dimarts, 30 de desembre del 2014

Què ens depara el 2015?

El 2014 està apunt d'escolar-se-nos d'entre els dits. Aquest era l'any del tricentenari, l'any de la veritat, l'any en que havíem d'arribar a la nostra llibertat col·lectiva com a nació i assolir la plena independència... o no. 

Ha estat però, i això si és cert, l'any de la unitat. La unitat d'acció i no la unitat a l'entorn de lideratges personals, sigles o partits únics i, molt menys, llistes i projectes unitaris. La unitat d'acció de la societat civil ens va dur a aconseguir grans fites: un acord per a consultar la ciutadania, una consulta (primer prohibida, després desprestigiada i, finalment, perseguida penalment) que tot i no tenir valor legal (ja que el seu resultat no es va convertir en un mandat democràtic real) sí que ha tingut un gran valor simbòlic i polític. La mobilització de 2,5 milions de catalans el 9N així ho confirma, i encara ho fa més el reguitzell d'autoinculpacions que estem veient cada dia des de que es va interposar la querella contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. 

Ara bé, aquesta unitat d'acció s'ha vist esberlada, potser, per interessos partidistes (de CiU o d'ERC?, de tots dos?) o potser per una simple diferència de criteri alhora d'abordar la qüestió nacional. 

És evident, però que aquesta unitat d'acció no vindrà, ni pot venir, de les forces polítiques. Aquesta, com ja va quedar clar el passat 11 de setembre (i novament, el 19 d'octubre), només pot venir de la ciutadania, cal empènyer, i tornarem a empènyer per tal d'aconseguir el nostre objectiu: un país nou, net i millor, no només per a nosaltres si no per a totes aquelles generacions que ens seguiran.

El 2015 serà un any ple de reptes. Segurament abans de la primavera es produiran unes noves eleccions anticipades, ara amb caràcter plebiscitari i amb un objectiu clar: proclamar la independència de Catalunya, aquest no serà, però el final del camí si no el principi d'un altre recorregut prou dificultós. 

Tot seguit, al maig, es situen a l'horitzó les eleccions municipals. No són unes eleccions menors, potser són més importants que les plebiscitàries. Aquestes eleccions ens permetran escollir els nostres representants més directes.

 Escollirem alcaldes i regidors, aquells que han de gestionar els nostres pobles i ciutats i ho hem de fer curosament. Les opcions són diverses i els condicionaments importants.

 Des de fa temps s'ha instal·lat una forma de política municipal que, més que representar els ciutadans, tendeix a patrimonialitzar la cosa pública sostraient del ciutadà la responsabilitat política, ara toca recuperar aquesta responsabilitat i triar entre aquells que millor creiem que ens representaran i no donar la nostra confiança a aquells, que ocupant càrrecs de forma gairebé vitalícia i emparant-se en "l'obra feta", pretenen mantenir l'statu quo oferint molles i miratges de millora. 

Aquesta recuperació del poder vindrà primer per les municipals, la primera gran oportunitat que tindrem, com a ciutadans, de trencar maneres de fer ja antigues i de dotar de veritable sentit i significat a la democràcia, reconvertint els ajuntaments en el que mai haurien hagut de deixar de ser: l'àgora pública.

Com veieu, el 2015 serà intens, tant o més que el 2014.

Bon Any!!

dimecres, 3 de desembre del 2014

Unitat en la diversitat

Ahir, davant de 2000 persones al Palau de Congressos de Barcelona, el president d'ERC, Oriol Junqueras presentava la seva proposta d'actuació davant del procés independentista un cop superat el 9N. Evidentment, aquesta proposta s'ha llegit com una resposta a la proposta realitzada fa una setmana pel president Mas. Però és molt més que això. És la proposta d'ERC a com i per a què assolirem la independència del nostre país.
Aquesta proposta es basa sobretot en el concepte de diversitat, expressada en la multitud d'orígens, llengües i objectius de la societat catalana i de les persones que la formen però alhora també va enunciar la necessitat de la independència, com a eina per donar resposta a aquestes necessitats tant urgents.
Cal dir que és cert, el discurs de Junqueras no va provocar tanta trempera com el de Mas (algunes personalitats del públic semblaven dormir durant la conferència) però sí va introduïr elements esperançadors i clarificadors que, pot ser, van passar desapercebuts.
Anem a veure els punts clau de la conferència.

1. Discurs social

L'element clau i diferenciador de la conferència de Junqueras va ser la incidència en la independència com a necessitat per a abordar qüestions de caire social: la independència com a eina i no com a objectiu, quelcom que en el discurs de Mas brillava per la seva absència. Possiblement el punt clau i més important de la conferència, però que va passar desapercebut davant d'altres qüestions de forma, que no de contingut que tot seguim analitzem.

2. Diverses llistes, elements comuns

La proposta de Junqueras es basa en la concurrència de diverses llistes electorals, cadascuna amb propostes diferents i pròpies, però que comparteixin elements comuns: punts programàtics i elements identificatius comuns, vaja, el que es va anomenar un paraigua comú.

3. Formació d'un govern d'unitat

Aquestes llistes diverses haurien de, en cas de resultar ser les vencedores, confluir en un govern d'unitat nacional que tingués com a objectiu proclamar la independència aconseguint d'aquesta manera una certa unitat en la diversitat.

4. Independència i Constitució

El govern d'unitat, sorgit d'unes eleccions plebiscitàries, hauria d'actuar com a Estat des del minut 0. Això vol dir proclamar la independència de Catalunya i obrir un procés constituent que permetés, sense les ingerències de l'Estat Espanyol, bastir les tant necessàries estructures d'Estat (exemplificades per la Hisenda i la Seguretat Social). El procés culminaria amb una ratificació de la nova Constitució que, duria, indefectiblement, a unes noves eleccions, ara ja simplement legislatives.

5. Urgència de les eleccions

Aquest potser és, a primera vista, l'únic element en comú entre les dues propostes. Les eleccions son urgents, no s'hi val a badar i cal obrir un procés electoral de forma gairebé immediata.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Full de ruta

Ahir, amb l'auditori del Fòrum completament ple, el president Mas presentava el seu full de ruta cap a la independència. Sí, important, sense eufemismes, per primera vegada es parlava d'independència i no de transició nacional, i aquest ja és un gran element a tenir en compte. Anem abandonant, finalment, el conjunt d'eufemismes que han anat configurant el procés independentista català.
Dit això, cal analitzar el full de ruta presentat pas a pas. És complex i segurament ens deixarem coses pel camí.

1. Llista unitària com a condició indispensable

El full de ruta de Mas fa que la llista única sigui indispensable. Aquesta no seria una simple suma dels partits partidaris de l'opció independentista si no que hauria d'incloure personalitats i tècnics procedents de la societat civil, alguns noms ja han aparegut: Rubert de Ventós, per exemple, n'és un.

2. Parlament de transició

En cas de fer guanyadora aquest llista unitària, es formaria un parlament transitori, amb una durada màxima de 18 mesos sense possibilitat de reelecció encarregat de: 
a. Declarar la intenció de constituir l'Estat Català comunicant-la a l'Estat Espanyol, la Unió Europea, l'ONU i la resta de països del món (vaja, això és una DUI!)
b. Iniciar les negociocions amb l'EE i la UE per a fixar els termes de la separació amistosa i l'ingrés de Catalunya a la UE.
c. Crear i consolidar les estructures d'estat
d. Iniciar un procés constituent amb participació ciutadana.

3. Eleccions consituents

Superada aquesta primera fase de màxim 18 mesos (que pot ser molt més curta, depenent de la voluntat negociadora de l'Estat Espanyol) es convocarien noves eleccions ara amb caràcter constituent (cridades a aprovar la constitució sorgida del procès constituent popular) que donarien carta de vigència a l'Estat Català.

Avantatges i inconvenients

Dit això, aquest full de ruta té els seus inconvenients i avantatges. El primer avantatge és que deixa en mans dels ciutadans, de la societat civil, la major part del protagonisme, com fins ara, i els polítics es converteixen en un instrument de la ciutadania, com no pot ser d'una altra manera. També, per altra banda el model de llista única pot oferir un resultat clar, molt clar, de l'opció independentista. L'inconvenient més important, però, és la possibilitat de fer una suma insuficient, degut sobretot a les divergències ideològiques entre dreta i esquerra. El votant tradicional de l'esquerra pot veure's traït amb una aliança amb la dreta, de la mateixa manera que ho pot fer el votant de dretes i desviar el seu vot cap a altres opcions o se suma a l'abstenció. 
Ara bé, el procés obert amb posterioritat a les eleccions es converteix en el moment de modular l'elecció unitària: l'objectiu principal és la independència, i per a què? Per a fer un país nou, nostre, socialment i econòmicament eficaç. amb garanties socials, per millorar-ne la sanitat, l'ensenyament, l'ocupació... 
Fa unes setmanes demanàvem
unitat als nostres polítics, ara tenim una oferta d'unitat, aprofitem-la.


dissabte, 15 de novembre del 2014

Manipular la història, un esport internacional

Curiosament això de la manipulació històrica, és a dir, fer servir el passat davant de problemàtiques presents, és una activitat prou coneguda i practicada arreu. Sobretot per Estats centralistes (o centralitzadors) que veuen aparèixer en l'horitzó problemes per a la seva pervivència que s'originen en un passat (en part) relativament allunyat.

Anem a veure un parell de casos relativament recents. Parlem del cas espanyol per començar. El passat 31 d'octubre era l'aniversari de la princesa Elionor de Borbó (hereva de la Corona d'Espanya en tant que princesa d'Astúries, de Viana i Girona, duquesa de Montblanc, comtessa de Cervera i senyora de Balaguer) i en un mitjà televisiu espanyol la presentaven com a la que "serà quarta reina d'Espanya". Bé, ja està, ja hem manipulat, o no... Si entenem que Espanya és Castella i la resta terra conquerida, doncs, no miri, tot correcte. Ara bé, si no ho entenem així, la cosa, senzillament, no quadra. Veiem-ho. La unió dinàstica entre les corones de Castella i d'Aragó es produeiex el 1469 amb el matrimoni entre Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó. Aquí tenim la primera reina d'Espanya, però és clar, Isabel només va ser reina sobirana de Castella, mai a l'Aragó. A Isabel I la succeí en el tron la seva filla Joana (1504-1509), coneguda com la Boja, però mentrestant, Ferran encara era rei d'Aragó. A aquesta la succeí el seu fill, Carles I, nét de Ferran d'Aragó a qui també succeirà el 1514, per primera vegada les corones de Castella, Aragó i el regne de Navarra (conquerit el 1512 per Ferran) comparteixen el mateix monarca.
Hem d'esperar fins el segle XIX per trobar la tercera reina d'Espanya (bé, ara sí, seria la primera): Isabel II (1833-1868), filla de Ferran VII i ja d'una altra dinastia, els Borbons.
Bé, doncs, ja ho veieu, hem passat de tres reines a només una. Per tant, la princesa Elionar serà la que fa? (O no.)

Un altre cas, passem els Pirineus i ens situem a França. Aquesta setmana s'ha commemorat l'armistici de la I Guerra Mundial, concretament l'11 de novembre, amb solemnes actes a París. Casualment, el primer ministre gal François Hollande, també s'apunta a la moda de manipular la història. En aquest solemne ocasió acusà els separatismes de ser una de les causes de la I Guerra Mundial. Curiosa interpretació ja que fou, entre d'altres factors que ara no tenim temps d'explicar, l'imperialisme dominant a Europa una de les principals causes del conflicte. I no perdem de vista que s'enfrontaren, inicialment, cinc imperis, quatre monarquies i una república. El separatisme, més que causa del conflicte en va ser una conseqüència ja que només restà viu un d'aquests cinc imperis, que va jugar les seves cartes per fomentar el separatisme en benefici propi, però això ja és un altre tema.

Com podeu comprovar, aquest és un esport interessant i també internacional, a veure qui la diu més grossa. 

No els volem

Aquest cap de setmana les Joventuts Identitàries de Catalunya (sic.), organització juvenil del partit xenòfob i feixista Plataforma per Catalunya (PxC) han organitzat una trobada a Montbui, Concretament a la casa de colònies de la Censada. 
Les activitats que aquesta organització duran a terme tenen poc o gens a veure amb l'educació en el lleure però sí molt amb el discurs de l'odi que fomenten aquestes dues formacions, el feixisme campa, l'extrema dreta reneix a Europa i a casa nostra ho està fent amb una certa força. 
Hi ha qui considera que cal ignorar aquests comportaments i a aquestes agrupacions, que pel seu propi discurs, pobre i desestructurat, acabaran desapareixent però no, aquesta no és l'actitud, al feixisme se'l combat, se'l denuncia i se'l venç. Ja es va fer una vegada, i va suposar una de les pitjors tragèdies de la humanitat, no hi tornem, no mirem cap una altra banda. 

Us deixo unes paraules de Martin Niemöller per a que, entre tots, reflexionem. 

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, 
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista. 

Quan van empresonar els socialdemòcrates, 
vaig guardar sielnci, 
perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar, 
perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus, 
no vaig protestar, 
perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me, 
no hi havia ningú més que pogués protestar.

El feixisme, mai més, ni a Montbui ni enlloc!!

divendres, 14 de novembre del 2014

No interessa...

Ja està, ja ha passat el 9N. Hem votat en contra de les previsions, molts, moltíssim, gairebé 2,5 milions de catalans hem dit la nostra, Sí-Sí, Sí-No, No,en blanc i totes les combinacions possibles (i impossibles!!), s'obre doncs, una nova etapa, un nou escenari. Hem passat una pantalla, com es diu ara. 
Curiosament, tot i que Montbui és un dels municipis de la comarca on s'ha constat un nivell de participació relativament baix també aquí hi hem dit la nostra. I a què es deu aquesta baixa (relativa) participació? A una manca d'interès? Categoricament, no. L'interès hi és, existeix, no es mobilitzen 2058 persones quan "no hi ha interès". Es desmobilitzen 2000 persones quan es va a la contra, quan es nega el dret dels ciutadans a expressar la seva opinió, quan se'ls ridiculitza dient-los que votar no val per res, quan se'ls desinforma (o directament, no se'ls informa) i sobretot es desmobilitza la població amenaçant-la.
Però no, 2058 valents, per què ho son, van fer el passat diumenge un gest revolucionari: van introduir un sobre de paper en una urna de cartró, van dir la seva, van dir el que pensen i ningú va ser capaç d'impedir-ho. Ho van fer una vegada, amb tots els entrebancs que es van trobar i, el millor del cas, és que ho tornarien a fer. Ho faran
els 2000 votants habituals que van decidir quedar-se a casa la pròxima vegada hi aniran, o preferiran, un cop més, acomodar-se i esperar a que altres decideixin per ells?

divendres, 7 de novembre del 2014

Ha arribat l'hora

Si ets de Montbui, ja saps on pots participar aquest 9N.
Semblava que era molt llunyà, que no arribaria mai. Quan es va anunciar la data de la consulta (primer referèndum, després consulta, ara "procés participatiu") i la pregunta ningú s'ho creia, de fet, els pocs que hi confiàvem ho veiem llunyà, que faltava molt de temps per a començar a posar solució a una qüestió tant important com és la independència (o no) del nostre país. 
Però ha arribat el dia, aquest diumenge 9 de novembre som cridats a participar (a votar) i ho farem. I no perquè siguem independentistes, ni tan sols perquè siguem demòcrates, ho farem per una qüestió de dignitat, per una qüestió de necessitat. 
Fa massa temps que la denominada democràcia espanyola obvia i oblida les necessitats dels ciutadans, fa massa temps que la democràcia s'ha reduït, erròniament, a escollir els nostres "representants" de forma més o menys periòdica, limitant d'aquesta manera la participació i el debat. O ets dels uns o ets dels altres, però hi ha temes que no es discuteixen, que no cal discutir-los. 
Aquells que no volen que votem, aquells que no votaran, segurament es troben instal·lats encara en aquest vell model de la política, potser ja els va bé aquesta "democràcia" de representació falsa, o potser s'enganyen, i ens intenten enganyar, dient-nos que això, i només això, és la democràcia.
No cal que digui quin serà el sentit del meu vot, imagino que molts de vosaltres, lectors, ja el coneixeu de fa temps, ara bé, hi estiguis d'acord al 100%, només en part o, simplement en contra, diumenge no et quedis a casa, surt, participa, digues la teva, aquest és el fonament de la veritable democràcia, exerceix-la. I home, si votes sí sí, per mi millor...


dimarts, 30 de setembre del 2014

Han suspès la democràcia, però no se'n sortiran.

Ahir, com molts esperàvem, el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre la llei de consultes no referendàries de Catalunya així com el Decret de convocatòria de la consulta del proper 9 de novembre. Era d'esperar però no tant les formes, i, sobretot la celeritat en prendre aquesta decisió. A ningú se li escapa que, en poc menys d'una hora, no hi ha temps per llegir-se una llei i un decret i analitzar-lo com cal.
És evident, doncs, que la decisió d'aquest "àrbitre" estava presa amb anterioritat i respon a criteris no jurídics, si no polítics. Aquesta resolució, doncs, desprestigia, encara més, un tribunal que, per la seva composició i la seva forma d'actuar, ja compta amb escassa legitimitat democràtica i credibilitat.
És especialment greu aquesta situació ja que no només invalida una llei que en d'altres territoris no ha sigut subjecte d'actuacions legals per part del govern espanyol, si no que invalida el concepte bàsic de la democràcia: l'exercici del dret de vot. 
És doncs, un atac frontal a la democràcia i una visió esbiaixada i partidista de la llei. Cal, doncs, negar-se a acatar aquesta decisió i actuar en conseqüència garantint que el proper 9 de novembre poguem exercir el nostre dret democràtic. I ho farem com sempre, amb un somriure, amb voluntat, de forma pacífica i, sobretot, des de la societat civil.
Endavant! Que ara és l'hora!!

dilluns, 18 d’agost del 2014

L'efecte agost

Les darreres setmanes estan sent especialment intenses per al procés independentista català. A les crides de darrera hora, gairebé desesperades, fetes per l'Assemblea Nacional de Catalunya i Omnium Cultural per tal de garantir l'èxit de la mobilització del proper 11 de setembre (la ja famosa V) hem de sumar els «dubtes» expressats per alguns dels pressumptes responsables polítics del govern de Catalunya, i tot, adobat amb les notícies i, per què no dir-ho, un cert morbo mediàtic a l'entorn del cas Pujol.

Però anem a pams. Pel que fa a la famosa V de la Diada, cal dir que bona part de la «culpa» del ritme lent en les inscripcions es devia a l'aplicació informàtica que calia utilitzar per fer la inscripció. Existeix una bona dosi de realitat en aquesta afirmació però no tots els problemes venen per aquí; de fet, les possibles causes serien unes altres. La primera, el període d'inscripció ha sigut una setmana més curt respecte l'any passat i, és clar, això ha d'afectar el nombre d'inscripcions sí o sí. El segon factor el trobem en les vacances: tres quartes parts del país està «descansant» i fins que no passin uns dies no es reactivarà, molt probablement a partir del 25 d'agost (sent optimistes), això, evidentment, afecta el ritme d'inscripcions. Existeix també un factor de pes gens menyspreable: la ubicació. Escollir Barcelona (la capital, dins de la normalitat) ens porta a que molts barcelonins creguin que «no cal apuntar-se» a la V, com l'any passat, ja hi farem cap, que total, és al costat de casa, deuen pensar molts barcelonins. Però no, de la mateixa manera que calia fer un esforç per omplir les Terres de l'Ebre el 2013, enguany cal fer un esforç per omplir la Diagonal i la Gran Via. I això ens duu al darrer factor «desmobilitzador», les declaracions de determinats responsables polítics (cagadubtes) que qüestionen la celebració de la consulta el proper 9 de Novembre, vinculant-la i condicionant-la a un dictamen favorable del Tribunal Constitucional espanyol, com si no fos evident que aquest dictament favorable és poc menys que ciència ficció o, en el millor dels casos, dogma de fe (vaja, fins ara tots els «dubtosos» eren d'Unió...). Tanmateix, en un moment o altre, i com sempre que es produeix un moviment d'alliberament nacional, s'ha de trencar la legalitat de l'Estat matriu (la metròpoli, per entendre'ns) i amparar-se en una legalitat de rang superior com és el dret internacional, o bé, fer-ho en una nova legalitat, que és, en definitiva el camí que volem emprendre.

Ahir, el Financial Times oferia unes suposades declaracions de Josep Rull (CDC) que posaven en dubte també el camí de la consulta. Aquest proposa un aplaçament de la mateixa per intentar desenvolupar els 23 punts de blindatge financer, cultural i lingüístic proposats per Artur Mas a Mariano Rajoy. Sí, els mateixos 23 punts que van quedar en un calaix en la darrera entrevista entre els dos presidents, intent patètic i fútil de resuscitar la Tercera Vía inexistent? Globus sonda de periodistes amb poca feina?

Curiosament, aquests dubtes i girs en el full de ruta del procés provenen de la coalició que més hi té a perdre en el camí, CiU, que, amb els escàndols que afecten la família Pujol (primer el cas ITV, amb Oriol Pujol imputat) i ara, amb el mateix patriarca Jordi Pujol demanant disculpes per no haver declarat una herència milionària (oculta a Suïssa i Andorra...). Des de determinats sectors de l'unionisme i també des de la metròpoli (per què no dir-ho? Fem servir la terminologia com cal) s'ha pressuposat que la corrupció de Pujol és una prova de la debilitat del procés. Res més enllà de la realitat, però. Cal dir que alguns dubtosos hi han pogut veure una mostra de que això no va bé, però també cal fer-los veure que això és una oportunitat d'or. Primer, ni Pujol ni CDC (ja no diguem Unió!!) han sigut mai independentistes fins fa ben poc (i si és que ho són). En segon terme no es pot fer una truita sense trencar cap ou. Segurament apareixeran nous casos semblants, o similars, però ens serviran per fer una neteja necessària que permetrà una autèntica regeneració política, un dels objectius del procés independentista. Per altra banda, si realment és una herència oculta durant més de 30 anys, com és que apareix ara? En la seva pròpia confessió, Pujol indica que ja ha regularitzat la situació amb la Agéncia Tributária espanyola pagant la corresponent multa, i, per tant, ja no procediria cap més actuació. I si comparem el cas amb d'altres que s'han produït a l'Esta espanyol...

Però fixeu-vos en un detall. Cada agost, des de fa uns anys, es produeixen situacions similars. El 2012 preveiem una manifestació massiva però que segurament no comptaria amb el recolzament dels partits polítics (i no crèiem que tinguès conseqüències polítiques immediates), i va passar tot el contrari: la major manifestació de la història de Catalunya, tots els partits hi eren, i es van convocar eleccions anticipades.
El 2013 patiem per si enllaçariem el país amb una cadena humana, hi ho podriem haver fet quatre vegades, i no ens crèiem que tindriem data i pregunta.

Enguany tenim por per si podrem fer la V, (que la farem, hi tant) i dubtem de si votarem, que ho farem. Guanyarem? No ho dubteu.

dijous, 7 d’agost del 2014

Marxant...

Quan l'independentisme era minoritari s'albirava la independència com un objectiu, un objectiu llunyà en el temps, un horitzó a molt llarg termini que potser faria necessari el creixement, continu però lent, dels independentistes convençuts, potser a un nivell vegetatiu, natural, de diverses generacions. Després de quatre anys de mobilització i conscienciació nacional, iniciada amb la sentència negativa del Tribunal Constitucional espanyol al nou Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006 i publicada el 2010 s'ha produït, però, un creixement espectacular. Exponencial. Aquells que no s'ho havien plantejat s'hi han convertit, els vells autonomistes s'han adonat que amb Espanya no hi ha res a fer...
Mentalment el canvi és important. De tenir la independència com a objectiu hem passat a entendre-la com un mitjà; un mitjà per millorar molts aspectes que, inicialment, no solen afectar-nos (o això sembla): millorar la sanitat, l'ensenyament, la qualitat democràtica, perseguir la corrupció política i econòmica, millorar la nostra economia... millorar, terme clau.
També però s'ha produït un canvi important en les perspectives. Una de les preguntes de l'independentisme (i molt més de l'autonomisme) era si seria possible la independència. Si era una possibilitat real o simplement un desig benintencionat però completament inviable. La resposta ens ha arribat, no tant pels múltiples estudis i anàlisis (tant des de l'independentisme organitzat de nova fornada com des d'organismes internacionals), i la resposta no és només que la independència és perfectament viable si no que, fins i tot en determinats aspectes, seria una millora evident. Tampoc la pregunta és com fer-ho ja que els mecanismes han estat perfectament explicats i fins i tot aplicats, mecanismes que, en definitiva, es resumeixen en una declaració unilateral, com a tot arreu.
La pregunta ha aclarir és, però, una altra. La gran incògnita és quan. Quan assolirem aquest objectiu, quan tindrem el mitjà principal que necessitem per millorar? Esperem que aviat, tenim en l'horitzó una data clau i que s'ha de convertir en una data important de la nostra història. El quan és el proper 9 de Novembre de 2014, moment en el que, d'una manera o altra, però amb un gran somriure, so
m cridats a votar.
 I votarem. No en tingueu cap dubte.

divendres, 18 de juliol del 2014

Col·lecció de manifestos

Aquesta setmana han aparegut diverses propostes, per part de la "intel·lectualitat" espanyola, en forma de manifestos, oferint alternatives a la consulta del 9 de novembre. 

Entre aquestes propostes, destaquen el manifest de "Los libres e iguales" aparegut el dimarts dia 15, un text completament contrari al Dret a Decidir i a qualsevol intent secessionista català (o d'on sigui) que, escudant-se en un suposat anti-nacionalisme, no s'adona del profund nacionalisme espanyol que traspua. Cal dir, però, que el pes d'aquest manifest ha sigut més aviat anecdòtic. Demanant mà dura només ha aconseguit que s'hi sumessin aquells que ja hi estaven prou predisposats a aquest discurs. Així mateix, l'aparició de signatures evidentment falses i amb ànims de fer befa (ja prou publicades), a més d'errades flagrants i que ratllen la il·legalitat (publicació dels DNI dels signants...) treuen pes i profundiat a aquesta iniciativa.

El segon manifest és el manifest dels federalistes, amb una difusió menor, i que també nega el Dret a Decidir dels catalans, posant tota possible solució a un conflicte nacional en una solució federal fictícia, per a l'estat espanyol i per a Europa. Vaja, més cants de sirenes...

Potser, però, el manifest més encertat i que acabarà tenint més pes és el que impulsa la periodista Liz Castro des del seu compte de Twitter (@lizcastro), titulat "Unicornios Federalistas". De fet, ja m'hi he subscrit.

dijous, 3 de juliol del 2014

Exèrcit català, sí o no?

Ahir ja saltava a tots els diaris la notícia de que l'ANC prepara el futur exèrcit català. De fet, aquest és el titular escabrós i tendenciós, simplement la sectorial de Defensa de l'ANC, com moltes altres, publicava un informe en el que proposava com podria arribar a ser part d'aquest exèrcit futur i ho feia començant parlant de les forces navals.
Primer cal dir que aquest informe és un dels moltíssims informes que elaboren les sectorials de l'ANC (no les indicarem totes que si no no acabem). No tots aquests informes passen el filtre del secretariat nacional i, de fet, no tots (o gairebé cap) acabarà implementant-se tal i com han estat desenvolupats. Hem de tenir en compte que aquests informes són propostes i com a tals hauràn de ser debatides, negociades, pactes i aprovades (o no) pel poble de Catalunya, bé en seu parlamentària o bé de forma refrendària.
Dit això, que pretèn acabar amb la polèmica de si ha de ser l'ANC o no qui decideixi com s'organitzarà la Catalunya Estat (que no, que ho farem entre tots), hem d'encarar una altra polèmica.

Exèrcit sí, o no?

Mal que em pesi (com a objector de consciència i pacifista convençut) he de dir que sí, que la Catalunya Estat necessitarà un exèrcit. I per què?
Primer, perque és una estructura d'estat bàsica, el monopoli de la violència i de la renda defineix els Estats, és una constant i una necessitat (un mal necessari, si voleu).
Segon, perque d'exèrcit ja en tenim, un que ens va a la contra però que paguem entre tots. Alguna cosa haurem de fer amb els edificis, el material i personal que ens toqui rebre en les futures negociacions amb l'Estat espanyol (n'hi haurà de negociacions, no patiu...)
Tercer, hi ha qüestions que ha de resoldre l'exèrcit: defensa marítima, aèria i de fronteres, de forma puntual.
Quart, s'ha acabat anar amb el lliri a la mà. Cap estat del món (cap, no busqueu exemples estranys) ha renunciat a tenir un model de defensa propi, existeixen casos en els que aquesta funció es delega a d'altre estats (Andorra, per exemple) però són escassos i molt concrets. I lligant amb aquest punt, tenir exèrcit propi ens permetria decidir quin model d'exèrcit volem, i aquesta és la veritable qüestió.

Exèrcit, sí, però com i per a què?

Tradicionalment els Estats organitzaven exèrcits amb un objectiu clar: l'expansió territorial i l'agressió. Aquest és un model que ha passat a un segon terme però que encara és present en la mentalitat militar. 
El canvi de model, teòric, arriba amb la fi de la II Guerra Mundial, moment en que apareixen les anomenades Forces d'Autodefensa, sobretot al Japó. Els exèrcits es converteixen en elements defensius teòricament, amb cada cop menys pes del factor ofensiu (en teoria). A aquest factor hi hem de sumar el concepte de cooperació internacional i ajuda davant de catàstrofes.
Tenint en compte aquests factors, el futur exèrcit català ha de tendir a anar cap a un model estrictament defensiu, cosa que implica un nombre reduït d'efectius (en aquest informe es parla d'un màxim de 2000 persones en el servei naval, entre marineria i oficialitat, en un període de 10-15 anys) i amb material bélic defensiu (això descarta portaavions, submarins, destructors...).
Dit això, podem parlar de diferents models de configuració d'exèrcits.
  • Exèrcit de lleva: el que molts hem conegut. Un exèrcit no professional, amb participació dels ciutadans de forma obligatòria. Això comporta problemes: creació d'un servei militar obligatori (molt impopular) i poc efectiu. Seria el retorn de la "mili".
  • Exèrcit professional: similar a l'actual exèrcit espanyol, on els que serveixen a l'exércit ho fan com a funcionaris de l'Estat. Elimina la "mili", professionalitza la tasca però pot permetre la infiltració de tropes mercenàries.
  • Exèrcit delegat: consisteix en delegar les tasques de defensa en l'exèrcit d'un altre o altres estats. Implica el pagament d'un "lloguer" i, sobretot, la pèrdua de capacitat operativa i de presa de decissions.
  • Exèrcit popular: conegut com el poble en armes. Model assajat amb èxit (de fet molt d'èxit) a Suïssa. Amb aquest model tots els homes hàbils (entre 18 i 45 anys) formen part de l'exèrcit i participen d'un període d'instrucció anual sufragat per l'Estat. Aquest model configura un exèrcit elàstic i eficaç a més a més de democràtic, però pot arribar a tenir un elevat cost social.
Dit això, és qüestió de triar, però no ser innocents, que això no és una broma.

diumenge, 29 de juny del 2014

Desbordats per l'esquerra radical?

Alguna cosa es mou. Tot sembla indicar que els diversos condicionants polítics i socials que està patint la societat occidental, amb un descrèdit creixent de les forces polítiques tradicionals i un qüestionament, cada dia més important, del sistema socioeconòmic obren un nou procés que no sabem cap on ens durà. Si reduïm el focus, veiem com a l'Estat espanyol apareixen forces polítiques vinculades a un nou concepte: la participació ciutadana, que busquen noves formes de participació política i de presa de decisions.
Ara bé, si encara ens aproximem més, podem veure com aquest fenòmen també apareix a Catalunya, però ara combinats amb la qüestió nacional i l'exercici del dret de decidir.
Hem pogut veure com organitzacions amb un discurs d'esquerres i assembleari han entrat amb força en el panorama polític espanyol  i europeu tot i no estar encara plenament organitzades (cas de Podemos), com plataformes sorgides d'organitzacions de la societat civil fan posar els péls de punta als partits polítics de l'stablishment (Guanyem, la plataforma d'Ada Colau, sorgida de les PAH), i fins i tot nous partits polítics que, amb una trajectòria organitzativa més llarga (Procés Constituent) o amb presència parlamentària (CUP) qüestionen el sistema més o menys des de dins.
Pel que fa al procés nacional, però, comencen els problemes. Dues d'aquestes formacions no han pres una posició concreta, més enllà de declaracions d'alguns dels seus caps visibles, sovint, però, contradictòries -en aquest sentit és interessant el cas de Podemos, defensant el dret d'autodeterminació però demanant un dia el no i l'altre, per part del jutge Villarejo, negant fins i tot el propi programa- i, en el cas de Guanyem, sense definir-se encara (diuen que volen "el dret a decidir" tot), però amb un posicionament favorable al doble Sí del seu cap visible. 
Una altra qüestió són les CUP i Procés Constituent, des del primer dia favorables al dret d'autodeterminació (sense eufemismes) i també a la independència de Catalunya. 
Tenim, doncs, una esquerra radical (o radicalitzada), especialitzada en la queixa constant, però amb nul·les o escasses experiències de tasques polítiques reals (només se'n salven les CUP) i amb una trajectòria política de curta volada (gallinàcia, en dirien alguns), però que ja obren un debat de confrontació. Una esquerra que pretén una renovació (que no una revolució) però des de la divisió clàssica de l'esquerra agreujada per un posicionament poc clar en la qüestió nacional catalana. 
Sense voler ser pessimista, ni transmetre paternalismes, crec que hem d'esperar i veure com evolucionen aquests grups (o grupuscles) i a quins acords poden arribar entre ells (si és que hi arriben) ja que tots mostren un discurs molt semblant però amb matisos. 
Fent servir paraules del president Mas, en aquest cas, s'imposa un wait and see, esperar i veure com evolucionen i com desenvolupen el seu discurs amb fets i no paraules. 
Com poden afectar el procés? De fet, crec que en un grau molt menor, i sempre en un sentit favorable, potser aconseguint desencallar una situació de debat existent. Ara el debat és votar o no votar. Però el que ens cal és superar aquesta fase per començar a discutir sobre el sí o el no, molt més interessant i important. 
Paciència.

divendres, 20 de juny del 2014

A fer turisme!!

Aquesta setmana tocava parlar de la monarquia, però carai! pensava fer-ho de la borbònica i no de la que tenim instal·lada a Montbui...
Resulta però, que el serial protagonitzat pel nostre alcalde ha tingut un nou capítol espectacular. Com publicava ahir el diari El País (del que, tot cal dir-ho, no sóc lector asidu) aquest cas que s'estava desenvolupant (ara ja sí en seu judicial) amb una certa sordina per part dels grans mitjans de comunicació, saltava a la opinió pública de l'Estat. 
Hem de respectar, sempre i en tot cas, la pressumpció d'innocència però, a la vista de tot el que està apareixent, ens costa cada cop més creure en les versions de l'alcalde, acusat de malversació de fons públics. Desgraciadament és un cas que ja no ens sorprèn i que se suma a altres casos tant o més greus (el grau cadascú el mesuri, jo crec que son tots igual de greus): Millet, Noos, Gürtel, Ausàs (recentment condemnat per contraban), etc.
S'imposa una autèntica regeneració política que podria començar per una dimissió, com a mínim del càrrec ocupat al FCCD.

divendres, 13 de juny del 2014

Som Escola

Demà, l'entitat Som Escola ha convocat una manifestació a Barcelona que es preveu multitudinària en defensa del model d'immersió lingüística i integrador de l'escola catalana. I diem defensa per què aquest model es troba atacat pels poder de l'Estat, amb la ja famosa LOMCE també coneguda com a llei Wert. 
Aquesta llei de millora de l'ensenyament es converteix en una burla quan defensa qüestions com la imposició del castellà com a llengua vehicular encara que només un alumne ho demani, recupera les revàlides, treu capacitat de participació i decisió a les famílies, reintrodueix l'aprenentatge memorístic, promou currículums escolars inassumibles i elimina l'esperit crític relegant assignatures considerades "inútils" com la filosofia o la música.
A més, de totes aquestes qüestions és un atac a les competències exclusives en ensenyament de diverses comunitats autònomes, no només a Catalunya.
Aquesta reforma educativa (la setena en 35 anys, a una per govern de l'Estat) respón no només a l'objectiu, ja anunciat en seu parlamentària, d'"espanyolitzar" els nens catalans (com si fossin indis que han de ser evangelitzats, guaita!) si no altres de més greu. Primer, liquidar el model de convivència social que ha generat el model educatiu català, i segon, i aquest ja no només en clau catalana, crear una escola i, per tant, uns ciutadans adoctrinats, irreflexius i mesells i que per tant poden ser fàcilment manipulables i acrítics amb el poder establert.
I mentrestant, Jaume Sastre, seguirà posant en risc la seva vida en una vaga de fam que ja dura 37 dies demanant diàleg amb el govern balear per tal d'evitar l'aplicació del TIL.
És per tot això que demà, serem molts els que lluirem la samarreta verda, és per això que serem molts els que direm que nosaltres, també, SomEscola.

Recordeu, la cita és al Pg. de Sant Joan amb Gran Via de Barcelona, a les 18:00.

dimarts, 10 de juny del 2014

Enfortir o afeblir

L'anunci, aquest dilluns, de la "reflexió" que està duent el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, sobre el seu futur polític com a segon representant de la coalició i sobre el seu futur  polític en general ha generat un interessant debat. 
Per a alguns, aquesta decisió (la d'abandonar el vaixell de CiU) és una mostra d'afebliment del procés sobiranista ja que pot suposar el trencament d'una coalició antiga i duradora. Els motius reals d'aquesta divisió només els coneix l'afectat però des d'altres punts de vista podem interpretar aquest fet com una bona notícia. 
Lluny de ser independentista, Duran i Lleida s'ha mostrat més com un autonomista, aquesta passa enrera, o retirada pot servir per clarificar qüestions. Per una banda, el possible trencament de CiU faria que, d'una vegada per totes Unió es definís políticament i, també, aclariria quin és el seu pes real en la política catalana. Per altra banda podria reforçar a CDC ja que sense el discurs ambigu d'Unió podria acabar de definir-se com a partit independentista. De dretes, ull, però independentista. 
També podria passar, però, que Unió acabés definint-se com independentista, tot i que és la situació menys probable. 
Tot, de fet, resta obert, i només el temps ens aclarirà els dubtes. 

dimarts, 3 de juny del 2014

Ara República... Catalana

L'abdicació del rei Juan Carlos I (el Campechano) ens va agafar ahir, per sorpresa. No és una sorpresa que abdiqui, tot i que ens hauriem de remuntar a l'abdicació d'Amadeu de Saboia per trobar-ne una altra a la monarquia espanyola (que no hispànica), la sorpresa és el moment. La greu crisi econòmica iniciada el 2008 i que no arriba a la seva fi, el desprestigi de la casa reial, els escàndols judicials que l'afecten, el procés català que, aviat, serà seguit per un nou desafiament basc, el trencament del bipartidisme espanyol... semblaven desaconsellar un canvi en les estructures de l'Estat.

O no. Potser l'immobilisme demostrat pel govern actual d'Espanya, comandat per Mariano Rajoy (el sobre-sous) necessitava un contrapunt de modernitat, un moviment estructural de l'Estat. Ara bé, les tensions econòmiques, socials, territorials i polítiques d'Espanya fan que, aprofitant la històrica abdicació es recuperi una vella reclamació també històrica, la modificació del règim polític i la proclamació de la que seria la III República espanyola.

Un règim com el republicà no és bo per se (de fet, coneixem el terme de república bananera) i existeixen casos d'estats republicans que no son exemples, precissament, de garantia democràtica. Ara bé, un règim republicà pot garantir millor el concepte d'igualtat davant la llei, per tant, posats a triar, millor una república que una monarquia.

Ja s'han alçat veus des de l'esquerra (la de veritat), tradicional i alternativa, demanant un referèndum que permeti triar entre monarquia i república per a Espanya. Fins i tot hi ha sectors crítics del PSOE que s'hi han sumat a aquesta reclamació. Sobta veure ara com alguns dels que negaven el dret a decidir dels catalans ara el defensen per a Espanya. Benvinguts siguin, però o juguem tots o trenquem la baralla.

Però, la república espanyola serà la república dels catalans? La resposta, malauradament, és no. La història, un cop més, ens ajuda a entendre que qualsevol règim espanyol no tindrà en compte la singularitat nacional catalana més enllà de la retòrica. Ja el projecte federal de la I República fou un fracàs, la II República fou unitària (i fins i tot va suprimir la Generalitat, temporalment, i va empresonar el govern català vegeu el següent enllaç) i en definitiva contrària a la nació catalana.

Ahir, indubtablement, molts vàrem sortir al carrer. A Espanya reclamen la seva república. Els catalans també reclamem el nostre Estat. La reclamació d'ahir als pobles i ciutats del Països Catalans, era majoritàriament Independència i República Catalana.

La III República és, per als catalans, un simple miratge, una trampa de l'Estat espanyol.

Evidentment, desitgem el millor per als nostres futurs veïns, i que siguin els ciutadans i no les oligarquies, els que decideixin com organitzar el seu Estat, però els hi hem de deixar molt clar que aquest és el seu projecte, no han de comptar amb nosaltres ja que el nostre camí és un altre: la constitució de la República Catalana independent.

Dit això, Salut i República... Catalana!!

dilluns, 19 de maig del 2014

Tantsemenfotisme


Hem arribat a un moment en el que existeixen, políticament parlant, molts "-ismes": liberalisme, conservadorisme, socialisme, comunisme, independentisme... tots ells molt dignes i respectables i en el que uns i altres ens podem arribar a sentir més o menys còmodes. Ara bé, tots aquests "-ismes" s'han d'enfrontar a un enemic comú, alguns d'ells ho fan amb més força que d'altres, en funció del benefici que en puguin obtenir. Parlem d'un moviment polític que no s'organitza en partits ni associacions, que no articula cap discurs, que no fa campanya ni concorre a les eleccions. Parlem del "tantsemenfotisme". 

El Tantsemenfotisme no és una opció política, no és una ideologia. És una negació, és una mostra d'avorriment i fàstic, el que ara coneixem com a desafecció.

Ara bé, que suposa el tantsemenfotisme? Suposa deixar en mans dels altres les nostres decisions, les que ens afecten en el dia a dia i les que ens podem trobar en moments puntuals: com funcionen la sanitat i l'ensenyament, què és un delicte i què no, fins i tot pot influir en quins envasos s'ha de servir l'oli!!
I vigileu! No parlo d'abstencionisme, actitud respectable per fonamentada, l'abstencionisme actiu existeix, és una forma de boicot i de denúncia que determinats moviments fan servir de forma puntual o sistemàtica. El tantsemenfotisme, no és conscient del que està fent. És un refugi, un refugi de la por a ser, de la por a decidir i de la por a creure que encara tenim poder, que encara hi podem fer alguna cosa.

I a qui beneficia el tantsemenfotisme, doncs encara que no ho sembli beneficia a aquells corrents que tot i tenir la contestació social, es troben amb la deixadesa, amb la por, i que de, fet, la fomenten precisament per fer créixer el nou moviment i poder parlar de "majories silencioses". Silencis còmplices o simplement un toc d'atenció sistèmic mal encarat?

