divendres, 22 de febrer del 2013

Votar, o no votar.

Aquesta setmana s'està produïnt el "Debate sobre el estado de la Nación" al Congreso madrileny. És aquest un debat especialment marcat per diverses qüestions: la crisi econòmica i les seves conseqüències (desnonaments, atur, retallades...), la corrupció política, que ha esquitxat fins i tot les més altes esferes de l'Estat (monarquía inclosa), i, finalment, el procés cap a la independència catalana.

Ja hem parlat anteriorment de la necessitat de realitzar una profunda regeneració democràtica i de la necessitat de què aquesta es dugui a través de mecanismes profundament democràtics. No cal, doncs, incidir en aquesta qüestió.

Veiem a començaments de setmana (i de fet, és un argument ja antic) que el president espanyol, Mariano Rajoy, deia que la "majoria dels catalans no volen la independència". I ho afirmava sense donar opcions a que aquesta afirmació sigui confirmada de forma democràtica i inapel·lable: democràticament per via d'un referèndum. 

Tot i la falsedat d'aquesta afirmació (que si voleu és discutible) el fet de no voler preguntar denota una certa por, que, sembla confirmada per les dades que ahir feia públic el Centre d'Estudis d'Opinió
La bona notícia és que, l'independentisme segueix creixent, de la mateixa manera que ho fan, en intenció de vot, les opcions que reclamen el dret d'autodeterminació. I mentrestant, l'Estat només és capaç de reaccionar enviant la Guàrdia Civil a controlar banderes, afirmant que no hi haurà cap procés (que ells l'impediran) i generant cortines de fum que els hi surten malament. Un exemple, sembla ser que l'espionatge a Sánchez Camacho realitzat per Método 3 fou un encàrrec del mateix PP, curiós, oi?

divendres, 15 de febrer del 2013

Serveis d'intel·ligència

Per si no teniem prou amb els casos de corrupció que han anat esquitxant la política catalana i espanyola en les darreres setmanes, a mitja setmana ens sorprenien les notícies sobre espionatge entre partits catalans (bé, més ven dit entre filials de partits espanyols a Catalunya).
Aquests suposats casos d'espionatge afectaven el Partit Popular de Catalunya i, de forma indirecta, CiU, treballs "d'informació i seguretat" que, suposadament, hauria encarregat el PSC a l'empresa Método 3. 
Més enllà de la consideració d'absurd, irresponsable i esperpèntic (a més a més d'ilegal) d'aquests pràctiques cal constatar un fet. Si, tal i com afirma el PP, aquelles converses espiades les van mantenir amb l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola i sobre els pressumptes desviaments de capitals d'aquest. Per què aquesta bona senyora no va anar directament a la polícia? Quin motiu ocult hi ha en aquesta trobada? Desprestigiar CiU, el procés sobiranista? 
Si el PP té proves, per què no ho denuncia? Si el PSC ho sap per què calla?
L'espionatge polític, industrial o militar existeixen, són pràctiques, com a mínim, immorals, però més greu és que aquest es toleri i s'utilitzi per part de forces polítiques suposadament "democràtiques" que, a l'hora de la veritat, fan gala d'un maquiavelisme de manual. 
Cal una regeneració democràtica profunda i potser un procés constituent nou sigui el camí més indicat.

divendres, 8 de febrer del 2013

"Tranquilos, es papel mojado"

Amb aquesta afirmació (aproximadament) la vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría negava la validesa jurídica de la declaració de sobirania aprovada el passat 23 de gener pel Parlament de Catalunya. Avui el govern espanyol, després de rebre l'informe de l'advocacia de l'Estat, ha decidit recórrer aquesta declaració al Tribunal Constitucional. Els retrets entre uns i altres ja han arribat i només cal seguir-los a la premsa. 
En el fons de la discussió existeix una qüestió important: el grau de democràcia i el mateix concepte d'aquesta. La visió del govern espanyol (i de certs sectors de l'unionisme) emmarca la democràcia dins de la Constitució espanyola, limitant-se a dir que tot el que es troba dins del marc que aquesta dibuixa és democràtic, el que no ho fa, no ho és. És una visió legalista. 
El punt de vista del govern català i dels partits catalans partidaris del dret a decidir afirma que la democràcia es basa en el fet que els ciutadans decideixin el seu futur i siguin les institucions qui preguntin. 
Democràcia és el govern del poble i és el poble qui ha de respondre a les preguntes, si les lleis (per molt "democràtiques" que siguin) han d'impedir aquest exercici, realment podem parlar d'una societat democràtica?
I una altra pregunta retòrica. La setmana passada coneixíem el cas de corrupció que afecta el Partido Popular espanyol i, sobretot, la seva cúpula directiva. En aquesta circumstància, i tenint en compte l'actual situació econòmica, quina legitimitat pot oferir l'actual govern espanyol?

divendres, 1 de febrer del 2013

Corruptus in extremis

Els casos de corrupció política a l'Estat espanyol van caient com un veritable reguitzell, casos com Gürtel, Nóos, l'operació Puerto, Pallerols, Filesa, Palau, ITV... i desgraciadament un llarg etcètera fa que que ja estiguem acostumant-nos a sentir a parlar de la corrupció que afecta a la pràctica totalitat dels partits polítics, a tots els nivells, i moltes de les grans empreses.
La corrupció és un element present en la vida política des de temps immemorials (ja els clàssics grecs i romans es preocupen d'aquesta qüestió) però significativament el nivell de corrupció és inversament proporcional al nivell de democràcia que existeix en les societats que les pateixen.
El darrer cas destapat, que afecta al PP, és especialment greu. Les revelacions de l'ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas, indiquen que la cúpula d'aquest partit va participar de l'entrellat corrupte més greu, de més llarga durada i més ben estructurat de la història de la "democràcia" espanyola. 
I quina és la reacció dels que han rebut el dit acusador de Bárcenas? Negar-ho tot i, en poc temps, arribar a contradiccions.
En molts aspectes l'Estat espanyol és francament molt poc democràtic però aquest és l'indicador definitiu. El fet que les cúpules del partit que ara mateix governa, el mateix que ha incomplert les seves promeses electorals, una a una, es vegi involucrat en un cas d'aquesta gravetat confirma aquest important dèficit democràtic.

És possible acabar amb la corrupció? Com?

La resposta a aquesta pregunta és, malauradament, no. Ja hem dit que la corrupció ha existit sempre i, desgraciadament, sempre existirà. La qüestió és, es pot apaivagar i reduir al mínim? I aquí la resposta és afirmativa. Només exposarem un seguit d'exemples d'accions que podrien allunyar la corrupció de casa nostra:
  1. Dignificar la tasca política: si bé els polítics semblen ben pagats, sovint l'empresa privada pot oferir més i acabar captant les millors ments i talents. Dignificar la política passaria primer per fer-la rendible i atractiva econòmicament per a aquestes ments i talents, però també per allunyar susceptibilitats.
  2. Transparència: qualssevol acció política és un acte públic i així és com hauria de ser. Sovint, actes de partit queden tancats en els partits. S'han de fer transparents.
  3. Justícia eficaç i àgil: aquesta màxima és d'aplicació en tots els aspectes de la justícia. En els casos de corrupció, però, es fa encara més necessària. L'eficàcia s'ha de traduir en condemnes exemplars i, sobretot, aplicables; desterrant figures tant poc justes com l'indult. L'agilitat, a més a més, permetria que aquests casos no s'agreugessin (per continuïtat) o, respectant la presumpció d'innocència, es realitzessin judicis genèrics de culpabilitat, estigmatitzant la política com a activitat.
  4. Flexibilitat democràtica i millor representativitat:sovint una opció política no ens convenç completament, volem triar el millor que ens ofereixen uns i altres, els sistemes de llistes obertes podrien permetre aquesta tria. La representació s'ha de millorar, seguint criteris de territorialitat, més que de percentatge de vot. Finalment, s'haurien d'establir mecanismes de control: limitació de mandats, eliminació de les compensacions econòmiques als alts càrrecs, etc.
  5. En definitiva una major qualitat democràtica: el creixement de la democràcia provoca una reducció de la corrupció. Aquestes propostes són aplicables i depenen de la voluntat política de dur-les a terme. Si realment el poble té el poder aquestes propostes, que ja son al carrer, seran aplicades més tard o més d'hora (esperem que més d'hora).