dimecres, 28 de desembre del 2011

Embrutar el bosc

Durant la setmana passada vàrem rebre una carta, per altra banda molt educada, de part de l'Ajuntament i l'AAVV la Margarida que ens recordaba les normes bàsiques de civisme pel que fa a les deposicions dels nostres millors amics, aquells que en tenim. Tot correcte, però va ser sorprenent descobrir que també al bosc hem d'aplicar el mateix que a la vila, vaja, que ara resulta que els nostres gossos embruten el bosc.

Dos dies més tard vaig trobar, en un dels meus passejos diaris una imatge molt poc edificant, la que us deixo tot seguit. Com podeu comprovar aquesta brutícia no és responsabilitat de cap animal (bé, de fet, un de dues potes). 
I ara em pregunto. Com és possible que es criminalitzi els gossos i els seus propietaris per "embrutar" el bosc i no s'actuï de cap manera contra aquesta actitud molt més greu? 
És simplement una reflexió.
Per cert, podeu estar tranquils, la brossa ja va ser retirada, però no per la brigada.

divendres, 25 de novembre del 2011

Retallades legitimades

El passat diumenge, 20 de novembre, és va certificar la victòria electoral del PP a Espanya. Victòria pírrica ja que amb penes i treballs, tot i aconseguir la major majoria absoluta d'aquesta formació, només van crèixer en aproximadament mig miler de vots respecte el 2008. 
Més enllà d'aquesta victòria electoral espanyola (com ve deia El Punt Avui de dilluns: Catalonia is not Spain) a casa nostra es va produïr el sorpasso i Convergència i Unió van passar, per primera vegada, per davant del PSC, obrint una nova etapa política. Dos dies després, però, aquesta victòria dels convergents ha permés al president de la Generalitat, el M.H. Artur Mas, oferir-nos el seu nou pla de retallades. El que alguns anomenen Retallades 2.0 afectaran novament a la sanitat -copagament-, l'ensenyament -amb un nou increment de les taxes universitàries-, i el funcionariat -amb noves reduccions salarials, que afectaran les pagues de juny i desembre i amb la pèrdua de dies personals, vaja treballar menys i cobrar... menys-. Per altra banda, es volen augmentar els ingressos  a traves de l'augment del cànon de l'aigua, l'increment del cèntim sanitari aplicat als carburants i l'impost del patrimoni (si és que el govern espanyol el manté).
Tot això avalat pel triomf electoral de diumenge passat. Triomf que se'm fa extrany amb protestes contràries a les retallades desde fa mesos i un creixement de la pressió política a l'entorn del pacte fiscal, pacte que no arribarà. Ja ho ha afirmat Mariano Rajoy, per si algú en tenia cap dubte.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Eleccions espanyoles, què hi fem a Madrid?

Una vegada més arriba la contesa electoral. Aquesta vegada són eleccions a Corts espanyoles i s'ha de triar entre Rubalcaba o Rajoy. Tots dos, senyors amb barba i ex-ministres de l'Interior. Això és el que ens intenta vendre la massa mediàtica hispana, no hi ha més candidats que aquests i ¿on vas votant a IU?
També en aquests moments apareix una disjuntiva clàssica. Els independentistes hem de votar a les eleccions espanyoles? No haviem quedat que era "l'Estat veí"? I doncs? La resposta és que, de moment, sí, hi hem de participar. Però participar per construïr, no rebentar. Però construïr què? Ben senzill, construïr el consens per a que Espanya entengui d'una vegada que, tal i com l'ha pensada l'espanyolisme, no existeix, que el seu model social, cultural, polític i econòmic s'ha acabat per què mai va existir, un consens per fer entendre que ja sóm molts els que estem farts de ser espanyols per què ells ens ho diuen. En definitiva, un consens per, en poc temps, dir ADÉU ESPANYA!
I qui ens pot donar aquests consens, cadascú pensi el que vulgui però, ara mateix, l'única alternativa que hi veig és la coalició ERC-RCat-Catalunya Sí.

El 20 N, però, féu el que volgueu. Menys quedar-vos a casa.



divendres, 21 d’octubre del 2011

ETA abandona la lluita armada

Ahir, dijous 20 d'octubre de 2011 es convertí en una data històrica. Ho és per dos fets rellevants i importantíssims, el primer fou la captura i linxament de Moammar al-Gaddafi, l'ex-dictador libi, als afores de Sirte mentre intentava fugir-ne. El segon fet té una trascendència, si cap, més important, com a mínim per a l'Estat espanyol i també per a la Nació Basca: l'anunci fet per l'organització Euskadi ta Askatasuna de que abandona la lluita armada com a mitjà per a la ressolució del conflicte nacional basc.
En el comunicat d'ahir s'emplaçaba els governs espanyol i francès a iniciar un procés de negociació per a solucionar algunes de les qüestions que queden pendents, sobretot la qüestió dels presos i la ressolució del contenciós nacional.
La dreta política i mediàtica espanyola però, ja reclamava la dissolució d'ETA, la entrega de les armes i, sobretot, les disculpes vers les víctimes. Cap d'aquests temes apareixerà immediatament, molt probablement no veiem mai una "dissolució" d'ETA (car que com a "entitat" no existeix legalment), l'entrega de les armes es produirà, tard o d'hora. Les disculpes, bé, és una qüestió sobre la que no m'atreveixo a parlar gaire, potser ni es reclamaran realment...
La qüestió dels presos seguirà una via similar amb el cas de l'IRA però aplicant la legislació penitenciària, és a dir, deixaran de ser considerats presos polítics per ETA i presos terroristes pel govern espanyol, això vol dir que la primera millora que veurem serà la tant reclamada agrupació de presos cap Euskadi i Navarra. La llei ho marca i no hi ha res més a fer, en cas contrari, les conseqüències serien perilloses.
Una altra qüestió és el tema de la ressolució de la qüestió nacional, la clau de tot aquest procés militar i polític que ahir va tancar un període de 52 anys. Un mecanisme de ressolució el va començar a albirar l'esquerra abertzale a les cobsultes catalanes, Bildu fou un pas en aquest sentit com abans ho fou Aralar. La ressolució ha de ser política i democràtica, en un nou escenari de pau, i tots els seus protagonistes hauràn d'acceptar-ne el desenllaç, sigui quin sigui. 
I això és vàlid tant per l'Estat espanyol, el francès com per a la classe política basca.

Queda molt per fer però no per això la notícia deixa de ser una bona notícia.



dimarts, 27 de setembre del 2011

El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya

No, aquesta no és meva. És una afirmació del lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera. Potser seria hora de començar a fer-li una mica de cas.

Teniu l'entrevista completa que va publicar Eldebat.cat ja l'any 2008.El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya

dimecres, 21 de setembre del 2011

Spain's Secret Conflict

Us deixem tot seguit el documental que intenta explicar la lluita nacional catalana al món. Interessant document per a conèixer la realitat nacional catalana i la seva lluita per la llibertat.

Now we publicice the documentary that tries to explain about the catalan national strugel to the world. An interesting documet for known about the catalan national reality and his strugle for freedom.









divendres, 9 de setembre del 2011

El domini

 Una de les batalles encara no perdudes de la llengua és el reconeixement de la seva unitat. L'orígen d'aquest conflicte, que és més polític que lingüístic, el trobem en la forma en que es va iniciar la normalització de la llengua, la creació del seu estàndard. Així d'entre les dues opcions proposades, la de Fabra i la d'Alcover l'academicisme es va decidir per la fabriana, més vinculada al català central i allunyada dels particularismes regionals que defensava Alcover. Això ha provocat que determinats sectors polítics interpretin que la llengua parlada als seus territoris no es pugui denominar català i consideren, amb la creació d'Acadèmies de la Llengua, que es tracta no d'un dialecte d'una llengua comuna, si no d'una altra llengua. Aquests casos són espcialment flagrants al País Valencià i a la Franja (de Ponent o Oriental, tot depèn des d'on es miri) on, en un cas, s'ha creat una Acadèmia pròpia i, en l'altre s'intenta trencar la unitat, fins i tot, dialectal.
Si ens atenem a raons merament científiques no podem parlar de diferents llengües (català, valencià, balear (?), "xapurriau") si no de diferents dialectes que, si ve mantenen unes característiques pròpies que els diferencien, mantenen una unitat que els fa intercomprensibles entre sí, això és, una llengua.
És curiós, però, per altra banda, que qui defensa l'existència d'aquestes "llengües" ho faci,majoritàriament, no en la llengua que pretèn defensar si no en una altra i aliena, el castellà. Voluntat política de desintegrar una realitat sociolingüística i nacional? Altament probable.
Tot i que la unitat de la llengua no sempre ha de ser utilitzada com a una pretesa unitat nacional, sí s'ha de respectar, com a mínim a nivell social, científic i polític aquesta unitat lingüística. 
Tampoc, però s'ha de fer servir la unitat lingüística com a simple argument polític irredemptista (a Alemanya, a Itàlia o a Hongría no els hi ha anat gaire bé) i han de ser altres els arguments que portin a recuperar una certa unitat política dels Països Catalans. Ara bé, la llengua hi ajuda i molt.

dijous, 8 de setembre del 2011

Manipulant la història

Ja hem parlat anteriorment del que suposa manipular la història. Malauradament els exemples es mantenen i apareixen de nous. Ahir, un conegut partit polític català de tall espanyolista va presentar un joc que pretén "fer evident la veritat històrica" de la diada de l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.
Tot i que, en línies generals, aquest joc de preguntes i respostes, fa un recorregut pels fets històrics bastant correcte, cau en errors flagrants com situar la caiguda de Cardona l'any 1711, cosa que no es produirà fins el 18 de setembre del 1714 (com bé saben els cardonins) o indicar com a data del Decret de Nova Planta l'any 1705, quan fou proclamat el 1716, dos anys després del final de la guerra de Successió.
Més enllà d'aquestes consideracions cal dir que la història sempre s'ha de relativitzar i s'ha de situar en el seu propi context. Si bé és cert que aquest decret anul·lava, majoritàriament, els drets de la oligarquia catalana també posava fi a un model polític basat en el pactisme de les Corts amb el Rei, eliminava el Dret Civil català i, finalment, iniciava la persecució de la cultura i la llengua catalanes, que encara dura.
És per aquesta personalitat política, jurídica i cultural que es van prendre com a referent nacional els fets de l'11 de setembre del 1714. És més, hi ha qui valora molt més l'endemà, jornada en la que els barcelonins van sortir al carrer a recuperar tot allò que havia quedat malmés per la guerra i, en la mesura del que fos possible, recuperar la normalitat.


dissabte, 3 de setembre del 2011

A l'escola, en català!

La nova interlocutòria del TSJC a la Generalitat de Catalunya per a que posi fi a més de trenta anys d'immersió lingüística a l'escola catalana, fent que el castellà passi a ser llengua vehicular és un atac més a la nació catalana. Una victòria més per a l'espanyolisme que creu que qualsevol llengua que no sigui la seva és quelcom que s'ha d'arraconar o destruïr. Un nou atac a la dignitat nacional catalana i a la nostra personalitat. 
Tant fa si diversos estudis internacionals assenyalen que el bilingüisme, per si mateix, és beneficiós per a l'aprenentatge de qualsevol matèria o si, fins i tot, pot endarrerir l'aparició de malalties neurodegeneratives com l'Alzheimer. Tampoc és important tenir en compte que aquest, el de la immersió, és un model que s'ha exportat arreu del món i que ha rebut diversos premis. Finalment, tampoc es té en compte que és una irrisòria minoria els que demanen l'escolarització dels seus fills en castellà, durant el curs passat només es van produir 15 casos a tot Catalunya!
Els que demanen aquest despropòsit s'escuden en la llibertat d'elecció dels pares, però jo, com a pare, no sempre puc escollir. No hi ha prou llibres infantils (i no infantils) en català, el cinema en català és virtualment inexistent i, sort en tenim de TV3 i el Club Super 3 per què si no, ni la televisió se salvaria. Tampoc hi ha joguines en català (bé, sí, però encara menys que llibres, i ja no parlem dels preus).
Com ens poden dir ara que l'escola deixarà de ser l'únic espai públic en el que desapareixerà la normalitat d'expressar-se en català. 
Per aquest camí, la llengua tornarà a quedar relegada a l'àmbit familiar i folclòric. Evitem-ho!

dimecres, 24 d’agost del 2011

Amb presses, tard, i malament



Així és com es modificarà la "sacrosanta" Constitució espanyola del 1978. I es farà, no per adaptar-la a la realitat que suposa la Unió Europea, ni per definir l'estat espanyol com un estat federal, fent desaparèixer aquest invent extrany i sense precedents internacionals que va suposar l'estat de les autonomíes, no, la proposta és una altra.
Es pretén fixar amb aquesta reforma un sostre de despesa per a les diverses administracions. Amb aquest eufemisme, però, el que es pretén es fixar el sostre de despesa de les autonomíes ja que la mateixa constitució garanteix l'autonomia municipal, cosa que es fa extensiva a les diputacions provincials.D'aquesta manera es perpetua i es legalitza, encara més, l'expoli fiscal de Catalunya per part de l'Estat espanyol.
Si bé sí és necessària una reforma constitucional aquesta pot servir per fixar el sostre de despesa de les administracions, i ho pot fer molt fàcilment: cada autonomia obté l'autonomia fiscal. I aquest és el sostre de despesa, el que cadascú pot arribar a recaptar i produir, després es pot parlar de fixar un límit d'endeutament, que cada territori hauria de fixar per no tornar a la situació actual.
O això o adéu Espanya (espero que sigui la segona opció...)

dimecres, 10 d’agost del 2011

Canvi de cromos a la Diputació. Pagant tú, pagant jo...


Dilluns apareixia als diaris (extret del BOPB) el nomenament d’un conegut polític de la nostra comarca com a assessor de la Diputació de Barcelona. Fins aquí, tot normal. Desgraciadament normal. No criticarem la jugada d’aquest cas només —tot i que encara és més greu que en d’altres casos, pel fet que no és un càrrec electe de la Diputació, tot i la seva provada experiència—, és un error del sistema permetre que les mateixes persones ocupin diversos càrrecs públics, i dissortadament en tenim exemples a totes les formacions polítiques i a tot arreu.
He llegit crítiques contra aquest personatge públic que es poden extrapolar a d’altres que no hi apareixen i que ningú recorda, però són tant culpables (si és que es pot fer servir aquesta paraula) els uns com els altres. O no? El sistema ho permet, el culpable és el sistema? Ho som nosaltres?
Preguntes per a la reflexió. Ara, si em permeteu, un consell de cara a la galeria, senyors polítics amb diversos càrrecs, renuncieu a un sou, el més gran, seria un gest bonic de cara als que estem patint una crisi que no hem provocat, gràcies. O millor, deixeu un càrrec i permeteu que algú altre s’esborri de les llistes de l’atur.



dimecres, 3 d’agost del 2011

Obres al Bruc, colapse, novament

Avui és el dia escollit per a que s'iniciin unes obres de reforma del segon túnel del Bruc, concretament el que es troba situat en sentit Lleida. És evident que qualsevol obra de millora i reforma és necessària i benvinguda però no tant si comporta, com és el cas, que una infraestructura quedi inutilitzada durant tres mesos. 
Així, a partir d'avui i fins a l'octubre aquest túnel quedarà tancat, convertint el pas pel túnel del Bruc en un coll d'ampolla en tots dos sentits, ja que s'ha habilitat el primer túnel (el que va sentit Barcelona) per al pas dels vehícles en tots dos sentits.
L'alternativa que ens queda, doncs, és el coll del Bruc, amb les seves curves, pendents i, és clar, camions.
Sort!!
Més greu, però, em sembla que la senyalització provisional d'obres només informi en castellà d'aquestes obres. Si l'excusa (que sempre n'hi ha) és l'estalvi, és clar, estalviem-nos el català. Si l'excusa, és, però, que hi hagi un major nombre de persones que puguin rebre la informació, per què no senyalitzar en anglés?

dijous, 28 de juliol del 2011

Internacionalisme molt mal entès

Aquesta setmana he rebut, d'un amic amb el qual podem discutir, sense fer-nos mal, un enllaç curiós.
Després de fer una lectura atenta i tranquila de l'article que es presenta, i d'alguns dels comentaris que s'hi insereixen la meva indignació és creixent. Jo sempre havia pensat que l'esquerra, fins i tot l'extrema esquerra, pensava d'una altra manera.

La lectura d'aquesta article em confirma una cosa. Per als espanyols, qualsevol cosa que sigui diferent a l'estàndard "castellà" no existeix. M'explico. La primera part d'aquest article equipara catalans a "la resta d'espanyols" a nivell econòmic basant-se en el fet que tots hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats econòmiques. Cert, té raó. Però això és una tònica del món occidental TOT el món occidental ha viscut per sobre de les seves possibilitats econòmiques durant els darrers 10 anys (o més) i de fet, ho continuarem fent si no hi ha un gran canvi de model(quin canvi serà, no ho sap ningú).
A partir d'aquí ja fa una crítica al model de democràcia representativa (sense donar alternatives) i defensa l'internacionalisme per atacar el nacionalisme català, promogut és clar, per la burgesia, l'empresariat i la classe política catalana però que no ha interessat mai el proletariat, enganyat i despistat per aquest tema. Vaja, els tòpics clàssics i manits que ja feia servir Alejandro Lerroux.
Així doncs, s'arriba a la conclusió de que cal fer un referèndum d'autodeterminació en que la pregunta sigui "O tot, o res", cosa que encara confirma més l'espanyolisme del que escriu, a més del cacau mental que duu  a sobre amb conceptes com la tolerància o el gran exemple de democràcia que és l'Estat Francés...

Sí que hi ha una defensa de l'internacionalisme, és clar, però quin? Aquell que s'ha convertit en un maquillatge per als imperialismes més "simpàtics", com van ser el soviétic i encara ho és avui el xinès. 
El dret a l'autodeterminació dels pobles ha d'existir, de la mateixa manera que el dret al treball i a la felicitat i els hem d'encarar des d'una perspectiva de progrés, però si aquest és l'internacionalisme que es defensa des de més enllà de l'Ebre, amb mi, que no hi comptin.

dijous, 21 de juliol del 2011

I Camps va dimitir...

Ahir el president (bé, ja ex-president) de la Generalitat Valenciana va anunciar la seva dimissió. Plega per, segons ell, no afectar la campanya de Mariano Rajoy a les eleccions estatals (hi ha qui diu generals) si, com finalment ha passat, ha de seure a la banqueta dels acusats pel cas de la trama Gürtel. 
Des del seu propi partit (el PP) ja han qualificat el gest de "gran qualitat democràtica" i "exercici de responsabilitat". D'això, a casa meva, en diem ironía, la qualitat democràtica i la responsabilitat, en política, es demostren fent les coses bé, escoltant el poble (que és, en teoria qui mana) i, sobretot, no acceptat suborns. 
Si aquest senyor, com sempre ha dit i defensat, és innocent, té ara la possibilitat de demostrar-ho, però ja la va tenir anteriorment i no ho va fer (pinta malament, doncs); només cal que tregui a la llum les factures dels seus trajos. I tot sol·lucionat. 
Sort senyor Camps! Sort País Valencià!

dimarts, 28 de juny del 2011

I aquí, anar retallant...

Ahir saltava la notícia. El govern espanyol ha decidit anular el trajecte d'alta velocitat entre Toledo i Albacete per deficitari i infrautilitzat, ja que durant sis mesos, de mitjana només l'han fet servir nou persones diàriament, un malbaratament de recursos econòmics completament innecessari. Per altra banda, ja s'està establint el calendari per implantar la xarxa d'alta velocitat a Extremadura. Mentrestant, però, no hi ha ni la voluntat política per crear l'eix ferroviari del Mediterrani ni, encara avui, s'ha acabat la connexió de l'alta velocitat amb França i, per tant, amb Europa.
Així mateix, la Junta d'Andalusia ofereix 400 euros mensuals per becar aquells joves amb càrregues familiars que vulguin tornar a estudiar. Fantàstic, un cop més els andalusos ens ensenyen que fan amb els "nostres" diners. Mentre aquí es produeixen retallades en els serveis bàsics i s'augmenten les taxes universitàries en altres zones d'Espanya es llença la casa per la finestra. Un argument més que ens confirma que Espanya és un país de pandereta i que no hi hem de ser, i si, no com a mínim obtinguem un concert econòmic decent! Però, és clar, mentre se segueixi donant poder al PP per part de CiU, la cosa anirà mal dada...


dimecres, 15 de juny del 2011

Així, no

Avui es debaten els pressupostos de Catalunya al Parlament. Aquests es caracteritzen per ser els pressupostos més austers de la història de la Generalitat post-franquista suposant una retallada del 10 % respecte a les despeses de fa només un any. Fins aquí podem discutir si aquesta retallada és justa, si s'ha fet on calia o no, si s'havia de fer, fins i tot.
El que no és pot permetre és que un grup de persones, autoanomenats "Indignats" i que reclamen una major democràcia, escudant-se en aquesta reclamació, per altra banda legítima, bloquegin el funcionament d'una institució democràtica com és el Parlament. I encara pitjor, el que no es pot permetre és que agredeixin, com han fet, els representants electes del poble de Catalunya. 
Els mitjans de comunicació han sigut molt crítics amb l'"Operació Neteja" del 27 de maig a plaça Catalunya, segurament el conseller Puig es va extralimitar en les seves funcions i va generar un problema on aquest no existia, però avui, ha quedat palés que potser, i només potser, hagués sigut necessària una actuació contundent de la policia de Catalunya. 
I si algú pren mal, mala sort.

dimarts, 31 de maig del 2011

La RAHE lloa el franquisme

Sembla, i dic sembla per què no l'he llegit, que el nou diccionari biografic de la Real Academia de la Historia Española ha decidit netejar una mica la cara del règim franquista definint-lo com a "autoritari" enlloc de "totalitari" com de fet ho era. Aquest "rentat de cara" afecta no només el seu màxim responsable si no que també suposa una revisió en profunditat d'aspectes ja estudiats com la repressió en els dos bàndols que es configuraren durant la guerra civil espanyola. 
Així mateix, també fa una revisió de figures polítiques més pròximes en el temps com José Maria Aznar o Esperanza Aguirre. 
La RAHE es justifica dient que només s'ha posat èmfasi en aquestes entrades sense valorar-ne d'altres més antigues. 
Per la seva banda, Paul Preston ja ha criticat la "revaloració" que fa la RAHE de determinats personatges. 
Aquest gir dretà de la RAHE era esperable en una societat que sembla que busca els referents per a solucionar els seus grans problemes en la dreta política però és perillós ja que és una revisió basada en les tesis més reaccionaries i, fins i tot, involucionistes.
Com a historiador, em sento indignat per una tergiversació de la història com aquesta. Els fets són els fets, ens agradin o no i això no ho podem canviar, encara que pretenguem interpretar-los d'una altra manera.

dilluns, 23 de maig del 2011

Indignat

He mantingut silenci durant la campanya per una qüestió molt simple: algú que es presenta en una llista ha de seguir el discurs de l'opció triada i fer-se'l seu (tampoc no hagués dit coses que no penso), així mateix, no vull que hem diguin que soc partidista, que no és un insult, tots ho som.
Ara però, toca recomençar.
Fem-ho pels "indignats". Indignats contra què: la crisi, els banquers, els polítics, els sindicats, el sistema... tots n'estem indignats, tots creiem que no funciona, però, algú aporta solucions? Algú aporta idees més enllà de concentrar-se i acampar per dir-ho? No. La indignació hi és, ara calen mecanismes per solucionar els problemes. Jo no tinc la resposta però potser l'haurem de buscar entre tots. I no val a seure en una plaça.

Seguim amb les eleccions municipals i trobem un nou motiu per indignar-se, i no és altre que el creixement espectacular de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC), no s'entén que a casa nostra triomfin les idees de l'exclusió i de la por a l'altre. Precissament a Catalunya, terra de pas i d'acollida. Qui té la culpa? La crisi, els partits polítcs "tradicionals" que ja no convencen a ningú, tots plegats? Puc estar orgullós ja que amb mí no hi podran comptar mai, i em faig una pregunta: si Bildu ha estat apunt de no poder-se presentar a les eleccions tot i denunciar la violència i l'odi, per què aquests, que fan de l'odi la seva única raó (?) sí ho poden fer?
Patacades, les que han rebut el PSC i ERC. Els primers ja se la devien esperar després del que va passar a les eleccions al parlament de Catalunya i tal i com els està anant amb la crisi econòmica, a més a més, bona part del votant socialista encara vota en clau espanyola... 
El cas d'ERC, potser és més greu i conseqüència de dos grans fenòmens: escollir mals companys de viatge durant els darrers set anys i, sobretot, la divisió de l'independentisme, cada cop més allunyat de les formes polítiques clàssiques.

Demà, més.

divendres, 6 de maig del 2011

Comença la campanya electoral

Sembla mentida però ja han passat quatre anys i tornem a estar immersos en una nova campanya electoral. Aquesta vegada, però, serà més intensa que d'altres. Això no només és degut al fet que siguin unes eleccions municipals, que es caracteritzen per ser les que solen movilitzar més electors, ja que la proximitat i el dia a dia dels nostres pobles i ciutats ens animen a implicar-nos-hi més. En l'aspecte personal també seran interessants ja que participo d'una de les llistes que concorren a les eleccions a Montbui, tancant-la, per ser més exactes. No diré quina és, esvrineu-la.
Dit això, molta sort a tots els que participem en aquesta cursa.

Bildu
Menció a part mereix el cas de la coalició Bildu, que sembla que finalment es podrà presentar a les eleccions municipals al Euskadi i Navarra (per a alguns, bona part d'Euskal Herria, però això ho han de decidir altres). El seny finalment sembla que s'ha imposat, felicitats!

divendres, 29 d’abril del 2011

Ciutat o poble?

S'acosten les eleccions municipals. No és una novetat i ja fa temps que es respira una calma tensa pre-electoral. Això passa arreu i d'aquí a pocs dies començarem a veure les parets i els fanals de les nostres ciutats, viles i pobles empaperats amb fotografies i propostes d'uns i altres. El joc democràtic, i això està bé.
A Montbui, aquest any, concorreran finalment 8 llistes diferents amb propostes molt diferenciades. Als partits, digue'm-ne "tradicionals (PSC, ICV, CiU, ERC i PP) cal sumar-hi tres noves propostes: la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC), la candidatura independent de Veïns amb Veu i, finalment, Gent Nostra.
Cadascuna d'aquestes opcions presenta les seves propostes de les quals no debatirem aquí, i el dia 22 de maig cadascú podrà escollir aquella que més li agradi, o li convingui.
Però hi ha un fet que aquestes candidatures, potser sense voler en alguns casos i de forma plenament conscient en d'altres, han posat de manifest per tal d'encetar un debat soterrat. Aquest debat no és l'etern contenciós entre el Nucli Antic (Santa Margarida) i el Nucli Urbà (Sant Maure), aquests els nostres particulars "Villarriba y Villabajo". No, és un debat més profund, es podria dir que és un debat fins i tot identitari.
La qüestió no és menor ja que ara es comença a parlar del "model de ciutat que volem", però encara no em resolt si Montbui és, o no, una ciutat. Tècnicament, i per posar un llistò, sempre s'ha fixat la barrera del 10.000 habitants com a marca que indica que un nucli de població és una ciutat. Aquesta barrera, encara, no la hem superat però hi estem a prop. Cal dir, però, que si només tenim en compte Sant Maure encara falta bastant per arribar-hi.
I per què només tenir en compte Sant Maure? Potser per què és l'únic espai que podriem considerar "pre-ciutat". La resta de nuclis formen uns espais amb forta personalitat i marcadament rurals. Pobles o micropobles amb pocs o nuls serveis els veïns dela quals han de "baixar a vila" per rebre els serveis municipals. Cosa que fa que encara quedi més marcada la seva personalitat de "poble".
Hi ha moltes raons que expliquen aquesta situació, però ara cal buscar unes noves solucions a aquest contenciós que, de moment, no ha explotat però que s'està inflant com un globus aerostàtic.

dimecres, 20 d’abril del 2011

El gran oxímoron

Oxímoron. Procediment gramatical consistent a unir dues paraules aparentment contradictòries, per conferir un caràcter inesperat a l'expressió d'una idea.  (Enciclopèdia Catalana)

Recentment l'Ajuntament de Montbui ha fet públic un dels nous grans projectes per a la propera legislatura. Es tracta del "Solidari Glocal Lab" que s'haurà d'ubicar, prèviament a tot un seguit de treballs d'acondicionament, a la finca coneguda com la Yeguada Negra, construïda als terrenys de la Solana, darrere del Nucli Antic montbuienc i a tocar de Cal Farell.
Aquest nou equipament s'ha de convertir en un centre innovador pel que fa al món de la solidaritat i el voluntariat, funcionant com a centre de convencions i cursos així com a viver d'empreses vinculades a la solidaritat.
Fins aquí, tot molt utòpic i bonic. Però aquest és un projecte que neix d'una forma que ens genera més dubtes que respostes, tant en el seu plantejament com pel que fa a la seva idoneitat, i no només per les mancances físiques que presenta.

