedat de mires d'aquesta esquerra, ja no tant radical, els fa perdre aquesta oportunitat. 
Les declaracions dels líders destacats d'aquesta "confluència" (recordem que és una llista sense cap visible, bé, de fet és una llista sense noms...) indiquen que, en la qüestió nacional, es situen al costat de les opcions unionistes: resumint, només hi haurà independència en cas que l'estat espanyol i les seves lleis ho permetin.
Vaja, ens proposen, a tots, que el 27 de setembre triem, simplement, un govern autonòmic que gestioni, com fins ara, les engrunes que, "graciosament", caiguin de la taula de l'Estat i que, de moment, esperem una mica més a veure si guanyen les eleccions espanyoles (generals, en diuen) per mirar de canviar la constitució del regne d'Espanya i, en tot cas, fer una República Catalana dins de la Monarquia Espanyola (sic).
Vaja, una bona barreja del conte de la lletera i aquella pel·lícula de Bill Murray, com es deia... ah sí, el Dia de la Marmota.

Bé, no sé com ho veieu, però jo tinc clar que amb aquest el lema serà una cosa semblant a Catalunya, si es pot (vaja, si volem que potser no en temin ganes...)

dimarts, 14 de juliol del 2015

Llista unitària, pros i contres

Ahir, 13 de juliol, després de gairebé 10 hores de reunió s'anunciava un principi d'acord entre CDC i ERC per configurar una llista unitària amb protagonisme de la societat civil independentista organitzada de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya l'anunciat (que no convocat) 27 de setembre.

A priori, i vistes les demandes d'unitat, els precedents de lluites intestines en el sí de diverses formacions polítiques (UDC, PSC, ICV, PC...), i les enquestes periodístiques
més o menys interessades, aquesta és una bona notícia.

Però tota proposta unitària té els seus pros i els seus contres, Anem a veure'n alguns. 
Els contres son molt nombrosos, el primer és que els partits desapareixen, difuminats en una sola llista, ja no hi ha un projecte democratacristià, ni socialdemòcrata. No hi ha esquerres ni dretes, simplement hi ha una pregunta i una resposta. Independència sí o no, això, que sembla un avantatge (clarificador és) es pot convertir en un gran problema: i doncs, quin pes tindrà cadascú? Com es definirà el nou estat? Quina serà la composició de les hipotètiques Corts constituents? O farem una nova convocatòria constituent? Massa incerteses encara.

El segon, a nivell tàctic. Deixem obert el camp per a les opcions "revolucionaries" que el que pretenen es simplement mantenir l'statu quo maquillant-lo d'un canvi estructural a nivell espanyol (que ni poden, ni volen fer). Obrim el camí "per l'esquerra". Aquest "perill" sembla cobert per la decissió de la CUP de no integrar-se en la llista única, però, serà suficient? 

Els avantatges més importants són, però dos. El primer ja l'hem apuntat, clarifica i molt les posicions (per si no estaven prou clares) i permet multiplicar, més que sumar. Per simple llei electoral (i per la maleïda llei d'Hondt) aquesta llista té opcions de sumar molts vots, i encara més diputats. La divisió existent en el "bàndol" unionista simplement els fa restar i perdre sufragis que poden quedar sense representació. I encara existeix el dubte sobre les opcions "revolucionàries". Es definirà Podemos en algun pol dels expressats, ICV seguirà en l'ambigüitat, quin paper hi jugaran les "confluències"... seguiran amb el discurs de "cal acabar amb Mas"?
El segon avantatge és que respon a la demanda sotcial d'unitat, i deixa el protagonisme en mans de la societat civil. Els politics i el partits fan un pas al costat, un exercici de generositat que potser d'altres no seran capaços de fer.

Massa incògnites, massa espais oberts. Seguirem mirant-nos-ho.

dissabte, 13 de juny del 2015

Serveis que desapareixen... amb traidoria.

El passat dimecres, 10 de de juny, saltaven totes les alarmes. La indignació creixia amb l'anunci, velat, ocult, traidor, del tancament de la llar d'infants Montxic. Els intents dels pares (de 17 nens i nenes) per matricular els seus fills en aquesta llar d'infants es trobaven amb la negativa dels responsables d'aquest centre educatiu de formalitzar-les. Com a alternativa, i davant del dubte de si aquest centre educatiu continuaria obert durant el proper curs, oferien alternatives (Santa Anna o l'Estel) als pares. Aquests però, no varen voler combregar amb rodes de molí i es mantingueren ferms en la seva voluntat de matricular els seus fills i filles a la llar Montxic, centre on havien realitzat la preinscripció normalment
La primera reacció és de perplexitat i recerca d'informació, d'explicacions. Aquestes no arriben i, quan ho comencen a fer, son insuficients. Vagues qüestions com la manca d'alumnes matriculats (com pot ser si no s'obre la matriculació?), la falta de rendibilitat econòmica de la llar o que la major part dels alumnes no són del nucli antic, o fins i tot, ni del municipi són els arguments utilitzats per justificar el tancamanet d'un centre educatiu. 
La reacció, però, és fulminant. En una trobada de pares i mares s'aborda la qüestió i es decideixen accions. La primera, sol·licitar explicacions reals, resposta? Negativa a trobar-se amb els pares i mares, però "tranquilitzadora" encara, no s'ha pres la decissió de tancar el centre, es vol fer un estudi de viabilitat del servei.
Segona acció, convocar els pares a matricular, tots a la mateixa hora, els nens i nenes. Aquesta convocatòria compta amb el recolzament dels veïns i veïnes del Nucli Antic de Montbui, d'entitats i formacions polítiques. El resultat: 10 matriculacions noves (P1), la continuitat del grup de P2 (7 alumnes) i una mobilització massiva que tot just comença.
Però l'espasa de Damocles segueix penjant sobre la llar d'infants Montxic, poc es té en compte la jurisprudència existent que impedeix tancar un centre educatiu quan aquest ja ha fet preinscripcions o el caràcter fonamental de l'ensenyament infantil, ni la recent aprovació d'una partida pressupostària al Parlament de Catalunya destinada a les llars d'infants municipals. El servei no té rendibilitat econòmica.

