Eppur si muove...

Eppur si muove... amb aquestes paraules, dites en veu baixa, finalitzava la seva retractació Copèrnic, va reafirmar que la Terra, com a planeta, era al centre de l'univers, on restava immòbil i que la resta

d'astres giraven al seu voltant, vaja, la vella teoria geocèntrica, que ell mateix havia desmentit amb la ciència i que va ser substituïda per l'heliocentrisme que ell mateix defensava.

Doncs ara mateix, després d'un 27S un xic decepcionant, ens trobem en aquest punt. Existeix un "bloqueig" a la investidura de Mas i el franquisme sociològic creu haver aconseguit el seu objectiu: que ens barallem entre nosaltres.

Però no, no tot és el que sembla i resulta que ens anirem trobant sorpreses. CUP i Junts pel Sí han arribat a grans acords, el primer la declaració d'inici del procés independentista que ha desarmat completament l'Estat i si no, com obligar a fer allò que ja s'ha dit que no es farà?

Però la mostra ens va acabar d'arribar ahir, amb les condicions draconianes i completament colonials imposades pel "sinistre" d'economia espanyol Cristóbal Montoro per tal de concedir el darrer FLA a Catalunya: es concedeix una quantitat molt superior a la sol·licitada (de 2600 milions a una mica més de 3000) però amb el total control per part de l'Estat del destí d'aquests "ajuts".

Que bé, parlar d'"ajuts" i fer-ho del FLA és ser ja cínic. Primer, el Fons de Liquiditat Econòmica es nodreix dels imposts de tots els espanyols (i de moment, administrativament, bona part dels catalans ho som, que no tots), Catalunya segueix aportant un 20% d'aquests imposts (per tant, podriem dir que el 20% del FLA ja és "nostre") però el més roí de tot plegat és que el FLA és un préstec que fa l'Estat a les Comunitats Autònomes, que és clar, aquestes han de retornar... alhora que distribueix, tard, malament i amb objectius dubtosos els imposts recaptats. I si a més a més, tenim en compte que el tipus d'interès aplicat al FLA és molt superior als tipus d'interès que existeixen en mercats internacionals aplicats al deute sobirà, ja hem arribat al cap del carrer.

El FLA no és una ajuda, és una gran trampa. Té com a objectiu forçar la insostenibilitat del sistema financer de les CCAA (totes excepte les d'Euskadi i Navarra, que no el "necessiten", curiosament...) i fer que l'Estat les hagi d'anar rescatant periòdicament fins que aquestes ja no puguin més. Vaja, per si no havia quedat clar, és una recentralització encoberta i a ritme lent però sostingut.

Però hem de dir, novament, gràcies. Sí algú creia que el procés entrava en la seva darrera fase, terminal, moribund, ens arriba una nova alenada d'aire fresc des d'on sempre ens ajuden, des d'un estat que prefereix ofegar i humiliar a acceptar la voluntat democràtica i el pacte. Gràcies, si algú encara creia que havíem de patir (que no, que segur que es posaran d'acord...) ens acaben de confirmar que eppur si muove.

Una anàlisi a correcuita del 27S

Tant temps esperant i ja ha passat. 

El passat diumenge, 27 de setembre, es produïen les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions especials, diferents, no només pel marcat caràcter plebiscitari d'aquestes (que alguns negaven però que finalment han abonat). El primer aspecte que les ha fet diferent ha sigut la participació, que s'ha enfilat fins gairebé el 78%, quan els màxims històrics en unes eleccions autonòmiques eren propers al 60%. Això sol ja ha permés fer caure un dels mites de l'unionisme: per primera vegada la "majoria silenciosa" ha sortit i s'ha expressat, però, oh! sorpresa! no ho ha fet del tot com ells voldrien.

