dijous, 13 d’agost de 2015

L'Aragó no és el pare, ni el germà gran

Un dels «arguments» històrics recurrent del dit «unionisme», i defensat per determinats corrents de l'aragonesisme, és el que intenta defensar que els comtats catalans, primer no formaren una unitat política independent en cap moment i que, a més a més, aquests es trobaven subordinats al Regne d'Aragó, formant-ne part. És a dir, que Catalunya no ha tingut mai sobirania per si mateixa i que a més a més, es configuraren com a una part integrant del Regne d'Aragó i que, en un moment posterior a la seva creació, s'en separaren per configurar un cos polític diferent. Bé, aquí ja veiem una contradicció però hem de tenir en compte que les realitats catalana i aragonesa, si ve compartiren un recorregut històric comú, simplement ho feren de forma casual, caminant un al costat de l'altre i no de forma subordinada.

El regne de Lleó i el comtat de Castella

Sovint es fa servir el paralelisme de Castella, respecte del regne de Lleó, per explicar l'orígen de Catalunya respecte l'Aragó. Però en Història, els paralelismes solen ser bastant escassos, de fet es té una certa tendència a visualitzar i explicar aquells elements que son singulars. I de fet, l'aparició i el desenvolupament històric de Castella respecte al seu «pare» lleonés ve a ser això, un element singular.
I com va anar la cosa? Tranquils, intentaré ser breu.
El Regne de Lleó es configura com a tal el 914 com una evolució del regne d'Astúries, bé, basicament es tracta d'un fenòmen bastant senzill. L'expansió cap al sud del regne d'Astúries provoca que es traslladi la capitalitat des d'Oviedo fins a la ciutat de Lleó, això fa que, en més o menys temps, la denominació del regne passi a ser la de la capital. Com gairebé tots els regnes fronterers, Lleó estableix els seus territoris de marca, en aquest cas, un territori de marca destacat serà Castella (limitant amb l'Aragó-Navarra i Al-Andalus), un comtat més, de fet (i aquí n'hi ha que veuen un «paralelisme»).
Tot es complica amb el comte Fernan González qui estableix el càrrec comtal com a hereditari. La separació del comtat de Castella (ara autoinstituït en regne) respecte del regne de Lleó es produirà de mans de Sanç III de Navarra (per matrimoni autonomenat rei de Castella) el 1010.

La Marca Hispànica

Els territoris pirenencs es convertiran en un territori de frontera, o de marca, del regne dels francs a partir de l'any 821. Aquests territoris inclouen diversos comtats que van des de Navarra fins a la Mediterrània, incloent, és clar, l'actual Catalunya Vella. En cap moment aquests comtats formen una unitat política o administrativa, i de fet, la denominació de Marca Hispànica és una manera de resumir i englobar un conjunt ampli de territoris i jurisdiccions separades.

Els regnes de Navarra i Aragó

Els regnes de Navarra i d'Aragó comencen la seva història junts. De fet, els primers reis de Navarra (de la família Ximena) es titulen reis de Pamplona (Navarra) i comtes d'Aragó. Així aquesta unitat dinàstica es manté fins a Alfons el Bataller (1104-1134) moment en el que es divideix el regne. L'expansionisem navarrés cap el sud, l'est i l'oest beneficiarà en primer terme el regne, amb la incorporació de Castella, l'Aragó, el Sobrarb i la Ribagorça, a més de territoris d'Al-Andalus. No obstant això, l'any 1054 Castella se separarà definitivament del regne Navarro-Aragonés assolint la seva independència.

Els comtats catalans

La resta de territoris de la Marca Hispànica que no es configuren com a regnes seran els anomenats comtats catalans. Aquests seran els de Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Vallespir, Besalú, Empúries, Girona, Osona i Barcelona. Cadascún d'ells actuarà i serà, de fet, independent dels altres però amb una vinculació feudal i vassallàtica respecte del rei dels francs (o del que ve a ser el mateix, de França).
A partir del comte Guifré «el Pilós» la preponderància del comtat de Barcelona serà important ja que estableix el caràcter hereditari del càrrec de comte i a més va aconseguir crear un nucli important agrupant els comtats d'Urgell, Cerdanya, Osona, Girona i Barcelona i creant aliances i pactes vassallàtics amb la resta de comtats. Això permeté ampliar els dominis de la casa de Barcelona cap al nord (Conflent, Vallespir, Besalú) i garantir-ne la primacia.
Per altra banda, ja des del 987, els comtats deixen d'actuar com a vassalls dels reis de França quan Borrell II no renova el pacte de vassallatge amb aquests, ara de la dinastia dels Capets.

Unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó

Amb la mort d'Alfons el Bataller no només s'obre un període d'incertesa a Aragó i Navarra. Ara es produeix la separació definitiva dels dos regnes, així Navarra queda en mans de Garcia Ramires mentre que els aragonesos trien Ramir «el Monjo», germà d'Alfons, com a nou rei. Aquest pactarà el matrimoni de la seva filla Peronella amb Ramon Berenguer IV de Barcelona, que es convertirà en princep d'Aragó sense assumir mai el títol de rei i, el que és potser més important, sense unificar els títols de sobirania en un de sol (els diversos titols comtals). Així, la unió dinàstica es consolidarà amb Alfons «el Cast» (batejat Ramon), que serà el primer en ser, alhora, rei d'Aragó i comte de Barcelona, sense que aquesta unitat dinàstica impliqués, per altra banda, una unitat política entre els diversos territoris de la nova Corona d'Aragó.

De Muret a Corbeill

La mort de Pere II el Catòlic a la batalla de Muret, defensant els seus súbdits occitans, l'any 1213, provoca una crisi important al si de la corona aragonesa. L'hereu, Jaume, és un infant de 4 anys segrestat per Simon de Montfort (l'assassí del seu pare) que serà criat pels templers. Hom creu que Jaume serà un rei feble i maleable en mans dels ordres militars, però ja a 11 anys demostrarà el seu tarannà.
Així acabarà amb diverses revoltes nobiliàries (a l'Aragó i a Catalunya) i accedirà a la majoria d'edat, per matrimoni, als 14 anys, començant d'aquesta manera a regnar. Una fita important del seu regnat serà la signatura del tractat de Corbeil el 1258. Aquest tractat suposarà la renúncia, per part de Jaume I, sobre els seus drets dinàstics als diversos comtats occitans, alhora que Lluís IX renunciava a tots els drets que pogués tenir sobre els comtats catalans. La independència aplicada de fet des del 987 ara es feia oficial.

El darrer comtat independent: l'Urgell

A començaments del segle XV a Catalunya només restaven dos comtats independents, el comtat d'Urgell, separat del tronc principal del casal de Barcelona ja en l'herència de Borrell II que llegà el comtat al seu fill Ermengol el 992 i el de Pallars Sobirà, amb una dinastia pròpia però vinculat per llaços de vassallatge als sobirans catalans.
Els comtats de Cerdanya (1101), Besalú (1111), Conflent (1117), Pallars Jussà (1192), Rosselló (1242) i Empúries (1402) s'havien anat incorporant als dominis de la casa comtal de Barcelona i reial d'Aragó.
Restava encara per definir la ubicació del comtat de Ribagorça, encara separat del domini reial i vinculat a l'Aragó, tot i la demarcació realitzada per Jaume I que el situava dins dels límits de Catalunya.

A la mort de Martí l'Humà s'obrí doncs, un conflicte successori, resolt en el compromís de Casp amb la tria de Ferran d'Antequera com a nou monarca. A aquesta decissió s'hi oposà el comte Jaume II d'Urgell, un dels candidats a la corona, qui es revoltà. La derrota de Jaume d'Urgell significà la incorporació del comtat d'Urgell a la corona.

Com podem comprovar, els comtats catalans tenen una llarga història que tendeix a unificar-los (o no) però aquesta és una dinàmica pròpia que res té a veure amb el desenvolupament aragonès, o gairebé res, sense Aragó els comtats existien i s'unificaren, funcionaven. De fet, es pot dir que Catalunya no necessita l'Aragó però de fet, Aragó si va necessitar Catalunya.

L'expansió catalano-aragonesa, com i per què, un altre dia...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada