Mandra, infinita mandra

Ja hi tornem a ser. Aquesta mitjanit ha arrencat una nova campanya electoral, després de la que ha sigut la legislatura més curta de la història recent de l'Estat espanyol (oblidant, és clar, les legislatures de la I República, qui s'enrecorda ja?). 

Una campanya que anirà farcida de missatges de "canvi" i de "legalitat", una campanya que a alguns il·lusionarà i a d'altres, la majoria, avorrirà. Una campanya que, sobretot, haurà de lluitar contra l'abstencionisme, adobat gràcies a la incapacitat d'uns polítics, els espanyols, que han demostrat la seva incapacitat per arribar a acords que puguin permetre iniciar el camí cap a la ressolució dels problemes reals.

D'altres, però, ens la mirarem des de la barrera, com qui veu passar els brins d'herba que el vent s'endú. Mandrosament. I per què? Per què no son les nostres eleccions, són les eleccions per triar el govern d'un país que no és el nostre, que no ho ha sigut mai, i no per què hi hagi un document que així ho certifiqui si no que hi ha unes actituds, una manera de tractar-nos individual i col·lectivament que així ho demostren.

Però no obstant aquesta mandra, el 26 de juny hi anirem. Per una qüestió de dignitat, per la necessitat de dir-hi la nostra, per la necessitat de dir-los que ja n'hi ha prou, que també hi som i hi serem, sempre. Ni que sigui per bloquejar!

I ara faré campanya, campanya per una idea, per un anhel. Hem de demostrar, i sobretot després dels darrers aconteixements, que això no s'ha acabat, que seguim endavant en la construcció de la República Catalana, que si anem a Madrid és per dir-los que gràcies, però nosaltres anem tirant i que, si en volen parlar, ens trobaran ben a prop, allà asseguts, al seu costat, però que no ens vendrem el país per quatre engrunes, que ja fan tard i que no tenen res a oferir-nos que ens sedueixi, simplement perquè ni saben què oferir-nos i tampoc sabran complir-ho.

I no us enganyeu amb cants de sirena d'aquells que diuen que ho podran fer, no podran. Simplement perquè tampoc volen fer-ho. 

Sí, molta mandra, infinita mandra em farà anar a votar el 26 de juny, una altra vegada, però ho faré i espero que molts de vosaltres també ho feu. 

I què votaré? Per qui ho faré? Ho faré per tots. I votaré aquells que millor poden acomplir aquest anhel, aquells que estan més a prop del meu pensament i de la meva idea de futur. 

Si encara no teniu la resposta, mal senyal, per què encara us ho esteu pensant. 

Pactar a Espanya: la quadratura del cercle

Han passat ja dos mesos de les eleccions espanyoles, unes eleccions que per a molts catalans habien de ser intrascendents. Els resultats que es produiren aquell 20 de desembre obrien un ventall gairebé impossible de tancar. La victòria va correspondre, sorpresivament, al PP però aquest s'està mostrant incapaç de consolidar la seva posició i els partits emergents (Podemos, Ciudadanos...) no han assolit els seus objectius de ser realment decissius i provocar un canvi.

Després de la retirada, a última hora i per sorpresa, de Mariano Rajoy com a candidat arriba el torn del líder del PSOE de proposar la seva candidatua. Coneixent les pròpies debilitats (internes i externes) està intentant quelcom difícil, però sembla que no impossible: bastir un ampli acord que li permeti assolir la investidura.

I sembla que ho està aconseguint. Per una banda ja ha negociat amb Podemos, però sense arribar a cap acord concret i ahir assolia el pacte amb Ciudadanos, un pacte que pretén la regeneració democràtica (sic) i la reforma "exprés" de la constitució espanyola.

Un pacte insuficient i que dificulta possibles pactes necessaris (sembla ser que a Podemos no li agrada gaire, aquest acord).

Si analitzem bé el pacte veiem que la música sona bé, però la lletra, el detall, ja grinyola. Centremnos en un punt, la supressió de les diputacions, una de les institucions polítiques més antigues de l'organització de l'Estat (foren creades el 1848) i que s'han convertit en centres de poder polític i d'administració territorial molt potents. Com a exemple, són les encarregades de gestionar els impostos municipals del 90% dels municipis. (per cert, les diputacions forals no es toquen)

Només aquest punt ja ens fa pensar que aquest acord, és fantasiós i inaplicable, i menys en tres mesos.

Altres són els elements que ens fan pensar que Pedro Sánchez no serà president i es produiran noves eleccions (molt probablement al juny). La manca de suports ja que no està clar que Podemos acabi recolzant aquest pacte, la negativa del PP a "deixar fer" (i ja no diguem a reformar la Constitució) i, sobretot, l'aritmètica. Una aritmètica que fa que el vot negatiu d'ERC i DiL bloquegi qualsevol opció de formar govern a Espanya.

No per allunyat (per espai i per pensament) deixa de ser interessant seguir aquests moviments. Amb crispetes.

Mandra, cansament i, sobretot, què hi fem a Madrid?

No ho negaré, el proper 20 de desembre em plantejava dues opcions: o bé quedar-me a casa o bé entaforar en un sobre tota la publicitat electoral que ens arribarà a casa i encavir-lo com pogués, a l'urna del meu col·legi electoral. Aquestes eren les opcions reals car, si em desconnectat, fem-ho bé. 

Però els esdeveniments i les "enquestes" (que per altra banda, no estan pensades per copsar la realitat si no per crear-la, però aquest seria un altre tema) fan que m'ho hagi replantejat.

Primer, la situació de bloqueig institucional, fa que després del 27S seguim sense govern, i van ja gairebé tres mesos!! Situació que ha posat a la nevera el procés independentista. Cal potser un revulsiu, un toc d'atenció que faci desencallar els mecanismes de desconnexió. 

Segon, la pujança d'opcions ja no només unionistes, si no descaradament recentralitzadores i que ofereixen, sense cap pudor, una solució no pactada si no simplement d'"aplicació de la llei", vaja, el que es coneix a tot arreu com a colonialisme: tu calla que jo sé el que et convé. O pitjor encara, cants de sirena que mai, mai, mai es faran realitat (i sap greu, no només per nosaltres, si no per aquelles persones de bona fe de l'estat espanyol que se les empassen). 

I tercer, cal fer les passes necessàries, cal anar filant prim i acabant de deixar clar que volem desconnectar, que estem desconnectant i la República catalana està apunt d'arribar. Cal deixar un missatge clar, més clar que el 27S encara. No podem cedir ni un mil·límetre de tot el que hem aconseguit i potser ara, encara no, no podem desconnectar i hem de fer un toc d'alerta, una amenaça seriosa i contundent de la millor manera que sabem fer-ho: votant i fent expressa la nostra voluntat a les urnes. Espantem-los, fem-los evident que tenen un problema i que no el saben ni el volen solucionar, el proper 20 de desembre anem-hi, votem i fem-ho per opcions clarament independentistes. Desbloquegem la situació, empenyem. I tot seguit, tibem del cable i desconnectem, però el 21 de desembre, no esperem més. 

