dimecres, 30 de setembre del 2015

Una anàlisi a correcuita del 27S

Tant temps esperant i ja ha passat. 
El passat diumenge, 27 de setembre, es produïen les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions especials, diferents, no només pel marcat caràcter plebiscitari d'aquestes (que alguns negaven però que finalment han abonat). El primer aspecte que les ha fet diferent ha sigut la participació, que s'ha enfilat fins gairebé el 78%, quan els màxims històrics en unes eleccions autonòmiques eren propers al 60%. Això sol ja ha permés fer caure un dels mites de l'unionisme: per primera vegada la "majoria silenciosa" ha sortit i s'ha expressat, però, oh! sorpresa! no ho ha fet del tot com ells voldrien.
La segona qüestió ha sigut el caràcter plebiscitari. Era un plebiscit o no. Des de l'unionisme es va anar negant aquest extrem fins que varen veure els resultats. Si simplement sumem els vots de les candidatures netament independentistes (JxS i CUP) al SÍ i la resta els incloem al NO, el plebiscit s'ha perdut ja que 1957348 vots (el 47.74%) eren favorables a la independència mentre que el No ha obtingut 2120586 vots (el 52.26%). Certament, hem perdut. Però casualment, la distribució d'escons ha facilitat la victòria del Sí (de forma contundent amb 72 diputats independentistes) en aquest aspecte.
Però aquesta és una anàlisi tramposa i per diverses raons. La primera, és que l'unionisme es va negar a donar caràcter plebiscitari a aquesta contesa, si així ho hagués sigut, haguessin permés un referèndum. La segona raó és que se sumen vots al no que potser, i tal i com algunes formacions han dit ja, es decantarien cap al Sí, fent variar el resultat.
Així, hauriem de dir que el Sí compta amb 1957348 (48%) vots, el No estricte compta amb 1605563 (39.37%)vots i el vot indefinit suma 515023 (12.63) sufragis, això fa variar, i molt, el resultat del plebiscit, que en un cas de Sí-No quedaria distribuït en un 54.94% pel Sí i un 45.06% pel No. Hem guanyat, en vots i en escons i això segueix endavant. I si no ho veuen clar, ja saben què han de fer: referèndum vinculant. 
Fent aquesta lectura, és evident què hauria de passar ara, però no obstant això, els càlculs són ambigus, insuficients i per què no dir-ho, fins i tot tramposos.
La victòria de Junts pel Sí tampoc és suficient, per si sola, per iniciar un procés de trencament tal i com aquest estava establert per aquesta formació, cal un consens amb altres forces polítiques independentistes (CUP) i "dubitatives" que matisaran el full de ruta.
Ara, doncs, s'obre un espai d'una certa incertesa. 
Els pactes son limitats, ja que les ofertes també ho son. Així, i sense entrar al detall, les CUP podrien vetar Artur Mas com a president a canvi de mantenir el termini de 18 mesos proposat per Junts pel Sí, o bé podrien acceptar Mas com a president, a canvi d'escurçar els terminis. 
Cap de les dues opcions acaba de ser la bona, pel meu gust, però en una partida com aquesta cal arribar a consens i "sacrificar" algunes peces pel camí. I tothom ho haurà de fer; però ens en sortirem.
Quina serà la tria final? S'accepten apostes.

divendres, 25 de setembre del 2015

La Lliga, el Barça, l'Espanyol i l'esport català

El darrer argument de l'unionisme que ens arriba i que volem explicar és la possible (segura, diuen ells) exclusió dels clubs esportius catalans de les diferents lligues espanyoles. Els exemples més evidents i "preocupants" serien l'expulsió fulminant del Barça i l'Espanyol de la Lliga Professional de Futbol. Vaja, s'haurien acabat per sempre més els "clàssics" i, el que és pitjor, tant Barça com Espanyol baixarien de nivell esportiu convertint-se en uns clubs de segona fila a nivell europeu, que només podrien aspirar a "colar-se" en uns vuitens de la Champions, per exemple. S'obliden, però, que aquesta circumstància també la podrien patir els grans clubs espanyols, simplement per la falta de competitivitat entre Barça i Madrid, vaja, un efecte mirall.
La solució per a que això no passés existeix. La LFP és una entitat privada que no depén d'estructures polítiques estatals i amb una simple regulació legal i estatutària es podria permetre la inclusió dels clubs catalans en la Lliga espanyola tal i com ja succeeix amb els clubs andorrans.
Ara bé, si fem un cop d'ull a l'esport català en general, seria convenient aquesta solució? Podria ser, certament, que Barça i Espanyol baixessin en la seva categorització (reducció d'ingressos econòmics i nivell esportiu, per exemple) però a la inversa això provocaria un creixement important per a d'altres entitats. 
Si parlem de futbol (el bàsquet podria incloure's en aquesta mateixa categorització) l'expulsió de Catalunya de les lligues espanyoles provocaria la creació d'una lliga catalana de primer nivell i, com a conseqüència, la promoció directa de tots els clubs a excepció dels "dos grans" (els de 2ª serien de 1ª, els de 3ª de 2ª i així successivament).
I si parlem d'esports, diguem-ne "minoritaris"? Doncs encara millor!! El hockei, handbol, cricket, rugby... guanyarien espais que ara no tenen, les lligues catalanes d'aquests esports serien més potents, i a més, algunes de les lligues espanyoles virtualment "desapareixerien" (penseu, quants equips de hockei no catalans hi ha a Espanya?)
L'altra conseqüència important i beneficiosa seria l'augment de la presència catalana en esdeveniments esportius internacionals com ara mundials, jocs olímpics, etc. on ara ja destaquem però limitats per la cotilla que suposa formar part del Reino de España. 

Com podeu veure, els beneficis superen amb escreix els possibles perjudicis. Una altra bona raó per a que aquest diumenge voteu per la Independència de Catalunya.

(Si esteu interessats en aprofundir en aquesta qüestió, visiteu www.guanyarem.cat)

dimecres, 23 de setembre del 2015

Energia i ecologia

Un dels aspectes que més dubtes generen de cara al desenvolupament del nou estat català és com aquest es podrà mantenir enèrgicament i si aquest desenvolupament econòmic serà respectuós amb el medi ambient.
Tradicionalment Catalunya és un territori deficitari en fonts energètiques. Els dipòsits de combustibles fòssils són virtualment inexistents o inexplotables. Existeixen, certament dipòsits de carbó (d'ínfima qualitat) i de petroli (difícilment extraibles si no es fa amb procediments de fracking) i el gas natural és inexistent. No obstant això, Catalunya és un gran consumidor d'aquestes fonts energètiques, cosa que ens fa excepcionalment dependents d'altres països productors. 
No obstant això, Catalunya és, o podria arribar a ser, autosuficient en matèria energètica. I com? 
Basant la seva producció energètica en les energies renovables. La primera a tenir en compte és l'eòlica, àmpliament implantada en el territori però amb el consegüent impacte visual i ecològic, la segona font energètica seria l'energia solar, ara perseguida i abandonada per les estructures polítiques i les oligarquies energètiques espanyoles. A més, l'impacte visual i ecològic seria gairebé inexistent, simplement substituint (i premiant!) les cobertes de teulada amb plaques solars aconseguiríem una producció energètica impressionant. Finalment, ens trobem amb la producció de biomassa. El 60% del territori català està cobert de boscos. Enormes masses forestals oblidades i abandonades simplement per que no són rendibles econòmicament que, a mitjà termini, ho poden arribar a ser. A més, això contribuiria al manteniment d'uns boscos que, periòdicament, es veuen afectats per grans i cada cop més freqüents, incendis forestals.
Finalment, encara existeixen altres opcions energètiques que, podríem dir, es troben a mig camí. L'explotació hidroelèctrica i l'energia nuclear. La primera té un impacte paisatgístic i mediambiental innegable, però té un avantatge: no pot créixer més ja que els rius més cabalosos de Catalunya ja estan explotats al màxim. La segona, centrada al Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre (Ascó, Vandellós) no ha de créixer més, simplement desaparèixer. Però actualment proporcionen un important percentatge de la producció energètica de Catalunya.
Finalment, cal parlar de les interconnexions. Entre elles destaca el gasoducte procedent d'Algèria (que, curiosament, no connecta amb Europa) i línies elèctriques de dubtosa utilitat com la MAT. Aquestes infraestructures poden ser necessàries en cas de dèficit energètic (que no és el cas) però també ho poden ser en cas de superàvit, perfectament possible.
El potencial de producció energètica de Catalunya és molt elevat, però amb legislacions com l'actual, que castiga la producció energètica sostenible es veu limitat. La república catalana serà la garantia de desenvolupament d'aquestes opcions energètiques i de, també, la independència energètica, cosa que, a més a més, ens pot permetre assolir costos de producció energètica molt més baixos i, com a conseqüència lògica, un abaratiment dels preus d'aquesta.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Atur i pensions

Una de les preocupacions bàsiques de la societat catalana, com a mínim des del 2008, és la situació econòmica. Relacionant-la amb el procés nacional s'ha produït el fet que s'han generat dubtes a l'entorn de com es poden garantir les pensions i les prestacions d'atur en una Catalunya independent.
El discurs unionista ens adverteix de la impossibilitat de la República Catalana de garantir aquestes prestacions, però ho fa en base a una sèrie de premisses falses.

