Tant temps esperant i ja ha passat.
El passat diumenge, 27 de setembre, es produïen les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions especials, diferents, no només pel marcat caràcter plebiscitari d'aquestes (que alguns negaven però que finalment han abonat). El primer aspecte que les ha fet diferent ha sigut la participació, que s'ha enfilat fins gairebé el 78%, quan els màxims històrics en unes eleccions autonòmiques eren propers al 60%. Això sol ja ha permés fer caure un dels mites de l'unionisme: per primera vegada la "majoria silenciosa" ha sortit i s'ha expressat, però, oh! sorpresa! no ho ha fet del tot com ells voldrien.
La segona qüestió ha sigut el caràcter plebiscitari. Era un plebiscit o no. Des de l'unionisme es va anar negant aquest extrem fins que varen veure els resultats. Si simplement sumem els vots de les candidatures netament independentistes (JxS i CUP) al SÍ i la resta els incloem al NO, el plebiscit s'ha perdut ja que 1957348 vots (el 47.74%) eren favorables a la independència mentre que el No ha obtingut 2120586 vots (el 52.26%). Certament, hem perdut. Però casualment, la distribució d'escons ha facilitat la victòria del Sí (de forma contundent amb 72 diputats independentistes) en aquest aspecte.
Però aquesta és una anàlisi tramposa i per diverses raons. La primera, és que l'unionisme es va negar a donar caràcter plebiscitari a aquesta contesa, si així ho hagués sigut, haguessin permés un referèndum. La segona raó és que se sumen vots al no que potser, i tal i com algunes formacions han dit ja, es decantarien cap al Sí, fent variar el resultat.
Així, hauriem de dir que el Sí compta amb 1957348 (48%) vots, el No estricte compta amb 1605563 (39.37%)vots i el vot indefinit suma 515023 (12.63) sufragis, això fa variar, i molt, el resultat del plebiscit, que en un cas de Sí-No quedaria distribuït en un 54.94% pel Sí i un 45.06% pel No. Hem guanyat, en vots i en escons i això segueix endavant. I si no ho veuen clar, ja saben què han de fer: referèndum vinculant.
Fent aquesta lectura, és evident què hauria de passar ara, però no obstant això, els càlculs són ambigus, insuficients i per què no dir-ho, fins i tot tramposos.
La victòria de Junts pel Sí tampoc és suficient, per si sola, per iniciar un procés de trencament tal i com aquest estava establert per aquesta formació, cal un consens amb altres forces polítiques independentistes (CUP) i "dubitatives" que matisaran el full de ruta.
Ara, doncs, s'obre un espai d'una certa incertesa.
Els pactes son limitats, ja que les ofertes també ho son. Així, i sense entrar al detall, les CUP podrien vetar Artur Mas com a president a canvi de mantenir el termini de 18 mesos proposat per Junts pel Sí, o bé podrien acceptar Mas com a president, a canvi d'escurçar els terminis.
Cap de les dues opcions acaba de ser la bona, pel meu gust, però en una partida com aquesta cal arribar a consens i "sacrificar" algunes peces pel camí. I tothom ho haurà de fer; però ens en sortirem.
Quina serà la tria final? S'accepten apostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada