diumenge, 29 de juny del 2014

Desbordats per l'esquerra radical?

Alguna cosa es mou. Tot sembla indicar que els diversos condicionants polítics i socials que està patint la societat occidental, amb un descrèdit creixent de les forces polítiques tradicionals i un qüestionament, cada dia més important, del sistema socioeconòmic obren un nou procés que no sabem cap on ens durà. Si reduïm el focus, veiem com a l'Estat espanyol apareixen forces polítiques vinculades a un nou concepte: la participació ciutadana, que busquen noves formes de participació política i de presa de decisions.
Ara bé, si encara ens aproximem més, podem veure com aquest fenòmen també apareix a Catalunya, però ara combinats amb la qüestió nacional i l'exercici del dret de decidir.
Hem pogut veure com organitzacions amb un discurs d'esquerres i assembleari han entrat amb força en el panorama polític espanyol  i europeu tot i no estar encara plenament organitzades (cas de Podemos), com plataformes sorgides d'organitzacions de la societat civil fan posar els péls de punta als partits polítics de l'stablishment (Guanyem, la plataforma d'Ada Colau, sorgida de les PAH), i fins i tot nous partits polítics que, amb una trajectòria organitzativa més llarga (Procés Constituent) o amb presència parlamentària (CUP) qüestionen el sistema més o menys des de dins.
Pel que fa al procés nacional, però, comencen els problemes. Dues d'aquestes formacions no han pres una posició concreta, més enllà de declaracions d'alguns dels seus caps visibles, sovint, però, contradictòries -en aquest sentit és interessant el cas de Podemos, defensant el dret d'autodeterminació però demanant un dia el no i l'altre, per part del jutge Villarejo, negant fins i tot el propi programa- i, en el cas de Guanyem, sense definir-se encara (diuen que volen "el dret a decidir" tot), però amb un posicionament favorable al doble Sí del seu cap visible. 
Una altra qüestió són les CUP i Procés Constituent, des del primer dia favorables al dret d'autodeterminació (sense eufemismes) i també a la independència de Catalunya. 
Tenim, doncs, una esquerra radical (o radicalitzada), especialitzada en la queixa constant, però amb nul·les o escasses experiències de tasques polítiques reals (només se'n salven les CUP) i amb una trajectòria política de curta volada (gallinàcia, en dirien alguns), però que ja obren un debat de confrontació. Una esquerra que pretén una renovació (que no una revolució) però des de la divisió clàssica de l'esquerra agreujada per un posicionament poc clar en la qüestió nacional catalana. 
Sense voler ser pessimista, ni transmetre paternalismes, crec que hem d'esperar i veure com evolucionen aquests grups (o grupuscles) i a quins acords poden arribar entre ells (si és que hi arriben) ja que tots mostren un discurs molt semblant però amb matisos. 
Fent servir paraules del president Mas, en aquest cas, s'imposa un wait and see, esperar i veure com evolucionen i com desenvolupen el seu discurs amb fets i no paraules. 
Com poden afectar el procés? De fet, crec que en un grau molt menor, i sempre en un sentit favorable, potser aconseguint desencallar una situació de debat existent. Ara el debat és votar o no votar. Però el que ens cal és superar aquesta fase per començar a discutir sobre el sí o el no, molt més interessant i important. 
Paciència.

divendres, 20 de juny del 2014

A fer turisme!!

Aquesta setmana tocava parlar de la monarquia, però carai! pensava fer-ho de la borbònica i no de la que tenim instal·lada a Montbui...
Resulta però, que el serial protagonitzat pel nostre alcalde ha tingut un nou capítol espectacular. Com publicava ahir el diari El País (del que, tot cal dir-ho, no sóc lector asidu) aquest cas que s'estava desenvolupant (ara ja sí en seu judicial) amb una certa sordina per part dels grans mitjans de comunicació, saltava a la opinió pública de l'Estat. 
Hem de respectar, sempre i en tot cas, la pressumpció d'innocència però, a la vista de tot el que està apareixent, ens costa cada cop més creure en les versions de l'alcalde, acusat de malversació de fons públics. Desgraciadament és un cas que ja no ens sorprèn i que se suma a altres casos tant o més greus (el grau cadascú el mesuri, jo crec que son tots igual de greus): Millet, Noos, Gürtel, Ausàs (recentment condemnat per contraban), etc.
S'imposa una autèntica regeneració política que podria començar per una dimissió, com a mínim del càrrec ocupat al FCCD.

