El dimarts havia de ser, i ho va ser, un dia històric. Es presentava al Congreso de los Diputados l'últim intent d'encaix de Catalunya dins d'Espanya. Tres representats del Parlament de Catalunya -Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUA)- anaven a la cambra espanyola a demanar permís per preguntar als catalans què volem ser de grans.
La resposta, però va ser l'anunciada, un NO rotund a la possibilitat, tant sols, de fer la pregunta.
Però aquest no era l'interés d'un debat que ha estava prefigurat i que va donar el resultat que veieu a la imatge. L'interés es centrava en els arguments de propis i estranys per decidir una cosa o altra. El bloc (mal)dit constitucionalista (PP, PSOE i UPyD) va fer servir els arguments ja coneguts: tergiversant la història, amenaçant amb tots els mals del món (bé, ara ja no vagariem per l'espai pels segles dels segles, serem l'illa de Robinson Crusoe), la llei, el no puc... i el millor de tots: han de decidir tots els espanyols, però no. Fins i tot van arribar a proposar canviar la Constitució (per dos dies més tard fer un "Pujol" -ara no toca-) o fer un estat federal (però que no es pot explicar igual a tot arreu, segons Rubalcaba). Finalment, però, es va evidenciar que aquest grup té por. Por de dues coses: de la democràcia en si mateixa i del possible resultat de la consulta. Això va quedar palés en el fet que, des de tots tres grups, s'assumeix que el resultat de la consulta serà favorable a la independència de Catalunya (esperem'ho!!)
En front d'aquest gran grup es trobaven l'esquerra (de veritat) i els grups dits "nacionalistes". Des d'aquí és feia una defensa del dret a decidir com a expressió màxima de la democràcia: preguntar no pot fer por i, és més, és imprescindible en democràcia. La llei està en funció de la voluntat democràtica i no a la inversa.
Brillant en aquest sentit les actuacions de Joan Coscubiela (IU-Izquierda Plural), Joan Herrera i, potser en menor mesura, Aitor Esteban Bravo (PNB) defensant uns el caràcter democràtic d'aquesta consulta i qualsevol altre i l'altre el dret d'autodeterminació basat en la voluntat del poble i avisant, tots ells de la necessitat democràtica d'abordar aquesta qüestió i no intentar deixar-la "refredar" perquè és una estratègia que, evidentment, agreuja el problema.
El resultat de la votació (297 en contra. dos dels quals per via telemàtica, 47 a favor i 1 abstenció) va reflectir no només les majories presents al Congreso si no que va posar en evidència un sistema que sembla, té aparença de democràcia, però que a l'hora de la veritat mostra tics autoritaris.
És pot ser aquest el punt principal que aboca al procés.
Com afecta això al procés?
La resposta és senzilla, no afecta en res. La voluntat sobirana del poble de Catalunya és votar i avançar. Simplement es buscava un acord que no ha sigut possible, però no es pot aturar ni s'aturarà i menys a través de mostres d'autoritarisme com la vivida aquesta setmana. A més, s'esperaven propostes serioses alternatives i no hi van ser: res per part del govern (més enllà de dir-nos que ens estimen, però com!) i de proposar un federalisme de cartró pedra que no es creu ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada