dimecres, 4 de desembre de 2013

Recentralitzats o expulsats

El procés avança. Tot i que encara esperem la pregunta i la data (diuen que arribarà a finals d'any) i sembla que els més pessimistes ja creuen que hi ha qui està aplicant el fre (Unió? el PSC?, sectors d'ICV?) es produeixen fets que ens fan pensar que això va de veritat. Fets, que, a primer cop d'ull, no permeten ser optimistes, no, però que són bones pistes. Anem a veure'ls.

Centralització

Ahir, la Vanguardia, publicava un article on s'avançaven les intencions racionalitzadores del govern espanyol, intencions que tenen a veure amb la supressió d'organismes duplicats i serveis. No s'amaguen, en aquest document de més de 700 pàgines les intencions recentralitzadores (diuen unificadores) del govern de l'Estat sota la premissa de que "tot allò que pugui fer l'Estat, no ho facin les autonomíes". És curiós que, en el moment que es demana una separació la resposta de l'Estat sigui la recentralització i és més greu tenint en compte que contradiu un dels principis de la UE, que indica que si existeix una administració propera a la població sigui aquesta la primera en oferir els serveis que necessita aquesta. Fer tot el contrari. 
L'objectiu és ja evident, buidar de contingut les administracions locals (reforma de l'administració municipal, supressió d'organismes autonòmics...) i reforçar les estructures de l'Estat per fer-lo més centralista. Aquesta és l'alternativa espanyola.

Fora dels organismes internacionals

Continuen, per altra banda, les amenaces d'expulsió de la futura Catalunya Estat de tots els organismes internacionals. La primera va ser l'amenaça d'expulsió de la OTAN. Podriem parlar una llarga estona d'aquesta qüestió, però la pregunta que ens hauriem d'intentar respondre és una altra. Realment la Catalunya Estat voldria estar a la OTAN? Segons els resultats del referèndum del 1986 tot sembla indicar que la voluntat dels catalans és quedar-nos al marge. 
Avui, Durao Barroso, en una resposta a Ramon Tremosa diu que la Catalunya Estat quedaria fora de la UE ja que es configuraria com un "tercer estat" i, per tant, els Tractats de la UE no serien d'aplicació a aquest nou Estat.
Per altra banda, el ministre Margallo (Afers Exteriors, dada curiosa), afirma que una Declaració Unilateral d'Independència deixaria Catalunya com un "estat fallit" similar als casos d'Ossètia del Sud o Abkhàzia. Fins fa poques setmanes no contemplaven la possibilitat d'una DUI, ara sí. Ja tenim un canvi.

Ja hem vist un canvi en el discurs, ara ja s'admet la possibilitat d'una DUI, fins ara negada categòricament. Però també veiem un altre canvi i no poc important. Els organismes internacionals que ja han fet declaracions sobre la qüestió (OTAN, UE) parlen de "tercers estats". Això implica, es miri com es miri, que existirà un cert reconeixement de la declaració com a Estat de Catalunya. Estats que podran negociar, o no, la seva integració en els esmentats organismes internacionals. La qüestió no és tant el "com" es negociarà, si no el "quan", abans de la separació, durant el procés de separació o posteriorment?

divendres, 29 de novembre de 2013

Canal 9 no es tanca

Ja fa uns dies que cueja. El govern de la "Comunitat Valenciana" va decidir unilateralment que, com que Canal 9 no és viable econòmicament, s'havia de tancar. 
La trajectòria de Canal 9, com a emissora, és criticable des de tots els punts de vista. Programació infumable, creadors de la "teleporquería", manipulacions i tergiversacions i, fins i tot, minimitzar o directament ignorar informacions rellevants com la tragèdia del metro de València el 2006 es compten entre els errors d'aquest mitjà. Però això no justifica per si sol el tancament, ni tant sols el deute de la RTVV és suficient per justificar-ho.
Es produeix, no cal perdre-ho de vista, novament un atac a la llengua i la cultura catalana (o valenciana) al País Valencià per part del govern del PP. Fa uns mesos, al maig, es signava un acord de reciprocitat entre la RTVV i la CCMA però aquest no es feia efectiu mai, ACPV torna a poder fer servir els repetidors valencians que garantien el senyal de TV3 (a hores d'ara encara no han reprès l'emissió), mostres d'aquesta maca de voluntat de garantir ràdio i televisió en la llengua del país.
Ara, però, els treballadors es revelen. No volen perdre el seu lloc de treball, però sobretot es revelen en defensa de la seva dignitat. Potser ho han fet una mica tard, quan ja Canal 9 estava desprestigiat, però és millor tard que mai.
És curiós, però, que aquesta circumstància es produeixi la mateixa setmana en que el CAC acusa altres mitjans de fer servir el discurs de l'odi i que es generi una polèmica política (encapçalada per C's i el PP) en contra del CAC (i no dels mitjans que inciten a l'odi) que aconsegueix saltar a les xarxes socials convertint-se en Trending Topic al Twitter sota l'etiqueta #nonoscallaran. Curiós perquè qui afirma ser perseguit per la seva opinió actua tancant un mitjà de comunicació.
Podeu seguir el tancament de Canal 9 en directe (de moment).

dilluns, 18 de novembre de 2013

Partit dels Suïcides de Catalunya

Ja ho han fet. Aquest cap de setmana, ahir diumenge 17 de novembre per a ser més exactes, el PSC va convocar de forma urgent el seu Consell Nacional. I per a decidir què? Doncs decidir que els catalans no tenim dret a decidir res a no ser que sigui Madrid qui ens autoritzi, decidir que ells, el PSC, no faran res, però res de res, per tal que Madrid autoritzi una consulta (sigui com sigui, pactada o no,eh!) i, finalment, decidir que s'alinearan en un nou tripartit: el Tripartit del "no a tot", un grupuscle de partits marginals (d'estar-se al marge, ull!!) format per PSC, PP i C's.7
Perfecte, és el mateix que haver decidit que a partir d'avui el PSC, amb el seu secretari general al capdavant, es tirarà daltabaix d'un precipici. Un suïcidi polític en tota regla. 
Es podrien haver posicionat pel no, una opció que no comparteixo (com ja sabeu) però completament respectable, podrien haver proposat una "tercera via" (risible), podrien haver optat per donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants, podrien haver optat pel sí... però el que no poden fer, però han fet, és quedar-se al marge i sumar-se a aquells que neguen el dret a l'autodeterminació, i que, en definitiva, neguen el principi democràtic, el vot. 
En el fons, sembla que el PSC no vol que es voti, simplement. I aquesta és una deriva perillosa i una estratègia suïcida. Quelcom que recorda escenes com la que acompanyen aquesta entrada.

Ei! Potser és una nova estratègia de la que en desconeixem els objectius finals, o no...

divendres, 4 d’octubre de 2013

Federalistes, federalistes per tot

Ara resulta que apareixen federalistes fins i tot de sota de les pedres. Però és clar, només a Catalunya!! Unió Democràtica de Catalunya, encapçalada per Josep Antoni Duran i Lleida (el Cerillo) dina amb Pere Navarro per explorar la tercera via federalista, el PSC es proclama federalista, el corrent federalista és un dels tres presents a ICV (hi ha unionistes i sobiranistes -apa!, un altre eufemisme!-), diuen que no tothom a ERC és independentista (!!), CDC sembla que cada cop és més independentista però...  Només falta que ens apareguin alguns federalistes al PP, C's i les CUP (????) i ja tindrem el pack complet. 
Però és curiós, aquest federalisme només "creix" a Catalunya, mentrestant a Espanya cada cop hi ha una voluntat més forta de centralització política, de centralisme. 
Això, ja ho he dit abans, farà fracassar la "Tercera Vía" com en altres ocasions.
Espanya no vol pactar, vol impossar una matriu centralista, un estat jacobí, sense saber com fer-ho mentre que Catalunya sempre ha volgut ser present a Espanya mantenint una personalitat pròpia: federalisme, mancomunitat, autonomisme, "peix al cove"...han estat les estratègies seguides fins ara però totes han dut al fracàs, de Catalunya dins d'Espanya i d'Espanya com a Estat.
 Potser és moment de provar nous camins.

divendres, 27 de setembre de 2013

La Tercera Via

En aquesta setmana, que s'ha produït el debat de Política General al Parlament de Catalunya, ha aparegut, de la mà d'Antoni Duran i Lleida, una proposta d'encaix de Catalunya a Espanya per la via confederal. El que ja molts anomenen la "tercera via".
Aquesta tercera via suposa que, per part de l'Estat espanyol, s'haurien d'acomplir una sèrie de criteris econòmics, lingüístics, culturals i polítics que ja s'han demostrat sobradament inassumibles per Espanya. Així es demana una completa autonomia pel que fa a la política lingüística, un ampli concert econòmic (pacte fiscal) i la capacitat de Catalunya d'autoregular-se legislativament. Ressumint, el que ja establia l'Estatt d'Autonomia del 2006 amb l'afegitó del pacte fiscal propossat el 2010.
Ja veiem, doncs, que la tercera via té tant recorregut com la de la imatge que il·lustra aquesta entrada. I per què? Doncs per què aquesta no depèn de la voluntat democràticament expressada pel poble de Catalunya en una hipotètica consulta si no que depèn de la voluntat de l'Estat espanyol d'aplicar-la. I com històricament ja s'ha demostrat, aquesta voluntant és nul·la.