Les pensions estan garantides amb la República Catalana

L'unionisme ens diu que les pensions no es podran pagar en una Catalunya independent, i ho fa falsejant la realitat. El sistema de pensions espanyol (i català, ara per ara) és el que es coneix com a sistema redistributiu, això vol dir que son els treballadors en actiu els que paguen les pensions existents. Això vol dir que els que cobren una pensió ho fan per què hi ha gent que treballa i no per què haguessin treballat anteriorment. És fàcil entendre, doncs que, com més gent treballi (i cotitzi) més fàcilment es podrà fer front al pagament de les pensions.
També pel que fa a la quantia de les pensions cal tenir en compte aquest factor, com més elevat sigui el sou, més alta la cotització i, de retruc, més elevada la pensió.
I doncs, quina és situació real? 
Catalunya, amb el 16% de població aporta el 29% del Fons de Reserva de la Seguretat Social a Espanya, fons destinat a garantir el pagament de les pensions però que ha estat sistemàticament buidat pel govern espanyol en els darrers anys per afrontar altres pagaments que res tenen a veure amb la Seguretat Social.
Dit això, en el període 1995-2010 Catalunya generà un superàvit de 3.384 euros/habitant, mentre que Espanya generà un dèficit, pel mateix període, de 2228 euros/habitant. Amb aquestes dades, es podria afirmar que és Catalunya qui sosté el sistema de Seguretat Social espanyol.
La independència no només garantiria el sistema de pensions si no que és una oportunitat per enfortir-lo: millors prestacions, quanties més elevades, noves prestacions... Una nova oportunitat.

Cap a la plena ocupació

El nivell actual d'atur de Catalunya és del 19% de la població activa. La mitjana espanyola se situa en un 24% d'atur, justament 5 punts per sobre d'aquest. Cal tenir en compte, però que l'estructura econòmica catalana es fonamenta en la petita i la mitjana empresa, l'exportació i la captació de talent i inversió estrangera (que s'ha disparat fins el 422% en el primer semestre de 2015). El sistema econòmic espanyol es fonamenta, però en la gran empresa i la funció pública. 
Tenint en compte, també, un factor rellevant que és la baixa ràtio de treballadors públics per habitant (per sota de la mitjana europea i encara molt més baixa respecte la mitjana espanyola), podem afirmar que la creació del nou estat ens permetrà assolir nivells d'atur molt baixos, pròxims a la plena ocupació (entre el 5 i el 10%). I com s'aconseguiria? La primera pedra seria l'increment de treballadors públics: bombers, policies, metges, mestres i d'altres funcionaris que suplirien i complementarien els buits deixats per les estructures polítiques de l'Estat espanyol, però de forma racional i eliminant les duplicitats existents. La segona fase es produiria des de la iniciativa privada, amb polítiques de foment del treball autònom i a l'emprenedoria (polítiques reals decidides des d'aquí, com per exemple, la racionalització de les cotitzacions dels autònoms) i el foment de la contractació. 
Això permetria incrementar els ingressos a la Seguretat Social i, alhora, els ingressos per imposts destinats a prestacions d'atur. Així aquestes prestacions quedarien garantides i també es podrien arribar a veure incrementades o complementades. 
Ràtio de treballadors públics a Europa (2011)

dilluns, 21 de setembre del 2015

Unió Europea: dins, fora o al costat

Un dels arguments (o amenaces?) del no a la independència és el perill de quedar fora de la Unió Europea en cas de declaració unilateral de la independència de Catalunya, o no tan unilateral. 
La UE és pragmàtica i ha demostrat voluntat de créixer. 
Els sectors unionistes intenten fer creure que la expulsió de Catalunya de la UE serà quelcom immediat i fulminant, però entren en contradiccions flagrants. La primera és que no existeix cap tractat que indiqui aquesta circumstància ja que no s'ha produït mai (el cas d'Algèria és diferent ja que va ser precisament Algèria qui no va voler integrar-se a la CEE, allà per l'any 1967), a més altres sortides de la UE (com la de Groenlàndia) no van ser pas automàtiques si no que van precisar un període més o menys llarg (dos anys) per a ser efectiva. 
La segona incongruència la trobem en el mateix discurs del no. Per tal de considerar Catalunya com a tercer estat (i ara sí, fora de la UE) cal reconèixer Catalunya com a Estat cosa que, diuen, ningú està disposat a fer. Analitzem doncs, la incongruència de l'argument; si s'expulsa Catalunya de la UE s'interpreta que existeix un reconeixement del nou estat, si no se la reconeix com a Estat, no se la pot expulsar de la UE, ja veieu, un peix que es mossega la cua.
Finalment, entren en joc els interessos. Tenint en compte que el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya i que l'entrada a la península de béns i persones es produeix també majoritàriament per Catalunya, el primer interessat en mantenir Catalunya dins de la UE és l'Estat espanyol. Pragmatisme, es diu.
Una altra qüestió és, ens interessa estar dins de la UE? Veient l'evolució d'aquesta, amb les implicacions sociopolítiques i econòmiques que suposa, així com les reformes internes aplicades per una UE cada cop més neoliberal potser ens hauriem de plantejar la nostra pertinença a aquest grup d'Estats. Aquest, però és un altre tema però no podem descartar quedar-ne fora (integrant-nos en altres estructures com la EFTA) o bé signant tractats bilaterals com pot ser el tractat de Schengen, que és el que permet la lliure circulació de béns i persones dins d'Europa (dins o fora de la UE).
Ja veieu, una nova amenaça bastant insubstancial.

diumenge, 20 de setembre del 2015

De bancs, grans empreses i altres amenaces...

Encarem la darrera setmana de campanya electoral a Catalunya.No són unes eleccions autonòmiques normals, això és evident, no només per les candidatures que es presenten ni els missatges que aquestes fan arribar, tampoc el caràcter plebiscitari que els votants els hi atorguen ajuden a qualificar-les de normals.
Però si alguna cosa indica la excepcionalitat d'aquestes eleccions els podem trobar en aquells organismes, càrrecs i empreses que ni es poden presentar ni poden votar, és a dir, no poden decidir el sentit del vot però si influir-hi.
Així hem vist el primer intent de la Comissió Europea d'influir en el vot d'unes eleccions autonòmiques: la primera amenaça arribava per un portamveu d'aquest organisme europeu avisant-nos de la immediata exclusió d'una Catalunya independent de la UE; l'endemà ja sabiem tots dels lligams personals d'aquest representat europeu amb el PP espanyol, i a més, assistiem a la correcció que feia d'aquelles declaracions un representat de rang superior. Primera fumarada.
La segona arribava de mans (o boca) del mateix Barack Obama, president dels EUA, mostrant-se interessat en mantenir relacions amb una "Espanya forta i unida", unes declaracions buides (com les que ja havien fet Merckel o Cameron, anteriorment) i que li han costat a l'Estat espanyol la cessió de la base militar de Morón. Per ser paraules buides, surten un xic cares... fumarada que fa dos.
I, finalment, ens trobem amb la darrera amenaça. El comunicat conjunt de l'AEB i la CECA (vaja, els bancs) avisant-nos de que en cas d'independència, les entitats financeres presents a Catalunya l'abandonarien. Una amenaça interessant. Tenint en compte l'historial dels bancs espanyols (desnonaments, preferents, rescat bancari...) i el principi de que tota empresa no té més bandera que els propis beneficis, em pregunto. Abandonarien així com així un mercat de 7,5 milions de persones? Deixarien aquest mercat franc a d'altres competidors? I més tenint en compte que ja hi ha hagut diverses entitats bancàries (pròpies i extranyes) que s'han mostrat contraries a aquest posicionament. 
Aquesta nova amenaça, aquesta tercera fumarada, enllaça amb el discurs de la por i de la fugida d'empreses, un discurs al que contradiu la realitat, només un exemple, Volkswagen anuncia inversions de 300 milions d'euros a Martorell fins el 2019.
Algú, realment, pot creure en aquestes amenaces? Algú es veurà condicionat per aquesta por? És més important el vot dels senyors Fainé o Almirall que el de un simple treballador català? O son veus autoritzades Angela Merkel i Barack Obama per decidir el nostre futur? Si la resposta a aquesta darrera pregunta és afirmativa, reclamo des d'aquí el meu dret a vot a les properes eleccions alemanyes i americanes, si us plau.

diumenge, 6 de setembre del 2015

Operació(n) Meridiana

Aquests darrers, dies, a menys d'una setmana d'una nova mobilització independentista que promet ser multitudinària a l'avinguda de la Meridiana de Barcelona, l'entitat unionista Sociedad Civil Catalana (SCC) ha presentat la seva acció de contra-manifestació, o segons afirmen, de contraproposta. Situant en la mateixa avinguda Meridiana unes 100 parades, ateses per fins a 150 voluntaris que intentaran explicar que bona part dels arguments de l'independentisme son falsos.
I ho començaran fent per la història. De fet, pretenen explicar que el segle XVIII, de fet tot just després de la Guerra de Successió i la derrota de l'11 de setembre Catalunya aconsegueix les majors cotes de creixement econòmic assolides mai en la història fins aquell moment.

És curiós com no es centraran en allò que realment interessa (vaja, de què em sona això?); és a dir, es centraran en intentar explicar el "passat" però sense intentar donar arguments favorables a una continuïtat de Catalunya dins de l'Estat espanyol. Allò que molts demanem, un argument, només UN ARGUMENT que no sigui l'amenaça ni l'insult. D'això res, ni un. Simplement es dedicaran a explicar la història. Bé, una visió un xic esbiaixada de la història.

Sí, en una cosa els senyors de SCC tenen raó. El segle XVIII és un dels moments de creixement econòmic i demogràfic més importants de la història de Catalunya. De fet és el moment clau per entendre el desenvolupament econòmic i industrial posterior, vaja la Revolució Industrial duta a terme pels catalans del segle XIX. Però fins aquí la seva part de raó.

Obvien, des de SCC i des de l'unionisme historicista, que la història té els seus recorreguts i que els processos històrics depenen de múltiples factors. No recularem gaire, no fos cas que algú hem titllés de pesat, manipulador o ves a saber què.

El segle XVII és un segle convuls a Catalunya, sí, es produirà la Guerra de Separació (la dels Segadors) que portarà a la partició del territori amb la pérdua de l'actual Catalunya Nord (una altra qüestió interessant a tenir en compte...)
  
Això sol pot semblar un desgavell, un desastre, vaja, que el segle XVII és de crisi, d'autèntica ruïna... però la realitat és molt tossuda i a més, té la mania de dur la contrària. Si bé és cert que el segle XVII és un moment de relativa crisi aquesta situació també esperona una altra actitud: la necessitat de superar les circumstàncies adverses, i el segle XVII, el darrer terç sobretot, veu com s'incrementen els mecanismes per superar els elements de crisi: existeix una primera expansió agrícola, basada en la producció vitivinícola, que al seu torn atreu població migrant (sobretot occitans, una vegada més) i es configuren noves xarxes comercials que vinculen els ports catalans amb els ports i mercats del nord d'Europa.Comencen aquí els negocis entre Catalunya, els Països Baixos i la Gran Bretanya (anem lligant caps?).
Comença en aquests moments una aliança econòmica que perdurarà en el temps i que acabarà derivant en una aliança politico-militar que cristal·litzarà en els bàndols de la Guerra de Successió. 
La derrota de l'opció austracista sembla que ha de trencar aquesta aliança econòmica, i de fet, els intents de la monarquia hispànica busquen precissament això. Però l'economia, i els interessos polítics, fan que la cosa no vagi ben bé així. L'aliança comercial amb França, pretesa per la monarquia, és un desastre pels interessos catalans (i paradoxalment, també pels espanyols) així que es recuperen les antigues aliances comercials amb la Gran Bretanya i els Països Baixos. 
L'obertura del mercat americà (iniciada de fet a partir dels anys 30 del segle XVIII) és una simple suma per a unes estructures comercials ja consolidades i amb experiència i vocació atlàntica, un nou mercat per a aquells que eren capaços d'explotar-lo
Sí, SCC té raó, el segle XVIII és de creixement, però s'equivoquen en l'arrel d'aquesta prosperitat. No procedeix d'una estructura política espanyola i centralista si no que ho fa d'unes bases antigues i un treball constant quan l'Estat era un altre i quan les dificultats eren unes altres.