FEM-HO perque diuen que és impossible i no ho sabem.

Atur i pensions

Una de les preocupacions bàsiques de la societat catalana, com a mínim des del 2008, és la situació econòmica. Relacionant-la amb el procés nacional s'ha produït el fet que s'han generat dubtes a l'entorn de com es poden garantir les pensions i les prestacions d'atur en una Catalunya independent.

El discurs unionista ens adverteix de la impossibilitat de la República Catalana de garantir aquestes prestacions, però ho fa en base a una sèrie de premisses falses.

Les pensions estan garantides amb la República Catalana

L'unionisme ens diu que les pensions no es podran pagar en una Catalunya independent, i ho fa falsejant la realitat. El sistema de pensions espanyol (i català, ara per ara) és el que es coneix com a sistema redistributiu, això vol dir que son els treballadors en actiu els que paguen les pensions existents. Això vol dir que els que cobren una pensió ho fan per què hi ha gent que treballa i no per què haguessin treballat anteriorment. És fàcil entendre, doncs que, com més gent treballi (i cotitzi) més fàcilment es podrà fer front al pagament de les pensions.

També pel que fa a la quantia de les pensions cal tenir en compte aquest factor, com més elevat sigui el sou, més alta la cotització i, de retruc, més elevada la pensió.

I doncs, quina és situació real? 

Catalunya, amb el 16% de població aporta el 29% del Fons de Reserva de la Seguretat Social a Espanya, fons destinat a garantir el pagament de les pensions però que ha estat sistemàticament buidat pel govern espanyol en els darrers anys per afrontar altres pagaments que res tenen a veure amb la Seguretat Social.

Dit això, en el període 1995-2010 Catalunya generà un superàvit de 3.384 euros/habitant, mentre que Espanya generà un dèficit, pel mateix període, de 2228 euros/habitant. Amb aquestes dades, es podria afirmar que és Catalunya qui sosté el sistema de Seguretat Social espanyol.

La independència no només garantiria el sistema de pensions si no que és una oportunitat per enfortir-lo: millors prestacions, quanties més elevades, noves prestacions... Una nova oportunitat.

Cap a la plena ocupació

El nivell actual d'atur de Catalunya és del 19% de la població activa. La mitjana espanyola se situa en un 24% d'atur, justament 5 punts per sobre d'aquest. Cal tenir en compte, però que l'estructura econòmica catalana es fonamenta en la petita i la mitjana empresa, l'exportació i la captació de talent i inversió estrangera (que s'ha disparat fins el 422% en el primer semestre de 2015). El sistema econòmic espanyol es fonamenta, però en la gran empresa i la funció pública. 

Tenint en compte, també, un factor rellevant que és la baixa ràtio de treballadors públics per habitant (per sota de la mitjana europea i encara molt més baixa respecte la mitjana espanyola), podem afirmar que la creació del nou estat ens permetrà assolir nivells d'atur molt baixos, pròxims a la plena ocupació (entre el 5 i el 10%). I com s'aconseguiria? La primera pedra seria l'increment de treballadors públics: bombers, policies, metges, mestres i d'altres funcionaris que suplirien i complementarien els buits deixats per les estructures polítiques de l'Estat espanyol, però de forma racional i eliminant les duplicitats existents. La segona fase es produiria des de la iniciativa privada, amb polítiques de foment del treball autònom i a l'emprenedoria (polítiques reals decidides des d'aquí, com per exemple, la racionalització de les cotitzacions dels autònoms) i el foment de la contractació. 

Això permetria incrementar els ingressos a la Seguretat Social i, alhora, els ingressos per imposts destinats a prestacions d'atur. Així aquestes prestacions quedarien garantides i també es podrien arribar a veure incrementades o complementades. 

Ràtio de treballadors públics a Europa (2011)

Unió Europea: dins, fora o al costat

Un dels arguments (o amenaces?) del no a la independència és el perill de quedar fora de la Unió Europea en cas de declaració unilateral de la independència de Catalunya, o no tan unilateral. 

La UE és pragmàtica i ha demostrat voluntat de créixer. 

Els sectors unionistes intenten fer creure que la expulsió de Catalunya de la UE serà quelcom immediat i fulminant, però entren en contradiccions flagrants. La primera és que no existeix cap tractat que indiqui aquesta circumstància ja que no s'ha produït mai (el cas d'Algèria és diferent ja que va ser precisament Algèria qui no va voler integrar-se a la CEE, allà per l'any 1967), a més altres sortides de la UE (com la de Groenlàndia) no van ser pas automàtiques si no que van precisar un període més o menys llarg (dos anys) per a ser efectiva. 

La segona incongruència la trobem en el mateix discurs del no. Per tal de considerar Catalunya com a tercer estat (i ara sí, fora de la UE) cal reconèixer Catalunya com a Estat cosa que, diuen, ningú està disposat a fer. Analitzem doncs, la incongruència de l'argument; si s'expulsa Catalunya de la UE s'interpreta que existeix un reconeixement del nou estat, si no se la reconeix com a Estat, no se la pot expulsar de la UE, ja veieu, un peix que es mossega la cua.

Finalment, entren en joc els interessos. Tenint en compte que el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya i que l'entrada a la península de béns i persones es produeix també majoritàriament per Catalunya, el primer interessat en mantenir Catalunya dins de la UE és l'Estat espanyol. Pragmatisme, es diu.

Una altra qüestió és, ens interessa estar dins de la UE? Veient l'evolució d'aquesta, amb les implicacions sociopolítiques i econòmiques que suposa, així com les reformes internes aplicades per una UE cada cop més neoliberal potser ens hauriem de plantejar la nostra pertinença a aquest grup d'Estats. Aquest, però és un altre tema però no podem descartar quedar-ne fora (integrant-nos en altres estructures com la EFTA) o bé signant tractats bilaterals com pot ser el tractat de Schengen, que és el que permet la lliure circulació de béns i persones dins d'Europa (dins o fora de la UE).

Ja veieu, una nova amenaça bastant insubstancial.

L'Aragó no és el pare, ni el germà gran

Un dels «arguments» històrics recurrent del dit «unionisme», i defensat per determinats corrents de l'aragonesisme, és el que intenta defensar que els comtats catalans, primer no formaren una unitat política independent en cap moment i que, a més a més, aquests es trobaven subordinats al Regne d'Aragó, formant-ne part. És a dir, que Catalunya no ha tingut mai sobirania per si mateixa i que a més a més, es configuraren com a una part integrant del Regne d'Aragó i que, en un moment posterior a la seva creació, s'en separaren per configurar un cos polític diferent. Bé, aquí ja veiem una contradicció però hem de tenir en compte que les realitats catalana i aragonesa, si ve compartiren un recorregut històric comú, simplement ho feren de forma casual, caminant un al costat de l'altre i no de forma subordinada.

El regne de Lleó i el comtat de Castella

Sovint es fa servir el paralelisme de Castella, respecte del regne de Lleó, per explicar l'orígen de Catalunya respecte l'Aragó. Però en Història, els paralelismes solen ser bastant escassos, de fet es té una certa tendència a visualitzar i explicar aquells elements que son singulars. I de fet, l'aparició i el desenvolupament històric de Castella respecte al seu «pare» lleonés ve a ser això, un element singular.

I com va anar la cosa? Tranquils, intentaré ser breu.

El Regne de Lleó es configura com a tal el 914 com una evolució del regne d'Astúries, bé, basicament es tracta d'un fenòmen bastant senzill. L'expansió cap al sud del regne d'Astúries provoca que es traslladi la capitalitat des d'Oviedo fins a la ciutat de Lleó, això fa que, en més o menys temps, la denominació del regne passi a ser la de la capital. Com gairebé tots els regnes fronterers, Lleó estableix els seus territoris de marca, en aquest cas, un territori de marca destacat serà Castella (limitant amb l'Aragó-Navarra i Al-Andalus), un comtat més, de fet (i aquí n'hi ha que veuen un «paralelisme»).

Tot es complica amb el comte Fernan González qui estableix el càrrec comtal com a hereditari. La separació del comtat de Castella (ara autoinstituït en regne) respecte del regne de Lleó es produirà de mans de Sanç III de Navarra (per matrimoni autonomenat rei de Castella) el 1010.

La Marca Hispànica

Els territoris pirenencs es convertiran en un territori de frontera, o de marca, del regne dels francs a partir de l'any 821. Aquests territoris inclouen diversos comtats que van des de Navarra fins a la Mediterrània, incloent, és clar, l'actual Catalunya Vella. En cap moment aquests comtats formen una unitat política o administrativa, i de fet, la denominació de Marca Hispànica és una manera de resumir i englobar un conjunt ampli de territoris i jurisdiccions separades.

Els regnes de Navarra i Aragó

Els regnes de Navarra i d'Aragó comencen la seva història junts. De fet, els primers reis de Navarra (de la família Ximena) es titulen reis de Pamplona (Navarra) i comtes d'Aragó. Així aquesta unitat dinàstica es manté fins a Alfons el Bataller (1104-1134) moment en el que es divideix el regne. L'expansionisem navarrés cap el sud, l'est i l'oest beneficiarà en primer terme el regne, amb la incorporació de Castella, l'Aragó, el Sobrarb i la Ribagorça, a més de territoris d'Al-Andalus. No obstant això, l'any 1054 Castella se separarà definitivament del regne Navarro-Aragonés assolint la seva independència.

Els comtats catalans

La resta de territoris de la Marca Hispànica que no es configuren com a regnes seran els anomenats comtats catalans. Aquests seran els de Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Vallespir, Besalú, Empúries, Girona, Osona i Barcelona. Cadascún d'ells actuarà i serà, de fet, independent dels altres però amb una vinculació feudal i vassallàtica respecte del rei dels francs (o del que ve a ser el mateix, de França).

A partir del comte Guifré «el Pilós» la preponderància del comtat de Barcelona serà important ja que estableix el caràcter hereditari del càrrec de comte i a més va aconseguir crear un nucli important agrupant els comtats d'Urgell, Cerdanya, Osona, Girona i Barcelona i creant aliances i pactes vassallàtics amb la resta de comtats. Això permeté ampliar els dominis de la casa de Barcelona cap al nord (Conflent, Vallespir, Besalú) i garantir-ne la primacia.

Per altra banda, ja des del 987, els comtats deixen d'actuar com a vassalls dels reis de França quan Borrell II no renova el pacte de vassallatge amb aquests, ara de la dinastia dels Capets.

Unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó

Amb la mort d'Alfons el Bataller no només s'obre un període d'incertesa a Aragó i Navarra. Ara es produeix la separació definitiva dels dos regnes, així Navarra queda en mans de Garcia Ramires mentre que els aragonesos trien Ramir «el Monjo», germà d'Alfons, com a nou rei. Aquest pactarà el matrimoni de la seva filla Peronella amb Ramon Berenguer IV de Barcelona, que es convertirà en princep d'Aragó sense assumir mai el títol de rei i, el que és potser més important, sense unificar els títols de sobirania en un de sol (els diversos titols comtals). Així, la unió dinàstica es consolidarà amb Alfons «el Cast» (batejat Ramon), que serà el primer en ser, alhora, rei d'Aragó i comte de Barcelona, sense que aquesta unitat dinàstica impliqués, per altra banda, una unitat política entre els diversos territoris de la nova Corona d'Aragó.

De Muret a Corbeill

La mort de Pere II el Catòlic a la batalla de Muret, defensant els seus súbdits occitans, l'any 1213, provoca una crisi important al si de la corona aragonesa. L'hereu, Jaume, és un infant de 4 anys segrestat per Simon de Montfort (l'assassí del seu pare) que serà criat pels templers. Hom creu que Jaume serà un rei feble i maleable en mans dels ordres militars, però ja a 11 anys demostrarà el seu tarannà.

Així acabarà amb diverses revoltes nobiliàries (a l'Aragó i a Catalunya) i accedirà a la majoria d'edat, per matrimoni, als 14 anys, començant d'aquesta manera a regnar. Una fita important del seu regnat serà la signatura del tractat de Corbeil el 1258. Aquest tractat suposarà la renúncia, per part de Jaume I, sobre els seus drets dinàstics als diversos comtats occitans, alhora que Lluís IX renunciava a tots els drets que pogués tenir sobre els comtats catalans. La independència aplicada de fet des del 987 ara es feia oficial.

El darrer comtat independent: l'Urgell

A començaments del segle XV a Catalunya només restaven dos comtats independents, el comtat d'Urgell, separat del tronc principal del casal de Barcelona ja en l'herència de Borrell II que llegà el comtat al seu fill Ermengol el 992 i el de Pallars Sobirà, amb una dinastia pròpia però vinculat per llaços de vassallatge als sobirans catalans.