La tercera via ja s'ha assajat, des de fa 150 anys, i no funciona. No fem invents ni intentem despistar.

dimecres, 18 de setembre de 2013

Oh, Europa!!

Aquests dies, com si d'una nova maniobra de distracció es tractés, (bé, de fet ho és) torna a aparèixer el fantasma de l'expulsió de la Catalunya estat de la Unió Europea, un nou "argument" dels contraris a la secessió de Catalunya. Cal dir que el primer que fan, obrint aquest debat, és no respondre a la primera pregunta: quan i de quina manera es durà a terme el referèndum-consulta de la independència? Ja ho deia, una manera de despistar.
Si la primera ja és greu, la segona raó és encara pitjor: menteixen els que afirmen que entrarem automàticament a la UE i també ho fan els que diuen que en serem expulsats.I per què? Doncs perquè aquesta és una circumstància que no s'ha donat mai i que tampoc s'ha previst, i, per tant, no hi ha una resposta categòrica. Donat el cas, ja es veurà què passa, però hi ha motius per a ser optimistes.

Catalunya, nou estat de la Unió Europea, de forma automàtica?

Els automatismes no solen ser els sistemes més normals en qüestions internacionals, però, tenint en compte el que diu el Tractat de Viena, els nous estats secessionats hereten els tractats internacionals signats per l'estat matriu. Així, sent optimistes, la Catalunya estat heretaria els tractats de la Unió i en formaria part de forma automàtica. És ser molt optimista.

Sortida temporal de la Unió Europea?

Aquest és l'escenari més possible. Catalunya, o Escòcia, haurien de sortir temporal de la Unió Europea per tal de configurar les estructures que les permetessin tornar a ser-hi presents en un temps curt (màxim un any) i, sobretot, permetre a les autoritats europees comprovar que els tractats europeus són aplicables als nous estats.

Expulsió sine die?

Vist per on es vulgui aquesta és la opció menys creïble. Si bé la incorporació d'un nou membre s'ha de decidir per unanimitat, i aquí l'estat espanyol podria oposar-se, la realitat és molt més tossuda i s'acabaria imposant la realpolitik. Arguments n'hi ha molts però només posarem un exemple, la major part de les exportacions espanyoles surten cap Europa per la Jonquera i a la resta del món per Barcelona (i ja no parlarem de les importacions), us imagineu que aquestes importacions i exportacions espanyoles estiguessin gravades amb alts aranzels fins que Espanya vehiculés altres rutes? Podrien vehicular altres rutes? 
Cert, també ens podrien aplicar aranzels a nosaltres, això d'entrada seria perjudicial. Però, d'Europes n'hi ha moltes...

Les altres europes

La Unió Europea és l'organització supraestatal més important del continent Europeu, no només per la quantitat d'estats membres (28) si no pel que implica: unió duanera, unió política, unió econòmica... però existeixen altres organitzacions europees al marge de la Unió i estretament vinculades. Totes elles es poden compaginar o utilitzar de forma separada, veiem-ne alguns exemples.

El Tractat de Schengen

Aquest tractat permet la lliure circulació de persones i béns a l'interior de la UE, però s'ha fet extensiu a d'altres països que no formen part de la UE com ara Islàndia,Noruega o Suïssa, a més d'altres països més petits. Una possibilitat sense estar a la UE és subcriure aquest tractat. Aranzels dèiem? Curiosament, hi ha països de la UE que no formen part de l'espai Schengen, bé per decissió pròpia (la Gran Bretanya i Irlanda) o de les institucions europees (Bulgària, Romania, Xipre i Croàcia).

La EFTA

L'Associació Europea de Lliure Comerç és una altra organització europea d'estats que no formen part de la UE però tenen tractats entre els estats per garantir la lliure circulació de béns i serveis, baja, de comerç entre ells. Així mateix, també té acords de lliure circulació amb la UE, tot i no formar-ne part.



L'euro

Una altra amenaça és la sortida de l'Euro. És a dir, que si sortim d'Europa forçosament haurem d'abandonar l'euro com a moneda i crear-ne una de nova.Bé, és la mentida més grossa de totes. Perfectament podrem seguir utilitzant l'euro com a moneda tot i que no en podrem fabricar en un primer moment. Molts països europeus ja el fan servir (Mònaco, San Marino, Kosovo, Andorra...) i no són a la UE. Per altra banda països de la UE no estan a la zona euro: la Gran Bretanya, Dinamarca...







Ens interessa seguir a la Unió Europea?

Vista la situació actual, i com es pot desenvolupar posteriorment, potser la pregunta és una altra. Ens interessa seguir en una Unió Europea que impossa el neoliberalisme econòmic i les retallades de l'estat del benestar mentre limita el poder de decissió dels ciutadans i els estats? 

divendres, 13 de setembre de 2013

Un pam més a prop

El passat dimecres, 11 de setembre de 2013, Diada Nacional de Catalunya, 1.600.000 catalans de tots els orígens ens vam enllaçar, prenent-nos de les mans, en una cadena que travessava el país de sud a nord, amb un sol objectiu. Demanar la nostra plena sobirania i poder configurar un Estat propi, resumint i en una sola paraula, la Independència de Catalunya. 
El repte logístic era important, però l'objectiu s'ho val i res no va fallar, ni un tram buit, ans al contrari, la saturació era la tònica. Res no va fallar i, el que és més important, no es van produïr incidents remarcables que deslluíssin el que ja s'havia convertit en una festa.
No obstant això, la resposta donada per l'Estat espanyol a aquesta mobilització sense precedents ha estat, com a mínim, curiosa. 
La primera reacció ha sigut minimitzar la cadena, reduïnt-ne la participació a 400.000 persones (a totes llums, impossible), posteriorment ja s'ha fet servir el concepte de "majoria silenciosa", quelcom intangible, incontable i difícilment calculable (tot aquell que no es mobilitza, per la raó que sigui, és contrari a la reivindicació). Més tard, i des de l'oposició, arriben les ofertes, els canvis de cromos. Ara, avui, estan disposats a negociar el "pacte fiscal" i fins i tot, el federalisme. Massa tard, avui ja no hi ha marge de negociació en aquest sentit, només acceptarem negociar quan ens separem i en quines condicions, com a bons veïns i ex-companys de viatge. Ara toca fer via en solitari.
Més greu, però, ha estat l'atac a la Delegació de la Generalitat a Madrid, pepretat per militants de diversos partits feixistes espanyols del qual no cal fer més esment. 
Vet aquí les ofertes de Madrid: molles o bastonades. 
Finalment, aquest matí ens hem llevat amb una altra bona notícia. El primer ministre de Letònia afirma que, en cas d'una secessió amb garantíes legals, Catalunya seria immediatament reconeguda com a Estat. 
La Via fa via.

Ja no ens alimenten molles, 
ara volem el pa sencer.

divendres, 6 de setembre de 2013

No s'ha de dilatar el procés

L'entrevista que el president Mas va concedir ahir als Matins de Catalunya Ràdio, a menys d'una setmana de la Via Catalana, va caure com un gerro d'aigua freda per al procés sobiranista. 
La proposta inicial del president és que, si no s'aconsegueix dur a terme una consulta pactada amb l'Estat durant el proper any 2014, haurem d'esperar fins el 2016 per a unes possibles eleccions plebiscitàries un cop finalitzada la legislatura.
Posteriorment hem sapigut gràcies al diari Ara que Mas i Rajoy es van reunir "discretament" el 29 d'agost per parlar de la possibilitat de realitzar aquesta consulta. 
El mandat democràtic donat a CiU en les passades eleccions, i recolzat per ERC, és el de dur el país cap un procés d'autodeterminació, a ser possible amb una consulta democràtica, però sense descartar altres mecanismes. Com ja indica el primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional existeixen 5 vies per a dur a terme el procés mitjançant la legalitat espanyola vigent, per tant, no és necessari dur a terme estratègies dilatòries difícilment justificables.
Ara, aquells que pretenen frenar el procés, apaivagar-lo o, simplement, esperar que aquest es dilueixi justifiquen aquest nou termini en la necessitat de dotar-nos d'estructures d'estat eficients, començant per la hisenda pròpia. L'ordre és incorrecte i una péssima justificació, car, si l'estat espanyol no vol permetre la consulta, permetrà que Catalunya configuri estructures que permetrien la secessió per la via dels fets cosumats?