Dit això, el proper diumenge 25 de maig, som cridats a les urnes. Eleccions al Parlament Europeu, una institució que ens és llunyana o gairebé aliena (que no, per moltes raons), i el que és més greu, amb grans dèficits democràtics. No obstant això, hem de fer servir el nostre poder (mínim, ínfim, si voleu) i exercir un dret tant senzill com el de vot. Així doncs, diumenge VOTEU a qui us doni la gana, però VOTEU (en blanc, o nul també val, és abstencionisme actiu, en definitiva).


divendres, 11 d’abril del 2014

Segons el guió previst

El dimarts havia de ser, i ho va ser, un dia històric. Es presentava al Congreso de los Diputados l'últim intent d'encaix de Catalunya dins d'Espanya. Tres representats del Parlament de Catalunya -Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUA)- anaven a la cambra espanyola a demanar permís per preguntar als catalans què volem ser de grans.
La resposta, però va ser l'anunciada, un NO rotund a la possibilitat, tant sols, de fer la pregunta. 
Però aquest no era l'interés d'un debat que ha estava prefigurat i que va donar el resultat que veieu a la imatge. L'interés es centrava en els arguments de propis i estranys per decidir una cosa o altra. El bloc (mal)dit constitucionalista (PP, PSOE i UPyD) va fer servir els arguments ja coneguts: tergiversant la història, amenaçant amb tots els mals del món (bé, ara ja no vagariem per l'espai pels segles dels segles, serem l'illa de Robinson Crusoe), la llei, el no puc... i el millor de tots: han de decidir tots els espanyols, però no. Fins i tot van arribar a proposar canviar la Constitució (per dos dies més tard fer un "Pujol" -ara no toca-) o fer un estat federal (però que no es pot explicar igual a tot arreu, segons Rubalcaba). Finalment, però, es va evidenciar que aquest grup té por. Por de dues coses: de la democràcia en si mateixa i del possible resultat de la consulta. Això va quedar palés en el fet que, des de tots tres grups,  s'assumeix que el resultat de la consulta serà favorable a la independència de Catalunya (esperem'ho!!)
En front d'aquest gran grup es trobaven l'esquerra (de veritat) i els grups dits "nacionalistes". Des d'aquí és feia una defensa del dret a decidir com a expressió màxima de la democràcia: preguntar no pot fer por i, és més, és imprescindible en democràcia. La llei està en funció de la voluntat democràtica i no a la inversa.
Brillant en aquest sentit les actuacions de Joan Coscubiela (IU-Izquierda Plural), Joan Herrera i, potser en menor mesura, Aitor Esteban Bravo (PNB) defensant uns el caràcter democràtic d'aquesta consulta i qualsevol altre i l'altre el dret d'autodeterminació basat en la voluntat del poble i avisant, tots ells de la necessitat democràtica d'abordar aquesta qüestió i no intentar deixar-la "refredar" perquè és una estratègia que, evidentment, agreuja el problema.
El resultat de la votació (297 en contra. dos dels quals per via telemàtica, 47 a favor i 1 abstenció) va reflectir no només les majories presents al Congreso si no que va posar en evidència un sistema que sembla, té aparença de democràcia, però que a l'hora de la veritat mostra tics autoritaris. 
És pot ser aquest el punt principal que aboca al procés.

Com afecta això al procés?

La resposta és senzilla, no afecta en res. La voluntat sobirana del poble de Catalunya és votar i avançar. Simplement es buscava un acord que no ha sigut possible, però no es pot aturar ni s'aturarà i menys a través de mostres d'autoritarisme com la vivida aquesta setmana. A més, s'esperaven propostes serioses alternatives i no hi van ser: res per part del govern (més enllà de dir-nos que ens estimen, però com!) i de proposar un federalisme de cartró pedra que no es creu ningú.

divendres, 4 d’abril del 2014

Arguments sanguinis

Sorprèn que un personatge tant flegmàtic com Mariano Rajoy hagi utilitzat uns arguments tan "sanguinis" com els que va emprar ahir per parlar del cas català. Sembla que l'argument estrella del president espanyol (i podem entendre que del PP) per oposar-se al sobiranisme català és l'etnicisme, una qüestió perillosa i a l'hora antiga. Recordem, l'any 1993 Xabier Arzalluz (PNV) feia unes polèmiques declaracions en que considerava que els bascos eren una nació per qüestions racistes, i ho fonamentava en el factor Rh. Tothom a atacar-lo per aquestes declaracions, i de fet, eren una barbaritat (com importants genetistes han demostrat). Bé, ara resulta que aquest argument, girat, és vàlid. Curiós.
Per altra banda, afirmar que "catalans i espanyols comparteixen la mateixa sang" fa un flac favor a qualsevol política d'integració de la immigració; afirmar això vol dir, implícitament, que qui no té la mateixa sang mai podrà ser espanyol i/o català car és una qüestió genètica (??????). Així doncs, mai un senegalès, un pakistanès, un xinès o un polonès podran ser catalans o espanyols. I jo convençut que espanyol era qui tenia un DNI espanyol (com sembla que ens volen insistir alguns) i català qui ho volia ser!! Dec que estar a Màtrix o voltant per l'espai sideral (tant de bo!!)
Potser, per rebatre aquest argument, haurem de demanar a Grífols, ara que s'ha posicionat a favor del procés, que ens canvii, per via de transfussió la pròpia sang per algun dels seus productes. (O no, es que jo tinc una certa por a les agulles).

diumenge, 30 de març del 2014

Un drac ferit... de mort?

Ahir, 29 de març, es celebrava a Igualada la tercera edició de la fira dedicada a les manifestacions festives vinculades amb el foc (diables, correfocs, trabucaires...), el Firafoc un esdeveniment bianual que permet apropar aquestes manifestacions festives tant nostrades però, alhora, tant incompresa. Una altra vegada destacava la presència de colles igualadines (tant pel que fa a l'aspecte més purament pirotècnic, com musical) i novament trobavem una gran absència.
Els grans absents, després de tres edicions ja, segueix sent la colla de Drac i Diables de Santa Margarida de Montbui. Ara bé, no és gens extranya aquesta situació atesa la vitalitat que, de un temps a aquesta part, va mostrant aquesta colla, o millor dit, grupuscle. 
Aquesta colla porta un temps de declivi acusat i són diverses les causes que han dut a la pràctica desaparició del grup. La primera d'aquestes dificultats (l'ordre no atén a importància ni a cap consideració, és una simple enumeració de factors) la trobem en la manifesta incomprensió d'alguns sectors -persones i entitats- vinculats a l'organització de les successives Festes Majors, que releguen el correfoc (acte principal de la colla) a un paper secundari, quan no "molest". El segon factor negatiu ha estat l'aparició de personalismes (en el passat i en el present) dins de la colla que han fet pensar que determinades persones eren "imprescindibles" per al bon funcionament del grup; en tercer lloc el difícil o gairebé impossible relleu generacional dins de la colla amb comptadíssimes incorporacions i importants baixes. Finalment, però, apareixen factors legals i administratius que afecten negativament el grup: el primer és la directiva europea 2007/23/CE, coneguda com a "llei del foc", que limita i controla la venda i us de material pirotècnic ha obligat a realitzar determinats tràmits que, econòmicament parlant, suposen un greuge a totes les colles i afecten molt negativament al seu sosteniment econòmic. L'altra qüestió és la incomprensió (en alguns casos pot arribar a semblar hostilitat) per part de l'administració municipal que, per desídia, perjudica el grup.
Tenint en compte, però, aquests factors, n'hi ha un de no enumerat però que és cabdal per al desenvolupament del grup: la voluntat. La voluntat de tirar endavant la colla, la voluntat de superar els entrebancs i la voluntat de sortir-se'n tot i els entrebancs (reals o ficticis) que apareixen a l'hora de desenvolupar l'activitat. Aquesta voluntat no pot venir d'un individu, ni tan sols d'un petit grup d'individus. Ha de ser un impuls col·lectiu, de la mateixa colla i, també, de totes aquelles persones implicades en un moment o altre amb la colla i la Festa Major (i les festes, en general). 
No ens podem quedar a casa esperant que ens facin el correfoc, ni podem pretendre que aquest sigui l'únic acte del Grup de Drac i Diables de Santa Margarida de Montbui, si no hi ha un fet que deixondeixi el grup, el drac restarà ferit, ferit de mort. 

divendres, 14 de març del 2014

Intrussisme professional

La setmana passada s'iniciaven els actes de commemoració del Tricentenari (de la derrota definitiva de l'11 de setembre de 1714, quin si no?) a Igualada amb una conferència del director del CC el Born. No és una mala idea, no, però hi ha elements a criticar d'aquest programa d'activitats, sobretot el fet que la major part dels actes acadèmics siguin en dies de diari i en horaris impossibles per als que tenim la "sort" de treballar. 
Però no és aquest el motiu principal de l'entrada d'avui, ja us ho podeu imaginar. En aquest mateix programa podem veure que el "currículum" resumit del director del CC Born, Quim Torra, ens informa de que és llicenciat en dret, editor i escriptor, professions molt vinculades a la història així a primer cop d'ull, oi?
També, buscant una mica, podem veure com Quim Torra està vinculat a Omnium Cultural i l'ANC. Veiem doncs, com determinades adscripcions polítiques fan que determinades persones ocupin càrrecs per als que, sembla, no estarien qualificats d'entrada.
Que consti que no és una crítica cap el senyor Torra qui, fins ara, es mereix tot el meu respecte. Vull fer una crítica a aquest intrussisme professional que patim alguns especialistes. Qualsevol aficionat a la història es pot convertir en "historiador amateur", qualsevol "opinador" es converteix en "periodista" i, fins i tot, algú amb una mica de talent es converteix en "músic" o "artista". És fàcil ser intrús en determinades disciplines, tothom si veu amb cor. Potser aquesta seria una qüestió a tenir en compte de cara el futur.

divendres, 7 de març del 2014

Crimea, un (mal) exemple per a Catalunya

Imatge prou explícita. Les forces "d'autoprotecció"
de Crimea envolten el Parlament autònom.
Està passant, és de rabiosa actualitat. El parlament autonòmic (o regional) de Crimea va aprovar, ahir mateix, la incorporació d'aquesta regió autònoma d'Ucraïna a Rússia i ha convocat un referèndum d'"autodeterminació" per al proper 16 de març. D'aquí 10 dies!! Això és velocitat!!

S'alcen ara veus de l'independentisme més crític amb el "procés" que lloen el camí emprés per aquesta regió ucraniana, ai! però perden de vista el camí i les circumstancies que s'hi estan produint i que han dut a aquesta situació. 
La primera d'aquestes circumstàncies, greus, és que a Crimea s'ha produït una invasió militar més o menys encoberta per part de tropes russes o filo-russes (el Kremlin insisteix a parlar de "forces d'autoprotecció" que, a mi, personalment, em sonen a màfies) . La segona circumstància és que el procés crimeà s'està duent amb el recolzament explícit de Rússia, interessada en recuperar o, millor dit, ampliar la seva àrea d'influència històrica. Tampoc hem de perdre de vista que aquest esclat pro-rus es produeix després d'una revolta de, com a mínim, la meitat d'Ucraïna contra l'altre meitat; els pro-Unió Europea contra els pro-Rússia. Finalment, un altre factor a tenir en compte és la situació de violència explícita contra els contraris a la secessió (que per molt que vulguin assimilar els nostres unionistes, no es produeix aquí, ni ganes), vexats, detinguts i agredits com hem pogut veure a les nostres pantalles.

Per altra banda, també veiem l'argumentari que fan servir organismes internacionals i altres Estats en contra d'aquest intent de secessió. Per una banda la UE fa servir la consitució ucraniana (dèbil argument, molt dèbil) a instàncies de l'Estat espanyol per oposar-se a aquest fet, potser no han tingut temps de valorar-lo com cal. Per altra banda, és molt més acurada l'anàlisi feta i expressada pels Estats Units que fan servir el dret internacional, apel·lant al dret a la integritat territorial dels estats, car, molt encertadament, vinculen el "desig" annexionista de Crimea a una ocupació militar perpetrada per Rússia.

Per tot això no s'ha de prendre com a model el cas de Crimea; ja que s'aproxima més als casos d'Ossètia del Sud o Abkhàzia, estats de facto no reconeguts per ningú però tutelats, amb afany expansiu, per Rússia; per al procés nacional català, cal fugir-ne! Tampoc, doncs, la reacció internacional serà la mateixa ni ho ha sigut. El cas català o escocès segueix sent interpretat com un "afer intern" de l'estat espanyol (o britànic) mentre que Crimea és una qüestió internacional, en tant en quant hi intervé un tercer estat amb objectius propis. 

No tinguem tanta pressa, que, a vegades, no son bones conselleres però tampoc defallim.

dimarts, 4 de març del 2014

La guerra de Crimea

La crisi d'Ucraïna s'ha desenvolupat de forma sorprenent i perillosa per a Ucraïna, Rússia i la mateixa Unió Europea. Si fa unes setmanes tot es centrava en la polèmica decisió de, l'ara ja expresident ucrainés Víctor Ianukóvitx, de trencar les converses que durien a un pacte comercial d'Ucraïna amb la UE pressionat per la Rússia de Putin contrari a aquest acord, ara la qüestió es pot considerar de "pre-guerra".
Fem un resum ràpid, la negativa a subscriure aquest acord comercial porta a Ucraïna a una situació de no retorn, econòmicament molt feble -Ucraïna no disposa de liquiditat ni de més crédit bancari- ha de buscar una sortida, només la UE o Rússia podien ajudar l'estat en fallida. L'interés de la UE era obrir una nova porta cap a l'est (potser per anar a buscar el gas ucrainès, turc i de l'Orient Mitjà) sense passar per Rússia. Políticament, però, existeix una minoria pro-russa representada en part per Ianukóvitx que, davant de les pressions russes, decideix trencar les negociacions amb la UE i aproximar-se a Rússia.

Aquí esclata l'oposició anti-russa, organitzada en l'Euromaidan, que, defensant postulats democràtics (discutibles, si més no) inicia una autèntica revolució que deposa Ianukóvitx i s'atorga el poder.
Aquesta situació, però, porta a la divisió del país entre partidaris de Ianukóvitx i detractors d'aquesta, divisió que coincideix, curiosament, amb la distribució majoritària o minoritària de la població d'origen rus. 
El país, queda,doncs, dividit en dos i Rússia adopta una actitud bél·lica recolzant els partidaris de Ianukóvitx. El primer pas ja l'hem vist: maniobres militars i ocupació de la República Autònoma de Crimea. Ara, però, ja proposa fins i tot un referèndum d'autodeterminació per a aquest territori seguint l'estela dels referèndums escocès i català d'enguany. Putin, qui, fins fa pocs dies, deia que aquests referèndums serien ilegals... 
Tot i que històricament Crimea havia estat més pròxima a Rússia el seu "sentiment nacional" és present, però, aquest referèndum neix d'una voluntat pròpia o és una estratègia del Kremlin per assegurar-se la seva presència a la zona (de forma imperialista) com ja va succeír amb Abkhàsia i Ossètia a Geòrgia? Només el temps ens donarà respostes. 

divendres, 7 de febrer del 2014

Negociar

Les declaracions del conseller Homs d'ahir han estranyat, espantat o agradat a propis i estranys. Tot i que va matissar les seves pròpies declaracions el mal ja estava fet.
Però, en certa mesura, sí tenia raó. Aclari'm-ho, però. En tot procés com el que està vivint Catalunya com a nació (un procés de secessió) hi ha d'haver, en un moment o altre, una negociació. La qüestió és què es negocia, quan i, finalment, quins son els resultats d'aquesta negociació.
L'ideal és la negociació prèvia al fet, és a dir, una negociació que té com a objectiu establir amb quins mecanismes es durà a terme el procés, això és quines modificacions legislatives s'han de dur a terme i que afecten a l'Estat, com la part a secessionar exercirà el seu dret d'autodeterminació (referèndum, eleccions plebiscitàries, declaració unilateral...) i com l'Estat respondrà. En definitiva, unes "normes del joc" definides des de l'Estat i que són aplicables a ambdues parts, solució que ja hem vist aplicada als casos del Quebec i Escòcia. Aquesta permet, després d'aplicar el procediment escollit i en funció del resultat, una negociació posterior sobre repartiment de deures i obligacions entre els dos nous Estats apareguts.
L'altra opció, però, dóna la força a la part secessionada, el nou Estat. Si no hi ha un acord previ, la negociació pot arribar a existir, però no és necessària. Depèn de la voluntat del nou Estat. Evidentment, aquest estarà interessat a negociar determinats aspectes i ho farà en funció dels seus propis interessos, cercant sobretot el reconeixement internacional. Per altra banda, l'Estat matriu també voldrà negociar determinades qüestions. 
En el cas que ens ocupa, Espanya estarà més que disposada a negociar, tard o d'hora, per qüestions com el deute extern o la política fronterera i comercial (en cas que, com alguns indiquen, Catalunya quedés fora de la UE, encara que fos de forma transitòria). Ara bé, la Catalunya estat estarà disposada a seure a aquesta taula de negociació si, com està passant fins ara, l'actitud de l'Estat espanyol és de menyspreu i atac frontal al país i el procés? 
Negociar sí, però abans de la consulta, després és tard.

divendres, 31 de gener del 2014

I Espanya va néixer un dia...

Aquesta setmana, després del desembarcament a Barcelona dels principals líders del PP per tal d'evitar el desenvolupament del procés sobiranista de Catalunya, s'ha produït la publicació de dos documents "argumentaris" contraris a aquest.
El primer, posat a la llum pública gràcies al diari Ara és el document titulat "Por la Convivencia Democrática", desenvolupat pel Ministerio de Exteriores sota titularitat del ministre Margallo i enviat a diversos ambaixadors. El segon document, publicat per Nació Digital és un document elaborat per la FAES (fundació vinculada al PP), es titula "20 preguntas y respuestas sobre la independencia de Cataluña".
En tots dos documents s'afirma que "España es una de las naciones más antiguas de Europa", però el que no queda gens clar és aquesta "antiguitat".
Ja vàrem comprovar com algunes ments "pensants" del Partit Popular li atribuïen, com a mínim 3000 anys d'història a l'estat espanyol, afirmació que, per absurda, no cal discutir.
Ara bé, en aquests documents intenten afinar una mica més. Segons el ministre Margallo (i/o el seu equip) Espanya ja es comença a configurar al segle VIII i ho fa en funció de ser hereva d'una altra cosa, el regne visigòtic de Toledo, iniciat al segle V. Vaja, recuperem la idea de "Reconquesta" tan criticada per la historiografia moderna. El segon document fa un pas ja al segle XII, com a mínim, sense aportar cap més prova. Potser fan referència al fet que Alfons X es va autonomenar "Imperator Hispanicus" sense que ningú li fes el més mínim cas. 
més i parla d'Espanya
Finalment, encara tenim un altre exemple, la idea de que Espanya neix amb el matrimoni dels Reis Catòlics allà pel 1458, un altre cas erroni, com ja vàrem exposar.
I doncs, quan neix Espanya? Podríem dir que el 1716 amb el darrer Decret de Nova Planta. Doncs tampoc. De fet, el primer monarca que es titula "Rei d'Espanya" (i, per tant, crea el regne) és Josep I Bonaparte però, és clar, aquest no és un bon referent. 
Finalment, la primera menció a la "nació espanyola" i la formació d'un estat modern la trobem a la Constitució de Cadis del 1812, ràpidament anul·lada i oblidada, aquesta podria ser la data de naixement de l'estat espanyol.
Per acabar, només una reflexió, o consell. Posats a mentir, senyors del no a tot, com a mínim posin-se d'acord amb la mentida a explicar.

dissabte, 18 de gener del 2014

Una raó pel no...

