dimarts, 11 de desembre del 2012

WERTgonya, cavallers. WERTgonya

La reforma de l’ensenyament que pretén imposar el ministre Wert s’està convertint en l’enèsim atac al model educatiu català, un model basat en l’excel·lència dels seus alumnes i professionals (mestres, professors, pedagogs…) Aquests dies hem vist com l’atac s’ha centrat, un cop més, en la llengua vehicular de l’ensenyament. El projecte legislatiu original pretenia relegar el català, la llengua pròpia, vehicular i minoritzada (i per tant, objecte d’especial protecció, tal i com indica la “Santa Constitució” espanyola) no ja a un segon pla si no fins i tot convertir-la en quelcom residual imposant dues llengües estrangeres més amb caràcter de troncals. Sembla que vulguin negar els beneficis del bilingüisme real existent a Catalunya (car tots els que ens hem format en el model d’immersió som no ja bilingües si no multilingües) així com els diversos informes favorables al model (valgui d’exemple el darrer Informe Pisa que avaluava la capacitat lingüística). Aquest atac bé marcat per una intenció marcadament ideològica ja expressada vehementment al Congreso de los Diputados espanyol: la intenció és “espanyolitzar” els alumnes catalans. No obstant això hi ha altres aspectes encara tant o més greus que ataquen el model educatiu català. L’assumpció de la totalitat dels continguts de les matèries troncals per part de l’Estat. Així les matèries més sensibles, com la història i la geografia, passaran a control exclusiu de l’Estat: episodis de la nostra història com la expansió mediterrània, la Setmana Tràgica, la industrialització, la Generalitat republicana o la fil·loxera quedaran diluïts en una història allunyada de la nostra, i no parlem ja del coneixement del nostre país ¿tenen cabuda les comarques i les seves capitals en un programa general de geografia? Finalment, i potser el més greu. El model proposat és extremadament selectiu i orientador de l’ensenyament. Així es pretén que siguin els mestres i professors els encarregats de “teledirigir” el futur no només acadèmic si no també professional dels joves. Això és pretén amb la transformació del 4t curs de la ESO en un curs de cribatge d’alumnes: els millors seran derivats cap al Batxillerat (i la universitat) mentre que els mediocres seran destinats a la Formació Professional. Necessitem universitaris excel·lents però també professionals excel·lents, però per sobre de tot, necessitem persones lliures, amb criteri suficient per escollir el seu futur i el del seu país. El model del PP i del ministre Wert, però, és un altre, volen persones-màquina, preseleccionades, sense criteri propi, altament ideologitzades i, a ser possible, espanyolitzades.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Angela Merkel, el nou Maquiavel


Per Ulrich Beck, sociòleg i filòsof alemany

(Text extret del periòdic “Le Monde”, publicat el dia 12.11.2012)

 http://www.lemonde.fr/idees/article/2012/11/12/angela-merkel-nouveau-machiavel_1789276_3232.html

Són nombrosos els que veuen la canceller alemanya com la reina sense corona d’Europa. Quan hom es pregunta d’on ha obtingut Angela Merkel el seu poder, hom es enviat a una de les característiques que defineixen la seva manera de fer: una habilitat maquiavèl·lica.

Segons Nicolau Maquiavel (1467 – 1529), el primer pensador que reflexiona sobre la naturalesa del poder, diu que el príncep només ha de mantenir la seva paraula donada ahir si aquesta li pot aportar beneficis. Si traspassem aquesta màxima a la situació d’avui, quedaria de la següent manera: és possible fer avui el contrari d’allò que s’havia anunciat ahir, si això augmenta les possibilitats de guanyar les pròximes eleccions. Les afinitats polítiques entre Merkel i Maquiavel – el famós model Merkiavel, com jo l’anomeno – en basen en quatre grans components destinats a completar-se els uns amb els altres.

1. Alemanya és el país més ric i el més potent econòmicament de la Unió Europea. En el context actual de crisis financera tots els països endeutats depenen de la bona voluntat dels alemanys disposats a verificar els crèdits necessaris. El maquiavelisme de la canceller és el que, en el virulent conflicte que oposa als arquitectes de l’Europa i els sobiranistes, ella s’estalvia de prendre partit – o més aviat, ella resta oberta a les dues opcions. 

No és solidaria amb els europeus (ni en Alemanya ni a l’estranger) que demanen a cor i a crits les garanties alemanyes, ni tampoc dona suport a la fracció dels euroesceptics que s’oposen a qualsevol tipus ajuda. La senyora Merkel prefereix – i heus aquí tota la ironia maquiavèl·lica de la seva postura – fer dependre de la disposició d’Alemanya a coincidir els crèdits disponibles per als països endeutats a acceptar les condicions de l’estabilitat política alemanya. És el primer principi de Maquiavel: quan es tracta d’ajudar els països endeutats amb els diners alemanys, la posició d’Angela Merkel no és ni un si franc ni un no categòric, sinó un “probablement” entre els dos.  

2. Com és possible fer passar aquesta posició paradoxal en la pràctica política? Per Maquiavel, en aquest punt caldria fer prova de la virtut, barreja d’energia política i de pugnacitat. És aquí on topem de ple en una altra forma d’ironia: el poder de Merkiavel descansa sense dubte sobre el desig de no fer res, en la seva inclinació per l’encara-no-actuar, a actuar més tard, a vacil·lar. Aquest art del titubeig selectiu, aquesta barreja d’indiferència, de rebuig d’Europa i de compromís europeu és a l’origen de la posició de força d’Alemanya en una Europa maltractada per la crisis.

És cert que hi ha múltiples raons que poden resistir – la situació mundial és tan complexa que ningú és capaç de desembolicar-la; sovint no tenim més elecció que la d’unes alternatives de les quals no podem mesurar els riscos. Però aquestes raons justifiquen al mateix temps la política de dilació com estratègia de poder. Angela Merkel ha portat a un punt de perfecció la forma de sobiranisme involuntari legitimat pel credo de l’austeritat. 

La nova potencia alemanya en Europa no es basa doncs, com ha estat el cas del passat, en la violència en tant que ultima ratio. No té necessitat de recórrer a cap arma per imposar la seva voluntat als altres Estats. Heus aquí perquè és absurd parlar de “IV Reich”. La nova potencia fundada sobre l’economia és molt més flexible i mòbil: està present per tot arreu, sense que sigui necessari enviar tropes. 

3. És d’aquesta manera que es pot realitzar allò que s’apareix com la quadratura del cercle: reunir en una sola i mateixa persona la capacitat de ser reelegida en el seu propi país i de passar, alhora, per un arquitecte d’Europa. Però això vol dir també que totes les mesures necessàries per salvar l’euro i la Unió Europea han de passar, abans de tot, el test d’aptitud dintre de les fronteres alemanyes – saber si elles son propicies als interessos d’Alemanya i a la posició de força de Merkel. 

A més, els alemanys esdevenen crítics respecte Europa, es senten més encerclats per països poblats de deutors que no volen que alemanya sigui la seva cartera, fent més difícil de mantenir aquest gran bretxa. Merkiavel ha respòs a aquest problema deixant la seva targeta “Europa alemanya”, que és un veritable triomf tant a l’interior como a l’exterior de les fronteres d’Alemanya. 

En política interior, la canceller tranquil·litza als alemanys, que tenen por de les seves pensions, la seva petita llar i el seu miracle econòmic, i ella defensa amb un rigor, del tot protestant, la política del no – ben equilibrada –, perfilant-se com l’única mestra d’escola capaç de donar lliçons a Europa, alhora que ella concep, en els afers exteriors, la seva “responsabilitat europea”, integrant els països europeus en una política del mal menor. La seva oferta, que també té valor de ganxo, es resumeix en aquesta fórmula: és millor que l’euro sigui alemany abans que no hi hagi euro del tot. 

En aquest sentit, la senyora Merkel continua sent una molt bona alumna de Maquiavel. “Val més ser estimat que temut?” es pregunta aquest a “El Príncep”. “La resposta és que caldria l’un i l’altre, però com és molt difícil conciliar aquest dos, és molt més segur ser temut que estimat, si haguéssim d’escollir entre un dels dos”. La canceller alemanya utilitza aquest principi de manera selectiva: ella vol ser temuda a l’estranger però estimada al seu país – potser justament perquè ha ensenyat la por als altres països. Neoliberalisme brutal a l’exterior, consens tenyit de socialdemocràcia a l’interior: aquesta és la recepta que ha permès a Merkiavel consolidar la seva posició de força i aquella de l’Europa alemanya. 

4. Angela Merkel vol prescriure i imposar fins i tot als seus socis el que passa per ser una fórmula màgica en Alemanya a nivell econòmic i polític. L’imperatiu alemany és el següent: Economitzar! Economitzar al servei de l’estabilitat. Però en la realitat, aquesta política econòmica mostra que és sobretot, sinònim de retallades clares a nivell de pensions, de formació, d’investigació, d’infraestructures, etc. Es tracta d’un neoliberalisme d’extrema violència, que serà integrat a la Constitució Europea sota la forma de pacte pressupostari – sense fer cas de l’opinió pública europea (massa dèbil per resistir). 

Aquests quatre components de merkiavelisme – la connexió operada entre lideratge i sobiranisme de la construcció europea, l’art de la moratòria com a estratègia de l’implantació o no, la primacia donada a les eleccions i, finalment, la cultura alemanya de l’estabilitat – es confirmen les unes a les altre i constitueixen el nucli dur de l’Europa alemanya. 

I hom troba en Merkel un paral·lelisme amb allò que Maquiavel anomena la necessita, aquesta situació d’urgència a la qual el príncep ha de ser capaç de reaccionar: Alemanya com “amable hegemonia”, posició tan esbombada per Thomas Schmid, director de la publicació del periòdic Die Welt, es va veure obligada de posar el resultat d’un perill sobre el qual estava prohibit per la llei. Per ampliar-ho a tota Europa, i de manera exigent, la política d’austeritat d’Alemanya, les normes democràtiques podien, segons Merkiavel, ser suavitzades o fins i tot evitades.

Si bé actualment assistim a l’emergència d’un front d’oposició constituïda per tots aquells que pensen que l’avanç ràpid de l’europeïtzació atempta contra els drets del Parlament alemany i que és contrari a la Llei fonamental, l’equivalent de la Constitució. Però, amb una intel·ligent mà destra, Merkel aconsegueix instrumentalitzar aquests bastions de la resistència integrant-los en la seva política de domesticació per moratòria. Una vegada més, ella guanya en ambdós sentits: d’entrada més poder en Europa i més popularitat a l’interior,  mentre es van recollint els favors dels votants alemanys.  

Podria ser, però, que el mètode  Merkiavel arribi a poc a poc al seu límit, ja que cal reconèixer bé que la política d’austeritat alemanya no ha demostrat cap èxit encara. Al contrari: la crisi de l’endeutament amenaça ara mateix també a Espanya, Itàlia i potser molt aviat França. Els pobres esdevenen encara més pobres, les classes mitjanes estan amenaçades de ser desmantellades i encara no podem veure el final del túnel. 

En aquest cas, aquest poder podria ben bé conduir a l’emergència d’un contra poder, fins i tot més des de que Angela Merkel ha perdut a Nicolas Sarkozy, un dels seus aliats més sòlids. Des de que François Hollande ha arribat al poder, les balances han canviat. Els representants dels països endeutats podrien reagrupar-se amb els promotors d’Europa a Brussel·les i a Frankfurt per tal de desenvolupar una alternativa a la política d’austeritat de la canceller alemanya, sovint molt populista, sobretot centrada només en els interessos alemanys i motivada per la por de l’inflació, i repensar així la funció de la Banca Central Europea per a que es mantingui la política de creixement de la Banca Central Americana. 

Un altre escenari també és possible: podríem assistir a un duel entre Angela Merkiavel, l’europea vacil·lant, i Peer Steinbrück, candidat del SPD contra Merkel en 2013, entusiasta dels escacs, qui ha descobert una vocació de Willy Brandt en l’àmbit europeu. Si la fórmula guanyadora d’aquesta última era “el canvi per l’apropament” (entre l’est i l’oest), la fórmula de Steinbrück podria ser la següent: més llibertat, més seguretat social i més democràcia – a través d’Europa. Podríem assistir a una escalada de dos proeuropeus: o Peer Steinbrück aconsegueix fer un escac i mat a Merkiavel a nivell europeu; o Merkiavel guanya perquè haurà descobert la importància estratègica de l’idea europea i es convertirà en fundadora dels Estats Units d’Europa.

D’una manera o d’una altra, Alemanya s’enfronta a la gran pregunta d’Europa: ésser o no ésser. Ha esdevingut massa potent com per poder ser capaç de permetre’s el luxe de no prendre una decisió.            

Traduït del francès per Joan Carles González Caldito

Traduït de l’alemany per Pierre Deshusses

Text original de Ulrich Beck, sociòleg i filòsof alemany

Ulrich Beck és el notable autor de “La societé du risque” (La societat del risc, Auber, 2001) i, amb Edgar Grande, de “Pour un empire européen” (Per un imperi europeu, Flammarion, 2007). Ensenya a la London School of Economics i a Harvard. L’última obra: “L’Europa alemanya”” (no traduïda encara, editorial Suhrkamp)

divendres, 19 d’octubre del 2012

Què triem?

És notícia. Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) han aconseguit, folgadament, els avals necessaris per presentar-se a les properes i històriques eleccions al Parlament de Catalunya del proper 25 de novembre. És, d'entrada una bona notícia ja que una de les forces municipalistes i independentistes més potents del país, i que ha ofert una garantia de regeneració democràtica, s'afegeix a les forces independentistes nacionals per tal de sumar en l'objectiu de la independència del nostre país.

Si bé aquest és un element positiu (i sempre és bo que hi hagi opcions) apareix ara un dubte: què hem de fer els independentistes? què hem de votar el 25 N? És evident que CiU, no és una opció fiable, malgrat que en els darrers dies està carregant les tintes del sobiranisme però, recordem-ho, mai ha sigut independentista (de fet Unió diu que no ho és).

Així doncs se'ns obre un ventall cada cop més atapeït: ERC, CUP, SI... amb opcions reals d'arribar al Parlament. 

Jo em pregunto: no hagués estat més encertat que les CUP decidissin posposar el seu salt a la política nacional? I més després del fracàs de les negociacions per tal de crear una gran coalició independentista? Les CUP buscaran aliances abans de les eleccions? Massa dubtes en temps d'incerteses.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Secessió o successió?

En aquests darrers dies, des de determinats sectors polítics, se'ns està dient als catalans que hem falsejat la història, que no en tenim de pròpia separats de la història d'Espanya, que tot és una manipulació del "nacionalisme excloent". Vaja, que directament mentim.I fonamenten el seu "argument" en el fet que, quan es fa referència als fets de la Guerra de Successió i les seves conseqüències, des del punt de vista de la historiografia catalana (nacionalista of course) es confonen els termes successió i secessió.
No entrarem a valorar les diferències lingüístiques entre un i altre terme, ja que no som especialistes en la qüestió, però només direm que són bastant evidents, tant a nivell escrit com oral.

Anem, doncs, a la qüestió que ens ocupa. La guerra amb que s'inicia el segle XVIII a casa nostra és una guerra de successió a la Corona Hispànica i això no hi ha cap historiador que ho hagi negat, per molt que persones que no ho son ho afirmin alegrement.
Així entre el 1701 i el 1715 es produeix un conflicte que, si bé tenia uns orígens domèstics, es converteix en un enfrontament mundial amb conseqüències no només a Europa si no també a Amèrica.

El conflicte successori

La qüestió successòria s'inicia el 1700. Amb la mort de Carles II sense successió es planteja un conflicte entre els diversos pretendents que apareixen, així hi ha tres possibles hereus: Josep Ferran de Baviera, l'arxiduc Carles d'Àustria i Felip d'Anjou, net de Lluís XIV. 
Ràpidament, el candidat bavarès renunciarà als seus escassos drets i el conflicte esclatà entre els Borbons i els Àustries. Si bé Felip d'Anjou fou coronat rei de Castella i d'Aragó (arribant a jurar les constitucions de cadascun dels seus territoris) la conflictivitat internacional portarà a la guerra.

Els bàndols

La qüestió successòria mal resolta provocarà un joc d'aliances internacionals que forçaran la situació a Espanya. Si bé Felip d'Anjou comptarà amb el recolzament de França i Baviera (a més de diversos estats italians) a aquest s'enfrontarà la poderosa aliança de la Haia, formada per Anglaterra, els Països Baixos, l'imperi austriac, diversos estats alemanys i Portugal que defensaran l'opció de l'arxiduc Carles. 
Això portarà a una divisió en els regnes hispànics que es dividiran en dos bàndols no homogenis provocant una situació de guerra civil. Ara bé, les opcions majoritàries permeten establir una diferenciació bastant clara: Castella es decidirà per recolzar el monarca ja establert (Felip d'Anjou) mentre que els estats de la Corona d'Aragó optaran per recolzar la candidatura de Carles d'Àustria. Ara bé, si a casa nostra existien botiflers (partidaris del rei Borbó) a Castella restaren austriacistes.

Models en conflicte

Més enllà d'una guerra internacional d'interessos diversos i, en certa mesura, d'un conflicte civil, el que es produeix és un enfrontament entre dos models administratius i polítics diferents. Els segles XVII i XVIII es converteixen en el període en el que es desenvolupa la teoria de l'absolutisme i l'estat centralitzat en front d'opcions tradicionals basades en el parlamentarisme. Així doncs, Felip d'Anjou pretendrà instaurar el model absolutista francès, cosa que portarà irremeiablement al conflicte amb els seus súbdits catalans, valencians, illencs i aragonesos, amb una llarga tradició pactista i parlamentària; l'enfrontament amb Anglaterra estarà servit, no només per la por a una possible unió dinàstica entre França i Espanya (per altra banda possible) i el conflicte d'interessos, si no també per que Anglaterra també és hereva d'aquesta tradició parlamentària.

El final

No és ara moment ni lloc per analitzar el desenvolupament del conflicte bèl·lic però si d'analitzar algunes de les seves conseqüències. Degut a la derrota militar del bàndol austriacista i, especialment, a l'ocupació militar de la Corona d'Aragó el sistema polític, administratiu i legal d'aquests territoris fou suprimit, i amb ells la sobirania d'aquests territoris que quedaren convertits en meres colònies castellanes. Això no obstant no fou gratuït per a a Castella que perdé, definitivament, territoris europeus (l'actual Bèlgica, territoris italians) i americans a favor d'Àustria i Anglaterra, a més a més de Gibraltar i Menorca (aquesta de forma temporal).

I la guerra de secessió?