D'altra banda, el pacte de sostenibilitat subscrit entre ERC i CiU marca el 2014 com a any límit per a posar fi al procés, i no permet una dilatació d'aquest; qualsevol altre jugada hauria de suposar el trencament d'aquest pacte, amb la consegüent pèrdua de legitimitat del govern de CiU que, ara sí, es veuria abocat a convocar eleccions, o dur a terme pactes de dubtosa credibilitat i estabilitat que acabaria danyant encara més la credivilitat i la capacitat de Mas i CiU.

Així doncs, no existeix cap raó objectiva per dilatar el procés més enllà del 2014. A no ser que l'objectiu ocult de tot aquest moviment sigui, com alguns sospiten, deixar morir el procés. I això seria considerat com una traició, no als votants de CiU, si no al país.

diumenge, 18 d’agost de 2013

Cadenes... humanes

Parlar de cadenes és sovint parlar de lligadures, elements que limiten la nostra llibertat i la voluntat de les persones i els pobles.
Falta poc menys d'un mes per a la construcció d'una cadena, segurament ja n'heu sentit ha parlar, la cadena humana per la independència o, millor dit, la Via Catalana per la Independència. Sembla que per a un poble com el català, que explicita en el seu himne nacional la necessitat de "segar cadenes" sigui un contrasentit construir una cadena, encara que sigui humana. Però no. 
La voluntat d'aquesta cadena és unir persones amb sensibilitats socials, religioses, polítiques... molt diferents amb un únic objectiu: la llibertat, individual, econòmica i del país. 
Darrerament es parla molt de que aquesta hauria de ser un acte que reivindiqués el Dret a Decidir,però, com es pot justificar, en ple segle XXI que haguem de reclamar el nostre dret a decidir? No té cap sentit lògic i més si tenim en compte que aquest és un dret fonamental de l'home ja explicitat en la Declaració de Drets de l'Home el 1789: els homes són (i som) lliures per naturalesa; i és precisament aquesta llibertat el que ens atorga el dret a decidir. 
Que el dret a decidir és el dret a l'autodeterminació? El dret a l'autodeterminació no és res més que l'extensió del dret a la llibertat dels homes feta als pobles i, com ja s'ha declarat més d'una vegada (la darrera el passat 23 de gener ) el poble de Catalunya és sobirà i, per tant, lliure d'exercir el dret a l'autodeterminació, sigui quina sigui la "legalitat vigent".
Algunes veus, fins ara poc proclius al procés sobiranista, demanen que es canviïn els objectius de la Via Catalana, i no, els objectius són els que son des del primer dia i no canviaran. Tothom hi és benvingut però no permetrem torpedes, i no per partidisme si no per què ens hi va el futur i el país.

Assajos i cadenes internacionals

Tot i que l'acte principal de la Via Catalana es durà a terme durant la propera Diada Nacional ja sovintejen els assajos i les cadenes internacionals. Pel que fa a l'Anoia l'assaig més important es durà a terme el proper 31 d'agost a les 18:00 amb l'objectiu d'enllaçar els municipis de Montbui, Igualada i Vilanova del Camí, i com en molts altres casos ha estat organitzat per les assembles territorials de Montbui i Igualada  de l'ANC. També, però hi ha múltiples iniciatives arreu del món, com podeu comprovar en el mapa que us deixo tot seguit.

Mostra La Via Catalana internacional en un mapa més gran
No queda, res més que, si no ho heu fet encara, animar-vos a participar en la Via Catalana, tant als assajos que us quedin més propers (consulteu amb l'Assemblea Territorial més propera) com amb l'acte principal. Falta gent al sud, sobretot a les Terres de l'Ebre!!!



dimarts, 6 d’agost de 2013

Gibraltar


Arriba l'estiu i, després de la compareixença (que no debat) del president espanyol Mariano Rajoy en la que no va dir res de nou, simplement confirmar que ell i el seu partit no se senten responsables de la trama de finançament il·legal que afecta el PP i els "suposats" cobraments de primes i sobresous sense declarar, ens ofereixen un nou exemple de "pilotes fora". 

I com en els millors temps, que aquests i d'altres senyors enyoren, l'objectiu de les ires espanyoles és la colònia britànica de Gibraltar. 
Sembla ser que l'orígen d'aquest nou conflicte és la instal·lació, en aigües de la Mediterrània, d'uns blocs de formigó que tenen com a objectiu generar un escull artificial que ajudi a la recuperació de la fauna piscícola de la zona (versió gibraltarenya) però que, segons els pescadors andalusos, malmeten el fons marí i, de retruc el calador que es pretén recuperar. 
La resposta espanyola ha tornat a ser la clàssica, i com es veu que això de tancar la "verja" ja no està de moda el ministre Margallo se n'ha empescat una de nova: fer pagar una taxa de 50€ per entrar i sortir del Penyal. Curiosa mesura si tenim en compte que, només a la Línia de la Concepción viuen 6000 persones (espanyols, ei!) que treballen a Gibraltar. Pagaran per anar a treballar i anar a dormir?
Estem, de nou, davant d'un cas de generació d'un conflicte que finalment quedarà en un no res però que servirà de vàlvula d'escapament per a les tensions internes: crisi econòmica, política i de valors, corrupció política estructural i "tensions territorials".
Ara bé, es decidiran mai a denunciar el Tractat d'Utrecht amb totes les seves conseqüències? No. 
Acceptaran el resultat d'un referèndum d'autodeterminació a Gibraltar? Possiblement, no.
Gibraltar serà espanyol? No.
I per què no? Doncs molt senzill, a Espanya ja li va bé. Mentre Gibraltar no sigui espanyol serà un bon boc expiatori, una sortida per al vapor de l'olla a pressió que és Espanya de forma estructural.


Mostra un mapa més gran

divendres, 19 de juliol de 2013

Seguint aquest camí...

Ahir, dijous 18 de juliol, es presentava en un sopar a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (sí, aquest és el nom complet) l'associació Súmate, presidida per Eduardo Reyes. 
Encetarem una conversa interessant i es marcaren els objectius comarcals: fer que Súmate tingui presencia a la comarca de l'Anoia i començar a dur el missatge favorable al dret a decidir i a la independència del nostre país. Els arguments eren molts i ja coneguts: econòmics i sentimentals. Fins aquí tot molt normal per a una entitat declaradament independentista, un clàssic per als que portem molt temps en aquest moviment.
El que singularitza Súmate però és una altra qüestió i és l'orígen de la major part dels seus membres i simpatitzants, a més de com volen transmetre el seu missatge. 
Ells es defineixen com a gent de cultura i llengua castellana/espanyola, persones que, sense renunciar mai als seus orígens volen un futur millor per a ells i els seus, considerant-se també, profundament catalans. No hi ha retrets, no hi ha renúncies, simplement existeix la voluntat de ser i d'assolir un futur millor.
Fa temps que l'independentisme existeix, però mai havia aconseguit traspassar les fronteres mentals que imposava el fet de dur determinats cognoms o parlar una determinada llengua; semblava que per ser independentista s'havien de tenir un mínim de vuit cognoms catalans, però això ja fa temps que no és així i, com molt bé demostren la gent de Súmate català és, sobretot, qui vol ser-ho, vingui d'on vingui i es digui com es digui.

Jo, fill d'extremenya i andalús, i per tant amb família repartida per tota la geografia espanyola, no podia allunyar-me d'aquesta entitat. En el fons són "els meus" i crec, sincerament, que la feina que duen a terme i duran, és molt més que necessària, és imprescindible. Per tant, només puc desitjar-los tota la sort del món, per a ells i per al nostre país.

divendres, 12 de juliol de 2013

Impostos

Aquesta setmana va carregada d'informació, poques notícies bones, més enllà del "tour" presidencial pel Brasil que ha implicat el posicionament per l'estat propi de destacats empresaris i l'èxit en les inscripcions per a la Via Catalana. N'hi ha d'altres menys bones com son les intencions de diversos grups d'extrema dreta de realitzar un "homenatge" al "glorioso alzamiento nacional" o bé la publicació dels anomenats "papers de Bárcenas" on es destaca la trama corrupta del finançament del PP i els seus principals càrrecs (ara al govern espanyol).
No parlaré de cap d'aquests casos, ja hi ha prou literatura a la xarxa. Incidiré en una altra qüestió.
Dimarts el ministre d'Economia, Cristóbal Montoro, responia al Senat espanyol, a preguntes de CiU, que és Espanya qui financia Catalunya, més enllà de la mentida evident, el greu era el to emprat, de fatxenderia supina. 
Si bé és cert que Catalunya té l'accés al crèdit internacional vetat aquesta circumstància es dona pel fet que Catalunya encara forma part de l'Estat espanyol, i no per què no sigui capaç, ella sola d'assumir nous deutes. (Si convé, aquesta ja és una altra qüestió).
La realitat, però, és molt tossuda. Tot i que ja sabem que els impostos generats i recaptats a Catalunya no només serien capaços de finançar-la completament si no que generarien un important superàvit, apareixen dues notícies que ens ho confirmen.
La primera és la confirmació, per a l'any 2011, de la modificació important en el criteri d'ordinalitat. Així, Catalunya és la tercera comunitat autònoma en generar ingressos per a l'estat, mentre que la inversió (el retorn d'aquests impostos) d'aquest la situa en desè lloc, evidentment, es produeix una pèrdua de capitals o, dit d'una altra forma, un important espoli fiscal.
També va aparèixer ahir l'estudi, realitzat per la plataforma Catalunya diu Prou, en què s'afirma que una Catalunya independent recaptaria fins a 8000 milions d'€ més en impostos en cas de ser un Estat independent. 

Abaixar impostos?

Aquest dimarts, Oriol Junqueras, president d'ERC, proposava que, en cas d'independència, Catalunya podria abaixar impostos. Concretament parlava de rebaixar l'IRPF de les rendes més baixes i l'IVA, sobretot l'anomenat IVA cultural i el de productes bàsics. Argumentava que una rebaixa d'aquests tipus imposotius animaria el consum i, per tant, permetria una millora de l'economia. 
Es pot considerar que aquest és un argument demagògic però hi ha dues qüestions importants. La primera és que només els Estats tenen capacitat normativa en aquest aspecte i la segona és, realment volem baixar impostos? Impostos alts impliquen serveis millors i impostos baixos suposen pitjors serveis, a priori. 
Aquesta circumstància obre un nou debat: quin tipus d'estat del benestar volem? 
Personalment, tot i que sembla atractiva la baixada d'impostos, prefereixo una alta cobertura pública i, per tant, impostos elevats. Ara bé, vull cobertura pública, no despesa sumptuària i corrupció.



dijous, 4 de juliol de 2013

Torna la llei de jurisdiccions

Aquest dilluns apareixia una notícia que ha passat relativament desapercebuda, la modificació del codi penal militar introdueix la capacitat dels organismes de justícia militar de jutjar civils en cas de "conflicte armat". 
Tenint en compte la situació actual, en que cada cop més veus demanen una intervenció militar per tal de "salvar Espanya" i el procés català avança aquesta modificació es converteix en una poc velada amenaça.
Espanya recupera, d'aquesta manera, la tant impopular i poc democràtica llei de jurisdiccions vigent entre el 1906 i 1931 que situava sota la jurisdicció militar aquells fets i opinions que es considerés que atemptessin contra "l'honor de la pàtria i l'exèrcit", evidentment, espanyols.

Així doncs, aquesta modificació del codi penal militar espanyol és una involució en tota regla, una més. 
I encara es pregunten per què volem marxar...

dilluns, 17 de juny de 2013

Manipular la història

La setmana passada hem topava amb una imatge curiosa, era una captura d'una doble pàgina d'un conegut diari espanyol monàrquic (l'ABC, per a ser més exactes). En ella s'hi reflectien les “raons” de la nació espanyola i els motius per estar orgullós de formar-ne part. El primer ja era una gran mentida: “Espanya és l'únic país europeu que no ha modificat les seves fronteres des del 1492” afirmen sense por. Com tot seguim veurem, aquesta és la primera gran mentida, després, la resta d'afirmacions, cauen pel seu propi pes. Comencem mentint i seguim en la línia, podem pensar.

Bé, si considerem com a cert que el 1492 es configura Espanya (que no ho és, ni molt menys) podem anar a la realitat.
El 1492 finalitza l'anomenada “Reconquesta” amb l'ocupació del regne de Granada per part de Castella, però encara perviu un estat peninsular no vinculat a la monarquia dels Trastàmara: el Regne de Navarra. Primer error.
El 1504, amb la mort d'Isabel de Castella, Ferran es retira als seus regnes d'Aragó i s'acabarà casant amb Elionor d'Aquitània, amb qui tindrà un fill (tots dos moriran amb pocs dies de diferència en néixer l'infant).
El 1512 el Regne de Navarra és incorporat a Castella per conquesta militar i, finalment, el 1516 l'hereu d'Isabel i Ferran, Carles I, ocuparà el tron dels regnes hispànics.
Aquesta situació però, es veurà modificada el 1580, moment en que Felip II (I d'Aragó), es convertirà en rei de Portugal.
Fins aquí, tot eren guanys territorials, però amb el segle XVII comença la decadència i les pèrdues territorials: el 1640 es produiran les revoltes portuguesa i catalana, cosa que fa que aquests territoris se separin de la Corona. El 1659 es produirà el retorn del Principat de Catalunya, però escapçat pel nord amb la pèrdua del comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, que passen a mans franceses en virtut del Tractat dels Pirineus, que, per cert, no ha sigut mai denunciat per Espanya.
La guerra de Successió suposa, de fet, una nova pèrdua territorial per a Espanya, així, des del 1705 Espanya perd els territoris de la Corona d'Aragó de forma temporal, adquirirà Olivenza a costa de Portugal i, finalment, perdrà de forma definitiva Gibraltar i, fins el 1802 ,l'illa de Menorca, que passaran a mans britàniques.
El segle XIX veurà, però, les darreres modificacions territorials espanyoles. Tot i la recuperació de Menorca, la guerra del Francès suposarà la pèrdua de Catalunya, incorporada a França el 1812. Situació que es mantindrà fins la fi de les guerres napoleòniques, el 1814.


Aquestes modificacions territorials son molt més fàcils de seguir amb l'animació que us adjuntem. Tot i que només he tingut en compte el territori peninsular i les Balears, podríem fer un exercici similar amb l'Imperi espanyol, però només faríem que constatar una constant: la mentida del nacionalisme espanyol, manipulant la història, i sobretot, el retrocés continuat del territori espanyol, que pel que tot sembla indicar, no s'ha aturat.

video




dimecres, 12 de juny de 2013

Llengües oficials

Parlar de llengües oficials d'un estat és complicat. I més quan s'està en un procés com el català, amb un complet enfrontament entre la metròpoli i la colònia, que ha fet que una de les llengües parlades al nostre territori s'hagi convertit en la llengua dels colons i de l'Estat. El castellà és vist com una imposició i de fet, podem considerar que, en certa mesura, ho és.
La proposta, llençada a l'aire per ERC i CiU durant la darrera campanya electoral, que en una Catalunya independent el castellà podria tenir un estatus de cooficialitat, ha generat debats encesos i problemes diversos i mesures com la llei Wert no han fet més que complicar la situació.
La veritat és que en una Catalunya independent amb el castellà com a llengua oficial la situació del català seria similar a l'actual: una llengua minoritzada. 
Així doncs, en la Catalunya independent les llengües oficials han de ser el català i l'aranés (en tot el territori) i no el castellà, que podrà ser emprada pels seus parlants de la mateixa manera que ara, però no de forma oficial en la comunicació amb l'administració o en l'ensenyament.
Concretament, en aquest darrer punt, en l'ensenyament, el castellà passarà a ser considerada una "llengua estrangera" o així és com crec jo que s'hauria de fer.
Si no es produeix aquesta situació seguirem en una situació de diglòssia desfavorable al català i a més, caurem en un cert paternalisme covard vers la població catalana castellanoparlant.

divendres, 31 de maig de 2013

Països Catalans (II): Organització política

El procés independentista que afecta principalment el Principat està tenint el seu ressò, més o menys significatiu, a la resta dels Països Catalans. Així hem vist com existeixen agrupacions territorials de l'ANC a la Franja de Ponent, a la Catalunya Nord i també a Mallorca (tot i que aquesta, finalment, no s'ha arribat a constituir).
Tot i els ritmes diferents, la Nació Catalana avança cap a la construcció d'un nou estat, o diversos. Cada cop és més evident que serà el Principat aquest primer nou estat, però, com es configurarà, si mai arriba a passar, l'estat que sorgirà dels Països Catalans?

El precedent històric

La història ens pot servir per donar-nos pistes. Si bé la conquesta de nous territoris es podria haver dut a terme amb una simple incorporació d'aquests a la corona (ampliant d'aquesta manera els territoris del comtat de Barcelona) hom preferí dotar aquests territoris d'una personalitat jurídica i política pròpia. 
Així veiem com el 1239 es crea el Regne de València, separat dels regnes d'Aragó i els territoris catalans, amb la seva pròpia personalitat jurídica i legal.
Més tard, el 1262, es crea el regne de Mallorca, que fins i tot té la seva pròpia nissaga reial separada de la branca principal dels comtes de Barcelona. Aquesta situació perdurarà fins el 1343, amb la reincorporació a la Corona d'Aragó. 
Això ja indica quin podria ser un model a restablir.

Models polítics

Un estat català

La primera opció a tenir en compte seria la creació d'un únic estat català unitari. La independència del Principat podria desencadenar un efecte "dòmino" que arrosegués altres territoris dels Països Catalans. Aquest s'anirien incorporant a l'Estat Català que ampliaria el seu marc geogràfic, però sense modificar substancialment la seva organització administrativa que seria de tipus centralista. És una opció possible, però no la més dessitjable ja que podria ocasionar recels entre territoris i, sobretot, no seria garantia de respecte per a les singularitats "regionals".

Diversos estats catalans independents

Les separacions dels territoris dels Països Catalans d'Espanya podria arribar a generar tres "estats catalans" (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) que funcionarien de forma completament independent sense cap més vincle polític que els que estableixin possibles tractats internacionals. També la vinculació cultural seria important però només fixada per acords entre aquests estats. Això permetria la màxima autonomia però diluiria la Nació Catalana no en tres estats si no quatre (recordem que Andorra seguiria sent un estat independent).

La Confederació Catalana

Aquest és, al meu entendre, el millor dels models a assolir. Es configurarien tres (o més) estats catalans -País Valencià, Catalunya,Illes Balears i, eventualment, Andorra- que a nivell intern serien completament independents i autònoms però que compartirien aspectes comuns: representació exterior, defensa i política d'infraestructures interestatal. Això permetria configurar una confederació d'estats que fos atractiva a territoris reticents a una possible incorporació (País Valencià, Catalunya Nord, Franja de Ponent, l'Alguer o, fins i tot, la mateixa Andorra).

Règims autònoms especials

Al sí del territori històricament català existeixen territoris no catalans no dificilment identificables: la Vall d'Aran, la Fenolleda o les comarques castellano-parlants del País Valencià. Aquests territoris podrien considerar que la seva personalitat quedaria diluïda en un Estat Català, prengués la forma que prengués. A més a més, aquest és un dels "arguments" de l'unionisme espanyolista, quin paper ha de tenir la Vall d'Aran? Què passaria si volen marxar?
Per tal de respondre la primera pregunta cal tenir en compte que a aquests territoris se'ls ha de garantir el màxim reconeixement i autonomía. Així s'haurien d'establir àmplis règims d'autogovern per a aquests territoris i realitats nacionals a més de garantir el seu dret a l'autodeterminació.

dijous, 16 de maig de 2013

Països Catalans: un miratge o una realitat de futur?

El recent procés sobiranista engegat per Catalunya està afectant un concepte antic però relativament desconegut: el concepte de Països Catalans. De fet i paradoxalment, són els detractors del procés d'autodeterminació català els que l'estan tornant a posar en vigència amb l'objectiu de contrarestar aquest procés.
Ja hem vist aquesta setmana, per exemple, com la majoria parlamentària del PP a les Corts Valencianes ha vetat l'ús de l'expressió "País Valencià" i alhora acusava els que fem servir l'expressió de Països Catalans de nazis (poc originals) comparant-los amb el III Reich.
Però quins són, què son i què implica el concepte de Països Catalans?

La història del concepte

El concepte de Països Catalans neix amb la Renaixença. La recuperació cultural de Catalunya a finals del segle XIX i inicis del segle XX permet teoritzar també sobre la recuperació cultural de l'àrea catalanoparlant, concepte que apareix per primera vegada en l'obra de l'autor valencià Benvingut Oliver i Estellés. No obstant rebre el nom inicial de "Catalunya Gran" aquest concepte no guanya adeptes i serà a partir de l'obra del també valencià Joan Fuster que es recuperarà, als anys 60 del segle passat, la denominació i concepte de Països Catalans.

Els Països Catalans, una realitat cultural

El concepte de Països Catalans fa referència a un espai cultural heterogeni però amb un element comú: la llengua catalana en totes les seves varietats dialectals. Establir els límits geogràfics d'aquest territori és una qüestió complexa ja que tant es pot fer servir el criteri lingüístic com el geo-històric, ja que sovint s'integren dins del territori dels Països Catalans àrees no lingüísticament catalanes però sí territoris històricament vinculats a Catalunya.

Quins son els Països Catalans

Tradicionalment hom parla dels limits dels Països Catalans referint-se a "De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó", gràfic però simplista. Per tal de ser més exactes hauriem de parlar de la Catalunya Nord ), Catalunya, la Franja d'Aragó (o de Ponent), el País Valencià, les Illes Balears i la ciutat sarda de l'Alguer. Aquí caldria afegir l'estat d'Andorra.

El futur dels Països Catalans

És evident que el procés sobiranista iniciat al Principat de Catalunya i que durà, més d'hora que tard, a la creació d'un nou Estat, generarà un nou nivell pel que fa al concepte de Països Catalans. Un dubte queja s'ha produït en algunes d'aquestes àrees és com podran afegir al procés. Ho han de fer com a part integrant de la Nació Catalana o a partir de models propis? L'ANC, en la seva darrera assemblea general ja va aclarir que aquests territoris han d'organitzar-se autonomament.Aquesta decisió té els seus detractors i partidaris, com totes, però permet recuperar una realitat històrica: cadascun dels territoris que configuren els Països Catalans, en el passat, tingueren les seves pròpies estructures estatals. Així doncs, cal recuperar aquesta organització, si aquesta és la voluntat democràtica dels seus ciutadans, avançant cap a un model confederal d'estats catalans que permeti respectar la diversitat cultural i política d'aquests territoris.


divendres, 10 de maig de 2013

Aprendre llengües

Sorprenentment, o no tant, ens trobem novament en una situació que, de tant surrealista, resulta ridícula. En uns segons tots els parlants de l'ambit lingúístic del català hem après una nova llengua, i en van... però no és així. Simplement sectors polítics de l'estat espanyol (del Regne d'Espanya) han decidit, obviant qualsevol criteri científic, històric i filològic que la llengua no és una si no vint-i-una.

Ja va passar amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de la "Comunitat Valenciana" on es convertía la llengua del País Valencià ja no en la "variant valenciana del català" si no directament en "valencià" cosa que ha permès des del 1982, una agressió constant a la unitat de la llengua i a la mateixa llengua.

Ara els atacs ens arriben per dos fronts nous: el primer és el del govern popular de les Illes Balears, recolzades pel Círculo Balear, que s'ha inventat una suposada "llengo baléà" i encara intenten anar més enllà i esquarterar la llengua oferint denimacions illenques (així, desapareix fins i tot la "llengo baléà"!!).

El darrer ve de ponent (com tots els mals). Dijous les Corts aragoneses van inventar-se, d'un cop, dues llengües noves, a l'hora que en feien desaparèixer dues més: el LAPAPYP i el LAPAO, la primera és la nova denominació de l'aragonès, mentre que la segona ve a substituir el català. Aquesta és una estratègia defensada per la FACAO i de partits polítics com el PP i el PA.

És curiós comprovar com és la dreta espanyolista, recolzada per grups regionalistes de dretes i, sobretot, amb la connivència de sectors que s'autoanomenen de la "societat civil" els que promouen aquestes divisions. El més greu i també curiós és que, indefectiblement, aquestes associacions que diuen defensar la "llengua valenciana", "sa llengo baléà" i, ara, el LAPAO, ho fan sempre, en tot moment i lloc, en CASTELLÀ!! 

Estratègia, sí, una. Dividir, enfrontar i finalment, destruïr, simplement per arribar a l'assimilació. Una estratègia que comparteixen amb Convivéncia Civica Catalana, però aquests no poden canviar-li el nom a la llengua (o no han trobat la manera de fer-ho, encara).

divendres, 26 d’abril de 2013

Tots a l'atur

Aquesta setmana arriba al seu final amb una notícia desesperançadora, trista i fins i tot esborronadora. 
L'estat espanyol ha assolit un nou rècord, més de 6 milions d'aturats, cosa que suposa un 27% d'atur. Catalunya no està gaire millor, un 24,5% de la seva població activa es troba també en situació d'atur (més de 900.000 persones) i la major part d'aquestes sense cap tipus d'ingrés, i el que potser és encara més perillós. El 57% dels joves espanyols (d'entre 16 i 24 anys) també es troben a l'atur.
Aquesta és una situació que a mitjà i llarg termini és insuportable per a qualsevol societat. Primer, per què l'economia no pot reflotar de cap manera. La base del capitalisme, sistema que està fallant, es troba en el consum, si bona part de la població no té ingressos, el consum es retreu i, per tant, l'economia es contrau, l'austeritat mata el capitalisme, així de senzill. 
Per altra banda, es produeix un fenòmen que encara ens empobreix més: la fugida de joves treballadors, i els primers a fer-ho són aquells que més ben preparats estan, persones que, tal i com està organitzat el nostre sistema públic d'ensenyament ens han costat a tots una gran inversió. Literalment estem expulsant talent i regalant-lo a d'altres economies i societats. Aquí, doncs, resten o bé els mediocres o bé els covards.
Un altre greuge que provoca aquesta situació és que comencen a perillar altres elements de l'estat del benestar: els ingressos minven desesperadament, a l'hora que les despeses augmenten. La principal font d'ingressos de l'Estat espanyol procedeixen de les rendes del treball i aquestes desapareixen a ritmes accelerats. Per altra banda, sanitat, ensenyament, polítiques socials (on podriem incloure les prestacions per desocupació) i les pensions, augmenten. Insostenible.
Cal una reforma en profunditat del mercat de treball i sobretot, de la política impositiva, ja que actualment els que més tenen no són els que més paguen (mecanismes com les SICAV permeten evadir de forma legal un gran nombre de capitals) o encarem aquesta situació o ens veurem abocats al desastre.
Catalunya, en el seu procés, ha d'estar molt atenta a aquesta situació i actuar en conseqüència. El futur Estat català ha de ser capaç de crear una estructura que premii el talent i que eviti, com més millor, una situació com l'actual.

divendres, 12 d’abril de 2013

Passar a l'acció

Avui arrenquen els treballs de forma oficial del Consell Assessor per a la Transició Nacional, la notícia sembla bona d'entrada però anuncia treballs lents i condicionats en certa mesura per altres processos nacionals similars al català, sobretot l'escocès.