Els comtats de Cerdanya (1101), Besalú (1111), Conflent (1117), Pallars Jussà (1192), Rosselló (1242) i Empúries (1402) s'havien anat incorporant als dominis de la casa comtal de Barcelona i reial d'Aragó.

Restava encara per definir la ubicació del comtat de Ribagorça, encara separat del domini reial i vinculat a l'Aragó, tot i la demarcació realitzada per Jaume I que el situava dins dels límits de Catalunya.

A la mort de Martí l'Humà s'obrí doncs, un conflicte successori, resolt en el compromís de Casp amb la tria de Ferran d'Antequera com a nou monarca. A aquesta decissió s'hi oposà el comte Jaume II d'Urgell, un dels candidats a la corona, qui es revoltà. La derrota de Jaume d'Urgell significà la incorporació del comtat d'Urgell a la corona.

Com podem comprovar, els comtats catalans tenen una llarga història que tendeix a unificar-los (o no) però aquesta és una dinàmica pròpia que res té a veure amb el desenvolupament aragonès, o gairebé res, sense Aragó els comtats existien i s'unificaren, funcionaven. De fet, es pot dir que Catalunya no necessita l'Aragó però de fet, Aragó si va necessitar Catalunya.

L'expansió catalano-aragonesa, com i per què, un altre dia...

Manipular la història, un esport internacional

Curiosament això de la manipulació històrica, és a dir, fer servir el passat davant de problemàtiques presents, és una activitat prou coneguda i practicada arreu. Sobretot per Estats centralistes (o centralitzadors) que veuen aparèixer en l'horitzó problemes per a la seva pervivència que s'originen en un passat (en part) relativament allunyat.

Anem a veure un parell de casos relativament recents. Parlem del cas espanyol per començar. El passat 31 d'octubre era l'aniversari de la princesa Elionor de Borbó (hereva de la Corona d'Espanya en tant que princesa d'Astúries, de Viana i Girona, duquesa de Montblanc, comtessa de Cervera i senyora de Balaguer) i en un mitjà televisiu espanyol la presentaven com a la que "serà quarta reina d'Espanya". Bé, ja està, ja hem manipulat, o no... Si entenem que Espanya és Castella i la resta terra conquerida, doncs, no miri, tot correcte. Ara bé, si no ho entenem així, la cosa, senzillament, no quadra. Veiem-ho. La unió dinàstica entre les corones de Castella i d'Aragó es produeiex el 1469 amb el matrimoni entre Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó. Aquí tenim la primera reina d'Espanya, però és clar, Isabel només va ser reina sobirana de Castella, mai a l'Aragó. A Isabel I la succeí en el tron la seva filla Joana (1504-1509), coneguda com la Boja, però mentrestant, Ferran encara era rei d'Aragó. A aquesta la succeí el seu fill, Carles I, nét de Ferran d'Aragó a qui també succeirà el 1514, per primera vegada les corones de Castella, Aragó i el regne de Navarra (conquerit el 1512 per Ferran) comparteixen el mateix monarca.
Hem d'esperar fins el segle XIX per trobar la tercera reina d'Espanya (bé, ara sí, seria la primera): Isabel II (1833-1868), filla de Ferran VII i ja d'una altra dinastia, els Borbons.
Bé, doncs, ja ho veieu, hem passat de tres reines a només una. Per tant, la princesa Elionar serà la que fa? (O no.)

Un altre cas, passem els Pirineus i ens situem a França. Aquesta setmana s'ha commemorat l'armistici de la I Guerra Mundial, concretament l'11 de novembre, amb solemnes actes a París. Casualment, el primer ministre gal François Hollande, també s'apunta a la moda de manipular la història. En aquest solemne ocasió acusà els separatismes de ser una de les causes de la I Guerra Mundial. Curiosa interpretació ja que fou, entre d'altres factors que ara no tenim temps d'explicar, l'imperialisme dominant a Europa una de les principals causes del conflicte. I no perdem de vista que s'enfrontaren, inicialment, cinc imperis, quatre monarquies i una república. El separatisme, més que causa del conflicte en va ser una conseqüència ja que només restà viu un d'aquests cinc imperis, que va jugar les seves cartes per fomentar el separatisme en benefici propi, però això ja és un altre tema.

Com podeu comprovar, aquest és un esport interessant i també internacional, a veure qui la diu més grossa. 

Han suspès la democràcia, però no se'n sortiran.

Ahir, com molts esperàvem, el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre la llei de consultes no referendàries de Catalunya així com el Decret de convocatòria de la consulta del proper 9 de novembre. Era d'esperar però no tant les formes, i, sobretot la celeritat en prendre aquesta decisió. A ningú se li escapa que, en poc menys d'una hora, no hi ha temps per llegir-se una llei i un decret i analitzar-lo com cal.

És evident, doncs, que la decisió d'aquest "àrbitre" estava presa amb anterioritat i respon a criteris no jurídics, si no polítics. Aquesta resolució, doncs, desprestigia, encara més, un tribunal que, per la seva composició i la seva forma d'actuar, ja compta amb escassa legitimitat democràtica i credibilitat.

És especialment greu aquesta situació ja que no només invalida una llei que en d'altres territoris no ha sigut subjecte d'actuacions legals per part del govern espanyol, si no que invalida el concepte bàsic de la democràcia: l'exercici del dret de vot. 

És doncs, un atac frontal a la democràcia i una visió esbiaixada i partidista de la llei. Cal, doncs, negar-se a acatar aquesta decisió i actuar en conseqüència garantint que el proper 9 de novembre poguem exercir el nostre dret democràtic. I ho farem com sempre, amb un somriure, amb voluntat, de forma pacífica i, sobretot, des de la societat civil.

Endavant! Que ara és l'hora!!

Col·lecció de manifestos

Aquesta setmana han aparegut diverses propostes, per part de la "intel·lectualitat" espanyola, en forma de manifestos, oferint alternatives a la consulta del 9 de novembre. 

Entre aquestes propostes, destaquen el manifest de "Los libres e iguales" aparegut el dimarts dia 15, un text completament contrari al Dret a Decidir i a qualsevol intent secessionista català (o d'on sigui) que, escudant-se en un suposat anti-nacionalisme, no s'adona del profund nacionalisme espanyol que traspua. Cal dir, però, que el pes d'aquest manifest ha sigut més aviat anecdòtic. Demanant mà dura només ha aconseguit que s'hi sumessin aquells que ja hi estaven prou predisposats a aquest discurs. Així mateix, l'aparició de signatures evidentment falses i amb ànims de fer befa (ja prou publicades), a més d'errades flagrants i que ratllen la il·legalitat (publicació dels DNI dels signants...) treuen pes i profundiat a aquesta iniciativa.

