Mandra, infinita mandra

Ja hi tornem a ser. Aquesta mitjanit ha arrencat una nova campanya electoral, després de la que ha sigut la legislatura més curta de la història recent de l'Estat espanyol (oblidant, és clar, les legislatures de la I República, qui s'enrecorda ja?). 

Una campanya que anirà farcida de missatges de "canvi" i de "legalitat", una campanya que a alguns il·lusionarà i a d'altres, la majoria, avorrirà. Una campanya que, sobretot, haurà de lluitar contra l'abstencionisme, adobat gràcies a la incapacitat d'uns polítics, els espanyols, que han demostrat la seva incapacitat per arribar a acords que puguin permetre iniciar el camí cap a la ressolució dels problemes reals.

D'altres, però, ens la mirarem des de la barrera, com qui veu passar els brins d'herba que el vent s'endú. Mandrosament. I per què? Per què no son les nostres eleccions, són les eleccions per triar el govern d'un país que no és el nostre, que no ho ha sigut mai, i no per què hi hagi un document que així ho certifiqui si no que hi ha unes actituds, una manera de tractar-nos individual i col·lectivament que així ho demostren.

Però no obstant aquesta mandra, el 26 de juny hi anirem. Per una qüestió de dignitat, per la necessitat de dir-hi la nostra, per la necessitat de dir-los que ja n'hi ha prou, que també hi som i hi serem, sempre. Ni que sigui per bloquejar!

I ara faré campanya, campanya per una idea, per un anhel. Hem de demostrar, i sobretot després dels darrers aconteixements, que això no s'ha acabat, que seguim endavant en la construcció de la República Catalana, que si anem a Madrid és per dir-los que gràcies, però nosaltres anem tirant i que, si en volen parlar, ens trobaran ben a prop, allà asseguts, al seu costat, però que no ens vendrem el país per quatre engrunes, que ja fan tard i que no tenen res a oferir-nos que ens sedueixi, simplement perquè ni saben què oferir-nos i tampoc sabran complir-ho.

I no us enganyeu amb cants de sirena d'aquells que diuen que ho podran fer, no podran. Simplement perquè tampoc volen fer-ho. 

Sí, molta mandra, infinita mandra em farà anar a votar el 26 de juny, una altra vegada, però ho faré i espero que molts de vosaltres també ho feu. 

I què votaré? Per qui ho faré? Ho faré per tots. I votaré aquells que millor poden acomplir aquest anhel, aquells que estan més a prop del meu pensament i de la meva idea de futur. 

Si encara no teniu la resposta, mal senyal, per què encara us ho esteu pensant. 

Calen moviments: enrere ja que no poden ser endavant

Diumenge, 3 de gener, un dia més tard del previst i per "problemes logístics" finalment la CUP decidia. I decidia no recolzar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat i, alhora, renunciava a l'acord amb Junts pel Sí per a la configuració de govern.

Això ha generat una situació de bloqueig i frustració que, no per inesperada, pot tenir i ha tingut ja conseqüències importants. 

La primera és que, si res no varia en el si de la coalició Junts pel Sí amb la presentació d'un candidat alternatiu, ens veurem abocats a celebrar unes noves eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al mes de març del 2016; així la XI legislatura serà la més curta de la història del Parlament i la única sense govern, un fet inèdit però previst.

L'altra conseqüència afecta directament a la CUP. Aquesta formació ha estat, i serà, la més perjudicada per les pròpies decissions (vaja, que s'han engegat un tret al peu). Així, molts dels seus nous votants i simpatitzants ja l'han abandonada i manifesten sense por que no tornaran a confiar en ella de cara a les eventuals eleccions del març. Més greu encara, les dimissions de regidors i alcaldes d'aquesta formació, la desvandada general de militants i, fins i tot, la renúncia a l'acta de diputat del seu actual cap visible: Antonio Baños. 

Però on hi ha vençuts, també hi ha vencedors. I no, no parlo dels partits unionistes que segueixen sent uns convidats de pedra a aquest bodevil i, dificilment, seran capaços d'oferir cap sortida real al problema presentat més enllà de garantir que ells portaran la "normalitat" (ja m'agradaria saber què vol dir "normalitat" per a ells). 

En aquest cas els vencedors son Artur Mas i CDC. Un partit i un president que anaven de baixada, que eren simples cadàvers amb moviment artificial, que seguien el corrent generalitzat per intentar salvar els mobles i recuperar la seva antiga posició. Volien guanyar temps i ho han aconseguit, amb escreix. 

Artur Mas estava caducat, pràcticament difunt i aquesta darrera presidència (buida de continguts) hagués estat el seu "cant del cigne". Sí, hagués passat a la història com el darrer president de la Generalitat autonòmica, i prou. 

CDC buscava encara el seu espai i els seus votants, aquells nous independentistes (ara es fan dir nacionalistes) que, davant d'una bona oferta (què vol dir bona?) no haguessin dubtat a frenar-ho tot i fer allò de que "qui dia passa, any empeny". I la oportunitat de redimir-se, de retrobar el seu espai li ha servit en safata la CUP... 

I a tot això, on queda Esquerra? Doncs és l'única força que intenta salvar el mandat del 27S alhora que és la única força que realment guanya amb les eleccions al març. Unes eleccions on es presentarien diverses opcions independentistes però de forma separada (ERC, CDC, CUP, SI...) però que es trobarien amb la següent situació: la inutilitat, demostrada, de SI, la traició efectuada per les CUP, el bagatge autonomista i de dretes de CDC... quin panorama!! 

Aquí l'únic que pesca és ERC. Hi ho saben, ho sabem. Però, pregunto. Què és més important? El partit o el país? La petita guerra autonomista o la gran revolució de la llibertat? 

No ens equivoquem, Junqueras no va començar ahir a fer campanya per al març. Va obrir la porta, potser la darrera porta, per evitar les eleccions que, finalment, portarien la victòria d'ERC. Se'n diu generositat, una generositat que no han sapigut trobar ni les CUP ni CDC, fins avui.

Empat? O hi ha alguna cosa més?

12 hores. Aquest va ser el temps que van necessitar els militants i simpatitzants de la CUP el passat diumenge 27 de desembre per adonar-se que es troben en un atzucac. Dotze hores d'assemblea, tres votacions ajustades i, finalment, un empat. No entraré a valorar les possibilitats matemàtiques o estadístiques que això passés o fos, simplement, possible. Tampoc valoraré els mecanismes de decissió d'aquesta formació política. Són ells els que trien i els que decideixen. O no.

I aquesta és la qüestió més greu, no s'han decidit.

Però, per què no s'han decidit? Massa sospites m'assalten  i cap d'elles és bona. Anem a veure-les.

1. Tupinada

Ja a les xarxes socials n'hi ha que han denunciat la suposada tupinada ocorreguda en aquella assemblea. Sembla que el sí a la investidura d'Artur Mas prenia una certa volada, que guanyava com a opció preferida però amb un marge just, molt just; i que alguns dels sectors més bel·ligerants amb el president en funcions van pressionar per anul·lar vots afirmatius fins aconseguir l'empat que ho deixa tot obert. Sincerament, rocambolesc, massa increible i, el pitjor de tot, aquesta "solució" no faria més que fer encara més gran la rassa existent entre els diversos sectors de la CUP. No solucionaria res i, a més, empitjoraria les coses. I encara més greu: si existeix tupinada o una sospita d'ella, no és millor denunciar-la de forma interna abans d'iniciar un nou episodi de la patètica "pressing CUP"?