Per altra banda, dimecres coneixíem la interlocutòria del TSJC respecte a les diverses sentencies sobre la immersió lingüística en català i el paper del castellà com a llengua vehicular que estableix, contra tota lògica (de sentit comú i democràtica), que si un sol alumne ho demana (convertida en l'exitosa etiqueta a Twitter de #siunsolalumnehodemana) tot el grup haurà de rebre l'ensenyament en castellà i no en la llengua pròpia de la Nació. Aquest és l'enèsim atac a la llengua però és molt més que això. És un nou atac a la convivència, al model de país que entre tots hem construït (i que seguim construint), al propi sentit comú i, fins i tot, a la democràcia car s'estableix que la minoria s'imposarà a la majoria (com deixa molt clar un dels pares denunciants).
Per altra banda, i aplicant aquest principi, els tres representants d'ERC al Congreso de los Diputados van voler intervenir en català, essent privats de la paraula. 
Una autèntica estratègia colonialista.

Fins aquí, un nou memorial de greuges. L'acció però ha d'arribar i és el moment idoni. La setmana passada parlàvem de la fiscalitat i és una bona manera d'arrencar, l'altre ja fa temps que els docents d'aquest país l'apliquen. Amb la llengua NI UN PAS ENRERE!!

divendres, 5 d’abril de 2013

Fiscalitat

Ja hem sabreu perdonar per l'aturada per Divendres Sant. Com gairebé tothom estava de vacances i vaig aprofitar el dia per altres menesters, com ja us podieu imaginar. 
Un cop tornats de les vacances ens sorprèn (bé, des de fa un temps ja no ens sorprèn gaire) una nova campanya de la renda. Vaja, que ens toca passar comptes un any més amb Hisenda. Ara demanarem l'esborrany, el comprovarem, confirmarem, modificarem, farem la declaració i esperarem que ens surti negativa o, com a mínim, que ens toqui pagar poc. I a més hem de passar comptes amb una administració que, als catalans, ens és, a més d'estrangera, hostil. 
Però no hi ha cap més remei perquè si no passes per aquest adreçador encara és pitjor!!
Bé, això de que no hi ha cap més remei... Existeix l'opció de denunciar aquesta situació d'espoli fiscal permanent mitjançant accions reivindicatives (i que tenen el seu reflex pràctic, cal dir-ho) com les que ens proposen desde la plataforma Catalunya diu Prou
Aquestes consisteixen en fer la declaració, com cada any, i afegint-hi algunes petites modificacions, presentar-la en qualsevol oficina de l'Agència Tributària de Catalunya. Com podreu comprovar, és del tot legal, però té un component important: d'aquesta manera es farà efectiva i visible la nostra voluntat de que, com a mínim els nostres impostos es quedin a casa nostra i no serveixin per mantenir un sistema que no és que sigui insolidari, és un robatori.

divendres, 22 de març de 2013

Xipre i com volen que funcioni l'economia

Ja ha passat. La Unió Europea castigarà els estalviadors xipriotes per tal de recuperar els diners del rescat bancari al que aquesta illa de la Mediterrània oriental (i dividida, de fet, en dos estats) habitada per poc més d'un milió de persones s'hi ha vist abocada per l'actual crisi financera. 
La solució que la UE ha trobat per garantir el retorn dels diners prestats és la d'imposar un impost a tots els dipòsits bancaris, gravant-los entre un 6,75 i un 9,99% (bé, aquestes eren les dades inicials, ara s'han rebaixat els tipus) matitzades pel govern xipriota que, després de la pressió popular i el pànic subsegüent ha decidit no gravar els dipòsits menors de 20.000€.
Conceptualment, estic a favor d'aquest impost, però per als grans dipòsits (superiors als 100.000€) ja que solen correspondre a societats que troben mecanismes per evitar el pagament d'impostos, com un mecanisme que eviti, o palii, l'evasió fiscal.
Ara bé, en aquest cas l'estratègia falla per la seva base. El gran prestatari europeu (i de Xipre) és Alemanya que amb aquesta maniobra simplement vol garantir que els seus bancs recuperin les inversions fetes "alegrement" en el passat, vaja, el que està passant a tot Europa.
Tot es basa en una perversió del sistema financer i econòmic. Mentre els recursos econòmics (diners) han servit per al consum o l'estalvi l'economia ha funcionat, quan aquests recursos es destinen, simplement, a pagar un deute contret per altres instàncies a través de mecanismes dubtosos i, en el millor dels casos, abusius, el sistema falla i comença a fer aigües. El problema és que els responsables no paguen els seus errors i ho ha de fer, com sempre, el poble, el més dèbil i el menys responsable de la situació.
L'economia no es podrà recuperar amb mesures d'austeritat espartana ni tampoc restringint el consum i l'estalvi, però sembla que les ments pensants de l'economia europea no se n'adonin. O potser el pla és un altre, molt més perillós: crear una Europa de dues velocitats.
L'esquema superior, com funciona l'economia domèstica "normalment".  El segon esquema, el model que intenta imposar Europa, amb les seves conseqüències.

divendres, 15 de març de 2013

Mentides sobre Catalunya

Bergadana, teler mecànic de producció catalana (s.XIX)
Aquest mes de març la revista Sàpiens ens presenta un dossier amb les 10 mentides més repetides de la història de Catalunya. Com sempre, aquesta revista ens ofereix algunes de les claus i les respostes més encertades de la nostra història i elimina mites que fins ara s'havien considerat com a veritats "irrefutables" per a determinats sectors. 
Destaca entre aquestes deu mentides una que per repetida i curiosa encara es fa més increïble; parlem de l'argument espanyolista de que, sense Franco, la industrialització catalana no hagués estat possible. 
Clama al cel aquesta afirmació ja que, d'un sol cop de ventall, s'eliminen prop de 200 anys d'història no només de Catalunya si no d'Espanya. 
Com molt bé s'explica en aquest article la industrialització catalana comença molt abans del segle XX, de fet ja en tenim mostres al segle XVIII, seguint els corrents industrialitzadors que es produeixen al nord d'Europa. Aquesta es desenvolupa al llarg del segle XIX generant models industrials propis del país i que no es repeteixen enlloc més com ara son les colònies industrials.
Per altra banda, aquest procés industrialitzador provoca l'aparició de noves classes socials i organitzacions (patronals, sindicals...) que porten a la modernització del país. Finalment, també desemboca en una diferenciació política entre Catalunya i la "resta" d'Espanya: la divisió entre lliurecanvistes i proteccionistes, amb totes les conseqüències polítiques i històriques d'aquest fet.
Si alguna cosa debem al "Generalísimo" és l'intent de desindustrialització del país, que es va concretar en els intents d'allunyar inversions tant importants com acabaria sent la factoria de la SEAT a Martorell, ubicació imposada per la italiana FIAT. Un fet que lliga bastant amb l'amenaça de deslocalització empresarial en cas d'assolir la independència.

dimarts, 12 de març de 2013

Illes Falkland

Han passat més de trenta anys des de la Guerra de les Malvines però l'enclavament britànic de les Flakland, reclamat per l'Argentina, torna a estar de moda.

Durant aquest cap de setmana s'ha celebrat en aquest arxipèlag austral, habitat per encara no 3000 persones, un referèndum amb l'objectiu d'establir l'actual estatus polític de les illes. El resultat no deixa lloc a dubtes, un 98,9% dels habitants amb dret a vot de les illes ha decidit que volen mantenir-se com a un territori d'ultramar de la Gran Bretanya.

Aquest fet, no obstant no fa callar les reclamacions argentines, basades en uns drets històrics més que dubtosos. 

