divendres, 19 d’octubre del 2012

Què triem?

És notícia. Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) han aconseguit, folgadament, els avals necessaris per presentar-se a les properes i històriques eleccions al Parlament de Catalunya del proper 25 de novembre. És, d'entrada una bona notícia ja que una de les forces municipalistes i independentistes més potents del país, i que ha ofert una garantia de regeneració democràtica, s'afegeix a les forces independentistes nacionals per tal de sumar en l'objectiu de la independència del nostre país.

Si bé aquest és un element positiu (i sempre és bo que hi hagi opcions) apareix ara un dubte: què hem de fer els independentistes? què hem de votar el 25 N? És evident que CiU, no és una opció fiable, malgrat que en els darrers dies està carregant les tintes del sobiranisme però, recordem-ho, mai ha sigut independentista (de fet Unió diu que no ho és).

Així doncs se'ns obre un ventall cada cop més atapeït: ERC, CUP, SI... amb opcions reals d'arribar al Parlament. 

Jo em pregunto: no hagués estat més encertat que les CUP decidissin posposar el seu salt a la política nacional? I més després del fracàs de les negociacions per tal de crear una gran coalició independentista? Les CUP buscaran aliances abans de les eleccions? Massa dubtes en temps d'incerteses.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Secessió o successió?

En aquests darrers dies, des de determinats sectors polítics, se'ns està dient als catalans que hem falsejat la història, que no en tenim de pròpia separats de la història d'Espanya, que tot és una manipulació del "nacionalisme excloent". Vaja, que directament mentim.I fonamenten el seu "argument" en el fet que, quan es fa referència als fets de la Guerra de Successió i les seves conseqüències, des del punt de vista de la historiografia catalana (nacionalista of course) es confonen els termes successió i secessió.
No entrarem a valorar les diferències lingüístiques entre un i altre terme, ja que no som especialistes en la qüestió, però només direm que són bastant evidents, tant a nivell escrit com oral.

Anem, doncs, a la qüestió que ens ocupa. La guerra amb que s'inicia el segle XVIII a casa nostra és una guerra de successió a la Corona Hispànica i això no hi ha cap historiador que ho hagi negat, per molt que persones que no ho son ho afirmin alegrement.
Així entre el 1701 i el 1715 es produeix un conflicte que, si bé tenia uns orígens domèstics, es converteix en un enfrontament mundial amb conseqüències no només a Europa si no també a Amèrica.

El conflicte successori

La qüestió successòria s'inicia el 1700. Amb la mort de Carles II sense successió es planteja un conflicte entre els diversos pretendents que apareixen, així hi ha tres possibles hereus: Josep Ferran de Baviera, l'arxiduc Carles d'Àustria i Felip d'Anjou, net de Lluís XIV. 
Ràpidament, el candidat bavarès renunciarà als seus escassos drets i el conflicte esclatà entre els Borbons i els Àustries. Si bé Felip d'Anjou fou coronat rei de Castella i d'Aragó (arribant a jurar les constitucions de cadascun dels seus territoris) la conflictivitat internacional portarà a la guerra.

Els bàndols

La qüestió successòria mal resolta provocarà un joc d'aliances internacionals que forçaran la situació a Espanya. Si bé Felip d'Anjou comptarà amb el recolzament de França i Baviera (a més de diversos estats italians) a aquest s'enfrontarà la poderosa aliança de la Haia, formada per Anglaterra, els Països Baixos, l'imperi austriac, diversos estats alemanys i Portugal que defensaran l'opció de l'arxiduc Carles. 
Això portarà a una divisió en els regnes hispànics que es dividiran en dos bàndols no homogenis provocant una situació de guerra civil. Ara bé, les opcions majoritàries permeten establir una diferenciació bastant clara: Castella es decidirà per recolzar el monarca ja establert (Felip d'Anjou) mentre que els estats de la Corona d'Aragó optaran per recolzar la candidatura de Carles d'Àustria. Ara bé, si a casa nostra existien botiflers (partidaris del rei Borbó) a Castella restaren austriacistes.

Models en conflicte

Més enllà d'una guerra internacional d'interessos diversos i, en certa mesura, d'un conflicte civil, el que es produeix és un enfrontament entre dos models administratius i polítics diferents. Els segles XVII i XVIII es converteixen en el període en el que es desenvolupa la teoria de l'absolutisme i l'estat centralitzat en front d'opcions tradicionals basades en el parlamentarisme. Així doncs, Felip d'Anjou pretendrà instaurar el model absolutista francès, cosa que portarà irremeiablement al conflicte amb els seus súbdits catalans, valencians, illencs i aragonesos, amb una llarga tradició pactista i parlamentària; l'enfrontament amb Anglaterra estarà servit, no només per la por a una possible unió dinàstica entre França i Espanya (per altra banda possible) i el conflicte d'interessos, si no també per que Anglaterra també és hereva d'aquesta tradició parlamentària.

El final

No és ara moment ni lloc per analitzar el desenvolupament del conflicte bèl·lic però si d'analitzar algunes de les seves conseqüències. Degut a la derrota militar del bàndol austriacista i, especialment, a l'ocupació militar de la Corona d'Aragó el sistema polític, administratiu i legal d'aquests territoris fou suprimit, i amb ells la sobirania d'aquests territoris que quedaren convertits en meres colònies castellanes. Això no obstant no fou gratuït per a a Castella que perdé, definitivament, territoris europeus (l'actual Bèlgica, territoris italians) i americans a favor d'Àustria i Anglaterra, a més a més de Gibraltar i Menorca (aquesta de forma temporal).

I la guerra de secessió?

Tornem doncs, a la confusió inicial. Si bé la guerra de successió no va ser plantejada mai com una guerra de secessió sí que existí un intent de separació de Catalunya respecte de la Corona Hispànica i es tracta de la Guerra de Separació (1640-1659) iniciada amb la revolta dels Segadors del 1640. Una oportunitat perduda, si es vol, en la que també intervingué França. Però aquesta, com se sol dir, és una altra història.