Com molt bé m'han fet notar en un comentari a una entrada anterior, sí que m'ha arribat, finalment i després de molt demanar-ho, una argumentació a favor del no. Ara bé, he de dir que és una argumentació dèbil, flonja, agafada pels pèls si voleu. I és que es tracta d'un argument de tipus legalista, un argument fonamentat en la filosofía i els orígens del pacte social que s'implementa en la Constitució del 1978.
Cal dir que l'argumentació ha estat llarga i, de fet, encara resta oberta, per tant, aquestes son algunes conclusions parcials. El debat, intens, interessant, enriquidor i amè ve iniciat i mantingut per una persona a qui, a més d'estimar, respecto per la seva potència intel·lectual.

El pacte social, com a concepte filosòfic

Cal indicar, d'entrada, que aquest és un debat filosòfic i que, per tant, és necessari tenir un cert coneixement del fons i del llenguatge, com que jo no soc filòsof de formació intento "traduïr" la terminologia i fer-la més planera. No sé si ho aconsegueixo. Així doncs, parlem del pacte social. Aquesta idea, expressada per J.J. Rousseau intenta explicar com s'organitzen les societats modernes, i ho fa a través del concepte del "pacte" a que arriben els homes, com a éssers lliures, per tal de configurar unes societats que funcionin.Així doncs, només les societats formades per homes lliures i iguals poden arribar a aquest pacte que, durant els diversos períodes de la història, ha pres diverses formes. En el moment actual, el pacte social queda reflectit en documents constituents i en la legislació, és a dir, el pacte queda fixat per la Constitució i les lleis. 
Segons aquesta visió, tot allò que està establert en el pacte és lícit i tot allò que no hi és suposa trencar-lo. Com tot pacte però, té sistemes per a millorar-lo o modificar-lo, si és necessari.

La sobirania

El concepte de sobirania, doncs, s'inclou en el pacte social. La sobirania, segons aquesta visió pertany a tots i cadascun dels individus que formen part del cos social. Dit això, quan aquest concepte es concreta en societats tendeix a parlar de "pobles" o "nacions". I aquí entrem en la discussió. Què és una nació/poble? Doncs hi ha dues possibles respostes, la de la tradició liberal (visió francesa, si voleu) diu que és un "conjunt de persones que són conscients i tenen la voluntat de formar una nació", la tradició historicista (visió alemanya) parla de "conjunt de persones amb història, llengua i cultura comunes", només cal triar, però de fet no hi ha una definició exacta i ambdués poden ser correctes. En el cas de Catalunya totes dues son bones, i és més, des del meu punt de vista cal dir que ha de primar, sobretot la voluntat dels individus. 
Per tant, Catalunya és nació per què ho vol ser i, com a nació, també és sobirana. I una sobirania pot ser compartida, fins que es decideix que ja no ho serà; moment en el que ens trobem.


La Llei


En el cas que ens ocupa, però, aquesta voluntat xoca amb la llei, amb el pacte. Tal i com indica l'article 2 de la Constitució espanyola, la "sobirania nacional es fonament en la indissolubilitat de la nació espanyola", ara bé, no indica quina és aquesta nació. També, aquesta Constitució, la llei, estableix com es pot canviar el pacte, com es pot modificar. Cal però, la voluntat política de fer-ho.
Tot i que el pacte pot dir el que diu, i pot ser tant ferm com sigui, no deixa de ser quelcom modificable per la voluntat de les persones, dels que, en definitiva, van subscriure el pacte. I, com bé diu el Tribunal Internacional de la Haia "cap llei pot estar per sobre de la voluntat democràtica de la gent".

Modificar o trencar el pacte social?

Fins aquí, una introducció. Quina és la discussió? Cal modificar o trencar el pacte social? La reclamació independentista catalana és una modificació o un trencament del pacte social? Doncs de fet, és un trencament del pacte social que configura l'Estat espanyol, o no, de fet és simplement una part del pacte que el trenca, l'altre part el pot mantenir. Però com s'arriba a aquest trencament? Doncs per què ja s'havia trencat anteriorment. 
El pacte social que fixa la constitució espanyola s'ha trencat diverses vegades, incomplint alguns dels preceptes fixats en ella ("dret a l'habitatge i al treball dignes", per exemple) i en la, mal anomenada qüestió territorial, incompliments flagrants: manca de respecte per la llengua (i els seus parlants), generació de greuges econòmics, menyspreu institucional i, sobretot, i més greu, noliejament de la voluntat popular, arrabassada per organismes desprestigiats i mediatitzats. 
Hi ha qui encara és partidari de demanar un canvi, una modificació del pacte social. És un plantejament respectable però il·lusori. Aquests intents de modificació ja s'han dut a terme amb resultats no ja negatius, si no contraproduents que han generat frustració i l'aparició de l'extremisme actual, per totes dues bandes. Però quan una relació arriba a punts de no acord, és millor, per a tots, posar fi a aquesta. 
Per tant acusar l'independentisme de voler trencar el pacte és encertat fins a un cert punt. Preguntem-nos, qui ha trencat el pacte social? Potser la resposta farà canviar el punt de vista d'algun partidari del "no".

I doncs, fins aquí, tenim algun argument vàlid pel "no"??

diumenge, 5 de gener del 2014

Clima opressiu

Hem acabat l'any 2013 amb fets que es convertiran en històrics. Així, finalment, el 12 de desembre s'anunciaven la data i la pregunta (preguntes!!) i els catalans, si ens deixen, serem finalment consultats sobre el futur del nostre país el proper 9 de novembre.
A l'argumentari clàssic (una consulta és inconstitucional, no es farà per què és il·legal, no existeix el dret a la secessió...) i al discurs de la por (sereu expulsats de la UE i l'OTAN, us farem boicot, tindreu aranzels, atur...) se suma un nou "argument" en contra del procés. Parlo de l'anomenada "fractura social".
I qui s'ha inventat aquesta "fractura social", doncs algú tan avessat a les fractures (tot i que opino que d'un altre tipus) com el ministre de l'Interior espanyol: Jorge Fernandez Díaz, un "català" de pro.
Aquest argument a calat en determinats sectors d'opinió contraris no ja a la secessió si no fins i tot a l'exercici del dret a l'autodeterminació i, per què no dir-ho, a l'exercici de la democràcia.
Ara comencen a aparèixer relats de famílies que, durant els diversos àpats ja proppassats que ens ofereixen les festes nadalenques, s'han vist relegades a situacions ben diverses: no reunir-se, per por de les discussions entorn del "procés",les discussions que, de ben segur que han provocat més d'una mala digestió (inaplacable amb tones d'Almax), i fins i tot, algun divorci o trencament familiar.
Ves per on, ara resulta que el Nadal ha sigut trist per a alguns per culpa del procés i, és clar, com que això és un problema millor no en parlem, deixem-lo sota la catifa o, simplement, no ens veiem.
Evidentment sabem que això és fals, però, imaginem per un moment que no, que sí que existeix un debat i una certa "fractura social".
És curiós constatar com, mentre l'independentisme era minoritari, no es generaven aquestes fractures. Com mentre els independentistes erem aquells "quatre eixelebrats" que sortiem l'11 de setembre o algun Sant Jordi, existia un clima de llibertat on tothom podia dir el que pensava. Ara resulta que no, que hem convertit el país en una mena de presó de consciències on els contraris al procés no poden badar boca.
I no. Hem de dir ben fort que no. I tant que poden exposar els seus arguments, les seves raons. Fa temps que les venim demanant. El problema és, però, un altre. Quan no hi ha arguments, quan no hi ha raons ni alternativa és més fàcil dir que els altres s'equivoquen i que a més, imposen el silenci.
Quan vulguin discutir i argumentar (el "no perque no", no és un argument) ens hi podrem trobar. De moment, gaudim d'aquests moments i d'aquesta perplexitat de l'unionisme que, tot sembla indicar-ho, durarà molt de temps.