2. Teatre

Tres mesos de negociació, dues assemblees, propostes i contrapropostes, articles a la premsa d'uns i altres, pactes parcials i pactes finals... Tot és molt conegut, és la dinàmica normal de la política: la negociació entre els representants escollits a les urnes per tal de lligar acords en que totes les parts obtenen petites victòries i pateixen petites derrotes. No tothom acaba content però s'arriba a un punt mig. Però, ai las!, les CUP tenen un sistema de funcionament assembleari i les decissions es prenen de baix a dalt. I a més, són conseqüents (o volen ser-ho) i mantenen, com a mínim, les aparences. Però és això, al final: teatre, i teatre del bo. Al final, serà el consell nacional (previst pel dia 2 de gener) qui acabarà decidint i molt probablement, com a mal menor, acceptarà la investidura de Mas.

3. Vertígen

L'independentisme, tradicionalment d'esquerres, sempre s'ha trobat del costat dels "bons", dels que només han denunciat els greuges i dels que oferiem un projecte nou. Però en comptades ocasions ha assolit el poder. I sempre ha passat el mateix, S'ha instal·lat una sensació de "vertígen", de por al poder que ens ha fet perdre de vista l'objectiu i, sobretot, com assolir-lo. Quelcom que la dreta no ha sofert, cert. I aquesta podria ser la situació patida per les CUP: han obtingut una gran capacitat d'influència i, per tant, es troben en una situació de poder sense estar plenament preparats per a aquesta. I apareixen les contradiccions i les pors. El "vertígen". Però cal tancar els ulls molt fort, omplir-se de valor i seguir endavant. La por, o la prudència, no ens ha de fer traidors. 

El mal menor

Arribats a aquest punt de bloqueig en que Junts pel Sí va obtenir la victòria electoral del 27 de setembre alhora que s'assolien les cotes més altes de l'independentisme polític sense ambigüitats, cal triar entre el mal. El mal major i el mal menor. El mal major ja el coneixem: immobilitat, noves eleccions amb un elevat grau d'incertesa (amb un creixement sospitat d'opcions que, ni es defineixen en la qüestió nacional ni tindran capacitat decissòria real) i un manteniment de l'statu quo nacional i social durant, com a mínim, quatre anys més. O bé el mal menor: acceptar la investidura d'un Artur Mas amb una motxilla carregada de polítiques de dretes i iniciar el procés de ruptura amb l'Estat espanyol i la construcció de la República Catalana en un termini màxim de 18 mesos (tenint en compte que ja n'hem perdut tres, de mesos). Ho tinc clar, trio mal menor i espero que els companys de viatge (i d'altres coses) de la CUP acabin fent aquesta tria també. Per responsabilitat, per valentia, per coratge.

Mandra, cansament i, sobretot, què hi fem a Madrid?

No ho negaré, el proper 20 de desembre em plantejava dues opcions: o bé quedar-me a casa o bé entaforar en un sobre tota la publicitat electoral que ens arribarà a casa i encavir-lo com pogués, a l'urna del meu col·legi electoral. Aquestes eren les opcions reals car, si em desconnectat, fem-ho bé. 

Però els esdeveniments i les "enquestes" (que per altra banda, no estan pensades per copsar la realitat si no per crear-la, però aquest seria un altre tema) fan que m'ho hagi replantejat.

Primer, la situació de bloqueig institucional, fa que després del 27S seguim sense govern, i van ja gairebé tres mesos!! Situació que ha posat a la nevera el procés independentista. Cal potser un revulsiu, un toc d'atenció que faci desencallar els mecanismes de desconnexió. 

Segon, la pujança d'opcions ja no només unionistes, si no descaradament recentralitzadores i que ofereixen, sense cap pudor, una solució no pactada si no simplement d'"aplicació de la llei", vaja, el que es coneix a tot arreu com a colonialisme: tu calla que jo sé el que et convé. O pitjor encara, cants de sirena que mai, mai, mai es faran realitat (i sap greu, no només per nosaltres, si no per aquelles persones de bona fe de l'estat espanyol que se les empassen). 

I tercer, cal fer les passes necessàries, cal anar filant prim i acabant de deixar clar que volem desconnectar, que estem desconnectant i la República catalana està apunt d'arribar. Cal deixar un missatge clar, més clar que el 27S encara. No podem cedir ni un mil·límetre de tot el que hem aconseguit i potser ara, encara no, no podem desconnectar i hem de fer un toc d'alerta, una amenaça seriosa i contundent de la millor manera que sabem fer-ho: votant i fent expressa la nostra voluntat a les urnes. Espantem-los, fem-los evident que tenen un problema i que no el saben ni el volen solucionar, el proper 20 de desembre anem-hi, votem i fem-ho per opcions clarament independentistes. Desbloquegem la situació, empenyem. I tot seguit, tibem del cable i desconnectem, però el 21 de desembre, no esperem més. 

FEM-HO perque diuen que és impossible i no ho sabem.

Eppur si muove...

Eppur si muove... amb aquestes paraules, dites en veu baixa, finalitzava la seva retractació Copèrnic, va reafirmar que la Terra, com a planeta, era al centre de l'univers, on restava immòbil i que la resta

d'astres giraven al seu voltant, vaja, la vella teoria geocèntrica, que ell mateix havia desmentit amb la ciència i que va ser substituïda per l'heliocentrisme que ell mateix defensava.

Doncs ara mateix, després d'un 27S un xic decepcionant, ens trobem en aquest punt. Existeix un "bloqueig" a la investidura de Mas i el franquisme sociològic creu haver aconseguit el seu objectiu: que ens barallem entre nosaltres.

Però no, no tot és el que sembla i resulta que ens anirem trobant sorpreses. CUP i Junts pel Sí han arribat a grans acords, el primer la declaració d'inici del procés independentista que ha desarmat completament l'Estat i si no, com obligar a fer allò que ja s'ha dit que no es farà?

Però la mostra ens va acabar d'arribar ahir, amb les condicions draconianes i completament colonials imposades pel "sinistre" d'economia espanyol Cristóbal Montoro per tal de concedir el darrer FLA a Catalunya: es concedeix una quantitat molt superior a la sol·licitada (de 2600 milions a una mica més de 3000) però amb el total control per part de l'Estat del destí d'aquests "ajuts".

Que bé, parlar d'"ajuts" i fer-ho del FLA és ser ja cínic. Primer, el Fons de Liquiditat Econòmica es nodreix dels imposts de tots els espanyols (i de moment, administrativament, bona part dels catalans ho som, que no tots), Catalunya segueix aportant un 20% d'aquests imposts (per tant, podriem dir que el 20% del FLA ja és "nostre") però el més roí de tot plegat és que el FLA és un préstec que fa l'Estat a les Comunitats Autònomes, que és clar, aquestes han de retornar... alhora que distribueix, tard, malament i amb objectius dubtosos els imposts recaptats. I si a més a més, tenim en compte que el tipus d'interès aplicat al FLA és molt superior als tipus d'interès que existeixen en mercats internacionals aplicats al deute sobirà, ja hem arribat al cap del carrer.

El FLA no és una ajuda, és una gran trampa. Té com a objectiu forçar la insostenibilitat del sistema financer de les CCAA (totes excepte les d'Euskadi i Navarra, que no el "necessiten", curiosament...) i fer que l'Estat les hagi d'anar rescatant periòdicament fins que aquestes ja no puguin més. Vaja, per si no havia quedat clar, és una recentralització encoberta i a ritme lent però sostingut.

Però hem de dir, novament, gràcies. Sí algú creia que el procés entrava en la seva darrera fase, terminal, moribund, ens arriba una nova alenada d'aire fresc des d'on sempre ens ajuden, des d'un estat que prefereix ofegar i humiliar a acceptar la voluntat democràtica i el pacte. Gràcies, si algú encara creia que havíem de patir (que no, que segur que es posaran d'acord...) ens acaben de confirmar que eppur si muove.

Una anàlisi a correcuita del 27S

Tant temps esperant i ja ha passat. 

El passat diumenge, 27 de setembre, es produïen les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions especials, diferents, no només pel marcat caràcter plebiscitari d'aquestes (que alguns negaven però que finalment han abonat). El primer aspecte que les ha fet diferent ha sigut la participació, que s'ha enfilat fins gairebé el 78%, quan els màxims històrics en unes eleccions autonòmiques eren propers al 60%. Això sol ja ha permés fer caure un dels mites de l'unionisme: per primera vegada la "majoria silenciosa" ha sortit i s'ha expressat, però, oh! sorpresa! no ho ha fet del tot com ells voldrien.

La segona qüestió ha sigut el caràcter plebiscitari. Era un plebiscit o no. Des de l'unionisme es va anar negant aquest extrem fins que varen veure els resultats. Si simplement sumem els vots de les candidatures netament independentistes (JxS i CUP) al SÍ i la resta els incloem al NO, el plebiscit s'ha perdut ja que 1957348 vots (el 47.74%) eren favorables a la independència mentre que el No ha obtingut 2120586 vots (el 52.26%). Certament, hem perdut. Però casualment, la distribució d'escons ha facilitat la victòria del Sí (de forma contundent amb 72 diputats independentistes) en aquest aspecte.

Però aquesta és una anàlisi tramposa i per diverses raons. La primera, és que l'unionisme es va negar a donar caràcter plebiscitari a aquesta contesa, si així ho hagués sigut, haguessin permés un referèndum. La segona raó és que se sumen vots al no que potser, i tal i com algunes formacions han dit ja, es decantarien cap al Sí, fent variar el resultat.

Així, hauriem de dir que el Sí compta amb 1957348 (48%) vots, el No estricte compta amb 1605563 (39.37%)vots i el vot indefinit suma 515023 (12.63) sufragis, això fa variar, i molt, el resultat del plebiscit, que en un cas de Sí-No quedaria distribuït en un 54.94% pel Sí i un 45.06% pel No. Hem guanyat, en vots i en escons i això segueix endavant. I si no ho veuen clar, ja saben què han de fer: referèndum vinculant. 

Fent aquesta lectura, és evident què hauria de passar ara, però no obstant això, els càlculs són ambigus, insuficients i per què no dir-ho, fins i tot tramposos.

La victòria de Junts pel Sí tampoc és suficient, per si sola, per iniciar un procés de trencament tal i com aquest estava establert per aquesta formació, cal un consens amb altres forces polítiques independentistes (CUP) i "dubitatives" que matisaran el full de ruta.

Ara, doncs, s'obre un espai d'una certa incertesa. 

Els pactes son limitats, ja que les ofertes també ho son. Així, i sense entrar al detall, les CUP podrien vetar Artur Mas com a president a canvi de mantenir el termini de 18 mesos proposat per Junts pel Sí, o bé podrien acceptar Mas com a president, a canvi d'escurçar els terminis. 

Cap de les dues opcions acaba de ser la bona, pel meu gust, però en una partida com aquesta cal arribar a consens i "sacrificar" algunes peces pel camí. I tothom ho haurà de fer; però ens en sortirem.

Quina serà la tria final? S'accepten apostes.

La Lliga, el Barça, l'Espanyol i l'esport català

El darrer argument de l'unionisme que ens arriba i que volem explicar és la possible (segura, diuen ells) exclusió dels clubs esportius catalans de les diferents lligues espanyoles. Els exemples més evidents i "preocupants" serien l'expulsió fulminant del Barça i l'Espanyol de la Lliga Professional de Futbol. Vaja, s'haurien acabat per sempre més els "clàssics" i, el que és pitjor, tant Barça com Espanyol baixarien de nivell esportiu convertint-se en uns clubs de segona fila a nivell europeu, que només podrien aspirar a "colar-se" en uns vuitens de la Champions, per exemple. S'obliden, però, que aquesta circumstància també la podrien patir els grans clubs espanyols, simplement per la falta de competitivitat entre Barça i Madrid, vaja, un efecte mirall.

La solució per a que això no passés existeix. La LFP és una entitat privada que no depén d'estructures polítiques estatals i amb una simple regulació legal i estatutària es podria permetre la inclusió dels clubs catalans en la Lliga espanyola tal i com ja succeeix amb els clubs andorrans.

Ara bé, si fem un cop d'ull a l'esport català en general, seria convenient aquesta solució? Podria ser, certament, que Barça i Espanyol baixessin en la seva categorització (reducció d'ingressos econòmics i nivell esportiu, per exemple) però a la inversa això provocaria un creixement important per a d'altres entitats. 

Si parlem de futbol (el bàsquet podria incloure's en aquesta mateixa categorització) l'expulsió de Catalunya de les lligues espanyoles provocaria la creació d'una lliga catalana de primer nivell i, com a conseqüència, la promoció directa de tots els clubs a excepció dels "dos grans" (els de 2ª serien de 1ª, els de 3ª de 2ª i així successivament).

I si parlem d'esports, diguem-ne "minoritaris"? Doncs encara millor!! El hockei, handbol, cricket, rugby... guanyarien espais que ara no tenen, les lligues catalanes d'aquests esports serien més potents, i a més, algunes de les lligues espanyoles virtualment "desapareixerien" (penseu, quants equips de hockei no catalans hi ha a Espanya?)

L'altra conseqüència important i beneficiosa seria l'augment de la presència catalana en esdeveniments esportius internacionals com ara mundials, jocs olímpics, etc. on ara ja destaquem però limitats per la cotilla que suposa formar part del Reino de España. 

Com podeu veure, els beneficis superen amb escreix els possibles perjudicis. Una altra bona raó per a que aquest diumenge voteu per la Independència de Catalunya.

(Si esteu interessats en aprofundir en aquesta qüestió, visiteu www.guanyarem.cat)

Energia i ecologia

Un dels aspectes que més dubtes generen de cara al desenvolupament del nou estat català és com aquest es podrà mantenir enèrgicament i si aquest desenvolupament econòmic serà respectuós amb el medi ambient.

Tradicionalment Catalunya és un territori deficitari en fonts energètiques. Els dipòsits de combustibles fòssils són virtualment inexistents o inexplotables. Existeixen, certament dipòsits de carbó (d'ínfima qualitat) i de petroli (difícilment extraibles si no es fa amb procediments de fracking) i el gas natural és inexistent. No obstant això, Catalunya és un gran consumidor d'aquestes fonts energètiques, cosa que ens fa excepcionalment dependents d'altres països productors. 

No obstant això, Catalunya és, o podria arribar a ser, autosuficient en matèria energètica. I com? 

Basant la seva producció energètica en les energies renovables. La primera a tenir en compte és l'eòlica, àmpliament implantada en el territori però amb el consegüent impacte visual i ecològic, la segona font energètica seria l'energia solar, ara perseguida i abandonada per les estructures polítiques i les oligarquies energètiques espanyoles. A més, l'impacte visual i ecològic seria gairebé inexistent, simplement substituint (i premiant!) les cobertes de teulada amb plaques solars aconseguiríem una producció energètica impressionant. Finalment, ens trobem amb la producció de biomassa. El 60% del territori català està cobert de boscos. Enormes masses forestals oblidades i abandonades simplement per que no són rendibles econòmicament que, a mitjà termini, ho poden arribar a ser. A més, això contribuiria al manteniment d'uns boscos que, periòdicament, es veuen afectats per grans i cada cop més freqüents, incendis forestals.

Finalment, encara existeixen altres opcions energètiques que, podríem dir, es troben a mig camí. L'explotació hidroelèctrica i l'energia nuclear. La primera té un impacte paisatgístic i mediambiental innegable, però té un avantatge: no pot créixer més ja que els rius més cabalosos de Catalunya ja estan explotats al màxim. La segona, centrada al Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre (Ascó, Vandellós) no ha de créixer més, simplement desaparèixer. Però actualment proporcionen un important percentatge de la producció energètica de Catalunya.

Finalment, cal parlar de les interconnexions. Entre elles destaca el gasoducte procedent d'Algèria (que, curiosament, no connecta amb Europa) i línies elèctriques de dubtosa utilitat com la MAT. Aquestes infraestructures poden ser necessàries en cas de dèficit energètic (que no és el cas) però també ho poden ser en cas de superàvit, perfectament possible.

El potencial de producció energètica de Catalunya és molt elevat, però amb legislacions com l'actual, que castiga la producció energètica sostenible es veu limitat. La república catalana serà la garantia de desenvolupament d'aquestes opcions energètiques i de, també, la independència energètica, cosa que, a més a més, ens pot permetre assolir costos de producció energètica molt més baixos i, com a conseqüència lògica, un abaratiment dels preus d'aquesta.

Atur i pensions

Una de les preocupacions bàsiques de la societat catalana, com a mínim des del 2008, és la situació econòmica. Relacionant-la amb el procés nacional s'ha produït el fet que s'han generat dubtes a l'entorn de com es poden garantir les pensions i les prestacions d'atur en una Catalunya independent.

El discurs unionista ens adverteix de la impossibilitat de la República Catalana de garantir aquestes prestacions, però ho fa en base a una sèrie de premisses falses.

Les pensions estan garantides amb la República Catalana

L'unionisme ens diu que les pensions no es podran pagar en una Catalunya independent, i ho fa falsejant la realitat. El sistema de pensions espanyol (i català, ara per ara) és el que es coneix com a sistema redistributiu, això vol dir que son els treballadors en actiu els que paguen les pensions existents. Això vol dir que els que cobren una pensió ho fan per què hi ha gent que treballa i no per què haguessin treballat anteriorment. És fàcil entendre, doncs que, com més gent treballi (i cotitzi) més fàcilment es podrà fer front al pagament de les pensions.

També pel que fa a la quantia de les pensions cal tenir en compte aquest factor, com més elevat sigui el sou, més alta la cotització i, de retruc, més elevada la pensió.

I doncs, quina és situació real? 

Catalunya, amb el 16% de població aporta el 29% del Fons de Reserva de la Seguretat Social a Espanya, fons destinat a garantir el pagament de les pensions però que ha estat sistemàticament buidat pel govern espanyol en els darrers anys per afrontar altres pagaments que res tenen a veure amb la Seguretat Social.

Dit això, en el període 1995-2010 Catalunya generà un superàvit de 3.384 euros/habitant, mentre que Espanya generà un dèficit, pel mateix període, de 2228 euros/habitant. Amb aquestes dades, es podria afirmar que és Catalunya qui sosté el sistema de Seguretat Social espanyol.

La independència no només garantiria el sistema de pensions si no que és una oportunitat per enfortir-lo: millors prestacions, quanties més elevades, noves prestacions... Una nova oportunitat.

Cap a la plena ocupació

El nivell actual d'atur de Catalunya és del 19% de la població activa. La mitjana espanyola se situa en un 24% d'atur, justament 5 punts per sobre d'aquest. Cal tenir en compte, però que l'estructura econòmica catalana es fonamenta en la petita i la mitjana empresa, l'exportació i la captació de talent i inversió estrangera (que s'ha disparat fins el 422% en el primer semestre de 2015). El sistema econòmic espanyol es fonamenta, però en la gran empresa i la funció pública. 

Tenint en compte, també, un factor rellevant que és la baixa ràtio de treballadors públics per habitant (per sota de la mitjana europea i encara molt més baixa respecte la mitjana espanyola), podem afirmar que la creació del nou estat ens permetrà assolir nivells d'atur molt baixos, pròxims a la plena ocupació (entre el 5 i el 10%). I com s'aconseguiria? La primera pedra seria l'increment de treballadors públics: bombers, policies, metges, mestres i d'altres funcionaris que suplirien i complementarien els buits deixats per les estructures polítiques de l'Estat espanyol, però de forma racional i eliminant les duplicitats existents. La segona fase es produiria des de la iniciativa privada, amb polítiques de foment del treball autònom i a l'emprenedoria (polítiques reals decidides des d'aquí, com per exemple, la racionalització de les cotitzacions dels autònoms) i el foment de la contractació. 

Això permetria incrementar els ingressos a la Seguretat Social i, alhora, els ingressos per imposts destinats a prestacions d'atur. Així aquestes prestacions quedarien garantides i també es podrien arribar a veure incrementades o complementades. 

Ràtio de treballadors públics a Europa (2011)

Unió Europea: dins, fora o al costat

Un dels arguments (o amenaces?) del no a la independència és el perill de quedar fora de la Unió Europea en cas de declaració unilateral de la independència de Catalunya, o no tan unilateral. 

La UE és pragmàtica i ha demostrat voluntat de créixer. 

Els sectors unionistes intenten fer creure que la expulsió de Catalunya de la UE serà quelcom immediat i fulminant, però entren en contradiccions flagrants. La primera és que no existeix cap tractat que indiqui aquesta circumstància ja que no s'ha produït mai (el cas d'Algèria és diferent ja que va ser precisament Algèria qui no va voler integrar-se a la CEE, allà per l'any 1967), a més altres sortides de la UE (com la de Groenlàndia) no van ser pas automàtiques si no que van precisar un període més o menys llarg (dos anys) per a ser efectiva. 

La segona incongruència la trobem en el mateix discurs del no. Per tal de considerar Catalunya com a tercer estat (i ara sí, fora de la UE) cal reconèixer Catalunya com a Estat cosa que, diuen, ningú està disposat a fer. Analitzem doncs, la incongruència de l'argument; si s'expulsa Catalunya de la UE s'interpreta que existeix un reconeixement del nou estat, si no se la reconeix com a Estat, no se la pot expulsar de la UE, ja veieu, un peix que es mossega la cua.

Finalment, entren en joc els interessos. Tenint en compte que el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya i que l'entrada a la península de béns i persones es produeix també majoritàriament per Catalunya, el primer interessat en mantenir Catalunya dins de la UE és l'Estat espanyol. Pragmatisme, es diu.

Una altra qüestió és, ens interessa estar dins de la UE? Veient l'evolució d'aquesta, amb les implicacions sociopolítiques i econòmiques que suposa, així com les reformes internes aplicades per una UE cada cop més neoliberal potser ens hauriem de plantejar la nostra pertinença a aquest grup d'Estats. Aquest, però és un altre tema però no podem descartar quedar-ne fora (integrant-nos en altres estructures com la EFTA) o bé signant tractats bilaterals com pot ser el tractat de Schengen, que és el que permet la lliure circulació de béns i persones dins d'Europa (dins o fora de la UE).

Ja veieu, una nova amenaça bastant insubstancial.

De bancs, grans empreses i altres amenaces...

Encarem la darrera setmana de campanya electoral a Catalunya.No són unes eleccions autonòmiques normals, això és evident, no només per les candidatures que es presenten ni els missatges que aquestes fan arribar, tampoc el caràcter plebiscitari que els votants els hi atorguen ajuden a qualificar-les de normals.

Però si alguna cosa indica la excepcionalitat d'aquestes eleccions els podem trobar en aquells organismes, càrrecs i empreses que ni es poden presentar ni poden votar, és a dir, no poden decidir el sentit del vot però si influir-hi.

Així hem vist el primer intent de la Comissió Europea d'influir en el vot d'unes eleccions autonòmiques: la primera amenaça arribava per un portamveu d'aquest organisme europeu avisant-nos de la immediata exclusió d'una Catalunya independent de la UE; l'endemà ja sabiem tots dels lligams personals d'aquest representat europeu amb el PP espanyol, i a més, assistiem a la correcció que feia d'aquelles declaracions un representat de rang superior. Primera fumarada.

La segona arribava de mans (o boca) del mateix Barack Obama, president dels EUA, mostrant-se interessat en mantenir relacions amb una "Espanya forta i unida", unes declaracions buides (com les que ja havien fet Merckel o Cameron, anteriorment) i que li han costat a l'Estat espanyol la cessió de la base militar de Morón. Per ser paraules buides, surten un xic cares... fumarada que fa dos.

I, finalment, ens trobem amb la darrera amenaça. El comunicat conjunt de l'AEB i la CECA (vaja, els bancs) avisant-nos de que en cas d'independència, les entitats financeres presents a Catalunya l'abandonarien. Una amenaça interessant. Tenint en compte l'historial dels bancs espanyols (desnonaments, preferents, rescat bancari...) i el principi de que tota empresa no té més bandera que els propis beneficis, em pregunto. Abandonarien així com així un mercat de 7,5 milions de persones? Deixarien aquest mercat franc a d'altres competidors? I més tenint en compte que ja hi ha hagut diverses entitats bancàries (pròpies i extranyes) que s'han mostrat contraries a aquest posicionament. 

Aquesta nova amenaça, aquesta tercera fumarada, enllaça amb el discurs de la por i de la fugida d'empreses, un discurs al que contradiu la realitat, només un exemple, Volkswagen anuncia inversions de 300 milions d'euros a Martorell fins el 2019.

Algú, realment, pot creure en aquestes amenaces? Algú es veurà condicionat per aquesta por? És més important el vot dels senyors Fainé o Almirall que el de un simple treballador català? O son veus autoritzades Angela Merkel i Barack Obama per decidir el nostre futur? Si la resposta a aquesta darrera pregunta és afirmativa, reclamo des d'aquí el meu dret a vot a les properes eleccions alemanyes i americanes, si us plau.

Operació(n) Meridiana

Aquests darrers, dies, a menys d'una setmana d'una nova mobilització independentista que promet ser multitudinària a l'avinguda de la Meridiana de Barcelona, l'entitat unionista Sociedad Civil Catalana (SCC) ha presentat la seva acció de contra-manifestació, o segons afirmen, de contraproposta. Situant en la mateixa avinguda Meridiana unes 100 parades, ateses per fins a 150 voluntaris que intentaran explicar que bona part dels arguments de l'independentisme son falsos.

I ho començaran fent per la història. De fet, pretenen explicar que el segle XVIII, de fet tot just després de la Guerra de Successió i la derrota de l'11 de setembre Catalunya aconsegueix les majors cotes de creixement econòmic assolides mai en la història fins aquell moment.

És curiós com no es centraran en allò que realment interessa (vaja, de què em sona això?); és a dir, es centraran en intentar explicar el "passat" però sense intentar donar arguments favorables a una continuïtat de Catalunya dins de l'Estat espanyol. Allò que molts demanem, un argument, només UN ARGUMENT que no sigui l'amenaça ni l'insult. D'això res, ni un. Simplement es dedicaran a explicar la història. Bé, una visió un xic esbiaixada de la història.

Sí, en una cosa els senyors de SCC tenen raó. El segle XVIII és un dels moments de creixement econòmic i demogràfic més importants de la història de Catalunya. De fet és el moment clau per entendre el desenvolupament econòmic i industrial posterior, vaja la Revolució Industrial duta a terme pels catalans del segle XIX. Però fins aquí la seva part de raó.

Obvien, des de SCC i des de l'unionisme historicista, que la història té els seus recorreguts i que els processos històrics depenen de múltiples factors. No recularem gaire, no fos cas que algú hem titllés de pesat, manipulador o ves a saber què.

El segle XVII és un segle convuls a Catalunya, sí, es produirà la Guerra de Separació (la dels Segadors) que portarà a la partició del territori amb la pérdua de l'actual Catalunya Nord (una altra qüestió interessant a tenir en compte...)

  

Això sol pot semblar un desgavell, un desastre, vaja, que el segle XVII és de crisi, d'autèntica ruïna... però la realitat és molt tossuda i a més, té la mania de dur la contrària. Si bé és cert que el segle XVII és un moment de relativa crisi aquesta situació també esperona una altra actitud: la necessitat de superar les circumstàncies adverses, i el segle XVII, el darrer terç sobretot, veu com s'incrementen els mecanismes per superar els elements de crisi: existeix una primera expansió agrícola, basada en la producció vitivinícola, que al seu torn atreu població migrant (sobretot occitans, una vegada més) i es configuren noves xarxes comercials que vinculen els ports catalans amb els ports i mercats del nord d'Europa.Comencen aquí els negocis entre Catalunya, els Països Baixos i la Gran Bretanya (anem lligant caps?).

Comença en aquests moments una aliança econòmica que perdurarà en el temps i que acabarà derivant en una aliança politico-militar que cristal·litzarà en els bàndols de la Guerra de Successió. 

La derrota de l'opció austracista sembla que ha de trencar aquesta aliança econòmica, i de fet, els intents de la monarquia hispànica busquen precissament això. Però l'economia, i els interessos polítics, fan que la cosa no vagi ben bé així. L'aliança comercial amb França, pretesa per la monarquia, és un desastre pels interessos catalans (i paradoxalment, també pels espanyols) així que es recuperen les antigues aliances comercials amb la Gran Bretanya i els Països Baixos. 

L'obertura del mercat americà (iniciada de fet a partir dels anys 30 del segle XVIII) és una simple suma per a unes estructures comercials ja consolidades i amb experiència i vocació atlàntica, un nou mercat per a aquells que eren capaços d'explotar-lo. 

Sí, SCC té raó, el segle XVIII és de creixement, però s'equivoquen en l'arrel d'aquesta prosperitat. No procedeix d'una estructura política espanyola i centralista si no que ho fa d'unes bases antigues i un treball constant quan l'Estat era un altre i quan les dificultats eren unes altres. 

Catalunya, si es pot

En la darrera entrada d'aquest bloc, dedicada a la llista unitària, ja avisaba de les possibles pretensions de determinada "esquerra radical" d'intentar sobrepassar aquesta proposta, precissament per l'esquerra. I la reacció no s'ha fet esperar. Diumenge, es presentava la con fluència entre ICV, EUiA i Podemos per tal de presentar-se a les eleccions del 27 de setembre a Catalunya amb l'objectiu, declarat, de fer front a la "llista de Mas".

Ja hem vist com en son de miops per part de determinada esquerra que, primant les necessitats socials, obvien la veritable arrel del problema, I aquí trobem la seva manca de radicalitat. Si existeix un procés realment de radicalitat democràtica i de canvi social és el procés independentista català, que no només canviarà de socarrel les estructures sociopolítiques de Catalunya si no que acabarà sent un terratrèmol a nivell de l'Estat espanyol i, en bona mesura, de la Unió Europea. 

I aquesta curtedat de mires d'aquesta esquerra, ja no tant radical, els fa perdre aquesta oportunitat. 

Les declaracions dels líders destacats d'aquesta "confluència" (recordem que és una llista sense cap visible, bé, de fet és una llista sense noms...) indiquen que, en la qüestió nacional, es situen al costat de les opcions unionistes: resumint, només hi haurà independència en cas que l'estat espanyol i les seves lleis ho permetin.

Vaja, ens proposen, a tots, que el 27 de setembre triem, simplement, un govern autonòmic que gestioni, com fins ara, les engrunes que, "graciosament", caiguin de la taula de l'Estat i que, de moment, esperem una mica més a veure si guanyen les eleccions espanyoles (generals, en diuen) per mirar de canviar la constitució del regne d'Espanya i, en tot cas, fer una República Catalana dins de la Monarquia Espanyola (sic).

Vaja, una bona barreja del conte de la lletera i aquella pel·lícula de Bill Murray, com es deia... ah sí, el Dia de la Marmota.

Bé, no sé com ho veieu, però jo tinc clar que amb aquest el lema serà una cosa semblant a Catalunya, si es pot (vaja, si volem que potser no en temin ganes...)

Llista unitària, pros i contres

Ahir, 13 de juliol, després de gairebé 10 hores de reunió s'anunciava un principi d'acord entre CDC i ERC per configurar una llista unitària amb protagonisme de la societat civil independentista organitzada de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya l'anunciat (que no convocat) 27 de setembre.

A priori, i vistes les demandes d'unitat, els precedents de lluites intestines en el sí de diverses formacions polítiques (UDC, PSC, ICV, PC...), i les enquestes periodístiques

més o menys interessades, aquesta és una bona notícia.

Però tota proposta unitària té els seus pros i els seus contres, Anem a veure'n alguns. 

Els contres son molt nombrosos, el primer és que els partits desapareixen, difuminats en una sola llista, ja no hi ha un projecte democratacristià, ni socialdemòcrata. No hi ha esquerres ni dretes, simplement hi ha una pregunta i una resposta. Independència sí o no, això, que sembla un avantatge (clarificador és) es pot convertir en un gran problema: i doncs, quin pes tindrà cadascú? Com es definirà el nou estat? Quina serà la composició de les hipotètiques Corts constituents? O farem una nova convocatòria constituent? Massa incerteses encara.

El segon, a nivell tàctic. Deixem obert el camp per a les opcions "revolucionaries" que el que pretenen es simplement mantenir l'statu quo maquillant-lo d'un canvi estructural a nivell espanyol (que ni poden, ni volen fer). Obrim el camí "per l'esquerra". Aquest "perill" sembla cobert per la decissió de la CUP de no integrar-se en la llista única, però, serà suficient? 

Els avantatges més importants són, però dos. El primer ja l'hem apuntat, clarifica i molt les posicions (per si no estaven prou clares) i permet multiplicar, més que sumar. Per simple llei electoral (i per la maleïda llei d'Hondt) aquesta llista té opcions de sumar molts vots, i encara més diputats. La divisió existent en el "bàndol" unionista simplement els fa restar i perdre sufragis que poden quedar sense representació. I encara existeix el dubte sobre les opcions "revolucionàries". Es definirà Podemos en algun pol dels expressats, ICV seguirà en l'ambigüitat, quin paper hi jugaran les "confluències"... seguiran amb el discurs de "cal acabar amb Mas"?

El segon avantatge és que respon a la demanda sotcial d'unitat, i deixa el protagonisme en mans de la societat civil. Els politics i el partits fan un pas al costat, un exercici de generositat que potser d'altres no seran capaços de fer.

Massa incògnites, massa espais oberts. Seguirem mirant-nos-ho.

Sense canvis a la vista... o no.

Escalfar l'ambient, no ser prou flexible i viure en una altra realitat
porta a imatges com les que vam veure a la
 final de la Copa del Rei aquest passat
dissabte. 

Ja feia dies que no actualitzava el bloc. De fet, no he fet ni una sola entrada en tot l'any. Ja em perdonareu, però els que hem coneixeu personalment sabeu què he estat atabalat darrerament, pels que només hem llegiu, una disculpa i una explicació. M'he implicat políticament en una llista al meu municipi i això m'ha pres bastant temps. Temps que ara començo a recuperar, però no del tot, o sigui que la periodicitat de les entrades a aquest bloc serà... bé, serà la que sigui. Gràcies per la paciència.

Dit això, recordar que la darrera entrada a aquest bloc ja anava en aquest sentit, dir que ens hi jugavem (i ens hi juguem) molt en aquest 2015.

I com no podia ser d'una altra manera, ens hem endut sorpreses. La primera arriba en les eleccions municipals, quelcom ja esperat.

Si bé a nivell del nostre poble el canvi no ha estat tal,de fet l'actual equip de govern a revalidat la majoria absoluta amb molt poc desgast, sí que s'ha produit un fenòmen interessant, un creixement important de les forces de l'oposició, una victòria pírrica, de fet, per a tots els contendents. Vaja, que res no canvia.

No obstant això sí es pot dir que han passat coses positives: la primera, PxC ha quedat fora de l'Ajuntament (com a gairebé tot arreu) fet que suposa el principi de la fi d'un estil i un discurs antidemocràtic. L'altre factor és el creixement del sobiranisme a Montbui, lent, tímid i insuficient, però creixement al final. En aquest sentit, el vot en clau nacional, com a tot arreu, no s'ha fet notar, o molt poc.

Una altra qüestió és el que està passant amb posterioritat al 24M. Si ens traslladem, per exemple a Barcelona, on BeC ha obtingut la majoria (simple, insuficient per governar sense pactes), veiem que s'ha produit un gir generalitzat cap a l'esquerra, un toc d'atenció a les forces conservadores i "sistèmiques". També veiem com es confirma el declivi del PSC, que tot i aguantar l'escomesa a l'area metropolitana, perd vots i regidories a tot arreu. 

Aquesta és la primera percepció. L'altra és que, en general, el vot sobiranista augmenta. No us atabalaré amb xifres ja prou conegudes, però és un fet conegut. El 24M ha sigut la primera volta del 27S però demostra que el component nacional ha d'anar acompanyat d'un gir social. Calen noves polítiques i noves maneres d'afrontar les necessitats reals. 

S'ha acabat el temps de les reafirmacions nacionals, les ballades de sardanes i l'aparador, cal dur a terme accions reals, cal fer un salt a noves maneres de fer i de comunicar. Cal fer un gir a l'esquerra però també cal abandonar discursos ambigus i la indefinició. Cal ser valents i aguantar la darrera escomesa, que arribarà.

Què ens depara el 2015?

El 2014 està apunt d'escolar-se-nos d'entre els dits. Aquest era l'any del tricentenari, l'any de la veritat, l'any en que havíem d'arribar a la nostra llibertat col·lectiva com a nació i assolir la plena independència... o no. 

Ha estat però, i això si és cert, l'any de la unitat. La unitat d'acció i no la unitat a l'entorn de lideratges personals, sigles o partits únics i, molt menys, llistes i projectes unitaris. La unitat d'acció de la societat civil ens va dur a aconseguir grans fites: un acord per a consultar la ciutadania, una consulta (primer prohibida, després desprestigiada i, finalment, perseguida penalment) que tot i no tenir valor legal (ja que el seu resultat no es va convertir en un mandat democràtic real) sí que ha tingut un gran valor simbòlic i polític. La mobilització de 2,5 milions de catalans el 9N així ho confirma, i encara ho fa més el reguitzell d'autoinculpacions que estem veient cada dia des de que es va interposar la querella contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. 

Ara bé, aquesta unitat d'acció s'ha vist esberlada, potser, per interessos partidistes (de CiU o d'ERC?, de tots dos?) o potser per una simple diferència de criteri alhora d'abordar la qüestió nacional. 

És evident, però que aquesta unitat d'acció no vindrà, ni pot venir, de les forces polítiques. Aquesta, com ja va quedar clar el passat 11 de setembre (i novament, el 19 d'octubre), només pot venir de la ciutadania, cal empènyer, i tornarem a empènyer per tal d'aconseguir el nostre objectiu: un país nou, net i millor, no només per a nosaltres si no per a totes aquelles generacions que ens seguiran.

El 2015 serà un any ple de reptes. Segurament abans de la primavera es produiran unes noves eleccions anticipades, ara amb caràcter plebiscitari i amb un objectiu clar: proclamar la independència de Catalunya, aquest no serà, però el final del camí si no el principi d'un altre recorregut prou dificultós. 

Tot seguit, al maig, es situen a l'horitzó les eleccions municipals. No són unes eleccions menors, potser són més importants que les plebiscitàries. Aquestes eleccions ens permetran escollir els nostres representants més directes.

 Escollirem alcaldes i regidors, aquells que han de gestionar els nostres pobles i ciutats i ho hem de fer curosament. Les opcions són diverses i els condicionaments importants.

 Des de fa temps s'ha instal·lat una forma de política municipal que, més que representar els ciutadans, tendeix a patrimonialitzar la cosa pública sostraient del ciutadà la responsabilitat política, ara toca recuperar aquesta responsabilitat i triar entre aquells que millor creiem que ens representaran i no donar la nostra confiança a aquells, que ocupant càrrecs de forma gairebé vitalícia i emparant-se en "l'obra feta", pretenen mantenir l'statu quo oferint molles i miratges de millora. 

Aquesta recuperació del poder vindrà primer per les municipals, la primera gran oportunitat que tindrem, com a ciutadans, de trencar maneres de fer ja antigues i de dotar de veritable sentit i significat a la democràcia, reconvertint els ajuntaments en el que mai haurien hagut de deixar de ser: l'àgora pública.

Com veieu, el 2015 serà intens, tant o més que el 2014.

Bon Any!!

Unitat en la diversitat

Ahir, davant de 2000 persones al Palau de Congressos de Barcelona, el president d'ERC, Oriol Junqueras presentava la seva proposta d'actuació davant del procés independentista un cop superat el 9N. Evidentment, aquesta proposta s'ha llegit com una resposta a la proposta realitzada fa una setmana pel president Mas. Però és molt més que això. És la proposta d'ERC a com i per a què assolirem la independència del nostre país.

Aquesta proposta es basa sobretot en el concepte de diversitat, expressada en la multitud d'orígens, llengües i objectius de la societat catalana i de les persones que la formen però alhora també va enunciar la necessitat de la independència, com a eina per donar resposta a aquestes necessitats tant urgents.

Cal dir que és cert, el discurs de Junqueras no va provocar tanta trempera com el de Mas (algunes personalitats del públic semblaven dormir durant la conferència) però sí va introduïr elements esperançadors i clarificadors que, pot ser, van passar desapercebuts.

Anem a veure els punts clau de la conferència.

1. Discurs social

L'element clau i diferenciador de la conferència de Junqueras va ser la incidència en la independència com a necessitat per a abordar qüestions de caire social: la independència com a eina i no com a objectiu, quelcom que en el discurs de Mas brillava per la seva absència. Possiblement el punt clau i més important de la conferència, però que va passar desapercebut davant d'altres qüestions de forma, que no de contingut que tot seguim analitzem.

2. Diverses llistes, elements comuns

La proposta de Junqueras es basa en la concurrència de diverses llistes electorals, cadascuna amb propostes diferents i pròpies, però que comparteixin elements comuns: punts programàtics i elements identificatius comuns, vaja, el que es va anomenar un paraigua comú.

3. Formació d'un govern d'unitat

Aquestes llistes diverses haurien de, en cas de resultar ser les vencedores, confluir en un govern d'unitat nacional que tingués com a objectiu proclamar la independència aconseguint d'aquesta manera una certa unitat en la diversitat.

