Motius per a la Independència:raons històriques (II)

Ahir tancava el període "fundacional" de la Nació Catalana amb el trencament de vassallatge dels comtats de la Marca Hispànica respecte l'imperi carolingi. Entrem doncs, en una nova etapa de formació d'una nova entitat política. 

Els comtats

Un cop trencat el vassallatge dels principals comtats catalans respecte l'imperi carolingi l'any 985, s'inicia un procés de concentració del poder i dels territoris per part del casal de Barcelona. Aquest va aglutinant territoris, bé per domini directe (Barcelona, Osona-Manresa), bé per vassallatge (Empúries, Besalú, Rosselló) o bé per processos matrimonials i hereditaris (Urgell, Cerdanya). Així els comtes barcelonins es converteixen en una mena de primus inter pares dels comtats catalans. Tot i això, no es pot dir que els comtats configurin una única entitat política, un Estat, si no que tots depenen, en major o menor grau, d'un mateix sobirà.

Per altra banda, es duu a terme una expansió territorial cap el sud i l'oest tot buscant la frontera natural que suposa l'Ebre respecte Al-Andalus per tal de garantir la seguretat del nucli original.

L'Aragó

Si bé l'Aragó també havia format part de la Marca Hispànica franca el seu desenvolupament el farà vincular-se al regne de Navarra per, posteriorment, configurar-se com un nou regne peninsular. Així, entre els segles X i XII l'Aragó bascula entre la seva pròpia independència o la vinculació a Navarra o Castella. Davant de la crisi successòria provocada per la mort sense descendència d'Alfons I el Bataller i l'entronització de Ramir II el Monjo, pare de Peronella, es feu necessari trobar una successió digna. L'opció triada finalment fou la que representava el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV qui es casà amb la princesa aragonesa el 1137. Aquesta fou una unió dinàstica però no territorial i tant aragonesos com catalans manteniren la seva independència política.

Occitània: el projecte d'un estat pirinenc

Tot i la unió dinàstica entre l'Aragó i els comtats catalans l'interés principal de la monarquia no es trobarà en l'expansió cap el sud hispà si no que que es derivarà cap el nord, a les terres occitanes. Els sobirans catalans eren també senyors de diversos territoris occitans i en els següents segles tots es preocuparan d'anar ampliant els seus dominis occitans alhora que intentaran assumir una major autonomia respecte del regne de França, hereu de l'imperi carolingi. Així veiem com Alfons el Cast es converteix en marqués de Provença el 1166.

L'enfrontament del casal de Barcelona amb els comtes de Tolosa i, definitivament, la croada contra els albigesos provocà el final del domini català sobre Occitània, certificat en la batalla de Muret amb la mort del rei Pere el Catòlic.

L'expansió cap el sud: València i MallorcaEl fracàs occità durà l'hereu de Pere el Catòlic, Jaume I, a girar la mirada cap al sud. Tancada la possibilitat expansiva que suposava Occitània, la noblesa aragonesa i, en menor mesura la catalana, maldava per iniciar un nou projecte colonial. Si bé l'Aragó volia iniciar aquesta expansió a la península s'imposà el criteri català, més interessat en aconseguir un cert pes a la Mediterrània per tal de poder competir amb els comerciants marsellesos. Així el 1229 es produeix la conquesta de Mallorca, que afecta també a les altres illes, com una iniciativa exclusivament catalana. Els nous territoris es configuraren com el Regne de Mallorques i fou repoblat, de forma gairebé exclusiva, per catalans procedents de l'Empordà, la Selva i el Maresme. Entre els anys 1276 i 1285 i novament entre el 1289 i el 1343, moment en que es reincorpora definitivament a la corona.El cas de València és similar al mallorquí. Si bé aquí la iniciativa fou combinada entre aragonesos i catalans, foren els primers els més interessats en el projecte. Finalment, però, la implicació catalana fou més important de l'esperada, segurament animada pels èxits a les Illes. Així la conquesta del territori valencià es produí entre el 1230 i el 1245. La incorporació de part del regne de Múrcia (Oriola, Alacant...) es produí definitivament el 1305. De la mateixa manera que a Mallorca, Jaume I organitzà el territori com a Regne de València. En tots dos casos l'objectiu era evitar el domini de la noblesa sobre els nous territoris i el vinculà a la Corona. El nou regne fou repoblat tant per catalans (procedents de l'Urgell, pla de Lleida i de les Terres de l'Ebre) instal·lats majoritàriament a les zones costaneres, i aragonesos, que tendiren a situar-se en les comarques interiors.