Paguen les persones però no els territoris

Amb aquest argument defensen alguns a les espanyes el no de Rajoy a la proposta de pacte fiscal català. No defensaré el pacte fiscal, ni hi crec ni hi creuré, qualsevol pacte amb Espanya és una gran mentida ja que l'Estat espanyol no ha respectat mai els seus pactes.

Ara bé, s'ha d'explicar molt bé aquesta afirmació que, en part i només en part, és certa.

El sistema fiscal espanyol (i els de gairebé tot el món) graven les rendes de les persones, tant físiques com jurídiques (empreses, entitats) en funció del que guanyen, qui més guanya paga més. Fins aquí normal, cert i just (bé ho hauria de ser per què ja sabem que qui més guanya no sempre és qui més paga, però això és una altra qüestió), per tant, com en aquest sentit Espanya no és una raresa funcionem així. Cert.

Ara bé, el problema apareix no en la recaptació d'impostos si no en la seva distribució, que sí que es realitza amb criteris territorials. El més fàcil de veure i comprendre és el traspàs directe de fons entre administracions: Estat-Generalitat. Ja que és l'Estat qui recapta aquests trasllada part del recaptat a l'administració autonòmica, bé aquí comencen els problemes ja que l'Estat no fa arribar el 100% dels impostos recaptats, si no que només en funció del que hi ha pactat a l'Estatut (70% IRPF, 50% IVA). Una altra forma de retorn dels impostos el trobem en les inversions, aquí la cosa ja clama al cel. Mentre l'Estat s'entossudeix en crear infraestructures inútils (que en bona mesura paguem els catalans, però no només els catalans, escolti) en territoris "receptors" -llegiu autovies a Extremadura, AVE's a Galícia, aeroports buits per tot arreu, corredors ferroviaris centrals- deixa de crear infraestuctures necessàries, no només per a Catalunya si no per al mateix Estat espanyol o la Unió Europea: connexió ferroviària permanent del port de Barcelona, corredor mediterrani, etc. 

A més a més, apareixen diferències entre "espanyols" difícils d'assumir. Un exemple, mentre l'any 2007 el govern extremeny es vantava de "regalar" ordinadors als seus alumnes de primària, el nombre de barracons escolars a Catalunya assolia un nou rècord. D'això en diuen equitat? Això no és un espoli, i no només fiscal?

Motius per a la Independència: raons històriques (VI)

Ahir anunciavem el final d'aquesta sèrie dedicada a la història de la Nació Catalana i ho feiem coincidir amb el final del segle XIX. Toca, doncs avui, fer referència al segle XX i la seva evolució, per tal de cloure aquesta sèrie.

El naixement del catalanisme

El catalanisme cultural reneix durant els darrers anys del segle XIX i té com a objectiu la recuperació de la llengua i la cultura catalanes a través dels Jocs Florals primer i dotar la llengua i la cultura d'elements que la modernitzessin. La seva evolució política es consolidarà a inicis del segle XX degut a dos grans elements: el primer és la necessitat de dur a terme una "regeneració" de la política espanyola i establir una alternativa política catalana a un federalisme fracassat i un republicanisme ineficaç i centralista. La Lliga Regionalista aglutinarà el catalanisme de dretes mentre que sectors del federalisme, molt lentament, aniràn configurant un catalanisme d'esquerres. 

La recuperació de l'autogovern: de la Mancomunitat a la Generalitat republicana

L'objectiu final del catalanisme polític, expressat en les Bases de Manresa, serà el de la recuperació de l'autogovern. Aquest objectiu es veurà assolit de forma parcial amb la creació, el 1911, de la Mancomunitat de Catalunya, organisme que aglutinarà les quatre diputacions provincials (Lleida, Girona, Tarragona i Barcelona). Aquest organisme embrionari d'autogovern només serà aplicat a Catalunya, si bé la legislació espanyola permetia que aquest s'apliqués a qualsevol "regió". Aquest organisme va ser dissolt el 1925 en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera. 

