Desbordats per l'esquerra radical?

Alguna cosa es mou. Tot sembla indicar que els diversos condicionants polítics i socials que està patint la societat occidental, amb un descrèdit creixent de les forces polítiques tradicionals i un qüestionament, cada dia més important, del sistema socioeconòmic obren un nou procés que no sabem cap on ens durà. Si reduïm el focus, veiem com a l'Estat espanyol apareixen forces polítiques vinculades a un nou concepte: la participació ciutadana, que busquen noves formes de participació política i de presa de decisions.

Ara bé, si encara ens aproximem més, podem veure com aquest fenòmen també apareix a Catalunya, però ara combinats amb la qüestió nacional i l'exercici del dret de decidir.

Hem pogut veure com organitzacions amb un discurs d'esquerres i assembleari han entrat amb força en el panorama polític espanyol  i europeu tot i no estar encara plenament organitzades (cas de Podemos), com plataformes sorgides d'organitzacions de la societat civil fan posar els péls de punta als partits polítics de l'stablishment (Guanyem, la plataforma d'Ada Colau, sorgida de les PAH), i fins i tot nous partits polítics que, amb una trajectòria organitzativa més llarga (Procés Constituent) o amb presència parlamentària (CUP) qüestionen el sistema més o menys des de dins.

Pel que fa al procés nacional, però, comencen els problemes. Dues d'aquestes formacions no han pres una posició concreta, més enllà de declaracions d'alguns dels seus caps visibles, sovint, però, contradictòries -en aquest sentit és interessant el cas de Podemos, defensant el dret d'autodeterminació però demanant un dia el no i l'altre, per part del jutge Villarejo, negant fins i tot el propi programa- i, en el cas de Guanyem, sense definir-se encara (diuen que volen "el dret a decidir" tot), però amb un posicionament favorable al doble Sí del seu cap visible. 

Una altra qüestió són les CUP i Procés Constituent, des del primer dia favorables al dret d'autodeterminació (sense eufemismes) i també a la independència de Catalunya. 

Tenim, doncs, una esquerra radical (o radicalitzada), especialitzada en la queixa constant, però amb nul·les o escasses experiències de tasques polítiques reals (només se'n salven les CUP) i amb una trajectòria política de curta volada (gallinàcia, en dirien alguns), però que ja obren un debat de confrontació. Una esquerra que pretén una renovació (que no una revolució) però des de la divisió clàssica de l'esquerra agreujada per un posicionament poc clar en la qüestió nacional catalana. 

Sense voler ser pessimista, ni transmetre paternalismes, crec que hem d'esperar i veure com evolucionen aquests grups (o grupuscles) i a quins acords poden arribar entre ells (si és que hi arriben) ja que tots mostren un discurs molt semblant però amb matisos. 

Fent servir paraules del president Mas, en aquest cas, s'imposa un wait and see, esperar i veure com evolucionen i com desenvolupen el seu discurs amb fets i no paraules. 

Com poden afectar el procés? De fet, crec que en un grau molt menor, i sempre en un sentit favorable, potser aconseguint desencallar una situació de debat existent. Ara el debat és votar o no votar. Però el que ens cal és superar aquesta fase per començar a discutir sobre el sí o el no, molt més interessant i important. 

Paciència.