El segon manifest és el manifest dels federalistes, amb una difusió menor, i que també nega el Dret a Decidir dels catalans, posant tota possible solució a un conflicte nacional en una solució federal fictícia, per a l'estat espanyol i per a Europa. Vaja, més cants de sirenes...

Potser, però, el manifest més encertat i que acabarà tenint més pes és el que impulsa la periodista Liz Castro des del seu compte de Twitter (@lizcastro), titulat "Unicornios Federalistas". De fet, ja m'hi he subscrit.

Desbordats per l'esquerra radical?

Alguna cosa es mou. Tot sembla indicar que els diversos condicionants polítics i socials que està patint la societat occidental, amb un descrèdit creixent de les forces polítiques tradicionals i un qüestionament, cada dia més important, del sistema socioeconòmic obren un nou procés que no sabem cap on ens durà. Si reduïm el focus, veiem com a l'Estat espanyol apareixen forces polítiques vinculades a un nou concepte: la participació ciutadana, que busquen noves formes de participació política i de presa de decisions.

Ara bé, si encara ens aproximem més, podem veure com aquest fenòmen també apareix a Catalunya, però ara combinats amb la qüestió nacional i l'exercici del dret de decidir.

Hem pogut veure com organitzacions amb un discurs d'esquerres i assembleari han entrat amb força en el panorama polític espanyol  i europeu tot i no estar encara plenament organitzades (cas de Podemos), com plataformes sorgides d'organitzacions de la societat civil fan posar els péls de punta als partits polítics de l'stablishment (Guanyem, la plataforma d'Ada Colau, sorgida de les PAH), i fins i tot nous partits polítics que, amb una trajectòria organitzativa més llarga (Procés Constituent) o amb presència parlamentària (CUP) qüestionen el sistema més o menys des de dins.

Pel que fa al procés nacional, però, comencen els problemes. Dues d'aquestes formacions no han pres una posició concreta, més enllà de declaracions d'alguns dels seus caps visibles, sovint, però, contradictòries -en aquest sentit és interessant el cas de Podemos, defensant el dret d'autodeterminació però demanant un dia el no i l'altre, per part del jutge Villarejo, negant fins i tot el propi programa- i, en el cas de Guanyem, sense definir-se encara (diuen que volen "el dret a decidir" tot), però amb un posicionament favorable al doble Sí del seu cap visible. 

Una altra qüestió són les CUP i Procés Constituent, des del primer dia favorables al dret d'autodeterminació (sense eufemismes) i també a la independència de Catalunya. 

Tenim, doncs, una esquerra radical (o radicalitzada), especialitzada en la queixa constant, però amb nul·les o escasses experiències de tasques polítiques reals (només se'n salven les CUP) i amb una trajectòria política de curta volada (gallinàcia, en dirien alguns), però que ja obren un debat de confrontació. Una esquerra que pretén una renovació (que no una revolució) però des de la divisió clàssica de l'esquerra agreujada per un posicionament poc clar en la qüestió nacional catalana. 

Sense voler ser pessimista, ni transmetre paternalismes, crec que hem d'esperar i veure com evolucionen aquests grups (o grupuscles) i a quins acords poden arribar entre ells (si és que hi arriben) ja que tots mostren un discurs molt semblant però amb matisos. 

Fent servir paraules del president Mas, en aquest cas, s'imposa un wait and see, esperar i veure com evolucionen i com desenvolupen el seu discurs amb fets i no paraules. 

Com poden afectar el procés? De fet, crec que en un grau molt menor, i sempre en un sentit favorable, potser aconseguint desencallar una situació de debat existent. Ara el debat és votar o no votar. Però el que ens cal és superar aquesta fase per començar a discutir sobre el sí o el no, molt més interessant i important. 

Paciència.

Ara República... Catalana

L'abdicació del rei Juan Carlos I (el Campechano) ens va agafar ahir, per sorpresa. No és una sorpresa que abdiqui, tot i que ens hauriem de remuntar a l'abdicació d'Amadeu de Saboia per trobar-ne una altra a la monarquia espanyola (que no hispànica), la sorpresa és el moment. La greu crisi econòmica iniciada el 2008 i que no arriba a la seva fi, el desprestigi de la casa reial, els escàndols judicials que l'afecten, el procés català que, aviat, serà seguit per un nou desafiament basc, el trencament del bipartidisme espanyol... semblaven desaconsellar un canvi en les estructures de l'Estat.

O no. Potser l'immobilisme demostrat pel govern actual d'Espanya, comandat per Mariano Rajoy (el sobre-sous) necessitava un contrapunt de modernitat, un moviment estructural de l'Estat. Ara bé, les tensions econòmiques, socials, territorials i polítiques d'Espanya fan que, aprofitant la històrica abdicació es recuperi una vella reclamació també històrica, la modificació del règim polític i la proclamació de la que seria la III República espanyola.

Un règim com el republicà no és bo per se (de fet, coneixem el terme de república bananera) i existeixen casos d'estats republicans que no son exemples, precissament, de garantia democràtica. Ara bé, un règim republicà pot garantir millor el concepte d'igualtat davant la llei, per tant, posats a triar, millor una república que una monarquia.

Ja s'han alçat veus des de l'esquerra (la de veritat), tradicional i alternativa, demanant un referèndum que permeti triar entre monarquia i república per a Espanya. Fins i tot hi ha sectors crítics del PSOE que s'hi han sumat a aquesta reclamació. Sobta veure ara com alguns dels que negaven el dret a decidir dels catalans ara el defensen per a Espanya. Benvinguts siguin, però o juguem tots o trenquem la baralla.

Però, la república espanyola serà la república dels catalans? La resposta, malauradament, és no. La història, un cop més, ens ajuda a entendre que qualsevol règim espanyol no tindrà en compte la singularitat nacional catalana més enllà de la retòrica. Ja el projecte federal de la I República fou un fracàs, la II República fou unitària (i fins i tot va suprimir la Generalitat, temporalment, i va empresonar el govern català vegeu el següent enllaç) i en definitiva contrària a la nació catalana.

Ahir, indubtablement, molts vàrem sortir al carrer. A Espanya reclamen la seva república. Els catalans també reclamem el nostre Estat. La reclamació d'ahir als pobles i ciutats del Països Catalans, era majoritàriament Independència i República Catalana.

La III República és, per als catalans, un simple miratge, una trampa de l'Estat espanyol.

Evidentment, desitgem el millor per als nostres futurs veïns, i que siguin els ciutadans i no les oligarquies, els que decideixin com organitzar el seu Estat, però els hi hem de deixar molt clar que aquest és el seu projecte, no han de comptar amb nosaltres ja que el nostre camí és un altre: la constitució de la República Catalana independent.

Dit això, Salut i República... Catalana!!

Segons el guió previst

El dimarts havia de ser, i ho va ser, un dia històric. Es presentava al Congreso de los Diputados l'últim intent d'encaix de Catalunya dins d'Espanya. Tres representats del Parlament de Catalunya -Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUA)- anaven a la cambra espanyola a demanar permís per preguntar als catalans què volem ser de grans.

La resposta, però va ser l'anunciada, un NO rotund a la possibilitat, tant sols, de fer la pregunta. 

Però aquest no era l'interés d'un debat que ha estava prefigurat i que va donar el resultat que veieu a la imatge. L'interés es centrava en els arguments de propis i estranys per decidir una cosa o altra. El bloc (mal)dit constitucionalista (PP, PSOE i UPyD) va fer servir els arguments ja coneguts: tergiversant la història, amenaçant amb tots els mals del món (bé, ara ja no vagariem per l'espai pels segles dels segles, serem l'illa de Robinson Crusoe), la llei, el no puc... i el millor de tots: han de decidir tots els espanyols, però no. Fins i tot van arribar a proposar canviar la Constitució (per dos dies més tard fer un "Pujol" -ara no toca-) o fer un estat federal (però que no es pot explicar igual a tot arreu, segons Rubalcaba). Finalment, però, es va evidenciar que aquest grup té por. Por de dues coses: de la democràcia en si mateixa i del possible resultat de la consulta. Això va quedar palés en el fet que, des de tots tres grups,  s'assumeix que el resultat de la consulta serà favorable a la independència de Catalunya (esperem'ho!!)

En front d'aquest gran grup es trobaven l'esquerra (de veritat) i els grups dits "nacionalistes". Des d'aquí és feia una defensa del dret a decidir com a expressió màxima de la democràcia: preguntar no pot fer por i, és més, és imprescindible en democràcia. La llei està en funció de la voluntat democràtica i no a la inversa.

Brillant en aquest sentit les actuacions de Joan Coscubiela (IU-Izquierda Plural), Joan Herrera i, potser en menor mesura, Aitor Esteban Bravo (PNB) defensant uns el caràcter democràtic d'aquesta consulta i qualsevol altre i l'altre el dret d'autodeterminació basat en la voluntat del poble i avisant, tots ells de la necessitat democràtica d'abordar aquesta qüestió i no intentar deixar-la "refredar" perquè és una estratègia que, evidentment, agreuja el problema.

El resultat de la votació (297 en contra. dos dels quals per via telemàtica, 47 a favor i 1 abstenció) va reflectir no només les majories presents al Congreso si no que va posar en evidència un sistema que sembla, té aparença de democràcia, però que a l'hora de la veritat mostra tics autoritaris. 

És pot ser aquest el punt principal que aboca al procés.

Com afecta això al procés?

La resposta és senzilla, no afecta en res. La voluntat sobirana del poble de Catalunya és votar i avançar. Simplement es buscava un acord que no ha sigut possible, però no es pot aturar ni s'aturarà i menys a través de mostres d'autoritarisme com la vivida aquesta setmana. A més, s'esperaven propostes serioses alternatives i no hi van ser: res per part del govern (més enllà de dir-nos que ens estimen, però com!) i de proposar un federalisme de cartró pedra que no es creu ningú.

Arguments sanguinis

Sorprèn que un personatge tant flegmàtic com Mariano Rajoy hagi utilitzat uns arguments tan "sanguinis" com els que va emprar ahir per parlar del cas català. Sembla que l'argument estrella del president espanyol (i podem entendre que del PP) per oposar-se al sobiranisme català és l'etnicisme, una qüestió perillosa i a l'hora antiga. Recordem, l'any 1993 Xabier Arzalluz (PNV) feia unes polèmiques declaracions en que considerava que els bascos eren una nació per qüestions racistes, i ho fonamentava en el factor Rh. Tothom a atacar-lo per aquestes declaracions, i de fet, eren una barbaritat (com importants genetistes han demostrat). Bé, ara resulta que aquest argument, girat, és vàlid. Curiós.

Per altra banda, afirmar que "catalans i espanyols comparteixen la mateixa sang" fa un flac favor a qualsevol política d'integració de la immigració; afirmar això vol dir, implícitament, que qui no té la mateixa sang mai podrà ser espanyol i/o català car és una qüestió genètica (??????). Així doncs, mai un senegalès, un pakistanès, un xinès o un polonès podran ser catalans o espanyols. I jo convençut que espanyol era qui tenia un DNI espanyol (com sembla que ens volen insistir alguns) i català qui ho volia ser!! Dec que estar a Màtrix o voltant per l'espai sideral (tant de bo!!)

Potser, per rebatre aquest argument, haurem de demanar a Grífols, ara que s'ha posicionat a favor del procés, que ens canvii, per via de transfussió la pròpia sang per algun dels seus productes. (O no, es que jo tinc una certa por a les agulles).

Negociar

Les declaracions del conseller Homs d'ahir han estranyat, espantat o agradat a propis i estranys. Tot i que va matissar les seves pròpies declaracions el mal ja estava fet.

Però, en certa mesura, sí tenia raó. Aclari'm-ho, però. En tot procés com el que està vivint Catalunya com a nació (un procés de secessió) hi ha d'haver, en un moment o altre, una negociació. La qüestió és què es negocia, quan i, finalment, quins son els resultats d'aquesta negociació.

L'ideal és la negociació prèvia al fet, és a dir, una negociació que té com a objectiu establir amb quins mecanismes es durà a terme el procés, això és quines modificacions legislatives s'han de dur a terme i que afecten a l'Estat, com la part a secessionar exercirà el seu dret d'autodeterminació (referèndum, eleccions plebiscitàries, declaració unilateral...) i com l'Estat respondrà. En definitiva, unes "normes del joc" definides des de l'Estat i que són aplicables a ambdues parts, solució que ja hem vist aplicada als casos del Quebec i Escòcia. Aquesta permet, després d'aplicar el procediment escollit i en funció del resultat, una negociació posterior sobre repartiment de deures i obligacions entre els dos nous Estats apareguts.

L'altra opció, però, dóna la força a la part secessionada, el nou Estat. Si no hi ha un acord previ, la negociació pot arribar a existir, però no és necessària. Depèn de la voluntat del nou Estat. Evidentment, aquest estarà interessat a negociar determinats aspectes i ho farà en funció dels seus propis interessos, cercant sobretot el reconeixement internacional. Per altra banda, l'Estat matriu també voldrà negociar determinades qüestions. 