La recuperació de l'autogovern arribarà amb la proclamació de la II República Espanyola. Si bé el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la República Catalana, amb la voluntat de que aquesta s'integrés en una república federal, l'estat espanyol optà pel model centralista amb cert grau d'autonomia per a determinats territoris. Catalunya recuperarà la Generalitat, amb àmplies competències, però no la seva completa sobirania.

Guerra Civil i dictadura franquista

La Guerra Civil espanyola s'inicià el 18 de juliol de 1936 en fracassar el cop d'estat dirigit per l'exèrcit i la dreta espanyoles. Tot i que els factors que provocaren aquest conflicte són diversos (causes socials, econòmiques i polítiques) els mateixos revoltats deixaran clar que bona part de la "culpa" serà de Catalunya. La concepció d'un estat descentralitzat no entrava en els paràmetres del conservadorisme espanyol. 

Un cop finalitzat el conflicte la repressió serà excepcional i no la patiran només els sectors polítics d'esquerres si no tota la població: novament l'autogovern és anul·lat i la cultura i la llengua catalana proscrits de la vida pública. 

La dictadura, dirigida pel general Francisco Franco, no farà més que consolidar aquesta situació però la oposició cultural i política catalana es recuperarà lenta però inexorablement recuperant organitzacions polítiques i culturals anteriors a la guerra o organitzant-ne de noves.

La Transició democràtica i l'Espanya de les autonomies

La mort del general Franco significà la fi de la dictadura. No obstant es feia necessari un canvi de règim polític aquest no estava definit. Finalment Espanya es reorganitzà com una monarquia parlamentària però les tensions territorials provocades per Catalunya i el País Basc van fer que es consolidés un nou model d'organització territorial, l'anomenat "estat de les autonomies". Aquest, sense ser un model federal, promou una important descentralització de l'estat, cosa que va permetre a Catalunya recuperar novament la Generalitat.

L'aplicació d'aquest model de forma simètrica (el famós "café para todos") ha fet que aquest model hagi estat criticat tant pels partidaris del centralisme com pels que voldrien avançar cap a un model federal.

L'Estatut del 2005 preveia, en la seva forma original, avançar cap el federalisme entre Catalunya i Espanya, però les retallades impulsades pel Tribunal Constitucional espanyol, van desvirtuar el document i van frenar aquesta via. Catalunya ha fet el seu darrer intent d'encaix a Espanya i sembla que ha fracassat.

Motius per a la Independència: raons històriques (V)

I arribem al que serà el penúltim capítol d'aquesta sèrie històrica. Començarem, com no pot ser d'una altra manera,allà on vàrem deixar el tema just la vigília d'una Diada històrica.

El redreçament econòmic

La fi de la Guerra de Successió espanyola suposà la supressió de les institucions pròpies del país i la seva anulació com a entitat política, cultural i nacional dins d'una monarquia absoluta. La impossibilitat de dur a terme acció política i els fracassos continuats d'accions militars de revolta va provocar que la societat catalana es refugiés en el que millor sap fer: l'activitat econòmica. Si bé la visió clàssica de que els segles precedents foren de crisi econòmica aquesta ha estat superada, ja a partir del segle XV hi ha mercaders catalans a les fires més importants d'Europa, entre elles la de Medina del Campo, a Castella, cal dir però que el segle XVIII és un moment de rellançament econòmic català degut a dos factors principals. El primer serà el del desenvolupament de tècniques agrícoles modernes, amb la introducció dels cultius rotatius i, sobretot, l'explosió vitivinícola, cosa que permeté un augment del comerç internacional. El segon factor serà el de la introducció d'un nou model productiu que ja podríem considerar industrial basat en la filatura del cotó. 

Tot i que la prohibició de comerciar directament amb Amèrica es mantindrà fins a la dècada de 1770 les indianes faran crèixer el sector industrial i afavoriran el desenvolupament econòmic català, separant-lo del desenvolupament econòmic espanyol, encara estancat en un model agrícola de subsistència. Ara és quan Catalunya es converteix en la "fàbrica d'Espanya".

Liberalisme, federalisme i carlisme

El segle XIX s'inicia de la pitjor manera possible per a qualsevol poble. La revolució francesa portarà la guerra al nostre país, primer contra la Convenció i després la invasió napoleònica. En aquest període, entre 1812 i 1814, Catalunya quedarà incorporada a l'imperi francés i separada d'Espanya.

Un altre element a tenir en consideració però serà l'aparició d'una sèrie de corrents polítics que marcaran el segle XIX. El primer serà el liberalisme, que configurarà els moderns estat-nació europeus. La sobirania recaurà ja no en els monarques si no en el poble i aquest es converteix en factor determinant. El liberalisme espanyol fracassarà en el seu primer intent d'aconseguir el poder però generarà tensions internes importants, sobretot arrel de la successió a la corona. El naixement del carlisme, que tindrà una important força a Catalunya, el País Basc i Navarra (tots territoris amb una antiga tradició constitucional pròpia o foral), serà un nou punt d'inflexió. Aquest provocarà fins a tres guerres civils que enfrontaran no només dos models d'estat diferent si no fins i tot dos models socials diferents. 

El republicanisme, amb la seva evolució cap el federalisme, serà l'evolució natural del liberalisme espanyol, enfrontat a la monarquia. El seu pes principal es trobarà un cop més a Catalunya. Així, la primera república espanyola arribarà de mans de catalans i serà dirigida per aquests. Catalunya comença a intentar canviar Espanya per convertir-la en un estat modern i plurinacional.

Pel que fa a la qüestió econòmica el desenvolupament industrial català segueix avançant, ara ja cap a una industrialització basada en la producció de béns d'equipament, però la manca de matèries primeres i fonts energètiques farà que aquest sigui un procés lent. La revolució del transport arriba molt abans que a Espanya i amb criteris merament comercials (ferrocarril de Barcelona a Mataró) però enfrontada amb una política lliurecanvista espanyola, que només té en consideració els interessos dels productors agrícoles castellans. 

Motius per a la Independència: raons històriques (IV)

Avui 11 de setembre del 2012 serà una Diada històrica. Tot hi apunta, però de fet totes les diades són històriques. 

Ahir vàrem cloure la nostra entrada amb la unificació de les monarquies castellana i aragonesa, deixant clar, però que aquesta unificació només fou una unió dinàstica i mai una unió institucional.

La Catalunya dels Àustries

La política matrimonial dels Reis Catòlics tendirà a bastir grans aliances a Europa. Aquesta serà una política dirigida fonamentalment per Ferran el Catòlic i que buscarà aïllar França. Aquestes aliances es concretaran en un nou canvi dinàstic passant els territoris hispans a formar part de la casa d'Habsburg en la persona de Carles I. 

Per altra banda, les temors de Ferran d'una possible disputa successòria farà que ja en la seva bellesa es casi amb Germana de Foix, en no aconseguir nova descendència es consolidà la branca Habsburg. 

Tot i la definitiva unificació en una sola dinastia el marc institucional de cada territori es modificà molt poc tot i la inclusió de figures administratives noves i alienes a l'ordenament jurídic tradicional com foren la figura del virrei (representant del rei) o l'Audiència (organisme superior de justícia).

Catalunya, en aquest nou ordenament europeu quedà però com un territori perifèric. La pèrdua de pes mercantil de la Mediterrània i la prohibició de comerç directe amb América va fer que entrés en un període d'incertesa econòmica, per no dir crisi. 

Els enfrontaments amb França: la guerra dels Segadors

Com ja hem vist i indicat, el principal enemic de la monarquia hispànica serà França, les causes són diverses: el protestantisme s'hi estén, sobretot a Occitània, Flandes és cobejat també per França, hi ha enfrontaments per territoris italians... Això farà que tard o d'hora Catalunya en surti afectada. En diverses ocasions la guerra arribarà a terres catalanes però serà el 1640 el moment àlgid. La pretensió de Felip III  i el Comte-Duc d'Olivares de fer entrar Catalunya en la guerra, contravenint les constitucions del país duran la guerra directament al territori. Els abusos de les tropes castellanes, prou coneguts, provocaran una revolta popular i nobiliària que portarà a la separació de Catalunya de la monarquia. Portugal, unit també a la monarquia hispànica, aprofitarà també aquest moment per separar-se'n. 

Catalunya, però acabarà reintegrant-se a la monarquia hispànica tot i que, pel tractat dels Pirineus, ho farà escapçada perdent el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya.

Una nova dinastía: els Borbons i els Decrets de Nova Planta

La monarquia dels Àustries es col·lapsarà amb Carles II, el darrer rei d'aquesta casa, deficient físic i mental. La seva incapacitat per tenir descendència provocarà la fi de la dinastía i una disputa successòria clau. 

Els candidats a la Corona seran Felip d'Anjou, net de Lluís XIV de França i l'arxiduc Carles d'Àustria. 

Si bé Felip va convertir-se en rei de Castella i d'Aragó la oposició internacional d'Anglaterra i els Països Baixos, temerosos de la possibilitat d'unificació amb França i la desconfiança tradicional vers els francesos van fer que els regnes de la Corona d'Aragó triessin posicionar-se finalment del costat de Carles d'Àustria. La guerra, doncs, estava servida. El desenvolupament d'aquesta, una veritable guerra mundial, és prou coneguda i les conseqüències per a Catalunya, també. 

L'11 de setembre del 1714 les tropes borbòniques assaltaven per darrer cop la ciutat de Barcelona, una setmana més tard Cardona es rendia. Un any més tard, però, queia Mallorca si bé l'illa de Menorca quedava ocupada per Anglaterra.

La derrota militar va traduir-se en una derrota institucional. Els Decrets de Nova Planta abolien les constitucions de tots i cadascun dels regnes de la Corona d'Aragó i establien l'unitarisme castellà. No obstant això, algunes limitacions econòmiques (com la prohibició del comerç directe amb Amèrica) es mantindran vigents. 

Motius per a la Independència: raons històriques (III)

Falta un sol dia per a la Diada Nacional, una diada que serà històrica. 

Seguim, doncs, amb l'exposició iniciada ja fa uns dies allà on la vàrem deixar.

El constitucionalisme català

Si bé ja hi ha precedents d'un cert pactisme en les relacions entre la noblesa i l'església (paus i treves) des del segle XI, no podem dir que existeixi una organització constitucional regulada fins el regnat de Pere II el gran, al segle XIII. És en aquest moment en el que s'estableix el sistema de Corts, una per a cada regne que compon la corona d'Aragó, fet que singularitzava cadascun dels territoris. Aquest organisme assolí un importantíssim paper ja que limitava sobre-manera el poder dels monarques que, entre altres coses, es veien obligats a convocar-les de forma recurrent. 

La creació de les Diputacions del General (la Generalitat) a Catalunya i el Regne de València va permetre, però, espaiar el temps entre una convocatòria i una altra alhora que permetia una major autonomia legislativa a aquests organismes.

Les Corts si bé no democràtiques, sí eren representatives dels estaments socials, amb presència de la noblesa, l'Església i les classes populars. 

El model constitucional català fou, juntament amb l'anglès, un dels sistemes representatius més potents mentre va ser vigent ja que limitava el poder de la monarquia impedint que aquesta evolucionés cap a l'absolutisme, aquest fet serà cabdal en el futur.