4. Independència i Constitució

El govern d'unitat, sorgit d'unes eleccions plebiscitàries, hauria d'actuar com a Estat des del minut 0. Això vol dir proclamar la independència de Catalunya i obrir un procés constituent que permetés, sense les ingerències de l'Estat Espanyol, bastir les tant necessàries estructures d'Estat (exemplificades per la Hisenda i la Seguretat Social). El procés culminaria amb una ratificació de la nova Constitució que, duria, indefectiblement, a unes noves eleccions, ara ja simplement legislatives.

5. Urgència de les eleccions

Aquest potser és, a primera vista, l'únic element en comú entre les dues propostes. Les eleccions son urgents, no s'hi val a badar i cal obrir un procés electoral de forma gairebé immediata.

Full de ruta

Ahir, amb l'auditori del Fòrum completament ple, el president Mas presentava el seu full de ruta cap a la independència. Sí, important, sense eufemismes, per primera vegada es parlava d'independència i no de transició nacional, i aquest ja és un gran element a tenir en compte. Anem abandonant, finalment, el conjunt d'eufemismes que han anat configurant el procés independentista català.

Dit això, cal analitzar el full de ruta presentat pas a pas. És complex i segurament ens deixarem coses pel camí.

1. Llista unitària com a condició indispensable

El full de ruta de Mas fa que la llista única sigui indispensable. Aquesta no seria una simple suma dels partits partidaris de l'opció independentista si no que hauria d'incloure personalitats i tècnics procedents de la societat civil, alguns noms ja han aparegut: Rubert de Ventós, per exemple, n'és un.

2. Parlament de transició

En cas de fer guanyadora aquest llista unitària, es formaria un parlament transitori, amb una durada màxima de 18 mesos sense possibilitat de reelecció encarregat de: 

a. Declarar la intenció de constituir l'Estat Català comunicant-la a l'Estat Espanyol, la Unió Europea, l'ONU i la resta de països del món (vaja, això és una DUI!)

b. Iniciar les negociocions amb l'EE i la UE per a fixar els termes de la separació amistosa i l'ingrés de Catalunya a la UE.

c. Crear i consolidar les estructures d'estat

d. Iniciar un procés constituent amb participació ciutadana.

3. Eleccions consituents

Superada aquesta primera fase de màxim 18 mesos (que pot ser molt més curta, depenent de la voluntat negociadora de l'Estat Espanyol) es convocarien noves eleccions ara amb caràcter constituent (cridades a aprovar la constitució sorgida del procès constituent popular) que donarien carta de vigència a l'Estat Català.

Avantatges i inconvenients

Dit això, aquest full de ruta té els seus inconvenients i avantatges. El primer avantatge és que deixa en mans dels ciutadans, de la societat civil, la major part del protagonisme, com fins ara, i els polítics es converteixen en un instrument de la ciutadania, com no pot ser d'una altra manera. També, per altra banda el model de llista única pot oferir un resultat clar, molt clar, de l'opció independentista. L'inconvenient més important, però, és la possibilitat de fer una suma insuficient, degut sobretot a les divergències ideològiques entre dreta i esquerra. El votant tradicional de l'esquerra pot veure's traït amb una aliança amb la dreta, de la mateixa manera que ho pot fer el votant de dretes i desviar el seu vot cap a altres opcions o se suma a l'abstenció. 

Ara bé, el procés obert amb posterioritat a les eleccions es converteix en el moment de modular l'elecció unitària: l'objectiu principal és la independència, i per a què? Per a fer un país nou, nostre, socialment i econòmicament eficaç. amb garanties socials, per millorar-ne la sanitat, l'ensenyament, l'ocupació... 

Fa unes setmanes demanàvem

unitat als nostres polítics, ara tenim una oferta d'unitat, aprofitem-la.

No interessa...

Ja està, ja ha passat el 9N. Hem votat en contra de les previsions, molts, moltíssim, gairebé 2,5 milions de catalans hem dit la nostra, Sí-Sí, Sí-No, No,en blanc i totes les combinacions possibles (i impossibles!!), s'obre doncs, una nova etapa, un nou escenari. Hem passat una pantalla, com es diu ara. 

Curiosament, tot i que Montbui és un dels municipis de la comarca on s'ha constat un nivell de participació relativament baix també aquí hi hem dit la nostra. I a què es deu aquesta baixa (relativa) participació? A una manca d'interès? Categoricament, no. L'interès hi és, existeix, no es mobilitzen 2058 persones quan "no hi ha interès". Es desmobilitzen 2000 persones quan es va a la contra, quan es nega el dret dels ciutadans a expressar la seva opinió, quan se'ls ridiculitza dient-los que votar no val per res, quan se'ls desinforma (o directament, no se'ls informa) i sobretot es desmobilitza la població amenaçant-la.

Però no, 2058 valents, per què ho son, van fer el passat diumenge un gest revolucionari: van introduir un sobre de paper en una urna de cartró, van dir la seva, van dir el que pensen i ningú va ser capaç d'impedir-ho. Ho van fer una vegada, amb tots els entrebancs que es van trobar i, el millor del cas, és que ho tornarien a fer. Ho faran

els 2000 votants habituals que van decidir quedar-se a casa la pròxima vegada hi aniran, o preferiran, un cop més, acomodar-se i esperar a que altres decideixin per ells?

Ha arribat l'hora

Si ets de Montbui, ja saps on pots participar aquest 9N.

Semblava que era molt llunyà, que no arribaria mai. Quan es va anunciar la data de la consulta (primer referèndum, després consulta, ara "procés participatiu") i la pregunta ningú s'ho creia, de fet, els pocs que hi confiàvem ho veiem llunyà, que faltava molt de temps per a començar a posar solució a una qüestió tant important com és la independència (o no) del nostre país. 

Però ha arribat el dia, aquest diumenge 9 de novembre som cridats a participar (a votar) i ho farem. I no perquè siguem independentistes, ni tan sols perquè siguem demòcrates, ho farem per una qüestió de dignitat, per una qüestió de necessitat. 

Fa massa temps que la denominada democràcia espanyola obvia i oblida les necessitats dels ciutadans, fa massa temps que la democràcia s'ha reduït, erròniament, a escollir els nostres "representants" de forma més o menys periòdica, limitant d'aquesta manera la participació i el debat. O ets dels uns o ets dels altres, però hi ha temes que no es discuteixen, que no cal discutir-los. 

Aquells que no volen que votem, aquells que no votaran, segurament es troben instal·lats encara en aquest vell model de la política, potser ja els va bé aquesta "democràcia" de representació falsa, o potser s'enganyen, i ens intenten enganyar, dient-nos que això, i només això, és la democràcia.

No cal que digui quin serà el sentit del meu vot, imagino que molts de vosaltres, lectors, ja el coneixeu de fa temps, ara bé, hi estiguis d'acord al 100%, només en part o, simplement en contra, diumenge no et quedis a casa, surt, participa, digues la teva, aquest és el fonament de la veritable democràcia, exerceix-la. I home, si votes sí sí, per mi millor...