En el cas que ens ocupa, Espanya estarà més que disposada a negociar, tard o d'hora, per qüestions com el deute extern o la política fronterera i comercial (en cas que, com alguns indiquen, Catalunya quedés fora de la UE, encara que fos de forma transitòria). Ara bé, la Catalunya estat estarà disposada a seure a aquesta taula de negociació si, com està passant fins ara, l'actitud de l'Estat espanyol és de menyspreu i atac frontal al país i el procés? 

Negociar sí, però abans de la consulta, després és tard.

I Espanya va néixer un dia...

Aquesta setmana, després del desembarcament a Barcelona dels principals líders del PP per tal d'evitar el desenvolupament del procés sobiranista de Catalunya, s'ha produït la publicació de dos documents "argumentaris" contraris a aquest.

El primer, posat a la llum pública gràcies al diari Ara és el document titulat "Por la Convivencia Democrática", desenvolupat pel Ministerio de Exteriores sota titularitat del ministre Margallo i enviat a diversos ambaixadors. El segon document, publicat per Nació Digital és un document elaborat per la FAES (fundació vinculada al PP), es titula "20 preguntas y respuestas sobre la independencia de Cataluña".

En tots dos documents s'afirma que "España es una de las naciones más antiguas de Europa", però el que no queda gens clar és aquesta "antiguitat".

Ja vàrem comprovar com algunes ments "pensants" del Partit Popular li atribuïen, com a mínim 3000 anys d'història a l'estat espanyol, afirmació que, per absurda, no cal discutir.

Ara bé, en aquests documents intenten afinar una mica més. Segons el ministre Margallo (i/o el seu equip) Espanya ja es comença a configurar al segle VIII i ho fa en funció de ser hereva d'una altra cosa, el regne visigòtic de Toledo, iniciat al segle V. Vaja, recuperem la idea de "Reconquesta" tan criticada per la historiografia moderna. El segon document fa un pas ja al segle XII, com a mínim, sense aportar cap més prova. Potser fan referència al fet que Alfons X es va autonomenar "Imperator Hispanicus" sense que ningú li fes el més mínim cas. 

més i parla d'Espanya

Finalment, encara tenim un altre exemple, la idea de que Espanya neix amb el matrimoni dels Reis Catòlics allà pel 1458, un altre cas erroni, com ja vàrem exposar.

I doncs, quan neix Espanya? Podríem dir que el 1716 amb el darrer Decret de Nova Planta. Doncs tampoc. De fet, el primer monarca que es titula "Rei d'Espanya" (i, per tant, crea el regne) és Josep I Bonaparte però, és clar, aquest no és un bon referent. 

Finalment, la primera menció a la "nació espanyola" i la formació d'un estat modern la trobem a la Constitució de Cadis del 1812, ràpidament anul·lada i oblidada, aquesta podria ser la data de naixement de l'estat espanyol.

Per acabar, només una reflexió, o consell. Posats a mentir, senyors del no a tot, com a mínim posin-se d'acord amb la mentida a explicar.

No s'ha de dilatar el procés

L'entrevista que el president Mas va concedir ahir als Matins de Catalunya Ràdio, a menys d'una setmana de la Via Catalana, va caure com un gerro d'aigua freda per al procés sobiranista. 

La proposta inicial del president és que, si no s'aconsegueix dur a terme una consulta pactada amb l'Estat durant el proper any 2014, haurem d'esperar fins el 2016 per a unes possibles eleccions plebiscitàries un cop finalitzada la legislatura.

Posteriorment hem sapigut gràcies al diari Ara que Mas i Rajoy es van reunir "discretament" el 29 d'agost per parlar de la possibilitat de realitzar aquesta consulta. 

El mandat democràtic donat a CiU en les passades eleccions, i recolzat per ERC, és el de dur el país cap un procés d'autodeterminació, a ser possible amb una consulta democràtica, però sense descartar altres mecanismes. Com ja indica el primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional existeixen 5 vies per a dur a terme el procés mitjançant la legalitat espanyola vigent, per tant, no és necessari dur a terme estratègies dilatòries difícilment justificables.

Ara, aquells que pretenen frenar el procés, apaivagar-lo o, simplement, esperar que aquest es dilueixi justifiquen aquest nou termini en la necessitat de dotar-nos d'estructures d'estat eficients, començant per la hisenda pròpia. L'ordre és incorrecte i una péssima justificació, car, si l'estat espanyol no vol permetre la consulta, permetrà que Catalunya configuri estructures que permetrien la secessió per la via dels fets cosumats?

D'altra banda, el pacte de sostenibilitat subscrit entre ERC i CiU marca el 2014 com a any límit per a posar fi al procés, i no permet una dilatació d'aquest; qualsevol altre jugada hauria de suposar el trencament d'aquest pacte, amb la consegüent pèrdua de legitimitat del govern de CiU que, ara sí, es veuria abocat a convocar eleccions, o dur a terme pactes de dubtosa credibilitat i estabilitat que acabaria danyant encara més la credivilitat i la capacitat de Mas i CiU.

Així doncs, no existeix cap raó objectiva per dilatar el procés més enllà del 2014. A no ser que l'objectiu ocult de tot aquest moviment sigui, com alguns sospiten, deixar morir el procés. I això seria considerat com una traició, no als votants de CiU, si no al país.

Gibraltar

Arriba l'estiu i, després de la compareixença (que no debat) del president espanyol Mariano Rajoy en la que no va dir res de nou, simplement confirmar que ell i el seu partit no se senten responsables de la trama de finançament il·legal que afecta el PP i els "suposats" cobraments de primes i sobresous sense declarar, ens ofereixen un nou exemple de "pilotes fora". 

I com en els millors temps, que aquests i d'altres senyors enyoren, l'objectiu de les ires espanyoles és la colònia britànica de Gibraltar. 

Sembla ser que l'orígen d'aquest nou conflicte és la instal·lació, en aigües de la Mediterrània, d'uns blocs de formigó que tenen com a objectiu generar un escull artificial que ajudi a la recuperació de la fauna piscícola de la zona (versió gibraltarenya) però que, segons els pescadors andalusos, malmeten el fons marí i, de retruc el calador que es pretén recuperar. 

La resposta espanyola ha tornat a ser la clàssica, i com es veu que això de tancar la "verja" ja no està de moda el ministre Margallo se n'ha empescat una de nova: fer pagar una taxa de 50€ per entrar i sortir del Penyal. Curiosa mesura si tenim en compte que, només a la Línia de la Concepción viuen 6000 persones (espanyols, ei!) que treballen a Gibraltar. Pagaran per anar a treballar i anar a dormir?

Estem, de nou, davant d'un cas de generació d'un conflicte que finalment quedarà en un no res però que servirà de vàlvula d'escapament per a les tensions internes: crisi econòmica, política i de valors, corrupció política estructural i "tensions territorials".

Ara bé, es decidiran mai a denunciar el Tractat d'Utrecht amb totes les seves conseqüències? No. 

Acceptaran el resultat d'un referèndum d'autodeterminació a Gibraltar? Possiblement, no.

Gibraltar serà espanyol? No.

I per què no? Doncs molt senzill, a Espanya ja li va bé. Mentre Gibraltar no sigui espanyol serà un bon boc expiatori, una sortida per al vapor de l'olla a pressió que és Espanya de forma estructural.

Mostra un mapa més gran

Torna la llei de jurisdiccions

Aquest dilluns apareixia una notícia que ha passat relativament desapercebuda, la modificació del codi penal militar introdueix la capacitat dels organismes de justícia militar de jutjar civils en cas de "conflicte armat". 

Tenint en compte la situació actual, en que cada cop més veus demanen una intervenció militar per tal de "salvar Espanya" i el procés català avança aquesta modificació es converteix en una poc velada amenaça.

Espanya recupera, d'aquesta manera, la tant impopular i poc democràtica llei de jurisdiccions vigent entre el 1906 i 1931 que situava sota la jurisdicció militar aquells fets i opinions que es considerés que atemptessin contra "l'honor de la pàtria i l'exèrcit", evidentment, espanyols.

Així doncs, aquesta modificació del codi penal militar espanyol és una involució en tota regla, una més. 

I encara es pregunten per què volem marxar...

Manipular la història

La setmana passada hem topava amb una imatge curiosa, era una captura d'una doble pàgina d'un conegut diari espanyol monàrquic (l'ABC, per a ser més exactes). En ella s'hi reflectien les “raons” de la nació espanyola i els motius per estar orgullós de formar-ne part. El primer ja era una gran mentida: “Espanya és l'únic país europeu que no ha modificat les seves fronteres des del 1492” afirmen sense por. Com tot seguim veurem, aquesta és la primera gran mentida, després, la resta d'afirmacions, cauen pel seu propi pes. Comencem mentint i seguim en la línia, podem pensar.

Bé, si considerem com a cert que el 1492 es configura Espanya (que no ho és, ni molt menys) podem anar a la realitat.

El 1492 finalitza l'anomenada “Reconquesta” amb l'ocupació del regne de Granada per part de Castella, però encara perviu un estat peninsular no vinculat a la monarquia dels Trastàmara: el Regne de Navarra. Primer error.

El 1504, amb la mort d'Isabel de Castella, Ferran es retira als seus regnes d'Aragó i s'acabarà casant amb Elionor d'Aquitània, amb qui tindrà un fill (tots dos moriran amb pocs dies de diferència en néixer l'infant).

El 1512 el Regne de Navarra és incorporat a Castella per conquesta militar i, finalment, el 1516 l'hereu d'Isabel i Ferran, Carles I, ocuparà el tron dels regnes hispànics.

Aquesta situació però, es veurà modificada el 1580, moment en que Felip II (I d'Aragó), es convertirà en rei de Portugal.

Fins aquí, tot eren guanys territorials, però amb el segle XVII comença la decadència i les pèrdues territorials: el 1640 es produiran les revoltes portuguesa i catalana, cosa que fa que aquests territoris se separin de la Corona. El 1659 es produirà el retorn del Principat de Catalunya, però escapçat pel nord amb la pèrdua del comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, que passen a mans franceses en virtut del Tractat dels Pirineus, que, per cert, no ha sigut mai denunciat per Espanya.

La guerra de Successió suposa, de fet, una nova pèrdua territorial per a Espanya, així, des del 1705 Espanya perd els territoris de la Corona d'Aragó de forma temporal, adquirirà Olivenza a costa de Portugal i, finalment, perdrà de forma definitiva Gibraltar i, fins el 1802 ,l'illa de Menorca, que passaran a mans britàniques.

El segle XIX veurà, però, les darreres modificacions territorials espanyoles. Tot i la recuperació de Menorca, la guerra del Francès suposarà la pèrdua de Catalunya, incorporada a França el 1812. Situació que es mantindrà fins la fi de les guerres napoleòniques, el 1814.

Aquestes modificacions territorials son molt més fàcils de seguir amb l'animació que us adjuntem. Tot i que només he tingut en compte el territori peninsular i les Balears, podríem fer un exercici similar amb l'Imperi espanyol, però només faríem que constatar una constant: la mentida del nacionalisme espanyol, manipulant la història, i sobretot, el retrocés continuat del territori espanyol, que pel que tot sembla indicar, no s'ha aturat.

Aprendre llengües

Sorprenentment, o no tant, ens trobem novament en una situació que, de tant surrealista, resulta ridícula. En uns segons tots els parlants de l'ambit lingúístic del català hem après una nova llengua, i en van... però no és així. Simplement sectors polítics de l'estat espanyol (del Regne d'Espanya) han decidit, obviant qualsevol criteri científic, històric i filològic que la llengua no és una si no vint-i-una.

Ja va passar amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de la "Comunitat Valenciana" on es convertía la llengua del País Valencià ja no en la "variant valenciana del català" si no directament en "valencià" cosa que ha permès des del 1982, una agressió constant a la unitat de la llengua i a la mateixa llengua.

Ara els atacs ens arriben per dos fronts nous: el primer és el del govern popular de les Illes Balears, recolzades pel Círculo Balear, que s'ha inventat una suposada "llengo baléà" i encara intenten anar més enllà i esquarterar la llengua oferint denimacions illenques (així, desapareix fins i tot la "llengo baléà"!!).

El darrer ve de ponent (com tots els mals). Dijous les Corts aragoneses van inventar-se, d'un cop, dues llengües noves, a l'hora que en feien desaparèixer dues més: el LAPAPYP i el LAPAO, la primera és la nova denominació de l'aragonès, mentre que la segona ve a substituir el català. Aquesta és una estratègia defensada per la FACAO i de partits polítics com el PP i el PA.

És curiós comprovar com és la dreta espanyolista, recolzada per grups regionalistes de dretes i, sobretot, amb la connivència de sectors que s'autoanomenen de la "societat civil" els que promouen aquestes divisions. El més greu i també curiós és que, indefectiblement, aquestes associacions que diuen defensar la "llengua valenciana", "sa llengo baléà" i, ara, el LAPAO, ho fan sempre, en tot moment i lloc, en CASTELLÀ!! 

Estratègia, sí, una. Dividir, enfrontar i finalment, destruïr, simplement per arribar a l'assimilació. Una estratègia que comparteixen amb Convivéncia Civica Catalana, però aquests no poden canviar-li el nom a la llengua (o no han trobat la manera de fer-ho, encara).