La segona qüestió ha sigut el caràcter plebiscitari. Era un plebiscit o no. Des de l'unionisme es va anar negant aquest extrem fins que varen veure els resultats. Si simplement sumem els vots de les candidatures netament independentistes (JxS i CUP) al SÍ i la resta els incloem al NO, el plebiscit s'ha perdut ja que 1957348 vots (el 47.74%) eren favorables a la independència mentre que el No ha obtingut 2120586 vots (el 52.26%). Certament, hem perdut. Però casualment, la distribució d'escons ha facilitat la victòria del Sí (de forma contundent amb 72 diputats independentistes) en aquest aspecte.

Però aquesta és una anàlisi tramposa i per diverses raons. La primera, és que l'unionisme es va negar a donar caràcter plebiscitari a aquesta contesa, si així ho hagués sigut, haguessin permés un referèndum. La segona raó és que se sumen vots al no que potser, i tal i com algunes formacions han dit ja, es decantarien cap al Sí, fent variar el resultat.

Així, hauriem de dir que el Sí compta amb 1957348 (48%) vots, el No estricte compta amb 1605563 (39.37%)vots i el vot indefinit suma 515023 (12.63) sufragis, això fa variar, i molt, el resultat del plebiscit, que en un cas de Sí-No quedaria distribuït en un 54.94% pel Sí i un 45.06% pel No. Hem guanyat, en vots i en escons i això segueix endavant. I si no ho veuen clar, ja saben què han de fer: referèndum vinculant. 

Fent aquesta lectura, és evident què hauria de passar ara, però no obstant això, els càlculs són ambigus, insuficients i per què no dir-ho, fins i tot tramposos.

La victòria de Junts pel Sí tampoc és suficient, per si sola, per iniciar un procés de trencament tal i com aquest estava establert per aquesta formació, cal un consens amb altres forces polítiques independentistes (CUP) i "dubitatives" que matisaran el full de ruta.

Ara, doncs, s'obre un espai d'una certa incertesa. 

Els pactes son limitats, ja que les ofertes també ho son. Així, i sense entrar al detall, les CUP podrien vetar Artur Mas com a president a canvi de mantenir el termini de 18 mesos proposat per Junts pel Sí, o bé podrien acceptar Mas com a president, a canvi d'escurçar els terminis. 

Cap de les dues opcions acaba de ser la bona, pel meu gust, però en una partida com aquesta cal arribar a consens i "sacrificar" algunes peces pel camí. I tothom ho haurà de fer; però ens en sortirem.

Quina serà la tria final? S'accepten apostes.

La Lliga, el Barça, l'Espanyol i l'esport català

El darrer argument de l'unionisme que ens arriba i que volem explicar és la possible (segura, diuen ells) exclusió dels clubs esportius catalans de les diferents lligues espanyoles. Els exemples més evidents i "preocupants" serien l'expulsió fulminant del Barça i l'Espanyol de la Lliga Professional de Futbol. Vaja, s'haurien acabat per sempre més els "clàssics" i, el que és pitjor, tant Barça com Espanyol baixarien de nivell esportiu convertint-se en uns clubs de segona fila a nivell europeu, que només podrien aspirar a "colar-se" en uns vuitens de la Champions, per exemple. S'obliden, però, que aquesta circumstància també la podrien patir els grans clubs espanyols, simplement per la falta de competitivitat entre Barça i Madrid, vaja, un efecte mirall.

La solució per a que això no passés existeix. La LFP és una entitat privada que no depén d'estructures polítiques estatals i amb una simple regulació legal i estatutària es podria permetre la inclusió dels clubs catalans en la Lliga espanyola tal i com ja succeeix amb els clubs andorrans.

Ara bé, si fem un cop d'ull a l'esport català en general, seria convenient aquesta solució? Podria ser, certament, que Barça i Espanyol baixessin en la seva categorització (reducció d'ingressos econòmics i nivell esportiu, per exemple) però a la inversa això provocaria un creixement important per a d'altres entitats. 

Si parlem de futbol (el bàsquet podria incloure's en aquesta mateixa categorització) l'expulsió de Catalunya de les lligues espanyoles provocaria la creació d'una lliga catalana de primer nivell i, com a conseqüència, la promoció directa de tots els clubs a excepció dels "dos grans" (els de 2ª serien de 1ª, els de 3ª de 2ª i així successivament).

I si parlem d'esports, diguem-ne "minoritaris"? Doncs encara millor!! El hockei, handbol, cricket, rugby... guanyarien espais que ara no tenen, les lligues catalanes d'aquests esports serien més potents, i a més, algunes de les lligues espanyoles virtualment "desapareixerien" (penseu, quants equips de hockei no catalans hi ha a Espanya?)

L'altra conseqüència important i beneficiosa seria l'augment de la presència catalana en esdeveniments esportius internacionals com ara mundials, jocs olímpics, etc. on ara ja destaquem però limitats per la cotilla que suposa formar part del Reino de España. 

Com podeu veure, els beneficis superen amb escreix els possibles perjudicis. Una altra bona raó per a que aquest diumenge voteu per la Independència de Catalunya.

(Si esteu interessats en aprofundir en aquesta qüestió, visiteu www.guanyarem.cat)

Energia i ecologia

Un dels aspectes que més dubtes generen de cara al desenvolupament del nou estat català és com aquest es podrà mantenir enèrgicament i si aquest desenvolupament econòmic serà respectuós amb el medi ambient.

Tradicionalment Catalunya és un territori deficitari en fonts energètiques. Els dipòsits de combustibles fòssils són virtualment inexistents o inexplotables. Existeixen, certament dipòsits de carbó (d'ínfima qualitat) i de petroli (difícilment extraibles si no es fa amb procediments de fracking) i el gas natural és inexistent. No obstant això, Catalunya és un gran consumidor d'aquestes fonts energètiques, cosa que ens fa excepcionalment dependents d'altres països productors. 

No obstant això, Catalunya és, o podria arribar a ser, autosuficient en matèria energètica. I com? 

Basant la seva producció energètica en les energies renovables. La primera a tenir en compte és l'eòlica, àmpliament implantada en el territori però amb el consegüent impacte visual i ecològic, la segona font energètica seria l'energia solar, ara perseguida i abandonada per les estructures polítiques i les oligarquies energètiques espanyoles. A més, l'impacte visual i ecològic seria gairebé inexistent, simplement substituint (i premiant!) les cobertes de teulada amb plaques solars aconseguiríem una producció energètica impressionant. Finalment, ens trobem amb la producció de biomassa. El 60% del territori català està cobert de boscos. Enormes masses forestals oblidades i abandonades simplement per que no són rendibles econòmicament que, a mitjà termini, ho poden arribar a ser. A més, això contribuiria al manteniment d'uns boscos que, periòdicament, es veuen afectats per grans i cada cop més freqüents, incendis forestals.

Finalment, encara existeixen altres opcions energètiques que, podríem dir, es troben a mig camí. L'explotació hidroelèctrica i l'energia nuclear. La primera té un impacte paisatgístic i mediambiental innegable, però té un avantatge: no pot créixer més ja que els rius més cabalosos de Catalunya ja estan explotats al màxim. La segona, centrada al Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre (Ascó, Vandellós) no ha de créixer més, simplement desaparèixer. Però actualment proporcionen un important percentatge de la producció energètica de Catalunya.

Finalment, cal parlar de les interconnexions. Entre elles destaca el gasoducte procedent d'Algèria (que, curiosament, no connecta amb Europa) i línies elèctriques de dubtosa utilitat com la MAT. Aquestes infraestructures poden ser necessàries en cas de dèficit energètic (que no és el cas) però també ho poden ser en cas de superàvit, perfectament possible.

El potencial de producció energètica de Catalunya és molt elevat, però amb legislacions com l'actual, que castiga la producció energètica sostenible es veu limitat. La república catalana serà la garantia de desenvolupament d'aquestes opcions energètiques i de, també, la independència energètica, cosa que, a més a més, ens pot permetre assolir costos de producció energètica molt més baixos i, com a conseqüència lògica, un abaratiment dels preus d'aquesta.

Atur i pensions

Una de les preocupacions bàsiques de la societat catalana, com a mínim des del 2008, és la situació econòmica. Relacionant-la amb el procés nacional s'ha produït el fet que s'han generat dubtes a l'entorn de com es poden garantir les pensions i les prestacions d'atur en una Catalunya independent.

El discurs unionista ens adverteix de la impossibilitat de la República Catalana de garantir aquestes prestacions, però ho fa en base a una sèrie de premisses falses.

Les pensions estan garantides amb la República Catalana

L'unionisme ens diu que les pensions no es podran pagar en una Catalunya independent, i ho fa falsejant la realitat. El sistema de pensions espanyol (i català, ara per ara) és el que es coneix com a sistema redistributiu, això vol dir que son els treballadors en actiu els que paguen les pensions existents. Això vol dir que els que cobren una pensió ho fan per què hi ha gent que treballa i no per què haguessin treballat anteriorment. És fàcil entendre, doncs que, com més gent treballi (i cotitzi) més fàcilment es podrà fer front al pagament de les pensions.

També pel que fa a la quantia de les pensions cal tenir en compte aquest factor, com més elevat sigui el sou, més alta la cotització i, de retruc, més elevada la pensió.

I doncs, quina és situació real? 

Catalunya, amb el 16% de població aporta el 29% del Fons de Reserva de la Seguretat Social a Espanya, fons destinat a garantir el pagament de les pensions però que ha estat sistemàticament buidat pel govern espanyol en els darrers anys per afrontar altres pagaments que res tenen a veure amb la Seguretat Social.

Dit això, en el període 1995-2010 Catalunya generà un superàvit de 3.384 euros/habitant, mentre que Espanya generà un dèficit, pel mateix període, de 2228 euros/habitant. Amb aquestes dades, es podria afirmar que és Catalunya qui sosté el sistema de Seguretat Social espanyol.

La independència no només garantiria el sistema de pensions si no que és una oportunitat per enfortir-lo: millors prestacions, quanties més elevades, noves prestacions... Una nova oportunitat.

Cap a la plena ocupació

El nivell actual d'atur de Catalunya és del 19% de la població activa. La mitjana espanyola se situa en un 24% d'atur, justament 5 punts per sobre d'aquest. Cal tenir en compte, però que l'estructura econòmica catalana es fonamenta en la petita i la mitjana empresa, l'exportació i la captació de talent i inversió estrangera (que s'ha disparat fins el 422% en el primer semestre de 2015). El sistema econòmic espanyol es fonamenta, però en la gran empresa i la funció pública. 

Tenint en compte, també, un factor rellevant que és la baixa ràtio de treballadors públics per habitant (per sota de la mitjana europea i encara molt més baixa respecte la mitjana espanyola), podem afirmar que la creació del nou estat ens permetrà assolir nivells d'atur molt baixos, pròxims a la plena ocupació (entre el 5 i el 10%). I com s'aconseguiria? La primera pedra seria l'increment de treballadors públics: bombers, policies, metges, mestres i d'altres funcionaris que suplirien i complementarien els buits deixats per les estructures polítiques de l'Estat espanyol, però de forma racional i eliminant les duplicitats existents. La segona fase es produiria des de la iniciativa privada, amb polítiques de foment del treball autònom i a l'emprenedoria (polítiques reals decidides des d'aquí, com per exemple, la racionalització de les cotitzacions dels autònoms) i el foment de la contractació. 

Això permetria incrementar els ingressos a la Seguretat Social i, alhora, els ingressos per imposts destinats a prestacions d'atur. Així aquestes prestacions quedarien garantides i també es podrien arribar a veure incrementades o complementades. 

Ràtio de treballadors públics a Europa (2011)