L'expansió mediterrània

Un dels aspectes definitoris de la política internacional catalana serà el seu escàs interès en les qüestions peninsulars. Mentre altres regnes i territoris com Castella o el mateix Aragó pretenen créixer a costa d'Al-Andalus , Catalunya busca la seva expansió en la Mediterrània. A aquest fet respón la conquesta de Mallorca però on es veu concretada amb més claredat és en la ocupació de Cerdenya, les pretensions sobre Còrsega i la incorporació del regne de Sicília. Aquesta expansió s'inicia al segle XIII i té la seva màxima expressió amb la incorporació dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Aquesta expansió territorial suposa també un increment de la presència comercial catalana a la Mediterrània, cosa que fa que l'interès sobre la península sigui escàs.

Una nova dinastia: la unió amb Castella

El final de l'Edat Mitjana suposa també l'extinció del Casal de Barcelona, la mort a Nàpols del rei Martí l'Humà suposa la fi de la dinastia catalana. Això fa que sigui necessari triar un nou monarca. Els candidats són diversos però queden en millor posició, per una banda, Ferran Trastàmara, conegut com el d'Antequera i Jaume II d'Urgell. El Compromís de Casp establí la successió en Ferran Trastàmara, fill i net de reis castellans, tot i la oposició dels compromissaris catalans. El pactisme, novament, s'imposà i els vots aragonesos i valencians assoliren la majoria. 

La nova dinastia castellana s'allunyarà paulatinament dels interessos mediterranis catalans i s'aproximarà cada cop més a Castella fins a la unió matrimonial entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella, el 1469. Aquesta unió, però, només serví per unificar dos troncs d'una mateixa família  i cadascun dels estats hispans mantingué la seva personalitat jurídica. 

De fet la política interna de Ferran II afavorí la consolidació del model pactista català però a nivell internacional Catalunya perd posicions, sobretot amb el desenvolupament de les rutes atlàntiques i la prohibició, a la Corona d'Aragó, de fer-les servir.

Motius per a la Independència:raons històriques (II)

Ahir tancava el període "fundacional" de la Nació Catalana amb el trencament de vassallatge dels comtats de la Marca Hispànica respecte l'imperi carolingi. Entrem doncs, en una nova etapa de formació d'una nova entitat política. 

Els comtats

Un cop trencat el vassallatge dels principals comtats catalans respecte l'imperi carolingi l'any 985, s'inicia un procés de concentració del poder i dels territoris per part del casal de Barcelona. Aquest va aglutinant territoris, bé per domini directe (Barcelona, Osona-Manresa), bé per vassallatge (Empúries, Besalú, Rosselló) o bé per processos matrimonials i hereditaris (Urgell, Cerdanya). Així els comtes barcelonins es converteixen en una mena de primus inter pares dels comtats catalans. Tot i això, no es pot dir que els comtats configurin una única entitat política, un Estat, si no que tots depenen, en major o menor grau, d'un mateix sobirà.

Per altra banda, es duu a terme una expansió territorial cap el sud i l'oest tot buscant la frontera natural que suposa l'Ebre respecte Al-Andalus per tal de garantir la seguretat del nucli original.

L'Aragó

Si bé l'Aragó també havia format part de la Marca Hispànica franca el seu desenvolupament el farà vincular-se al regne de Navarra per, posteriorment, configurar-se com un nou regne peninsular. Així, entre els segles X i XII l'Aragó bascula entre la seva pròpia independència o la vinculació a Navarra o Castella. Davant de la crisi successòria provocada per la mort sense descendència d'Alfons I el Bataller i l'entronització de Ramir II el Monjo, pare de Peronella, es feu necessari trobar una successió digna. L'opció triada finalment fou la que representava el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV qui es casà amb la princesa aragonesa el 1137. Aquesta fou una unió dinàstica però no territorial i tant aragonesos com catalans manteniren la seva independència política.

Occitània: el projecte d'un estat pirinenc

Tot i la unió dinàstica entre l'Aragó i els comtats catalans l'interés principal de la monarquia no es trobarà en l'expansió cap el sud hispà si no que que es derivarà cap el nord, a les terres occitanes. Els sobirans catalans eren també senyors de diversos territoris occitans i en els següents segles tots es preocuparan d'anar ampliant els seus dominis occitans alhora que intentaran assumir una major autonomia respecte del regne de França, hereu de l'imperi carolingi. Així veiem com Alfons el Cast es converteix en marqués de Provença el 1166.

L'enfrontament del casal de Barcelona amb els comtes de Tolosa i, definitivament, la croada contra els albigesos provocà el final del domini català sobre Occitània, certificat en la batalla de Muret amb la mort del rei Pere el Catòlic.

L'expansió cap el sud: València i MallorcaEl fracàs occità durà l'hereu de Pere el Catòlic, Jaume I, a girar la mirada cap al sud. Tancada la possibilitat expansiva que suposava Occitània, la noblesa aragonesa i, en menor mesura la catalana, maldava per iniciar un nou projecte colonial. Si bé l'Aragó volia iniciar aquesta expansió a la península s'imposà el criteri català, més interessat en aconseguir un cert pes a la Mediterrània per tal de poder competir amb els comerciants marsellesos. Així el 1229 es produeix la conquesta de Mallorca, que afecta també a les altres illes, com una iniciativa exclusivament catalana. Els nous territoris es configuraren com el Regne de Mallorques i fou repoblat, de forma gairebé exclusiva, per catalans procedents de l'Empordà, la Selva i el Maresme. Entre els anys 1276 i 1285 i novament entre el 1289 i el 1343, moment en que es reincorpora definitivament a la corona.El cas de València és similar al mallorquí. Si bé aquí la iniciativa fou combinada entre aragonesos i catalans, foren els primers els més interessats en el projecte. Finalment, però, la implicació catalana fou més important de l'esperada, segurament animada pels èxits a les Illes. Així la conquesta del territori valencià es produí entre el 1230 i el 1245. La incorporació de part del regne de Múrcia (Oriola, Alacant...) es produí definitivament el 1305. De la mateixa manera que a Mallorca, Jaume I organitzà el territori com a Regne de València. En tots dos casos l'objectiu era evitar el domini de la noblesa sobre els nous territoris i el vinculà a la Corona. El nou regne fou repoblat tant per catalans (procedents de l'Urgell, pla de Lleida i de les Terres de l'Ebre) instal·lats majoritàriament a les zones costaneres, i aragonesos, que tendiren a situar-se en les comarques interiors.

Motius per a la Independència:raons històriques (I). Els orígens.

Inicio aquesta setmana una sèrie de posts dedicats a argumentar quines raons històriques hi ha per a demanar la independència de Catalunya, la meva, la nostra nació. La previsió és fer quatre capítols dedicats a la història, matèria de la que sóc especialista com molts ja sabeu, ja que soc Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. 

Així doncs, comencem amb el primer capítol d'aquesta sèrie.

Els Orígens

Parlar dels orígens d'una nació és un tema complex. Sovint ve marcat per una ideologia concreta que no comparteixo, una ideologia que podríem considerar, sent generosos, conservadora. No sense una certa recança doncs intentaré identificar en quin moment de la història podem parlar del punt inicial de la nació catalana. 

Si bé és cert que a la Península Ibèrica ja al segle I a.C. els romans identificaren dues grans cultures (ibers i celtes) influides per grecs i cartaginesos, és un absurd pretendre marcar un inici de la nació catalana en aquest punt. I per què? Doncs pel fet que el procés de romanització configura un espai cultural, econòmic, polític i lingüístic uniforme a tot l'Europa occidental, això és l'Imperi Romà. Aquesta és una realitat que es mantindrà vigent fins el segle V d.C.

La caiguda, o millor dit, el col·lapse de Roma suposa l'inici d'un nou període històric marcat per l'atomització de l'antic imperi i la conversió, pel que fa a la pars occidentalis, dels seus territoris en nous espais polítics, coneguts com a regnes. Pel que fa a la península Ibérica aquesta divisió permet l'aparició de, com a mínim, dos regnes diferenciats. El primer i més conegut és el regne visigot de Toledo, hereu del regne de Tolosa, si bé la primera capitalitat a Hispània havia sigut Barcelona, aquest regne inclou la major part dels territoris de l'actual Espanya i la meitat sud de Portugal. L'altre regne a tenir en compte és el dels sueus, establerts a la zona de Galícia, nord de Portugal i parts d'Astúries i Lleó. 