Fent paral·lelismes amb l'Estat Espanyol podríem parlar dels casos de Ceuta, Melilla i, en menor mesura, les Illes Canàries, reclamades com a vàlvula d'escapament quan hi ha algun rebrot social contrari al règim al Marroc. 
El règim alauita reclama des de fa anys la possessió d'aquests enclavaments africans en contra de, segons sembla, la voluntat majoritària dels seus habitants, i és clar, l'oposició frontal dels successius governs espanyols. 
Potser una solució per dirimir i tancar definitivament aquest contenciós seria prendre exemple de les Falkland, convocar un referèndum en aquests territoris per a que els seus habitants puguin esgrimir un argument real i de pes davant de l'ONU fent callar les reclamacions irredentistes del Marroc. És clar que aquesta és una opció perillosa per a Espanya ja que concedir el "dret a decidir", encara que sigui per confirmar una situació com l'actual, per a un determinat territori pot suposar, i de fet ho suposaria, permetre el mateix exercici democràtic a d'altres territoris que, com Catalunya o Euskadi, tenen com a objectiu trencar amb l'Estat espanyol.


divendres, 8 de març de 2013

Totalitarisme

Aquesta setmana ha finalitzat amb la polèmica oberta per les declaracions realitzades per l'ex-president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra en les que qualificava de "feixista" "totalitari" i "colpista" el president Mas pel procés que aquest s'ha vist a dirigir cap el dret a l'autodeterminació de Catalunya (diguem-ho sense eufemismes d'una vegada).
Les declaracions d'Ibarra sempre han sigut polèmiques ja que és una persona que, si alguna cosa l'ha caracteritzat, és la seva manca de "tacte" polític o, dit d'una altra manera, la seva sinceritat. 
No obstant això en aquesta ocasió, com en moltes altres ha pixat fora de test.
Entendre que dirigir un procés com el català, en el que una gran majoria de la població (el 55% segons el darrer CEO) entén que la independència és la millor solució per al país, és optar per ubicar-se en el feixisme o el totalitarisme és com a mínim, demagògic. La defensa de la Constitució espanyola que fan determinats sectors de l'espanyolisme més ranci és una mostra més d'aquest totalitarisme. El compliment de la legalitat no pot ser mai una excusa per a negar el principi de la democràcia. Si bé les lleis han estat fetes per a ser complides aquestes són humanes i no divines, i per tant, estan supeditades a la voluntat dels homes, que les poden canviar quan aquestes ja no són útils. Concepte que, des de mentalitats tant poc democràtiques com les que mostren els polítics espanyols, és difícil d'entendre.
Les declaracions d'Ibarra, i altres exabruptes com la destitució del Fiscal General de Catalunya, Martínez Sol, només faran que accelerar el procés i el tancament de les opcions "legals" a una sortida de Catalunya de l'Estat espanyol només faran que donar-nos una major raó i necessitat. 
Potser sí que l'haurem de declarar "heroi indepe"...

divendres, 1 de març de 2013

Quo Vadis PSC

Quo Vadis és la pregunta que, segons l'evangeli, fa Déu a Pere quan aquest marxa de Roma moments abans del seu martiri, l'any 64.  Literalment, "on vas?". Una pregunta pertinent en aquests dies, tant pel canvi de pontificat com pel canvi produït en el sí del PSC.

I és que el procés sobiranista català ha aconseguit ja, en certa mesura, una primera victòria i un primer alliberament. Després de 36 anys de "democràcia" el PSC ha votat al Congreso de los Diputados madrileny una cosa diferent del seu partit "germà" espanyol el PSOE. Es tracta de la proposta per instar, des del congrés, el govern espanyol a iniciar un diàleg que permeti avançar, de forma democràtica, en el dret a decidir dels catalans.
La votació no va ser cap sorpresa. Rotunda majoria contrària a aquesta possibilitat i cop de porta a qualsevol possibilitat de diàleg i pacte. Un altre tema...

Ara bé, en aquest cas el PSC s'ha desmarcat del PSOE i, per fi, s'ha situat del costat de la democràcia i de la voluntat majoritària dels catalans: volem ser preguntats i volem respondre a la pregunta, simplement. El gest és important ja que tot i que defensin altres opcions a les independentistes (el no, el federalisme, el que sigui) sí accepten la possibilitat de que aquesta pregunta es faci. 

El gest és important i sembla respondre a la rebelió interna a les files del socialisme català, allunyat cada cop més d'una direcció escollida a dit (sí, a dit, no hi va haver primàries per "falta de temps") que s'ha mostrat contrària al procés sobiranista i, en certa mesura, al dret a decidir. Una correcció feta aquesta setmana que, per altra banda, genera dubtes importants. El PSC es sumarà, amb el temps, al sobiranisme? Vol simplement, recuperar espais perduts per "frenar" el procés? És una maniobra de la directiva i, sobretot, Pere Navarro, per consolidar el seu paper dirigent? Carme Chacón es farà militant del PSOE? Hi haurà, com reclamen alguns "barons" un desembarcament del PSOE a Catalunya?

Moltes preguntes, molts dubtes que només el temps serà capaç de resoldre.

divendres, 22 de febrer de 2013

Votar, o no votar.

Aquesta setmana s'està produïnt el "Debate sobre el estado de la Nación" al Congreso madrileny. És aquest un debat especialment marcat per diverses qüestions: la crisi econòmica i les seves conseqüències (desnonaments, atur, retallades...), la corrupció política, que ha esquitxat fins i tot les més altes esferes de l'Estat (monarquía inclosa), i, finalment, el procés cap a la independència catalana.

Ja hem parlat anteriorment de la necessitat de realitzar una profunda regeneració democràtica i de la necessitat de què aquesta es dugui a través de mecanismes profundament democràtics. No cal, doncs, incidir en aquesta qüestió.

Veiem a començaments de setmana (i de fet, és un argument ja antic) que el president espanyol, Mariano Rajoy, deia que la "majoria dels catalans no volen la independència". I ho afirmava sense donar opcions a que aquesta afirmació sigui confirmada de forma democràtica i inapel·lable: democràticament per via d'un referèndum. 

Tot i la falsedat d'aquesta afirmació (que si voleu és discutible) el fet de no voler preguntar denota una certa por, que, sembla confirmada per les dades que ahir feia públic el Centre d'Estudis d'Opinió
La bona notícia és que, l'independentisme segueix creixent, de la mateixa manera que ho fan, en intenció de vot, les opcions que reclamen el dret d'autodeterminació. I mentrestant, l'Estat només és capaç de reaccionar enviant la Guàrdia Civil a controlar banderes, afirmant que no hi haurà cap procés (que ells l'impediran) i generant cortines de fum que els hi surten malament. Un exemple, sembla ser que l'espionatge a Sánchez Camacho realitzat per Método 3 fou un encàrrec del mateix PP, curiós, oi?

divendres, 15 de febrer de 2013

Serveis d'intel·ligència

Per si no teniem prou amb els casos de corrupció que han anat esquitxant la política catalana i espanyola en les darreres setmanes, a mitja setmana ens sorprenien les notícies sobre espionatge entre partits catalans (bé, més ven dit entre filials de partits espanyols a Catalunya).
Aquests suposats casos d'espionatge afectaven el Partit Popular de Catalunya i, de forma indirecta, CiU, treballs "d'informació i seguretat" que, suposadament, hauria encarregat el PSC a l'empresa Método 3. 
Més enllà de la consideració d'absurd, irresponsable i esperpèntic (a més a més d'ilegal) d'aquests pràctiques cal constatar un fet. Si, tal i com afirma el PP, aquelles converses espiades les van mantenir amb l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola i sobre els pressumptes desviaments de capitals d'aquest. Per què aquesta bona senyora no va anar directament a la polícia? Quin motiu ocult hi ha en aquesta trobada? Desprestigiar CiU, el procés sobiranista? 
Si el PP té proves, per què no ho denuncia? Si el PSC ho sap per què calla?
L'espionatge polític, industrial o militar existeixen, són pràctiques, com a mínim, immorals, però més greu és que aquest es toleri i s'utilitzi per part de forces polítiques suposadament "democràtiques" que, a l'hora de la veritat, fan gala d'un maquiavelisme de manual. 
Cal una regeneració democràtica profunda i potser un procés constituent nou sigui el camí més indicat.

divendres, 8 de febrer de 2013

"Tranquilos, es papel mojado"