Tornem doncs, a la confusió inicial. Si bé la guerra de successió no va ser plantejada mai com una guerra de secessió sí que existí un intent de separació de Catalunya respecte de la Corona Hispànica i es tracta de la Guerra de Separació (1640-1659) iniciada amb la revolta dels Segadors del 1640. Una oportunitat perduda, si es vol, en la que també intervingué França. Però aquesta, com se sol dir, és una altra història.


divendres, 21 de setembre del 2012

Paguen les persones però no els territoris

Amb aquest argument defensen alguns a les espanyes el no de Rajoy a la proposta de pacte fiscal català. No defensaré el pacte fiscal, ni hi crec ni hi creuré, qualsevol pacte amb Espanya és una gran mentida ja que l'Estat espanyol no ha respectat mai els seus pactes.
Ara bé, s'ha d'explicar molt bé aquesta afirmació que, en part i només en part, és certa.
El sistema fiscal espanyol (i els de gairebé tot el món) graven les rendes de les persones, tant físiques com jurídiques (empreses, entitats) en funció del que guanyen, qui més guanya paga més. Fins aquí normal, cert i just (bé ho hauria de ser per què ja sabem que qui més guanya no sempre és qui més paga, però això és una altra qüestió), per tant, com en aquest sentit Espanya no és una raresa funcionem així. Cert.
Ara bé, el problema apareix no en la recaptació d'impostos si no en la seva distribució, que sí que es realitza amb criteris territorials. El més fàcil de veure i comprendre és el traspàs directe de fons entre administracions: Estat-Generalitat. Ja que és l'Estat qui recapta aquests trasllada part del recaptat a l'administració autonòmica, bé aquí comencen els problemes ja que l'Estat no fa arribar el 100% dels impostos recaptats, si no que només en funció del que hi ha pactat a l'Estatut (70% IRPF, 50% IVA). Una altra forma de retorn dels impostos el trobem en les inversions, aquí la cosa ja clama al cel. Mentre l'Estat s'entossudeix en crear infraestructures inútils (que en bona mesura paguem els catalans, però no només els catalans, escolti) en territoris "receptors" -llegiu autovies a Extremadura, AVE's a Galícia, aeroports buits per tot arreu, corredors ferroviaris centrals- deixa de crear infraestuctures necessàries, no només per a Catalunya si no per al mateix Estat espanyol o la Unió Europea: connexió ferroviària permanent del port de Barcelona, corredor mediterrani, etc. 
A més a més, apareixen diferències entre "espanyols" difícils d'assumir. Un exemple, mentre l'any 2007 el govern extremeny es vantava de "regalar" ordinadors als seus alumnes de primària, el nombre de barracons escolars a Catalunya assolia un nou rècord. D'això en diuen equitat? Això no és un espoli, i no només fiscal?

divendres, 14 de setembre del 2012

Motius per a la Independència: raons històriques (VI)

Ahir anunciavem el final d'aquesta sèrie dedicada a la història de la Nació Catalana i ho feiem coincidir amb el final del segle XIX. Toca, doncs avui, fer referència al segle XX i la seva evolució, per tal de cloure aquesta sèrie.

El naixement del catalanisme

El catalanisme cultural reneix durant els darrers anys del segle XIX i té com a objectiu la recuperació de la llengua i la cultura catalanes a través dels Jocs Florals primer i dotar la llengua i la cultura d'elements que la modernitzessin. La seva evolució política es consolidarà a inicis del segle XX degut a dos grans elements: el primer és la necessitat de dur a terme una "regeneració" de la política espanyola i establir una alternativa política catalana a un federalisme fracassat i un republicanisme ineficaç i centralista. La Lliga Regionalista aglutinarà el catalanisme de dretes mentre que sectors del federalisme, molt lentament, aniràn configurant un catalanisme d'esquerres. 

La recuperació de l'autogovern: de la Mancomunitat a la Generalitat republicana

L'objectiu final del catalanisme polític, expressat en les Bases de Manresa, serà el de la recuperació de l'autogovern. Aquest objectiu es veurà assolit de forma parcial amb la creació, el 1911, de la Mancomunitat de Catalunya, organisme que aglutinarà les quatre diputacions provincials (Lleida, Girona, Tarragona i Barcelona). Aquest organisme embrionari d'autogovern només serà aplicat a Catalunya, si bé la legislació espanyola permetia que aquest s'apliqués a qualsevol "regió". Aquest organisme va ser dissolt el 1925 en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera. 
La recuperació de l'autogovern arribarà amb la proclamació de la II República Espanyola. Si bé el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la República Catalana, amb la voluntat de que aquesta s'integrés en una república federal, l'estat espanyol optà pel model centralista amb cert grau d'autonomia per a determinats territoris. Catalunya recuperarà la Generalitat, amb àmplies competències, però no la seva completa sobirania.

Guerra Civil i dictadura franquista

La Guerra Civil espanyola s'inicià el 18 de juliol de 1936 en fracassar el cop d'estat dirigit per l'exèrcit i la dreta espanyoles. Tot i que els factors que provocaren aquest conflicte són diversos (causes socials, econòmiques i polítiques) els mateixos revoltats deixaran clar que bona part de la "culpa" serà de Catalunya. La concepció d'un estat descentralitzat no entrava en els paràmetres del conservadorisme espanyol. 
Un cop finalitzat el conflicte la repressió serà excepcional i no la patiran només els sectors polítics d'esquerres si no tota la població: novament l'autogovern és anul·lat i la cultura i la llengua catalana proscrits de la vida pública. 
La dictadura, dirigida pel general Francisco Franco, no farà més que consolidar aquesta situació però la oposició cultural i política catalana es recuperarà lenta però inexorablement recuperant organitzacions polítiques i culturals anteriors a la guerra o organitzant-ne de noves.