Per altra banda, es mantenen una sèrie de territoris hispans sota altres sobiranies: càntabres i vascons recuperen la independència perduda en època d'August, i Biçanci ocupa importants franjes costaneres del sud peninsular. Així mateix, un altre poble germànic pressiona cap al sud, perseguint els visigots: els francs.

La presència visigòtica, si bé va ser capaç d'unificar els territoris hispans amb les conquestes realitzades per Leovigild del regne sueu i els territoris càntabres, vascons i bizantins, no va ser capaç de modificar les estructures socials ja que la societat hispano-romana mantenia les seves estructures socials separada de la societat visigòtica, amb importants diferències com la religiosa (arrianisme-catolicisme) i fins i tot la prohibició de matrimonis mixtes.

La irrupció dels musulmans l'any 711 i la posterior desaparició del regne visigot l'any 722, permet la configuració d'un nou espai polític a Hispània. Aquest és el califat de Còrdova, posteriorment disgregat en diversos territoris políticament separats però amb elements culturals comuns, els regnes de taifes. 

Aquest nou marc polític però, implica també una reacció per part dels antics habitants hispànics, majoritàriament els sectors gots que es "refugien" al nord peninsular. Alguns d'ells passaran els Pirineus i s'integraran en el regne franc. És en aquest punt que podem dir que s'inicia una separació política i cultural real d'Hispània.

La Marca Hispànica

La historiografia tradicional parla del concepte de "Reconquesta" en referir-se al procés històric que va del 722 al 1492 d'ocupació, per part dels regnes cristians del nord, dels territoris musulmans d'Al-Andalus. Aquesta visió ha esta recentment revisada i ja es parla, sense por, d'una conquesta militar i una expansió pròpia de les dinàmiques clàssiques de l'Edat Mitjana. El feudalisme, per funcionar, necessita crèixer. 

Pel que fa a l'oest peninsular restes de gots, càntabres i vascons configuren diversos territoris autònoms entre els que cal destacar Galícia, Astúries i Navarra, que es configuren com a regnes. L'est peninsular, però segueix una altra dinàmica. 

L'Imperi Carolingi es converteix, al segle VIII, en l'únic espai capaç d'aglutinar políticament i econòmicament algunes de les restes de l'Imperi Romà (ideal polític medieval) així estableix un nucli central format per les actuals França, Alemanya i el nord d'Itàlia. Aquest nucli, però també estableix territoris de frontera o "marca" dominats i controlats per marquesos i comtes. Així apareixen territoris com la marca danesa, la marca de Bretanya, la d'Austria o la que més ens interessa, la Marca Hispànica. 

La Marca Hispànica inclou territoris de la Septimània visigòtica, els futurs comtats catalans i l'embrió del regne d'Aragó.

El segle IX, però, i sobretot en el seu tram final suposa una època d'inestabilitat greu per al regne franc. A diverses rebel·lions nobiliàries (entre les que cal destacar la de Bernat de Septimània) hi hem d'afegir la inestabilitat en la successió a la corona. Aquesta situació farà que diversos comtes de la Marca Hispànica decideixin trencar amb la seva submissió al rei dels francs i actuar de forma indepenendent. Entre aquests comtes destacarà la figura de Guifré I el Pilós, entre altres comte de Barcelona, però també els de Rosselló i Empúries. Si bé no es configurarà un nou espai uniforme sota un únic lideratge, la coincidència d'interessos i, sobretot, una intel·ligent combinació d'aliances matrimonials i de vassallatge permetran la consolidació d'un nou territori polític, l'embrió de Catalunya.