Llastimosament aquesta és la punta d'un iceberg molt gran, enorme. 
Si focalitzem només en el centre de serveis del Nucli Antic veurem que és un edifici sense serveis. Sobre el paper (que tot ho aguanta) en aquest edifici (l'antic ajuntament i escola) s'ofereixen els següents serveis:
- Oficina municipal
- Sala polivalent amb connexió a internet, servei bibliotecari (sense prèstec) i per a ús de les entitats.
- Servei mèdic, amb visita setmanal
- Llar d'infants Montxic
- Farmaciola
- Centre de dia 
D'aquests, només es mantenen en l'actualitat la farmaciola (sota gestió privada), el centre de dia (també sota gestió privada) i la llar d'infants, amb la problemàtica que ja coneixem. La resta, son inexistents des de fa temps, hi podem incloure el metge ja que a data d'avui, és una autèntica loteria que, efectivament, visiti al Nucli Antic (de fet, fins a l'octubre ja no hi haurà servei).

I si escarbem una mica més veurem que aquesta situació es va repetint. Serveis deficitaris (quin no ho és?) o simplement, inexistents a la pràctica: culturals, educatius, esportius...


dijous, 4 de juny del 2015

Sense canvis a la vista... o no.

Escalfar l'ambient, no ser prou flexible i viure en una altra realitat
porta a imatges com les que vam veure a la
 final de la Copa del Rei aquest passat
dissabte. 
Ja feia dies que no actualitzava el bloc. De fet, no he fet ni una sola entrada en tot l'any. Ja em perdonareu, però els que hem coneixeu personalment sabeu què he estat atabalat darrerament, pels que només hem llegiu, una disculpa i una explicació. M'he implicat políticament en una llista al meu municipi i això m'ha pres bastant temps. Temps que ara començo a recuperar, però no del tot, o sigui que la periodicitat de les entrades a aquest bloc serà... bé, serà la que sigui. Gràcies per la paciència.
Dit això, recordar que la darrera entrada a aquest bloc ja anava en aquest sentit, dir que ens hi jugavem (i ens hi juguem) molt en aquest 2015.
I com no podia ser d'una altra manera, ens hem endut sorpreses. La primera arriba en les eleccions municipals, quelcom ja esperat.
Si bé a nivell del nostre poble el canvi no ha estat tal,de fet l'actual equip de govern a revalidat la majoria absoluta amb molt poc desgast, sí que s'ha produit un fenòmen interessant, un creixement important de les forces de l'oposició, una victòria pírrica, de fet, per a tots els contendents. Vaja, que res no canvia.
No obstant això sí es pot dir que han passat coses positives: la primera, PxC ha quedat fora de l'Ajuntament (com a gairebé tot arreu) fet que suposa el principi de la fi d'un estil i un discurs antidemocràtic. L'altre factor és el creixement del sobiranisme a Montbui, lent, tímid i insuficient, però creixement al final. En aquest sentit, el vot en clau nacional, com a tot arreu, no s'ha fet notar, o molt poc.
Una altra qüestió és el que està passant amb posterioritat al 24M. Si ens traslladem, per exemple a Barcelona, on BeC ha obtingut la majoria (simple, insuficient per governar sense pactes), veiem que s'ha produit un gir generalitzat cap a l'esquerra, un toc d'atenció a les forces conservadores i "sistèmiques". També veiem com es confirma el declivi del PSC, que tot i aguantar l'escomesa a l'area metropolitana, perd vots i regidories a tot arreu. 
Aquesta és la primera percepció. L'altra és que, en general, el vot sobiranista augmenta. No us atabalaré amb xifres ja prou conegudes, però és un fet conegut. El 24M ha sigut la primera volta del 27S però demostra que el component nacional ha d'anar acompanyat d'un gir social. Calen noves polítiques i noves maneres d'afrontar les necessitats reals. 
S'ha acabat el temps de les reafirmacions nacionals, les ballades de sardanes i l'aparador, cal dur a terme accions reals, cal fer un salt a noves maneres de fer i de comunicar. Cal fer un gir a l'esquerra però també cal abandonar discursos ambigus i la indefinició. Cal ser valents i aguantar la darrera escomesa, que arribarà.