Amb aquesta afirmació (aproximadament) la vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría negava la validesa jurídica de la declaració de sobirania aprovada el passat 23 de gener pel Parlament de Catalunya. Avui el govern espanyol, després de rebre l'informe de l'advocacia de l'Estat, ha decidit recórrer aquesta declaració al Tribunal Constitucional. Els retrets entre uns i altres ja han arribat i només cal seguir-los a la premsa. 
En el fons de la discussió existeix una qüestió important: el grau de democràcia i el mateix concepte d'aquesta. La visió del govern espanyol (i de certs sectors de l'unionisme) emmarca la democràcia dins de la Constitució espanyola, limitant-se a dir que tot el que es troba dins del marc que aquesta dibuixa és democràtic, el que no ho fa, no ho és. És una visió legalista. 
El punt de vista del govern català i dels partits catalans partidaris del dret a decidir afirma que la democràcia es basa en el fet que els ciutadans decideixin el seu futur i siguin les institucions qui preguntin. 
Democràcia és el govern del poble i és el poble qui ha de respondre a les preguntes, si les lleis (per molt "democràtiques" que siguin) han d'impedir aquest exercici, realment podem parlar d'una societat democràtica?
I una altra pregunta retòrica. La setmana passada coneixíem el cas de corrupció que afecta el Partido Popular espanyol i, sobretot, la seva cúpula directiva. En aquesta circumstància, i tenint en compte l'actual situació econòmica, quina legitimitat pot oferir l'actual govern espanyol?

divendres, 1 de febrer de 2013

Corruptus in extremis

Els casos de corrupció política a l'Estat espanyol van caient com un veritable reguitzell, casos com Gürtel, Nóos, l'operació Puerto, Pallerols, Filesa, Palau, ITV... i desgraciadament un llarg etcètera fa que que ja estiguem acostumant-nos a sentir a parlar de la corrupció que afecta a la pràctica totalitat dels partits polítics, a tots els nivells, i moltes de les grans empreses.
La corrupció és un element present en la vida política des de temps immemorials (ja els clàssics grecs i romans es preocupen d'aquesta qüestió) però significativament el nivell de corrupció és inversament proporcional al nivell de democràcia que existeix en les societats que les pateixen.
El darrer cas destapat, que afecta al PP, és especialment greu. Les revelacions de l'ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas, indiquen que la cúpula d'aquest partit va participar de l'entrellat corrupte més greu, de més llarga durada i més ben estructurat de la història de la "democràcia" espanyola. 
I quina és la reacció dels que han rebut el dit acusador de Bárcenas? Negar-ho tot i, en poc temps, arribar a contradiccions.
En molts aspectes l'Estat espanyol és francament molt poc democràtic però aquest és l'indicador definitiu. El fet que les cúpules del partit que ara mateix governa, el mateix que ha incomplert les seves promeses electorals, una a una, es vegi involucrat en un cas d'aquesta gravetat confirma aquest important dèficit democràtic.

És possible acabar amb la corrupció? Com?

La resposta a aquesta pregunta és, malauradament, no. Ja hem dit que la corrupció ha existit sempre i, desgraciadament, sempre existirà. La qüestió és, es pot apaivagar i reduir al mínim? I aquí la resposta és afirmativa. Només exposarem un seguit d'exemples d'accions que podrien allunyar la corrupció de casa nostra:
  1. Dignificar la tasca política: si bé els polítics semblen ben pagats, sovint l'empresa privada pot oferir més i acabar captant les millors ments i talents. Dignificar la política passaria primer per fer-la rendible i atractiva econòmicament per a aquestes ments i talents, però també per allunyar susceptibilitats.
  2. Transparència: qualssevol acció política és un acte públic i així és com hauria de ser. Sovint, actes de partit queden tancats en els partits. S'han de fer transparents.
  3. Justícia eficaç i àgil: aquesta màxima és d'aplicació en tots els aspectes de la justícia. En els casos de corrupció, però, es fa encara més necessària. L'eficàcia s'ha de traduir en condemnes exemplars i, sobretot, aplicables; desterrant figures tant poc justes com l'indult. L'agilitat, a més a més, permetria que aquests casos no s'agreugessin (per continuïtat) o, respectant la presumpció d'innocència, es realitzessin judicis genèrics de culpabilitat, estigmatitzant la política com a activitat.
  4. Flexibilitat democràtica i millor representativitat:sovint una opció política no ens convenç completament, volem triar el millor que ens ofereixen uns i altres, els sistemes de llistes obertes podrien permetre aquesta tria. La representació s'ha de millorar, seguint criteris de territorialitat, més que de percentatge de vot. Finalment, s'haurien d'establir mecanismes de control: limitació de mandats, eliminació de les compensacions econòmiques als alts càrrecs, etc.
  5. En definitiva una major qualitat democràtica: el creixement de la democràcia provoca una reducció de la corrupció. Aquestes propostes són aplicables i depenen de la voluntat política de dur-les a terme. Si realment el poble té el poder aquestes propostes, que ja son al carrer, seran aplicades més tard o més d'hora (esperem que més d'hora).

divendres, 25 de gener de 2013

Recuperar la Sobirania

Aquest dimecres hem assistit a un fet històric. Pel seu simbolisme i per les seves implicacions polítiques, jurídiques i socials. Hem assistit a la recuperació de la sobirania de Catalunya com a entitat política, jurídica i nacional.A ningú se li escapa que aquesta declaració de sobirania tindrà importants repercusions en el camí que, des del 2010 ( que ha tingut la seva màxima expressió en la manifestació de l'11 de setembre del 2012) s'ha encetat cap a l'alliberament nacional. Ara cal, però, analitzar els orígens i les implicacions d'aquest document.

Per què "recuperar" i no proclamar la Sobirania?

Des del segle XII Catalunya (bé, si hem de ser estrictes els comtats que configuraran Catalunya) que ja presentava una certa uniformitat territorial, política i cultural queda lligada a la Corona d'Aragó mitjançant la unió dinàstica entre Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona) i Peronella d'Aragó, fet que queda confirmat amb l'adveniment d'Alfons IV "el Cast", fill de Ramon Berenguer IV, com a rei d'Aragó i comte de Barcelona. Cal refermar-se en la idea d'unió dinàstica ja que els territoris catalans i aragonesos, a partir d'aquell moment, compartiran monarca però no institucions polítiques i administratives. No cal entrar ara en el detall de l'evolució històrica de la Corona d'Aragó però si cal parlar de la perdua de la sobirania. 
A diferència del que intenta fer la historiografia hispànica (o millor dit, espanyola) la pèrdua de la sobirania de cadascun dels territoris de la Corona d'Aragó no es produeix al segle XV amb la, un cop més, unió dinàstica de les cases Trastàmara d'Aragó i Castella. Un cop més, les institucions no es veieren afectades per aquest fet. Cal dir, però, que existiren intents uniformitzadors, com la creació de la Inquisició.
Aquests intents es repetiran més tard, per exemple el 1640 amb el projecte de la Unión de Armas del Comte-Duc d'Olivares.
Finalment, però, la pèrdua definitiva de la sobirania dels territoris de la Corona d'Aragó es produirà amb la derrota de la Guerra de Successió, confirmada pels successius Decrets de Nova Planta.
Aquesta situació perdurarà en el temps, però els canvis polítics i socials del segle XIX faran que s'estableixi el principi de la sobirania nacional que queda establerta en els "espanyols d'ambdós hemisferis" a la Constitució de Cadis del 1812, que comptà amb una escassa representació catalana. 
La sobirania, en aquest context, queda cedida. Cap dels organismes autònoms catalans que apareixen des d'aquell moment (la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, la Generalitat republicana, o, fins i tot, la Generalitat autonòmica) recuperà la sobirania -si bé hem de destacar que Francesc Macià proclamà la República Catalana, plenament sobirana-.
Ara, amb aquesta declaració de sobirania, s'ha fet el pas necessari s'ha recuperat la sobirania, primer perduda i després cedida.

I, ara, què?

La divisió dels Països Catalans és una realitat, i cadascun
d'ells ha d'arribar a la plena sobirania.
 Ara només ho és Andorra i Catalunya es troba en el camí.
Ara, un cop recuperada la sobirania del poble català apareixen camins diversos. El primer, i el que sembla escollit per la nostra classe política, és que aquesta capacitat sobirana derivi en una consulta (o referèndum) en la que es demani si Catalunya s'ha de separar d'Espanya. També, però podria derivar en una declaració d'independència per part del Parlament, o simplement, podria quedar en això, una simple declaració de sobirania (opció que queda descartada, per motius evidents).

Els Països Catalans

No és extrany que el concepte de Països Catalans quedi fora d'aquesta declaració i és plenament justificable. Si bé aquests territoris configuren una unitat històrica, cultural i social mai han configurat (amb ben poques excepcions) una unitat sobirana. Per tant, si el que volem des de Catalunya és tenir i exercir el dret a decidir sobre el nostre futur, nord-catalans, algueresos, franjatins i, especialment, illencs i valencians han de tenir el mateix dret, però han de ser ells els qui el reclamin i l'exerceixin per tal d'adoptar, per als seus països, el marc jurídic, legal i polític que considerin més oportú que pot estar més o menys lligat a la Catalunya Estat, o no.