Una total manca d'infrastructures
El primer que ens ve al cap quan coneixem aquest projecte és la seva ubicació i les necessitats que generarà per al seu correcte funcionament. La primera és, evidentment, l'accés. La ubicació del centre fa que els accessos siguin difícils ja que l'única via que el comunica és un camí rural que, com a mínim, haurà de ser condicionat per poder permetre l'arribada de vehicles utilitaris (d'autobusos, ni en parlem).
Un altre element ha tenir en consideració és el de la connectivitat a la xarxa bàsica de serveis: electricitat, aigua i clavegueram. La veritat és que desconeixem com està la situació en aquest sentit però segurament en un estadi prou precari. Una altra qüestió seria el gas, necessari per a la calefacció. Vist que aquest servei no arriba al Nucli Antic, el faràn arribar al nou equipament?
Finalment, i potser el més important i evident, hem de parlar de les connexions a les xarxes de comunicació. Un equipament que pretèn ser un viver empresarial necessita de bones connexions telemàtiques. Ara com ara, tots coneixem la problemàtica del Nucli Antic en aquest sentit, amb una instal·lació telefònica que, en el millor dels casos, suporta fins a 1 Mb de velocitat d'Internet. Totalment insuficient per a un centre d'aqueste característiques.
Un concepte, de per sí, contradictori
El fet que es vulgui dotar el Nucli Antic d'un pol econòmic nou és, d'entrada, una bona notícia. Però la concepció d'aquest espai com a centre vinculat a la solidaritat i el voluntariat, que inclou un viver empresarial vinculat a la solidaritat entra en l'oxímoron. Des de sempre, les empreses, siguin quines siguin, busquen el propi benefici (si no, no són empreses) i, per tant, no reduiran ni destruiran el propi mercat. Seguint aquest raonament empreses nascudes per a treballar en el camp de la "solidaritat" tendiran, d'una forma o una altra, a mantenir situacions desiguals per tal de no perdre el propi mercat. Vet aquí l'oxímoron: empresa solidària.

Convertir aquest espai en un viver empresarial vinculat al món del turisme rural o de proximitat, al desenvolupament cultural o fins i tot, a les noves tecnologies, hagués estat una aposta molt més encertada i, fins a cert punt, menys hipòcrita.

 El Solidari Glocal Lab tal i com l'ha presentat l'Ajuntament

Cal dir, però, que tot i que ara costi de veure, si aquest model (o qualsevol altre que es pugui acabant aplicant) triomfa i s'aconsegueix un ús important d'aquest equipament pot revertir en benefici del Nucli Antic, tant de forma directa com indirecta. La primera és evident: ara es té l'oportunitat de millorar serveis que ja són bàsics amb l'arribada del gas i una xarxa de telecomunicacions adequada al segle XXI. El segon benefici és menys immediat i directe: aquest centre es pot convertir en un pol econòmic que revitalitzi, en certa mesura, l'activitat comercial del Nucli Antic, que actualment és només testimonial.





diumenge, 10 d’abril del 2011

Avui he votat SÍ

Avui es celebra a Montbui la Consulta per la Independència de Catalunya i he votat SÍ. Per què? No només hi ha motius economics, que son els més evidents per estar a favor de la independència de Catalunya. El fet que siguem el territori que més impostos paga (i que rep menys serveis en comparació a aquesta despesa), que siguem un dels motors econòmics d'Espanya (si bé no l'únic) i que analistes internacionals recolzin el sistema econòmic català ja haurien de ser motius suficients.
Però també hi ha altres consideracions. Tot poble té dret a decidir el seu futur, primer. La nostra cultura només podrà ser defensada com s'ho mereix amb unes institucions fortes i no hi ha res més fort que un Estat propi. A més, el nostre desenvolupament com a societat serà molt més ple separant-nos d'Espanya, la mala mare que ja va anunciar Bonaventura Carles Aribau.
Per tot això, voto Sí i si mai es celebra un referèndum oficial (i vinculant), també votaré Sí.
Ara, m'agradaria que algú hem digués per què ha votat No...


dissabte, 26 de març del 2011

Ronda de circumvalació

Ahir divendres 25 d'abril, pels volts de les sis de la tarda. Casualment em trobaba al poble recuperant-me d'uns problemes estomacals que no vénen al cas però molt millor que dos dies abans així que vaig decidir que era un bon moment per prendre l'aire i deixar-se veure, ara que ha arribat la primavera. En arribar al carrer Anselm Clavé, també conegut com "la carretera" hem va sorprendre la munió de gent i, sobretot, de vehícles policials que es reunien en aquell punt habitualment tant poc frecuentat. La resposta al meu interrogant no es va fer esperar. Un camió-grua que transportava el que semblava ser un generador elèctric (d'aquells que es van posar de moda a Barcelona ara fa un parell d'estius...) i no havia recollit bé la grua es va enganxar en els cables elèctrics que travessen la carretera provocant un petit desastre. Sí, els va arribar a arrencar, cosa que va deixar durant una bona estona part del poble sense electricitat. 
Fins aquí l'anècdota.

Això em va fer recordar que hi ha projectada una ronda de circumvalació que ha de transcòrrer a l'est del nucli de Santa Margarida arrencant des de davant de les instal·lacions de Moix SL i sortint a una nova rotonda situada (en el futur) a l'alçada del pont del Sanahúja, cosa que permetria allargar el carrer Progrès i donar-li sortida. 
Així mateix, aquesta ronda permetrà, en el futur, alleugerir de circulació pesant el centre del nostre poble, tant castigat en els últims anys per la circulació indiscriminada d'aquest tipus de vehícles i que sovint ho fan de maneres poc segures. Ah! I segurament ens evitariem situacions com la que ha provocat aquesta entrada.



