divendres, 31 de maig del 2013

Països Catalans (II): Organització política

El procés independentista que afecta principalment el Principat està tenint el seu ressò, més o menys significatiu, a la resta dels Països Catalans. Així hem vist com existeixen agrupacions territorials de l'ANC a la Franja de Ponent, a la Catalunya Nord i també a Mallorca (tot i que aquesta, finalment, no s'ha arribat a constituir).
Tot i els ritmes diferents, la Nació Catalana avança cap a la construcció d'un nou estat, o diversos. Cada cop és més evident que serà el Principat aquest primer nou estat, però, com es configurarà, si mai arriba a passar, l'estat que sorgirà dels Països Catalans?

El precedent històric

La història ens pot servir per donar-nos pistes. Si bé la conquesta de nous territoris es podria haver dut a terme amb una simple incorporació d'aquests a la corona (ampliant d'aquesta manera els territoris del comtat de Barcelona) hom preferí dotar aquests territoris d'una personalitat jurídica i política pròpia. 
Així veiem com el 1239 es crea el Regne de València, separat dels regnes d'Aragó i els territoris catalans, amb la seva pròpia personalitat jurídica i legal.
Més tard, el 1262, es crea el regne de Mallorca, que fins i tot té la seva pròpia nissaga reial separada de la branca principal dels comtes de Barcelona. Aquesta situació perdurarà fins el 1343, amb la reincorporació a la Corona d'Aragó. 
Això ja indica quin podria ser un model a restablir.

Models polítics

Un estat català

La primera opció a tenir en compte seria la creació d'un únic estat català unitari. La independència del Principat podria desencadenar un efecte "dòmino" que arrosegués altres territoris dels Països Catalans. Aquest s'anirien incorporant a l'Estat Català que ampliaria el seu marc geogràfic, però sense modificar substancialment la seva organització administrativa que seria de tipus centralista. És una opció possible, però no la més dessitjable ja que podria ocasionar recels entre territoris i, sobretot, no seria garantia de respecte per a les singularitats "regionals".

Diversos estats catalans independents

Les separacions dels territoris dels Països Catalans d'Espanya podria arribar a generar tres "estats catalans" (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) que funcionarien de forma completament independent sense cap més vincle polític que els que estableixin possibles tractats internacionals. També la vinculació cultural seria important però només fixada per acords entre aquests estats. Això permetria la màxima autonomia però diluiria la Nació Catalana no en tres estats si no quatre (recordem que Andorra seguiria sent un estat independent).

La Confederació Catalana

Aquest és, al meu entendre, el millor dels models a assolir. Es configurarien tres (o més) estats catalans -País Valencià, Catalunya,Illes Balears i, eventualment, Andorra- que a nivell intern serien completament independents i autònoms però que compartirien aspectes comuns: representació exterior, defensa i política d'infraestructures interestatal. Això permetria configurar una confederació d'estats que fos atractiva a territoris reticents a una possible incorporació (País Valencià, Catalunya Nord, Franja de Ponent, l'Alguer o, fins i tot, la mateixa Andorra).

Règims autònoms especials

Al sí del territori històricament català existeixen territoris no catalans no dificilment identificables: la Vall d'Aran, la Fenolleda o les comarques castellano-parlants del País Valencià. Aquests territoris podrien considerar que la seva personalitat quedaria diluïda en un Estat Català, prengués la forma que prengués. A més a més, aquest és un dels "arguments" de l'unionisme espanyolista, quin paper ha de tenir la Vall d'Aran? Què passaria si volen marxar?
Per tal de respondre la primera pregunta cal tenir en compte que a aquests territoris se'ls ha de garantir el màxim reconeixement i autonomía. Així s'haurien d'establir àmplis règims d'autogovern per a aquests territoris i realitats nacionals a més de garantir el seu dret a l'autodeterminació.

dijous, 16 de maig del 2013

Països Catalans: un miratge o una realitat de futur?

El recent procés sobiranista engegat per Catalunya està afectant un concepte antic però relativament desconegut: el concepte de Països Catalans. De fet i paradoxalment, són els detractors del procés d'autodeterminació català els que l'estan tornant a posar en vigència amb l'objectiu de contrarestar aquest procés.
Ja hem vist aquesta setmana, per exemple, com la majoria parlamentària del PP a les Corts Valencianes ha vetat l'ús de l'expressió "País Valencià" i alhora acusava els que fem servir l'expressió de Països Catalans de nazis (poc originals) comparant-los amb el III Reich.
Però quins són, què son i què implica el concepte de Països Catalans?

La història del concepte

El concepte de Països Catalans neix amb la Renaixença. La recuperació cultural de Catalunya a finals del segle XIX i inicis del segle XX permet teoritzar també sobre la recuperació cultural de l'àrea catalanoparlant, concepte que apareix per primera vegada en l'obra de l'autor valencià Benvingut Oliver i Estellés. No obstant rebre el nom inicial de "Catalunya Gran" aquest concepte no guanya adeptes i serà a partir de l'obra del també valencià Joan Fuster que es recuperarà, als anys 60 del segle passat, la denominació i concepte de Països Catalans.

Els Països Catalans, una realitat cultural

El concepte de Països Catalans fa referència a un espai cultural heterogeni però amb un element comú: la llengua catalana en totes les seves varietats dialectals. Establir els límits geogràfics d'aquest territori és una qüestió complexa ja que tant es pot fer servir el criteri lingüístic com el geo-històric, ja que sovint s'integren dins del territori dels Països Catalans àrees no lingüísticament catalanes però sí territoris històricament vinculats a Catalunya.

Quins son els Països Catalans

Tradicionalment hom parla dels limits dels Països Catalans referint-se a "De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó", gràfic però simplista. Per tal de ser més exactes hauriem de parlar de la Catalunya Nord ), Catalunya, la Franja d'Aragó (o de Ponent), el País Valencià, les Illes Balears i la ciutat sarda de l'Alguer. Aquí caldria afegir l'estat d'Andorra.

El futur dels Països Catalans

És evident que el procés sobiranista iniciat al Principat de Catalunya i que durà, més d'hora que tard, a la creació d'un nou Estat, generarà un nou nivell pel que fa al concepte de Països Catalans. Un dubte queja s'ha produït en algunes d'aquestes àrees és com podran afegir al procés. Ho han de fer com a part integrant de la Nació Catalana o a partir de models propis? L'ANC, en la seva darrera assemblea general ja va aclarir que aquests territoris han d'organitzar-se autonomament.Aquesta decisió té els seus detractors i partidaris, com totes, però permet recuperar una realitat històrica: cadascun dels territoris que configuren els Països Catalans, en el passat, tingueren les seves pròpies estructures estatals. Així doncs, cal recuperar aquesta organització, si aquesta és la voluntat democràtica dels seus ciutadans, avançant cap a un model confederal d'estats catalans que permeti respectar la diversitat cultural i política d'aquests territoris.


divendres, 10 de maig del 2013

Aprendre llengües

Sorprenentment, o no tant, ens trobem novament en una situació que, de tant surrealista, resulta ridícula. En uns segons tots els parlants de l'ambit lingúístic del català hem après una nova llengua, i en van... però no és així. Simplement sectors polítics de l'estat espanyol (del Regne d'Espanya) han decidit, obviant qualsevol criteri científic, històric i filològic que la llengua no és una si no vint-i-una.

Ja va passar amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de la "Comunitat Valenciana" on es convertía la llengua del País Valencià ja no en la "variant valenciana del català" si no directament en "valencià" cosa que ha permès des del 1982, una agressió constant a la unitat de la llengua i a la mateixa llengua.

Ara els atacs ens arriben per dos fronts nous: el primer és el del govern popular de les Illes Balears, recolzades pel Círculo Balear, que s'ha inventat una suposada "llengo baléà" i encara intenten anar més enllà i esquarterar la llengua oferint denimacions illenques (així, desapareix fins i tot la "llengo baléà"!!).

El darrer ve de ponent (com tots els mals). Dijous les Corts aragoneses van inventar-se, d'un cop, dues llengües noves, a l'hora que en feien desaparèixer dues més: el LAPAPYP i el LAPAO, la primera és la nova denominació de l'aragonès, mentre que la segona ve a substituir el català. Aquesta és una estratègia defensada per la FACAO i de partits polítics com el PP i el PA.

És curiós comprovar com és la dreta espanyolista, recolzada per grups regionalistes de dretes i, sobretot, amb la connivència de sectors que s'autoanomenen de la "societat civil" els que promouen aquestes divisions. El més greu i també curiós és que, indefectiblement, aquestes associacions que diuen defensar la "llengua valenciana", "sa llengo baléà" i, ara, el LAPAO, ho fan sempre, en tot moment i lloc, en CASTELLÀ!! 

Estratègia, sí, una. Dividir, enfrontar i finalment, destruïr, simplement per arribar a l'assimilació. Una estratègia que comparteixen amb Convivéncia Civica Catalana, però aquests no poden canviar-li el nom a la llengua (o no han trobat la manera de fer-ho, encara).