Un
dels «arguments» històrics recurrent del dit «unionisme», i
defensat per determinats corrents de l'aragonesisme, és el que
intenta defensar que els comtats catalans, primer no formaren una
unitat política independent en cap moment i que, a més a més,
aquests es trobaven subordinats al Regne d'Aragó, formant-ne part.
És a dir, que Catalunya no ha tingut mai sobirania per si mateixa i
que a més a més, es configuraren com a una part integrant del Regne
d'Aragó i que, en un moment posterior a la seva creació, s'en
separaren per configurar un cos polític diferent. Bé, aquí ja
veiem una contradicció però hem de tenir en compte que les
realitats catalana i aragonesa, si ve compartiren un recorregut
històric comú, simplement ho feren de forma casual, caminant un al
costat de l'altre i no de forma subordinada.
El regne de Lleó i el comtat de Castella
Sovint es fa servir el paralelisme de Castella,
respecte del regne de Lleó, per explicar l'orígen de Catalunya
respecte l'Aragó. Però en Història, els paralelismes solen ser
bastant escassos, de fet es té una certa tendència a visualitzar i
explicar aquells elements que son singulars. I de fet, l'aparició i
el desenvolupament històric de Castella respecte al seu «pare»
lleonés ve a ser això, un element singular.
I com va anar la cosa? Tranquils, intentaré ser
breu.
El Regne de Lleó es configura com a tal el 914
com una evolució del regne d'Astúries, bé, basicament es tracta
d'un fenòmen bastant senzill. L'expansió cap al sud del regne
d'Astúries provoca que es traslladi la capitalitat des d'Oviedo fins
a la ciutat de Lleó, això fa que, en més o menys temps, la
denominació del regne passi a ser la de la capital. Com gairebé
tots els regnes fronterers, Lleó estableix els seus territoris de
marca, en aquest cas, un territori de marca destacat serà Castella
(limitant amb l'Aragó-Navarra i Al-Andalus), un comtat més, de fet
(i aquí n'hi ha que veuen un «paralelisme»).
Tot es complica amb el comte Fernan González qui
estableix el càrrec comtal com a hereditari. La separació del
comtat de Castella (ara autoinstituït en regne) respecte del regne
de Lleó es produirà de mans de Sanç III de Navarra (per matrimoni
autonomenat rei de Castella) el 1010.
La Marca Hispànica
Els territoris pirenencs es convertiran en un
territori de frontera, o de marca, del regne dels francs a partir de
l'any 821. Aquests territoris inclouen diversos comtats que van des
de Navarra fins a la Mediterrània, incloent, és clar, l'actual
Catalunya Vella. En cap moment aquests comtats formen una unitat
política o administrativa, i de fet, la denominació de Marca
Hispànica és una manera de resumir i englobar un conjunt ampli de
territoris i jurisdiccions separades.
Els regnes de Navarra i Aragó
Els regnes de Navarra i d'Aragó comencen la seva
història junts. De fet, els primers reis de Navarra (de la família
Ximena) es titulen reis de Pamplona (Navarra) i comtes d'Aragó. Així
aquesta unitat dinàstica es manté fins a Alfons el Bataller
(1104-1134) moment en el que es divideix el regne. L'expansionisem
navarrés cap el sud, l'est i l'oest beneficiarà en primer terme el
regne, amb la incorporació de Castella, l'Aragó, el Sobrarb i la
Ribagorça, a més de territoris d'Al-Andalus. No obstant això,
l'any 1054 Castella se separarà definitivament del regne
Navarro-Aragonés assolint la seva independència.
Els comtats catalans
La resta de territoris de la Marca Hispànica que
no es configuren com a regnes seran els anomenats comtats catalans.
Aquests seran els de Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent, Rosselló,
Vallespir, Besalú, Empúries, Girona, Osona i Barcelona. Cadascún
d'ells actuarà i serà, de fet, independent dels altres però amb
una vinculació feudal i vassallàtica respecte del rei dels francs
(o del que ve a ser el mateix, de França).
A partir del comte Guifré «el Pilós» la
preponderància del comtat de Barcelona serà important ja que
estableix el caràcter hereditari del càrrec de comte i a més va
aconseguir crear un nucli important agrupant els comtats d'Urgell,
Cerdanya, Osona, Girona i Barcelona i creant aliances i pactes
vassallàtics amb la resta de comtats. Això permeté ampliar els
dominis de la casa de Barcelona cap al nord (Conflent, Vallespir,
Besalú) i garantir-ne la primacia.
Per altra banda, ja des del 987, els comtats
deixen d'actuar com a vassalls dels reis de França quan Borrell II
no renova el pacte de vassallatge amb aquests, ara de la dinastia
dels Capets.
Unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó
Amb la mort d'Alfons el Bataller no només s'obre
un període d'incertesa a Aragó i Navarra. Ara es produeix la
separació definitiva dels dos regnes, així Navarra queda en mans de
Garcia Ramires mentre que els aragonesos trien Ramir «el Monjo»,
germà d'Alfons, com a nou rei. Aquest pactarà el matrimoni de la
seva filla Peronella amb Ramon Berenguer IV de Barcelona, que es
convertirà en princep d'Aragó sense
assumir mai el títol de rei i, el que és potser més important,
sense unificar els títols de sobirania en un de sol (els diversos
titols comtals). Així, la unió dinàstica es consolidarà amb
Alfons «el Cast» (batejat Ramon), que serà el primer en ser,
alhora, rei d'Aragó i comte de Barcelona, sense que aquesta unitat
dinàstica impliqués, per altra banda, una unitat política entre
els diversos territoris de la nova Corona d'Aragó.
De Muret a Corbeill
La mort de Pere II el Catòlic a la batalla de
Muret, defensant els seus súbdits occitans, l'any 1213, provoca una
crisi important al si de la corona aragonesa. L'hereu, Jaume, és un
infant de 4 anys segrestat per Simon de Montfort (l'assassí del seu
pare) que serà criat pels templers. Hom creu que Jaume serà un rei
feble i maleable en mans dels ordres militars, però ja a 11 anys
demostrarà el seu tarannà.
Així acabarà amb diverses revoltes nobiliàries
(a l'Aragó i a Catalunya) i accedirà a la majoria d'edat, per
matrimoni, als 14 anys, començant d'aquesta manera a regnar. Una
fita important del seu regnat serà la signatura del tractat de
Corbeil el 1258. Aquest tractat suposarà la renúncia, per part de
Jaume I, sobre els seus drets dinàstics als diversos comtats
occitans, alhora que Lluís IX renunciava a tots els drets que pogués
tenir sobre els comtats catalans. La independència aplicada de fet
des del 987 ara es feia oficial.
El darrer comtat independent: l'Urgell
A començaments del segle XV a Catalunya només
restaven dos comtats independents, el comtat d'Urgell, separat del
tronc principal del casal de Barcelona ja en l'herència de Borrell
II que llegà el comtat al seu fill Ermengol el 992 i el de Pallars
Sobirà, amb una dinastia pròpia però vinculat per llaços de
vassallatge als sobirans catalans.
Els comtats de Cerdanya (1101), Besalú (1111),
Conflent (1117), Pallars Jussà (1192), Rosselló (1242) i Empúries
(1402) s'havien anat incorporant als dominis de la casa comtal de
Barcelona i reial d'Aragó.
Restava encara per definir la ubicació del comtat
de Ribagorça, encara separat del domini reial i vinculat a l'Aragó,
tot i la demarcació realitzada per Jaume I que el situava dins dels
límits de Catalunya.
A la mort de Martí l'Humà s'obrí doncs, un
conflicte successori, resolt en el compromís de Casp amb la tria de
Ferran d'Antequera com a nou monarca. A aquesta decissió s'hi oposà
el comte Jaume II d'Urgell, un dels candidats a la corona, qui es
revoltà. La derrota de Jaume d'Urgell significà la incorporació
del comtat d'Urgell a la corona.
Com podem comprovar, els comtats catalans tenen una llarga història que tendeix a unificar-los (o no) però aquesta és una dinàmica pròpia que res té a veure amb el desenvolupament aragonès, o gairebé res, sense Aragó els comtats existien i s'unificaren, funcionaven. De fet, es pot dir que Catalunya no necessita l'Aragó però de fet, Aragó si va necessitar Catalunya.
L'expansió catalano-aragonesa, com i per què, un altre dia...
Com podem comprovar, els comtats catalans tenen una llarga història que tendeix a unificar-los (o no) però aquesta és una dinàmica pròpia que res té a veure amb el desenvolupament aragonès, o gairebé res, sense Aragó els comtats existien i s'unificaren, funcionaven. De fet, es pot dir que Catalunya no necessita l'Aragó però de fet, Aragó si va necessitar Catalunya.
L'expansió catalano-aragonesa, com i per què, un altre dia...