dimarts, 13 de novembre del 2012

Angela Merkel, el nou Maquiavel


Per Ulrich Beck, sociòleg i filòsof alemany

(Text extret del periòdic “Le Monde”, publicat el dia 12.11.2012)

 http://www.lemonde.fr/idees/article/2012/11/12/angela-merkel-nouveau-machiavel_1789276_3232.html

Són nombrosos els que veuen la canceller alemanya com la reina sense corona d’Europa. Quan hom es pregunta d’on ha obtingut Angela Merkel el seu poder, hom es enviat a una de les característiques que defineixen la seva manera de fer: una habilitat maquiavèl·lica.

Segons Nicolau Maquiavel (1467 – 1529), el primer pensador que reflexiona sobre la naturalesa del poder, diu que el príncep només ha de mantenir la seva paraula donada ahir si aquesta li pot aportar beneficis. Si traspassem aquesta màxima a la situació d’avui, quedaria de la següent manera: és possible fer avui el contrari d’allò que s’havia anunciat ahir, si això augmenta les possibilitats de guanyar les pròximes eleccions. Les afinitats polítiques entre Merkel i Maquiavel – el famós model Merkiavel, com jo l’anomeno – en basen en quatre grans components destinats a completar-se els uns amb els altres.

1. Alemanya és el país més ric i el més potent econòmicament de la Unió Europea. En el context actual de crisis financera tots els països endeutats depenen de la bona voluntat dels alemanys disposats a verificar els crèdits necessaris. El maquiavelisme de la canceller és el que, en el virulent conflicte que oposa als arquitectes de l’Europa i els sobiranistes, ella s’estalvia de prendre partit – o més aviat, ella resta oberta a les dues opcions. 

No és solidaria amb els europeus (ni en Alemanya ni a l’estranger) que demanen a cor i a crits les garanties alemanyes, ni tampoc dona suport a la fracció dels euroesceptics que s’oposen a qualsevol tipus ajuda. La senyora Merkel prefereix – i heus aquí tota la ironia maquiavèl·lica de la seva postura – fer dependre de la disposició d’Alemanya a coincidir els crèdits disponibles per als països endeutats a acceptar les condicions de l’estabilitat política alemanya. És el primer principi de Maquiavel: quan es tracta d’ajudar els països endeutats amb els diners alemanys, la posició d’Angela Merkel no és ni un si franc ni un no categòric, sinó un “probablement” entre els dos.  

2. Com és possible fer passar aquesta posició paradoxal en la pràctica política? Per Maquiavel, en aquest punt caldria fer prova de la virtut, barreja d’energia política i de pugnacitat. És aquí on topem de ple en una altra forma d’ironia: el poder de Merkiavel descansa sense dubte sobre el desig de no fer res, en la seva inclinació per l’encara-no-actuar, a actuar més tard, a vacil·lar. Aquest art del titubeig selectiu, aquesta barreja d’indiferència, de rebuig d’Europa i de compromís europeu és a l’origen de la posició de força d’Alemanya en una Europa maltractada per la crisis.

És cert que hi ha múltiples raons que poden resistir – la situació mundial és tan complexa que ningú és capaç de desembolicar-la; sovint no tenim més elecció que la d’unes alternatives de les quals no podem mesurar els riscos. Però aquestes raons justifiquen al mateix temps la política de dilació com estratègia de poder. Angela Merkel ha portat a un punt de perfecció la forma de sobiranisme involuntari legitimat pel credo de l’austeritat. 

La nova potencia alemanya en Europa no es basa doncs, com ha estat el cas del passat, en la violència en tant que ultima ratio. No té necessitat de recórrer a cap arma per imposar la seva voluntat als altres Estats. Heus aquí perquè és absurd parlar de “IV Reich”. La nova potencia fundada sobre l’economia és molt més flexible i mòbil: està present per tot arreu, sense que sigui necessari enviar tropes. 

3. És d’aquesta manera que es pot realitzar allò que s’apareix com la quadratura del cercle: reunir en una sola i mateixa persona la capacitat de ser reelegida en el seu propi país i de passar, alhora, per un arquitecte d’Europa. Però això vol dir també que totes les mesures necessàries per salvar l’euro i la Unió Europea han de passar, abans de tot, el test d’aptitud dintre de les fronteres alemanyes – saber si elles son propicies als interessos d’Alemanya i a la posició de força de Merkel. 

A més, els alemanys esdevenen crítics respecte Europa, es senten més encerclats per països poblats de deutors que no volen que alemanya sigui la seva cartera, fent més difícil de mantenir aquest gran bretxa. Merkiavel ha respòs a aquest problema deixant la seva targeta “Europa alemanya”, que és un veritable triomf tant a l’interior como a l’exterior de les fronteres d’Alemanya. 

En política interior, la canceller tranquil·litza als alemanys, que tenen por de les seves pensions, la seva petita llar i el seu miracle econòmic, i ella defensa amb un rigor, del tot protestant, la política del no – ben equilibrada –, perfilant-se com l’única mestra d’escola capaç de donar lliçons a Europa, alhora que ella concep, en els afers exteriors, la seva “responsabilitat europea”, integrant els països europeus en una política del mal menor. La seva oferta, que també té valor de ganxo, es resumeix en aquesta fórmula: és millor que l’euro sigui alemany abans que no hi hagi euro del tot. 