divendres, 13 de juny del 2014

Som Escola

Demà, l'entitat Som Escola ha convocat una manifestació a Barcelona que es preveu multitudinària en defensa del model d'immersió lingüística i integrador de l'escola catalana. I diem defensa per què aquest model es troba atacat pels poder de l'Estat, amb la ja famosa LOMCE també coneguda com a llei Wert. 
Aquesta llei de millora de l'ensenyament es converteix en una burla quan defensa qüestions com la imposició del castellà com a llengua vehicular encara que només un alumne ho demani, recupera les revàlides, treu capacitat de participació i decisió a les famílies, reintrodueix l'aprenentatge memorístic, promou currículums escolars inassumibles i elimina l'esperit crític relegant assignatures considerades "inútils" com la filosofia o la música.
A més, de totes aquestes qüestions és un atac a les competències exclusives en ensenyament de diverses comunitats autònomes, no només a Catalunya.
Aquesta reforma educativa (la setena en 35 anys, a una per govern de l'Estat) respón no només a l'objectiu, ja anunciat en seu parlamentària, d'"espanyolitzar" els nens catalans (com si fossin indis que han de ser evangelitzats, guaita!) si no altres de més greu. Primer, liquidar el model de convivència social que ha generat el model educatiu català, i segon, i aquest ja no només en clau catalana, crear una escola i, per tant, uns ciutadans adoctrinats, irreflexius i mesells i que per tant poden ser fàcilment manipulables i acrítics amb el poder establert.
I mentrestant, Jaume Sastre, seguirà posant en risc la seva vida en una vaga de fam que ja dura 37 dies demanant diàleg amb el govern balear per tal d'evitar l'aplicació del TIL.
És per tot això que demà, serem molts els que lluirem la samarreta verda, és per això que serem molts els que direm que nosaltres, també, SomEscola.

Recordeu, la cita és al Pg. de Sant Joan amb Gran Via de Barcelona, a les 18:00.

dimarts, 10 de juny del 2014

Enfortir o afeblir

L'anunci, aquest dilluns, de la "reflexió" que està duent el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, sobre el seu futur polític com a segon representant de la coalició i sobre el seu futur  polític en general ha generat un interessant debat. 
Per a alguns, aquesta decisió (la d'abandonar el vaixell de CiU) és una mostra d'afebliment del procés sobiranista ja que pot suposar el trencament d'una coalició antiga i duradora. Els motius reals d'aquesta divisió només els coneix l'afectat però des d'altres punts de vista podem interpretar aquest fet com una bona notícia. 
Lluny de ser independentista, Duran i Lleida s'ha mostrat més com un autonomista, aquesta passa enrera, o retirada pot servir per clarificar qüestions. Per una banda, el possible trencament de CiU faria que, d'una vegada per totes Unió es definís políticament i, també, aclariria quin és el seu pes real en la política catalana. Per altra banda podria reforçar a CDC ja que sense el discurs ambigu d'Unió podria acabar de definir-se com a partit independentista. De dretes, ull, però independentista. 
També podria passar, però, que Unió acabés definint-se com independentista, tot i que és la situació menys probable. 
Tot, de fet, resta obert, i només el temps ens aclarirà els dubtes. 

dimarts, 3 de juny del 2014

Ara República... Catalana

L'abdicació del rei Juan Carlos I (el Campechano) ens va agafar ahir, per sorpresa. No és una sorpresa que abdiqui, tot i que ens hauriem de remuntar a l'abdicació d'Amadeu de Saboia per trobar-ne una altra a la monarquia espanyola (que no hispànica), la sorpresa és el moment. La greu crisi econòmica iniciada el 2008 i que no arriba a la seva fi, el desprestigi de la casa reial, els escàndols judicials que l'afecten, el procés català que, aviat, serà seguit per un nou desafiament basc, el trencament del bipartidisme espanyol... semblaven desaconsellar un canvi en les estructures de l'Estat.

O no. Potser l'immobilisme demostrat pel govern actual d'Espanya, comandat per Mariano Rajoy (el sobre-sous) necessitava un contrapunt de modernitat, un moviment estructural de l'Estat. Ara bé, les tensions econòmiques, socials, territorials i polítiques d'Espanya fan que, aprofitant la històrica abdicació es recuperi una vella reclamació també històrica, la modificació del règim polític i la proclamació de la que seria la III República espanyola.

Un règim com el republicà no és bo per se (de fet, coneixem el terme de república bananera) i existeixen casos d'estats republicans que no son exemples, precissament, de garantia democràtica. Ara bé, un règim republicà pot garantir millor el concepte d'igualtat davant la llei, per tant, posats a triar, millor una república que una monarquia.

Ja s'han alçat veus des de l'esquerra (la de veritat), tradicional i alternativa, demanant un referèndum que permeti triar entre monarquia i república per a Espanya. Fins i tot hi ha sectors crítics del PSOE que s'hi han sumat a aquesta reclamació. Sobta veure ara com alguns dels que negaven el dret a decidir dels catalans ara el defensen per a Espanya. Benvinguts siguin, però o juguem tots o trenquem la baralla.

Però, la república espanyola serà la república dels catalans? La resposta, malauradament, és no. La història, un cop més, ens ajuda a entendre que qualsevol règim espanyol no tindrà en compte la singularitat nacional catalana més enllà de la retòrica. Ja el projecte federal de la I República fou un fracàs, la II República fou unitària (i fins i tot va suprimir la Generalitat, temporalment, i va empresonar el govern català vegeu el següent enllaç) i en definitiva contrària a la nació catalana.

Ahir, indubtablement, molts vàrem sortir al carrer. A Espanya reclamen la seva república. Els catalans també reclamem el nostre Estat. La reclamació d'ahir als pobles i ciutats del Països Catalans, era majoritàriament Independència i República Catalana.

La III República és, per als catalans, un simple miratge, una trampa de l'Estat espanyol.

Evidentment, desitgem el millor per als nostres futurs veïns, i que siguin els ciutadans i no les oligarquies, els que decideixin com organitzar el seu Estat, però els hi hem de deixar molt clar que aquest és el seu projecte, no han de comptar amb nosaltres ja que el nostre camí és un altre: la constitució de la República Catalana independent.

Dit això, Salut i República... Catalana!!