La Transició democràtica i l'Espanya de les autonomies

La mort del general Franco significà la fi de la dictadura. No obstant es feia necessari un canvi de règim polític aquest no estava definit. Finalment Espanya es reorganitzà com una monarquia parlamentària però les tensions territorials provocades per Catalunya i el País Basc van fer que es consolidés un nou model d'organització territorial, l'anomenat "estat de les autonomies". Aquest, sense ser un model federal, promou una important descentralització de l'estat, cosa que va permetre a Catalunya recuperar novament la Generalitat.
L'aplicació d'aquest model de forma simètrica (el famós "café para todos") ha fet que aquest model hagi estat criticat tant pels partidaris del centralisme com pels que voldrien avançar cap a un model federal.
L'Estatut del 2005 preveia, en la seva forma original, avançar cap el federalisme entre Catalunya i Espanya, però les retallades impulsades pel Tribunal Constitucional espanyol, van desvirtuar el document i van frenar aquesta via. Catalunya ha fet el seu darrer intent d'encaix a Espanya i sembla que ha fracassat.

dijous, 13 de setembre del 2012

Motius per a la Independència: raons històriques (V)

I arribem al que serà el penúltim capítol d'aquesta sèrie històrica. Començarem, com no pot ser d'una altra manera,allà on vàrem deixar el tema just la vigília d'una Diada històrica.

El redreçament econòmic

La fi de la Guerra de Successió espanyola suposà la supressió de les institucions pròpies del país i la seva anulació com a entitat política, cultural i nacional dins d'una monarquia absoluta. La impossibilitat de dur a terme acció política i els fracassos continuats d'accions militars de revolta va provocar que la societat catalana es refugiés en el que millor sap fer: l'activitat econòmica. Si bé la visió clàssica de que els segles precedents foren de crisi econòmica aquesta ha estat superada, ja a partir del segle XV hi ha mercaders catalans a les fires més importants d'Europa, entre elles la de Medina del Campo, a Castella, cal dir però que el segle XVIII és un moment de rellançament econòmic català degut a dos factors principals. El primer serà el del desenvolupament de tècniques agrícoles modernes, amb la introducció dels cultius rotatius i, sobretot, l'explosió vitivinícola, cosa que permeté un augment del comerç internacional. El segon factor serà el de la introducció d'un nou model productiu que ja podríem considerar industrial basat en la filatura del cotó. 
Tot i que la prohibició de comerciar directament amb Amèrica es mantindrà fins a la dècada de 1770 les indianes faran crèixer el sector industrial i afavoriran el desenvolupament econòmic català, separant-lo del desenvolupament econòmic espanyol, encara estancat en un model agrícola de subsistència. Ara és quan Catalunya es converteix en la "fàbrica d'Espanya".

Liberalisme, federalisme i carlisme

El segle XIX s'inicia de la pitjor manera possible per a qualsevol poble. La revolució francesa portarà la guerra al nostre país, primer contra la Convenció i després la invasió napoleònica. En aquest període, entre 1812 i 1814, Catalunya quedarà incorporada a l'imperi francés i separada d'Espanya.
Un altre element a tenir en consideració però serà l'aparició d'una sèrie de corrents polítics que marcaran el segle XIX. El primer serà el liberalisme, que configurarà els moderns estat-nació europeus. La sobirania recaurà ja no en els monarques si no en el poble i aquest es converteix en factor determinant. El liberalisme espanyol fracassarà en el seu primer intent d'aconseguir el poder però generarà tensions internes importants, sobretot arrel de la successió a la corona. El naixement del carlisme, que tindrà una important força a Catalunya, el País Basc i Navarra (tots territoris amb una antiga tradició constitucional pròpia o foral), serà un nou punt d'inflexió. Aquest provocarà fins a tres guerres civils que enfrontaran no només dos models d'estat diferent si no fins i tot dos models socials diferents. 
El republicanisme, amb la seva evolució cap el federalisme, serà l'evolució natural del liberalisme espanyol, enfrontat a la monarquia. El seu pes principal es trobarà un cop més a Catalunya. Així, la primera república espanyola arribarà de mans de catalans i serà dirigida per aquests. Catalunya comença a intentar canviar Espanya per convertir-la en un estat modern i plurinacional.
Pel que fa a la qüestió econòmica el desenvolupament industrial català segueix avançant, ara ja cap a una industrialització basada en la producció de béns d'equipament, però la manca de matèries primeres i fonts energètiques farà que aquest sigui un procés lent. La revolució del transport arriba molt abans que a Espanya i amb criteris merament comercials (ferrocarril de Barcelona a Mataró) però enfrontada amb una política lliurecanvista espanyola, que només té en consideració els interessos dels productors agrícoles castellans. 

dimarts, 11 de setembre del 2012

Motius per a la Independència: raons històriques (IV)

Avui 11 de setembre del 2012 serà una Diada històrica. Tot hi apunta, però de fet totes les diades són històriques. 
Ahir vàrem cloure la nostra entrada amb la unificació de les monarquies castellana i aragonesa, deixant clar, però que aquesta unificació només fou una unió dinàstica i mai una unió institucional.

La Catalunya dels Àustries

La política matrimonial dels Reis Catòlics tendirà a bastir grans aliances a Europa. Aquesta serà una política dirigida fonamentalment per Ferran el Catòlic i que buscarà aïllar França. Aquestes aliances es concretaran en un nou canvi dinàstic passant els territoris hispans a formar part de la casa d'Habsburg en la persona de Carles I. 
Per altra banda, les temors de Ferran d'una possible disputa successòria farà que ja en la seva bellesa es casi amb Germana de Foix, en no aconseguir nova descendència es consolidà la branca Habsburg. 
Tot i la definitiva unificació en una sola dinastia el marc institucional de cada territori es modificà molt poc tot i la inclusió de figures administratives noves i alienes a l'ordenament jurídic tradicional com foren la figura del virrei (representant del rei) o l'Audiència (organisme superior de justícia).
Catalunya, en aquest nou ordenament europeu quedà però com un territori perifèric. La pèrdua de pes mercantil de la Mediterrània i la prohibició de comerç directe amb América va fer que entrés en un període d'incertesa econòmica, per no dir crisi. 

Els enfrontaments amb França: la guerra dels Segadors

Com ja hem vist i indicat, el principal enemic de la monarquia hispànica serà França, les causes són diverses: el protestantisme s'hi estén, sobretot a Occitània, Flandes és cobejat també per França, hi ha enfrontaments per territoris italians... Això farà que tard o d'hora Catalunya en surti afectada. En diverses ocasions la guerra arribarà a terres catalanes però serà el 1640 el moment àlgid. La pretensió de Felip III  i el Comte-Duc d'Olivares de fer entrar Catalunya en la guerra, contravenint les constitucions del país duran la guerra directament al territori. Els abusos de les tropes castellanes, prou coneguts, provocaran una revolta popular i nobiliària que portarà a la separació de Catalunya de la monarquia. Portugal, unit també a la monarquia hispànica, aprofitarà també aquest moment per separar-se'n. 
Catalunya, però acabarà reintegrant-se a la monarquia hispànica tot i que, pel tractat dels Pirineus, ho farà escapçada perdent el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya.

Una nova dinastía: els Borbons i els Decrets de Nova Planta

La monarquia dels Àustries es col·lapsarà amb Carles II, el darrer rei d'aquesta casa, deficient físic i mental. La seva incapacitat per tenir descendència provocarà la fi de la dinastía i una disputa successòria clau. 
Els candidats a la Corona seran Felip d'Anjou, net de Lluís XIV de França i l'arxiduc Carles d'Àustria. 
Si bé Felip va convertir-se en rei de Castella i d'Aragó la oposició internacional d'Anglaterra i els Països Baixos, temerosos de la possibilitat d'unificació amb França i la desconfiança tradicional vers els francesos van fer que els regnes de la Corona d'Aragó triessin posicionar-se finalment del costat de Carles d'Àustria. La guerra, doncs, estava servida. El desenvolupament d'aquesta, una veritable guerra mundial, és prou coneguda i les conseqüències per a Catalunya, també. 
L'11 de setembre del 1714 les tropes borbòniques assaltaven per darrer cop la ciutat de Barcelona, una setmana més tard Cardona es rendia. Un any més tard, però, queia Mallorca si bé l'illa de Menorca quedava ocupada per Anglaterra.
La derrota militar va traduir-se en una derrota institucional. Els Decrets de Nova Planta abolien les constitucions de tots i cadascun dels regnes de la Corona d'Aragó i establien l'unitarisme castellà. No obstant això, algunes limitacions econòmiques (com la prohibició del comerç directe amb Amèrica) es mantindran vigents. 

dilluns, 10 de setembre del 2012

Motius per a la Independència: raons històriques (III)

Falta un sol dia per a la Diada Nacional, una diada que serà històrica. 
Seguim, doncs, amb l'exposició iniciada ja fa uns dies allà on la vàrem deixar.

El constitucionalisme català

Si bé ja hi ha precedents d'un cert pactisme en les relacions entre la noblesa i l'església (paus i treves) des del segle XI, no podem dir que existeixi una organització constitucional regulada fins el regnat de Pere II el gran, al segle XIII. És en aquest moment en el que s'estableix el sistema de Corts, una per a cada regne que compon la corona d'Aragó, fet que singularitzava cadascun dels territoris. Aquest organisme assolí un importantíssim paper ja que limitava sobre-manera el poder dels monarques que, entre altres coses, es veien obligats a convocar-les de forma recurrent. 
La creació de les Diputacions del General (la Generalitat) a Catalunya i el Regne de València va permetre, però, espaiar el temps entre una convocatòria i una altra alhora que permetia una major autonomia legislativa a aquests organismes.
Les Corts si bé no democràtiques, sí eren representatives dels estaments socials, amb presència de la noblesa, l'Església i les classes populars. 
El model constitucional català fou, juntament amb l'anglès, un dels sistemes representatius més potents mentre va ser vigent ja que limitava el poder de la monarquia impedint que aquesta evolucionés cap a l'absolutisme, aquest fet serà cabdal en el futur.

L'expansió mediterrània

Un dels aspectes definitoris de la política internacional catalana serà el seu escàs interès en les qüestions peninsulars. Mentre altres regnes i territoris com Castella o el mateix Aragó pretenen créixer a costa d'Al-Andalus , Catalunya busca la seva expansió en la Mediterrània. A aquest fet respón la conquesta de Mallorca però on es veu concretada amb més claredat és en la ocupació de Cerdenya, les pretensions sobre Còrsega i la incorporació del regne de Sicília. Aquesta expansió s'inicia al segle XIII i té la seva màxima expressió amb la incorporació dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Aquesta expansió territorial suposa també un increment de la presència comercial catalana a la Mediterrània, cosa que fa que l'interès sobre la península sigui escàs.

Una nova dinastia: la unió amb Castella

El final de l'Edat Mitjana suposa també l'extinció del Casal de Barcelona, la mort a Nàpols del rei Martí l'Humà suposa la fi de la dinastia catalana. Això fa que sigui necessari triar un nou monarca. Els candidats són diversos però queden en millor posició, per una banda, Ferran Trastàmara, conegut com el d'Antequera i Jaume II d'Urgell. El Compromís de Casp establí la successió en Ferran Trastàmara, fill i net de reis castellans, tot i la oposició dels compromissaris catalans. El pactisme, novament, s'imposà i els vots aragonesos i valencians assoliren la majoria. 
La nova dinastia castellana s'allunyarà paulatinament dels interessos mediterranis catalans i s'aproximarà cada cop més a Castella fins a la unió matrimonial entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella, el 1469. Aquesta unió, però, només serví per unificar dos troncs d'una mateixa família  i cadascun dels estats hispans mantingué la seva personalitat jurídica. 
De fet la política interna de Ferran II afavorí la consolidació del model pactista català però a nivell internacional Catalunya perd posicions, sobretot amb el desenvolupament de les rutes atlàntiques i la prohibició, a la Corona d'Aragó, de fer-les servir.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Motius per a la Independència:raons històriques (II)

Ahir tancava el període "fundacional" de la Nació Catalana amb el trencament de vassallatge dels comtats de la Marca Hispànica respecte l'imperi carolingi. Entrem doncs, en una nova etapa de formació d'una nova entitat política. 

Els comtats

Un cop trencat el vassallatge dels principals comtats catalans respecte l'imperi carolingi l'any 985, s'inicia un procés de concentració del poder i dels territoris per part del casal de Barcelona. Aquest va aglutinant territoris, bé per domini directe (Barcelona, Osona-Manresa), bé per vassallatge (Empúries, Besalú, Rosselló) o bé per processos matrimonials i hereditaris (Urgell, Cerdanya). Així els comtes barcelonins es converteixen en una mena de primus inter pares dels comtats catalans. Tot i això, no es pot dir que els comtats configurin una única entitat política, un Estat, si no que tots depenen, en major o menor grau, d'un mateix sobirà.
Per altra banda, es duu a terme una expansió territorial cap el sud i l'oest tot buscant la frontera natural que suposa l'Ebre respecte Al-Andalus per tal de garantir la seguretat del nucli original.

L'Aragó

Territorio Ramon Berenguer IV-esSi bé l'Aragó també havia format part de la Marca Hispànica franca el seu desenvolupament el farà vincular-se al regne de Navarra per, posteriorment, configurar-se com un nou regne peninsular. Així, entre els segles X i XII l'Aragó bascula entre la seva pròpia independència o la vinculació a Navarra o Castella. Davant de la crisi successòria provocada per la mort sense descendència d'Alfons I el Bataller i l'entronització de Ramir II el Monjo, pare de Peronella, es feu necessari trobar una successió digna. L'opció triada finalment fou la que representava el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV qui es casà amb la princesa aragonesa el 1137. Aquesta fou una unió dinàstica però no territorial i tant aragonesos com catalans manteniren la seva independència política.

Occitània: el projecte d'un estat pirinenc

Tot i la unió dinàstica entre l'Aragó i els comtats catalans l'interés principal de la monarquia no es trobarà en l'expansió cap el sud hispà si no que que es derivarà cap el nord, a les terres occitanes. Els sobirans catalans eren també senyors de diversos territoris occitans i en els següents segles tots es preocuparan d'anar ampliant els seus dominis occitans alhora que intentaran assumir una major autonomia respecte del regne de França, hereu de l'imperi carolingi. Així veiem com Alfons el Cast es converteix en marqués de Provença el 1166.
L'enfrontament del casal de Barcelona amb els comtes de Tolosa i, definitivament, la croada contra els albigesos provocà el final del domini català sobre Occitània, certificat en la batalla de Muret amb la mort del rei Pere el Catòlic.

L'expansió cap el sud: València i MallorcaEl fracàs occità durà l'hereu de Pere el Catòlic, Jaume I, a girar la mirada cap al sud. Tancada la possibilitat expansiva que suposava Occitània, la noblesa aragonesa i, en menor mesura la catalana, maldava per iniciar un nou projecte colonial. Si bé l'Aragó volia iniciar aquesta expansió a la península s'imposà el criteri català, més interessat en aconseguir un cert pes a la Mediterrània per tal de poder competir amb els comerciants marsellesos. Així el 1229 es produeix la conquesta de Mallorca, que afecta també a les altres illes, com una iniciativa exclusivament catalana. Els nous territoris es configuraren com el Regne de Mallorques i fou repoblat, de forma gairebé exclusiva, per catalans procedents de l'Empordà, la Selva i el Maresme. Entre els anys 1276 i 1285 i novament entre el 1289 i el 1343, moment en que es reincorpora definitivament a la corona.El cas de València és similar al mallorquí. Si bé aquí la iniciativa fou combinada entre aragonesos i catalans, foren els primers els més interessats en el projecte. Finalment, però, la implicació catalana fou més important de l'esperada, segurament animada pels èxits a les Illes. Així la conquesta del territori valencià es produí entre el 1230 i el 1245. La incorporació de part del regne de Múrcia (Oriola, Alacant...) es produí definitivament el 1305. De la mateixa manera que a Mallorca, Jaume I organitzà el territori com a Regne de València. En tots dos casos l'objectiu era evitar el domini de la noblesa sobre els nous territoris i el vinculà a la Corona. El nou regne fou repoblat tant per catalans (procedents de l'Urgell, pla de Lleida i de les Terres de l'Ebre) instal·lats majoritàriament a les zones costaneres, i aragonesos, que tendiren a situar-se en les comarques interiors.





divendres, 7 de setembre del 2012

Motius per a la Independència:raons històriques (I). Els orígens.

Inicio aquesta setmana una sèrie de posts dedicats a argumentar quines raons històriques hi ha per a demanar la independència de Catalunya, la meva, la nostra nació. La previsió és fer quatre capítols dedicats a la història, matèria de la que sóc especialista com molts ja sabeu, ja que soc Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. 
Així doncs, comencem amb el primer capítol d'aquesta sèrie.

Els Orígens

Parlar dels orígens d'una nació és un tema complex. Sovint ve marcat per una ideologia concreta que no comparteixo, una ideologia que podríem considerar, sent generosos, conservadora. No sense una certa recança doncs intentaré identificar en quin moment de la història podem parlar del punt inicial de la nació catalana. 
Si bé és cert que a la Península Ibèrica ja al segle I a.C. els romans identificaren dues grans cultures (ibers i celtes) influides per grecs i cartaginesos, és un absurd pretendre marcar un inici de la nació catalana en aquest punt. I per què? Doncs pel fet que el procés de romanització configura un espai cultural, econòmic, polític i lingüístic uniforme a tot l'Europa occidental, això és l'Imperi Romà. Aquesta és una realitat que es mantindrà vigent fins el segle V d.C.

La caiguda, o millor dit, el col·lapse de Roma suposa l'inici d'un nou període històric marcat per l'atomització de l'antic imperi i la conversió, pel que fa a la pars occidentalis, dels seus territoris en nous espais polítics, coneguts com a regnes. Pel que fa a la península Ibérica aquesta divisió permet l'aparició de, com a mínim, dos regnes diferenciats. El primer i més conegut és el regne visigot de Toledo, hereu del regne de Tolosa, si bé la primera capitalitat a Hispània havia sigut Barcelona, aquest regne inclou la major part dels territoris de l'actual Espanya i la meitat sud de Portugal. L'altre regne a tenir en compte és el dels sueus, establerts a la zona de Galícia, nord de Portugal i parts d'Astúries i Lleó. 
Per altra banda, es mantenen una sèrie de territoris hispans sota altres sobiranies: càntabres i vascons recuperen la independència perduda en època d'August, i Biçanci ocupa importants franjes costaneres del sud peninsular. Així mateix, un altre poble germànic pressiona cap al sud, perseguint els visigots: els francs.
La presència visigòtica, si bé va ser capaç d'unificar els territoris hispans amb les conquestes realitzades per Leovigild del regne sueu i els territoris càntabres, vascons i bizantins, no va ser capaç de modificar les estructures socials ja que la societat hispano-romana mantenia les seves estructures socials separada de la societat visigòtica, amb importants diferències com la religiosa (arrianisme-catolicisme) i fins i tot la prohibició de matrimonis mixtes.
La irrupció dels musulmans l'any 711 i la posterior desaparició del regne visigot l'any 722, permet la configuració d'un nou espai polític a Hispània. Aquest és el califat de Còrdova, posteriorment disgregat en diversos territoris políticament separats però amb elements culturals comuns, els regnes de taifes. 
Aquest nou marc polític però, implica també una reacció per part dels antics habitants hispànics, majoritàriament els sectors gots que es "refugien" al nord peninsular. Alguns d'ells passaran els Pirineus i s'integraran en el regne franc. És en aquest punt que podem dir que s'inicia una separació política i cultural real d'Hispània.