En aquest sentit, la senyora Merkel continua sent una molt bona alumna de Maquiavel. “Val més ser estimat que temut?” es pregunta aquest a “El Príncep”. “La resposta és que caldria l’un i l’altre, però com és molt difícil conciliar aquest dos, és molt més segur ser temut que estimat, si haguéssim d’escollir entre un dels dos”. La canceller alemanya utilitza aquest principi de manera selectiva: ella vol ser temuda a l’estranger però estimada al seu país – potser justament perquè ha ensenyat la por als altres països. Neoliberalisme brutal a l’exterior, consens tenyit de socialdemocràcia a l’interior: aquesta és la recepta que ha permès a Merkiavel consolidar la seva posició de força i aquella de l’Europa alemanya. 

4. Angela Merkel vol prescriure i imposar fins i tot als seus socis el que passa per ser una fórmula màgica en Alemanya a nivell econòmic i polític. L’imperatiu alemany és el següent: Economitzar! Economitzar al servei de l’estabilitat. Però en la realitat, aquesta política econòmica mostra que és sobretot, sinònim de retallades clares a nivell de pensions, de formació, d’investigació, d’infraestructures, etc. Es tracta d’un neoliberalisme d’extrema violència, que serà integrat a la Constitució Europea sota la forma de pacte pressupostari – sense fer cas de l’opinió pública europea (massa dèbil per resistir). 

Aquests quatre components de merkiavelisme – la connexió operada entre lideratge i sobiranisme de la construcció europea, l’art de la moratòria com a estratègia de l’implantació o no, la primacia donada a les eleccions i, finalment, la cultura alemanya de l’estabilitat – es confirmen les unes a les altre i constitueixen el nucli dur de l’Europa alemanya. 

I hom troba en Merkel un paral·lelisme amb allò que Maquiavel anomena la necessita, aquesta situació d’urgència a la qual el príncep ha de ser capaç de reaccionar: Alemanya com “amable hegemonia”, posició tan esbombada per Thomas Schmid, director de la publicació del periòdic Die Welt, es va veure obligada de posar el resultat d’un perill sobre el qual estava prohibit per la llei. Per ampliar-ho a tota Europa, i de manera exigent, la política d’austeritat d’Alemanya, les normes democràtiques podien, segons Merkiavel, ser suavitzades o fins i tot evitades.

Si bé actualment assistim a l’emergència d’un front d’oposició constituïda per tots aquells que pensen que l’avanç ràpid de l’europeïtzació atempta contra els drets del Parlament alemany i que és contrari a la Llei fonamental, l’equivalent de la Constitució. Però, amb una intel·ligent mà destra, Merkel aconsegueix instrumentalitzar aquests bastions de la resistència integrant-los en la seva política de domesticació per moratòria. Una vegada més, ella guanya en ambdós sentits: d’entrada més poder en Europa i més popularitat a l’interior,  mentre es van recollint els favors dels votants alemanys.  

Podria ser, però, que el mètode  Merkiavel arribi a poc a poc al seu límit, ja que cal reconèixer bé que la política d’austeritat alemanya no ha demostrat cap èxit encara. Al contrari: la crisi de l’endeutament amenaça ara mateix també a Espanya, Itàlia i potser molt aviat França. Els pobres esdevenen encara més pobres, les classes mitjanes estan amenaçades de ser desmantellades i encara no podem veure el final del túnel. 

En aquest cas, aquest poder podria ben bé conduir a l’emergència d’un contra poder, fins i tot més des de que Angela Merkel ha perdut a Nicolas Sarkozy, un dels seus aliats més sòlids. Des de que François Hollande ha arribat al poder, les balances han canviat. Els representants dels països endeutats podrien reagrupar-se amb els promotors d’Europa a Brussel·les i a Frankfurt per tal de desenvolupar una alternativa a la política d’austeritat de la canceller alemanya, sovint molt populista, sobretot centrada només en els interessos alemanys i motivada per la por de l’inflació, i repensar així la funció de la Banca Central Europea per a que es mantingui la política de creixement de la Banca Central Americana. 

Un altre escenari també és possible: podríem assistir a un duel entre Angela Merkiavel, l’europea vacil·lant, i Peer Steinbrück, candidat del SPD contra Merkel en 2013, entusiasta dels escacs, qui ha descobert una vocació de Willy Brandt en l’àmbit europeu. Si la fórmula guanyadora d’aquesta última era “el canvi per l’apropament” (entre l’est i l’oest), la fórmula de Steinbrück podria ser la següent: més llibertat, més seguretat social i més democràcia – a través d’Europa. Podríem assistir a una escalada de dos proeuropeus: o Peer Steinbrück aconsegueix fer un escac i mat a Merkiavel a nivell europeu; o Merkiavel guanya perquè haurà descobert la importància estratègica de l’idea europea i es convertirà en fundadora dels Estats Units d’Europa.

D’una manera o d’una altra, Alemanya s’enfronta a la gran pregunta d’Europa: ésser o no ésser. Ha esdevingut massa potent com per poder ser capaç de permetre’s el luxe de no prendre una decisió.            

Traduït del francès per Joan Carles González Caldito

Traduït de l’alemany per Pierre Deshusses

Text original de Ulrich Beck, sociòleg i filòsof alemany

Ulrich Beck és el notable autor de “La societé du risque” (La societat del risc, Auber, 2001) i, amb Edgar Grande, de “Pour un empire européen” (Per un imperi europeu, Flammarion, 2007). Ensenya a la London School of Economics i a Harvard. L’última obra: “L’Europa alemanya”” (no traduïda encara, editorial Suhrkamp)