divendres, 18 de març del 2011

Estalvi energètic

Estem en època de crisi. Les dades de l'atur, de creixement econòmic, del PIB, etc així ens ho indiquen. Ja fa temps que ho sabem. A tot això hem d'afegir el darrer increment del preu del petroli provocat per les revoltes (o revolucions) al món àrab i, sobretot, la revolta a Líbia, que ha fet pujar molt per sobre dels 100 dòlars el barril de cru, cosa que ha portat a un increment del preu de la benzina i de la factura energètica.
Les diverses administracions han posat fil a l'agulla i ja s'intenta estalviar a tot arreu. Així des de la Generalitat de Catalunya s'anuncien retallades per tot arreu i el govern de l'Estat espanyol, per fer-nos estalviar, diuen, ha rebaixat el límit de velocitat en autovia i autopista dels 120 km/h als 110 km/h. 
Però vet aquí la incongruència. Mentre totes les administracions retallent i estalvien el nostre ajuntament sembla no donar-se per al·ludit; així he pogut comprovar com en la nova zona urbanitzable de la Mercè (entre Vista Alegre i l'IES) recentment oberta s'han pintat els corresponents passos de vianants i s'han senyalitzat amb el seu senyal vertical corresponent, cosa que segons el codi de circulació és més que suficient. Imagino que pensant en la seguretat dels usuaris de la via també s'han instal·lat a cada cruïlla semàfors en ambre per avisar de la perillositat del pas. Gràcies per pensar en la nostra seguretat però, ara em pregunto. Quant ha costat cada semàfor? Què costa mantenir-los encesos les 24 hores del dia? És necessària tanta senyalització? Ens hem tornat tots bojos?


Segur que és necessària tanta senyalització?


diumenge, 13 de març del 2011

Poca vista?

Fa unes setmanes la revista Time va publicar la "Top 10 Aspiring Nations" un llistat dels 10 territoris al mon amb més possibilitats d'esdevenir estats independents en els propers anys. Sorprenentment Catalunya no apareix en aquesta llista mentre sí que ho fan territoris com Cascadia o Vermont. 
El més greu del cas és la miopia demostrada per aquesta revista no només pel cas català, amb moltes més possibilitats per esdevenir estat en els propers anys que el País Basc (ja en parlarem un altre dia d'aquesta qüestió), si no que obvia casos més que evidents de possibles independències. El primer, per posar-ne un, és el cas de Groenlàndia, un territori nominalment danès, amb una amplíssima autonomia i que només necessita d'una declaració formal d'independència per constituïr-se com a estat. L'altre cas, també més que evident és el de la possible fragmentació de Bèlgica en dos estats diferents: Flandes i Valònia; situació més que probable en un període de temps curt, vist el desenvolupament polític d'aquest estat de la vella Europa.

dissabte, 12 de març del 2011

Pluja

Feia molts dies que no vèiem ploure. Era una necessitat ja a aquestes alçades de l'any. No, de moment no hi ha sequera ni sembla que hi hagi res que indiqui que serà així, però sempre és interessant un canvi climatològic, el bon temps és meravellós, que ningú em malinterpreti. Però era necessari que ploguès, calia tenir un cap de setmana "tranquil" sense expectatives i sense possibilitat de fer vida al carrer.
És una llàstima per a determinades activitats outdoor però estareu d'acord amb mi que uns dies tancadets a casa per guadir del dolce far niente ens va bé a tots de tant en tant. 
Per cert, tal i com he polemitzat al Facebook, és un bon dia per dutxar-se, així com a mínim estalbiarem en aigua. (És un xist).
Bé, els mapes del temps indiquen que demà sol, com a mínim ens deixarà un diumenge maco la pluja de dissabte.



dimarts, 8 de març del 2011

Montbui, el municipi amb més atur de Catalunya

Desgraciadament no és una novetat. L'atur és endèmic a Santa Margarida de Montbui però no s'han buscat solucions (o com a mínim solucions eficaces) a aquest problema.
La dependència econòmica vers Igualada ha estat històrica i encara es manté tot i els intents de dotar el municipi d'un polígon industrial que arriba tard, massa tard. Aquest polígon, a més de ser una ferida oberta al territori no serà capaç, per si sol, d'oferir una sortida viable a la situació econòmica actual ja que, agradi o no, a la comarca de l'Anoia hi ha un excés de sol industrial mentre que ens manquen zones on poder ubicar serveis d'oci i cultura que, si bé no poden oferir tants llocs de treball directes si poden generar un creixement econòmic que suposi un increment de les ofertes laborals. 
Altrament, però, no és només una qüestió de sól. També és un canvi de mentalitat que hem de dur a terme tots plegats, administracions, ciutadans i empreses. 
Encara hi ha qui diu que "Catalunya serà industrial o no serà" però al meu entendre aquest és un model de desenvolupament obsolet. El component industrial ha d'existir, és clar, però de la mateixa manera que no podem tornar al model del totxo (culpable en bona mesura del que està passant) no podem anar encara més enrere i pretendre que serà la indústria qui salvarà l'economia catalana. 
No hi ha solucions màgiques però un polígon industrial i una carretera no son, de ben segur, els mecanismes que ens permetran sortir del forat.

Per saber-ne més:

diumenge, 6 de març del 2011

Per fí, Montbui Decideix

Un any després del primer intent Montbui organitzarà la consulta per la Independència de Catalunya. Finalment la coordinadora nacional, després de veure els bons resultats de la iniciativa duta a terme l'any passat a l'Espelt (Òdena) ha cregut convenient que el proper 10 d'abril els nuclis antic (Santa Margarida), el Saió, Coll del Guix i Maiola, a més a més de les masies (que configuren una agrupació electoral) organitzin aquesta consulta. 
Tot i que el temps és molt limitat (falta poc més d'un mes per al dia D) es preveu una participació alta garantida per una campanya d'informació valenta.
Podeu obtenir més informació visitant el bloc de Montbui Decideix.

dissabte, 5 de març del 2011

Laportisme

El salt de l'expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, a la política va ser interpretat per molts -entre els que m'incloc- com una estratègia personalista destinada a mantenir la "visibilitat" d'un personatge que, un cop finalitzada la seva etapa com a president de la primera entitat de Catalunya, es fondria en les ombres de la història. Vaja, un "divo". 
Però aquesta setmana, i sobretot l'entrevista publicada al diari Ara d'ahir (4 de març del 2011), i els fets que ha protagonitzat ens han donat una sorpresa, una grata sorpresa. SI s'esberla, i això no és bo, però el que si que ho és és el motiu pel que ho fa. Joan Laporta ha vist la necessitat (ara!) de que l'independentisme polític treballi des de fronts comuns i és per això que volia sumar SI a la candidatura conjunta d'ERC i rCat a Barcelona. Però l'aparell del partit que va crear li ho ha impedit i SI anirà sola a les municipals: vist el desenvolupament de tot el procés se'ls augura una gran patacada.
Laporta no ha confirmat però, si hi anirà o no a les llistes de l'independentisme unificat o si simplement s'inivirà, això sí, el seu paper al Parlament queda en entredit. Diputat no adscrit? El senyor Laporta serà tot ell un subgrup parlamentari? Votarà amb SI o ERC? 
Massa preguntes sense resposta.

divendres, 25 de febrer del 2011

Promovent l'autonomisme

Ahir apareixia la notícia. Artur Mas, molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, defensava un model autonòmic similar a l'Estat de les Autonomies al Marroc, aplicant-lo al cas del Sàhara Occidental. Si obviem el conflicte obert i les resolucions de la ONU respecte al tema només ens queda la defensa del dret a l'autodeterminació dels pobles; dret que el senyor Mas semblava defensar per a Catalunya però no per a altres territoris en situacions colonials similars.
No és una qüestió menor ja que sembla que el model autonòmic ja li va bé al Molt Honorable, però entra en una contradicció flagrant. En un país en què, en menys de 10 anys, s'han triplicat els partidaris de l'independentisme (potser ja arribem al 45% o més), on creix la desafecció política i en el que encara no fa un any es va demanar a la classe política que fes un pas endavant cap a la Independència, la primera institució del país ven pel món un model acabat, denostat, denigrat i no creïble. 
S'equivoca senyor Mas, aquest no és el camí i aviat la realitat del país li anirà demostrant.

divendres, 18 de febrer del 2011

Adéu TV3

I segueixen les males notícies. 
Francisco Camps ho ha aconseguit, ha silenciat TV3 al País Valencià (o, com a ell li agrada dir, la Comunidad Valenciana) i ho ha fet amb els arguments i les formes més barroeres: imposició de multes impossibles d'assumir i culpant a una entitat de la societat civil de vulnerar la legalitat. I tot per tal d'argumentar que el "català i el valencià" son dues llengües diferents. Però la veritat és una altra: vol amagar la realitat cultural i històrica que uneixen els territoris de parla catalana (eps! això dels Països Catalans s'ho va inventar un valencià http://ca.wikipedia.org/wiki/Pa%C3%AFsos_catalans) i sobretot aplicar una censura a tot allò que no sigui la veu interessada dels seus "palmeros".
Una llàstima!

Ara jo hem pregunto, i quan tancaran Intereconomía per promoure el masclisme, l'odi interterritorial i el feixisme més descarat? I el Canal Gran Hermano 24 per ser un idiotitzador general? Oooops! Però si fan el mateix!!

dijous, 17 de febrer del 2011

Senyalització correcta

La finalització de les noves rotondes de la C-37 ha generat un nou problema: enlloc s'indica la direcció correcta per accedir al nucli antic de Montbui (o millor dit, el nucli de Santa Margarida). Per als que coneixem el camí perquè cada dia el fem diverses vegades no és un gran problema però per a aquelles persones o serveis que el desconeguin Montbui acaba a la bassa de l'Artés (cosa que sembla que coincideix amb el pensament d'algunes administracions). 
Però hi ha una possibilitat, només accedint a la següent adreça http://www.racc.es/externos/gencat/ i omplint el qüestionari i realitzant una certa pressió aconseguirem "sortir al mapa". 
Entre tots ho aconseguirem!

dimecres, 16 de febrer del 2011

Raül Agné, Twitter i patents europees

L'episodi desafortunat d'aquest cap de setmana i la notícia que ha commogut la xarxa la trobem en una roda de premsa de 2ª divisió, la que va protagonitzar, a desgrat seu, l'entrenador del Girona a Osca. Segurament feliç amb el resultat (el seu equip havia guanyat 0-1) no ho va estar tant amb la falta de respecte que demostraren els periodistes locals quan li reclamaren, trencant el pacte previ, que contestés només en castellà a les preguntes dels periodistes, tant li feia si aquesta es formulava en català o en suahili. Una nova mostra més de" l'Espanya plural". http://www.youtube.com/watch?v=62-JWeCQE5Q

Per contra, s'han produït dos fets que posen el contrapunt, el primer és que Twitter (una de les xarxes socials més utilitzades) ha decidit i anunciat al MWC de Barcelona que incorporarà el català com a llengua d'ús. http://www.ara.cat/societat/Twitter-catala-xaxa-versio-Dick_Costolo-Albert_Cuesta_0_427758238.html

La segona no és tampoc per tirar coets, de fet és simple sentit comú però segur que cou a alguns. S'ha aprovat la patent única europea i entre els requisits per a l'aplicació d'aquesta hi ha uns barems lingüístics concrets; així, qualsevol nova patent a Europa s'haurà de realitzar en anglès, francès o alemany, quedant bandejats el castellà i l'italià. El més greu és que els europarlamentaris espanyols demanin als catalans que defensin el castellà, una bona oportunitat per dir-los allò de "Aneu a cagar".http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/371115-sos-del-castella.html

Nou enfoc

Fins ara m'he centrat, massa poc però, en fer comentaris del que hi ha més aprop, de Montbui, vaja. Però crec que és moment de canviar, n'estic segur. El món és gran, la xarxa més i té una influència que molts sospitàvem però que no ens acabavem de creure. Mireu el món àrab, on els exponents més grans de la organització per Internet (i sobretot les xarxes socials), Egipte i Tunísia, han creat un nou model de revolució que ja està sent exportat a d'altres països.

El nom del bloc canvia, l'adreça també canvia, l'esperit segueix igual però.