La Marca Hispànica

La historiografia tradicional parla del concepte de "Reconquesta" en referir-se al procés històric que va del 722 al 1492 d'ocupació, per part dels regnes cristians del nord, dels territoris musulmans d'Al-Andalus. Aquesta visió ha esta recentment revisada i ja es parla, sense por, d'una conquesta militar i una expansió pròpia de les dinàmiques clàssiques de l'Edat Mitjana. El feudalisme, per funcionar, necessita crèixer. 
Pel que fa a l'oest peninsular restes de gots, càntabres i vascons configuren diversos territoris autònoms entre els que cal destacar Galícia, Astúries i Navarra, que es configuren com a regnes. L'est peninsular, però segueix una altra dinàmica. 
L'Imperi Carolingi es converteix, al segle VIII, en l'únic espai capaç d'aglutinar políticament i econòmicament algunes de les restes de l'Imperi Romà (ideal polític medieval) així estableix un nucli central format per les actuals França, Alemanya i el nord d'Itàlia. Aquest nucli, però també estableix territoris de frontera o "marca" dominats i controlats per marquesos i comtes. Així apareixen territoris com la marca danesa, la marca de Bretanya, la d'Austria o la que més ens interessa, la Marca Hispànica. 
La Marca Hispànica inclou territoris de la Septimània visigòtica, els futurs comtats catalans i l'embrió del regne d'Aragó.
El segle IX, però, i sobretot en el seu tram final suposa una època d'inestabilitat greu per al regne franc. A diverses rebel·lions nobiliàries (entre les que cal destacar la de Bernat de Septimània) hi hem d'afegir la inestabilitat en la successió a la corona. Aquesta situació farà que diversos comtes de la Marca Hispànica decideixin trencar amb la seva submissió al rei dels francs i actuar de forma indepenendent. Entre aquests comtes destacarà la figura de Guifré I el Pilós, entre altres comte de Barcelona, però també els de Rosselló i Empúries. Si bé no es configurarà un nou espai uniforme sota un únic lideratge, la coincidència d'interessos i, sobretot, una intel·ligent combinació d'aliances matrimonials i de vassallatge permetran la consolidació d'un nou territori polític, l'embrió de Catalunya.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Més retallades, gràcies frau Merkel

Avui és un dia negre, un d'aquells en els que preferiries engegar-ho tot a rodar... Mentre els miners de l'estat espanyol entren a Madrid per reclamar que el seus llocs de treball puguin continuar (en perill per una retallada dels ajuts a la mineria del 63% d'un dia per l'altre) el govern espanyol anuncia les noves mesures econòmiques d'"austeritat" I sí, no m'he equivoco, entre cometes, per què l'austeritat només serà per a alguns, desgraciadament, la majoria.
Cartell de la campanya "No más IVA" del PP del 2011. Ironia de la fina.
Encara no fa un any de les passades eleccions generals (espanyoles) en les que el PP va obtenir la majoria absoluta defensant i venent tot el contrari del que ha estat fent i farà en matèria econòmica. Van dir que no apujarien l'IVA, aquí el tenim, van dir que no tocarien el sou dels funcionaris, adéu paga de Nadal, van dir que no abaratirien el subsidi d'atur i les ajudes a la dependència i vés per on, baixen entre un 10 i un 50%, calen més exemples?
De moment s'escuden en el fet que aquestes mesures venen marcades per Europa i les condicions del rescat bancari (perdó, la "línia de finançament excepcional"), però aprofiten per incloure nous elements uniformadors alhora que envaeixen competències autonòmiques i locals amb la creació d'una "unificació de mercats"(?), la reducció dels regidors i l'establiment d'horaris comercials.
Si voleu més detalls, seguiu aquest enllaç.
Alguns demanen la simple dimissió del govern espanyol i la convocatòria de noves eleccions. Seria una "solució" parcial per què, sense una alternativa real de govern amb un PSOE encara llepant-se les ferides, no hi ha cap alternativa de govern a Espanya al PP (perdoneu, però algú ho havia de dir), de totes maneres això podria arribar a suposar una frenada en les mesures econòmiques i no una correcció (tant de bo m'equivoqui!!).
Hi ha però una alternativa més duradora i eficaç. Si Luxemburg, amb uns escassos 500.000 habitants, ha estat capaç d'arrabassar-li el lloc a Espanya al consell del BCE, per què no pot ser viable econòmicament l'Estat Català? Algú m'ho pot explicar? Davant de problemes dràstics, solucions dràstiques. 

dimecres, 4 d’abril del 2012

Ni cinc

El famós QR dels pressupostos, per si teniu insomni
Aquesta setmana s'han presentat els pressupostos generals de l'Estat espanyol per a l'any 2012, amb flamant codi QR i tot!
Més enllà de les esperades retallades, que afecten a camps tant sensibles com l'ensenyament, la cultura, la sanitat i, fins i tot, l'estràtegica I+D també s'ha decretat que per a Catalunya, ni cinc. Aquest incompliment flagrant de la disposició addicional tercera de l'Estatut de Catalunya (ja "arregladet" pel Tribunal Constitucional) més que una il·legalitat és una presa de pél. A això hi hem de sumar inversions estatals tant estratègiques com les línies d'Alta Velocitat d'Ourense a Vigo, el rescat dels peatges madrilenys a costa d'ampliar les concessions a les autopistes catalanes i evidentment, deixar en un calaix el corredor mediterrani, infrastructura declarada prioritària per la Comissió Europea.
Curiosament, però, mentre les dades de l'atur no fan més que crèixer a Espanya, Catalunya és l'únic territori en el que aquest es redueix ("és circumstancial, per la Setmana Santa, ja veurem què passarà després", argumentent els més pessimistes). 
Vulguin o no el motor econòmic de l'estat espanyol segueix sent Catalunya, però no li entra benzina, potser és hora que la nostra classe política tanqui les fugues del dipòsit català i ens desconnectem de la xucladora espanyola.