dilluns, 10 de setembre de 2012

Motius per a la Independència: raons històriques (III)

Falta un sol dia per a la Diada Nacional, una diada que serà històrica. 
Seguim, doncs, amb l'exposició iniciada ja fa uns dies allà on la vàrem deixar.

El constitucionalisme català

Si bé ja hi ha precedents d'un cert pactisme en les relacions entre la noblesa i l'església (paus i treves) des del segle XI, no podem dir que existeixi una organització constitucional regulada fins el regnat de Pere II el gran, al segle XIII. És en aquest moment en el que s'estableix el sistema de Corts, una per a cada regne que compon la corona d'Aragó, fet que singularitzava cadascun dels territoris. Aquest organisme assolí un importantíssim paper ja que limitava sobre-manera el poder dels monarques que, entre altres coses, es veien obligats a convocar-les de forma recurrent. 
La creació de les Diputacions del General (la Generalitat) a Catalunya i el Regne de València va permetre, però, espaiar el temps entre una convocatòria i una altra alhora que permetia una major autonomia legislativa a aquests organismes.
Les Corts si bé no democràtiques, sí eren representatives dels estaments socials, amb presència de la noblesa, l'Església i les classes populars. 
El model constitucional català fou, juntament amb l'anglès, un dels sistemes representatius més potents mentre va ser vigent ja que limitava el poder de la monarquia impedint que aquesta evolucionés cap a l'absolutisme, aquest fet serà cabdal en el futur.

L'expansió mediterrània

Un dels aspectes definitoris de la política internacional catalana serà el seu escàs interès en les qüestions peninsulars. Mentre altres regnes i territoris com Castella o el mateix Aragó pretenen créixer a costa d'Al-Andalus , Catalunya busca la seva expansió en la Mediterrània. A aquest fet respón la conquesta de Mallorca però on es veu concretada amb més claredat és en la ocupació de Cerdenya, les pretensions sobre Còrsega i la incorporació del regne de Sicília. Aquesta expansió s'inicia al segle XIII i té la seva màxima expressió amb la incorporació dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Aquesta expansió territorial suposa també un increment de la presència comercial catalana a la Mediterrània, cosa que fa que l'interès sobre la península sigui escàs.

Una nova dinastia: la unió amb Castella

El final de l'Edat Mitjana suposa també l'extinció del Casal de Barcelona, la mort a Nàpols del rei Martí l'Humà suposa la fi de la dinastia catalana. Això fa que sigui necessari triar un nou monarca. Els candidats són diversos però queden en millor posició, per una banda, Ferran Trastàmara, conegut com el d'Antequera i Jaume II d'Urgell. El Compromís de Casp establí la successió en Ferran Trastàmara, fill i net de reis castellans, tot i la oposició dels compromissaris catalans. El pactisme, novament, s'imposà i els vots aragonesos i valencians assoliren la majoria. 
La nova dinastia castellana s'allunyarà paulatinament dels interessos mediterranis catalans i s'aproximarà cada cop més a Castella fins a la unió matrimonial entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella, el 1469. Aquesta unió, però, només serví per unificar dos troncs d'una mateixa família  i cadascun dels estats hispans mantingué la seva personalitat jurídica. 
De fet la política interna de Ferran II afavorí la consolidació del model pactista català però a nivell internacional Catalunya perd posicions, sobretot amb el desenvolupament de les rutes atlàntiques i la prohibició, a la Corona d'Aragó, de fer-les servir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada