Mandra, infinita mandra

Ja hi tornem a ser. Aquesta mitjanit ha arrencat una nova campanya electoral, després de la que ha sigut la legislatura més curta de la història recent de l'Estat espanyol (oblidant, és clar, les legislatures de la I República, qui s'enrecorda ja?). 

Una campanya que anirà farcida de missatges de "canvi" i de "legalitat", una campanya que a alguns il·lusionarà i a d'altres, la majoria, avorrirà. Una campanya que, sobretot, haurà de lluitar contra l'abstencionisme, adobat gràcies a la incapacitat d'uns polítics, els espanyols, que han demostrat la seva incapacitat per arribar a acords que puguin permetre iniciar el camí cap a la ressolució dels problemes reals.

D'altres, però, ens la mirarem des de la barrera, com qui veu passar els brins d'herba que el vent s'endú. Mandrosament. I per què? Per què no son les nostres eleccions, són les eleccions per triar el govern d'un país que no és el nostre, que no ho ha sigut mai, i no per què hi hagi un document que així ho certifiqui si no que hi ha unes actituds, una manera de tractar-nos individual i col·lectivament que així ho demostren.

Però no obstant aquesta mandra, el 26 de juny hi anirem. Per una qüestió de dignitat, per la necessitat de dir-hi la nostra, per la necessitat de dir-los que ja n'hi ha prou, que també hi som i hi serem, sempre. Ni que sigui per bloquejar!

I ara faré campanya, campanya per una idea, per un anhel. Hem de demostrar, i sobretot després dels darrers aconteixements, que això no s'ha acabat, que seguim endavant en la construcció de la República Catalana, que si anem a Madrid és per dir-los que gràcies, però nosaltres anem tirant i que, si en volen parlar, ens trobaran ben a prop, allà asseguts, al seu costat, però que no ens vendrem el país per quatre engrunes, que ja fan tard i que no tenen res a oferir-nos que ens sedueixi, simplement perquè ni saben què oferir-nos i tampoc sabran complir-ho.

I no us enganyeu amb cants de sirena d'aquells que diuen que ho podran fer, no podran. Simplement perquè tampoc volen fer-ho. 

Sí, molta mandra, infinita mandra em farà anar a votar el 26 de juny, una altra vegada, però ho faré i espero que molts de vosaltres també ho feu. 

I què votaré? Per qui ho faré? Ho faré per tots. I votaré aquells que millor poden acomplir aquest anhel, aquells que estan més a prop del meu pensament i de la meva idea de futur. 

Si encara no teniu la resposta, mal senyal, per què encara us ho esteu pensant. 

Calen moviments: enrere ja que no poden ser endavant

Diumenge, 3 de gener, un dia més tard del previst i per "problemes logístics" finalment la CUP decidia. I decidia no recolzar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat i, alhora, renunciava a l'acord amb Junts pel Sí per a la configuració de govern.

Això ha generat una situació de bloqueig i frustració que, no per inesperada, pot tenir i ha tingut ja conseqüències importants. 

La primera és que, si res no varia en el si de la coalició Junts pel Sí amb la presentació d'un candidat alternatiu, ens veurem abocats a celebrar unes noves eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al mes de març del 2016; així la XI legislatura serà la més curta de la història del Parlament i la única sense govern, un fet inèdit però previst.

L'altra conseqüència afecta directament a la CUP. Aquesta formació ha estat, i serà, la més perjudicada per les pròpies decissions (vaja, que s'han engegat un tret al peu). Així, molts dels seus nous votants i simpatitzants ja l'han abandonada i manifesten sense por que no tornaran a confiar en ella de cara a les eventuals eleccions del març. Més greu encara, les dimissions de regidors i alcaldes d'aquesta formació, la desvandada general de militants i, fins i tot, la renúncia a l'acta de diputat del seu actual cap visible: Antonio Baños. 

Però on hi ha vençuts, també hi ha vencedors. I no, no parlo dels partits unionistes que segueixen sent uns convidats de pedra a aquest bodevil i, dificilment, seran capaços d'oferir cap sortida real al problema presentat més enllà de garantir que ells portaran la "normalitat" (ja m'agradaria saber què vol dir "normalitat" per a ells). 

En aquest cas els vencedors son Artur Mas i CDC. Un partit i un president que anaven de baixada, que eren simples cadàvers amb moviment artificial, que seguien el corrent generalitzat per intentar salvar els mobles i recuperar la seva antiga posició. Volien guanyar temps i ho han aconseguit, amb escreix. 

Artur Mas estava caducat, pràcticament difunt i aquesta darrera presidència (buida de continguts) hagués estat el seu "cant del cigne". Sí, hagués passat a la història com el darrer president de la Generalitat autonòmica, i prou. 

CDC buscava encara el seu espai i els seus votants, aquells nous independentistes (ara es fan dir nacionalistes) que, davant d'una bona oferta (què vol dir bona?) no haguessin dubtat a frenar-ho tot i fer allò de que "qui dia passa, any empeny". I la oportunitat de redimir-se, de retrobar el seu espai li ha servit en safata la CUP... 

I a tot això, on queda Esquerra? Doncs és l'única força que intenta salvar el mandat del 27S alhora que és la única força que realment guanya amb les eleccions al març. Unes eleccions on es presentarien diverses opcions independentistes però de forma separada (ERC, CDC, CUP, SI...) però que es trobarien amb la següent situació: la inutilitat, demostrada, de SI, la traició efectuada per les CUP, el bagatge autonomista i de dretes de CDC... quin panorama!! 

Aquí l'únic que pesca és ERC. Hi ho saben, ho sabem. Però, pregunto. Què és més important? El partit o el país? La petita guerra autonomista o la gran revolució de la llibertat? 

No ens equivoquem, Junqueras no va començar ahir a fer campanya per al març. Va obrir la porta, potser la darrera porta, per evitar les eleccions que, finalment, portarien la victòria d'ERC. Se'n diu generositat, una generositat que no han sapigut trobar ni les CUP ni CDC, fins avui.

Mandra, cansament i, sobretot, què hi fem a Madrid?

No ho negaré, el proper 20 de desembre em plantejava dues opcions: o bé quedar-me a casa o bé entaforar en un sobre tota la publicitat electoral que ens arribarà a casa i encavir-lo com pogués, a l'urna del meu col·legi electoral. Aquestes eren les opcions reals car, si em desconnectat, fem-ho bé. 

Però els esdeveniments i les "enquestes" (que per altra banda, no estan pensades per copsar la realitat si no per crear-la, però aquest seria un altre tema) fan que m'ho hagi replantejat.

Primer, la situació de bloqueig institucional, fa que després del 27S seguim sense govern, i van ja gairebé tres mesos!! Situació que ha posat a la nevera el procés independentista. Cal potser un revulsiu, un toc d'atenció que faci desencallar els mecanismes de desconnexió. 

Segon, la pujança d'opcions ja no només unionistes, si no descaradament recentralitzadores i que ofereixen, sense cap pudor, una solució no pactada si no simplement d'"aplicació de la llei", vaja, el que es coneix a tot arreu com a colonialisme: tu calla que jo sé el que et convé. O pitjor encara, cants de sirena que mai, mai, mai es faran realitat (i sap greu, no només per nosaltres, si no per aquelles persones de bona fe de l'estat espanyol que se les empassen). 

I tercer, cal fer les passes necessàries, cal anar filant prim i acabant de deixar clar que volem desconnectar, que estem desconnectant i la República catalana està apunt d'arribar. Cal deixar un missatge clar, més clar que el 27S encara. No podem cedir ni un mil·límetre de tot el que hem aconseguit i potser ara, encara no, no podem desconnectar i hem de fer un toc d'alerta, una amenaça seriosa i contundent de la millor manera que sabem fer-ho: votant i fent expressa la nostra voluntat a les urnes. Espantem-los, fem-los evident que tenen un problema i que no el saben ni el volen solucionar, el proper 20 de desembre anem-hi, votem i fem-ho per opcions clarament independentistes. Desbloquegem la situació, empenyem. I tot seguit, tibem del cable i desconnectem, però el 21 de desembre, no esperem més. 

FEM-HO perque diuen que és impossible i no ho sabem.

Eppur si muove...

Eppur si muove... amb aquestes paraules, dites en veu baixa, finalitzava la seva retractació Copèrnic, va reafirmar que la Terra, com a planeta, era al centre de l'univers, on restava immòbil i que la resta

d'astres giraven al seu voltant, vaja, la vella teoria geocèntrica, que ell mateix havia desmentit amb la ciència i que va ser substituïda per l'heliocentrisme que ell mateix defensava.

Doncs ara mateix, després d'un 27S un xic decepcionant, ens trobem en aquest punt. Existeix un "bloqueig" a la investidura de Mas i el franquisme sociològic creu haver aconseguit el seu objectiu: que ens barallem entre nosaltres.

Però no, no tot és el que sembla i resulta que ens anirem trobant sorpreses. CUP i Junts pel Sí han arribat a grans acords, el primer la declaració d'inici del procés independentista que ha desarmat completament l'Estat i si no, com obligar a fer allò que ja s'ha dit que no es farà?

Però la mostra ens va acabar d'arribar ahir, amb les condicions draconianes i completament colonials imposades pel "sinistre" d'economia espanyol Cristóbal Montoro per tal de concedir el darrer FLA a Catalunya: es concedeix una quantitat molt superior a la sol·licitada (de 2600 milions a una mica més de 3000) però amb el total control per part de l'Estat del destí d'aquests "ajuts".

Que bé, parlar d'"ajuts" i fer-ho del FLA és ser ja cínic. Primer, el Fons de Liquiditat Econòmica es nodreix dels imposts de tots els espanyols (i de moment, administrativament, bona part dels catalans ho som, que no tots), Catalunya segueix aportant un 20% d'aquests imposts (per tant, podriem dir que el 20% del FLA ja és "nostre") però el més roí de tot plegat és que el FLA és un préstec que fa l'Estat a les Comunitats Autònomes, que és clar, aquestes han de retornar... alhora que distribueix, tard, malament i amb objectius dubtosos els imposts recaptats. I si a més a més, tenim en compte que el tipus d'interès aplicat al FLA és molt superior als tipus d'interès que existeixen en mercats internacionals aplicats al deute sobirà, ja hem arribat al cap del carrer.

El FLA no és una ajuda, és una gran trampa. Té com a objectiu forçar la insostenibilitat del sistema financer de les CCAA (totes excepte les d'Euskadi i Navarra, que no el "necessiten", curiosament...) i fer que l'Estat les hagi d'anar rescatant periòdicament fins que aquestes ja no puguin més. Vaja, per si no havia quedat clar, és una recentralització encoberta i a ritme lent però sostingut.

Però hem de dir, novament, gràcies. Sí algú creia que el procés entrava en la seva darrera fase, terminal, moribund, ens arriba una nova alenada d'aire fresc des d'on sempre ens ajuden, des d'un estat que prefereix ofegar i humiliar a acceptar la voluntat democràtica i el pacte. Gràcies, si algú encara creia que havíem de patir (que no, que segur que es posaran d'acord...) ens acaben de confirmar que eppur si muove.

La Lliga, el Barça, l'Espanyol i l'esport català

El darrer argument de l'unionisme que ens arriba i que volem explicar és la possible (segura, diuen ells) exclusió dels clubs esportius catalans de les diferents lligues espanyoles. Els exemples més evidents i "preocupants" serien l'expulsió fulminant del Barça i l'Espanyol de la Lliga Professional de Futbol. Vaja, s'haurien acabat per sempre més els "clàssics" i, el que és pitjor, tant Barça com Espanyol baixarien de nivell esportiu convertint-se en uns clubs de segona fila a nivell europeu, que només podrien aspirar a "colar-se" en uns vuitens de la Champions, per exemple. S'obliden, però, que aquesta circumstància també la podrien patir els grans clubs espanyols, simplement per la falta de competitivitat entre Barça i Madrid, vaja, un efecte mirall.

La solució per a que això no passés existeix. La LFP és una entitat privada que no depén d'estructures polítiques estatals i amb una simple regulació legal i estatutària es podria permetre la inclusió dels clubs catalans en la Lliga espanyola tal i com ja succeeix amb els clubs andorrans.

Ara bé, si fem un cop d'ull a l'esport català en general, seria convenient aquesta solució? Podria ser, certament, que Barça i Espanyol baixessin en la seva categorització (reducció d'ingressos econòmics i nivell esportiu, per exemple) però a la inversa això provocaria un creixement important per a d'altres entitats. 

Si parlem de futbol (el bàsquet podria incloure's en aquesta mateixa categorització) l'expulsió de Catalunya de les lligues espanyoles provocaria la creació d'una lliga catalana de primer nivell i, com a conseqüència, la promoció directa de tots els clubs a excepció dels "dos grans" (els de 2ª serien de 1ª, els de 3ª de 2ª i així successivament).

I si parlem d'esports, diguem-ne "minoritaris"? Doncs encara millor!! El hockei, handbol, cricket, rugby... guanyarien espais que ara no tenen, les lligues catalanes d'aquests esports serien més potents, i a més, algunes de les lligues espanyoles virtualment "desapareixerien" (penseu, quants equips de hockei no catalans hi ha a Espanya?)

L'altra conseqüència important i beneficiosa seria l'augment de la presència catalana en esdeveniments esportius internacionals com ara mundials, jocs olímpics, etc. on ara ja destaquem però limitats per la cotilla que suposa formar part del Reino de España. 

Com podeu veure, els beneficis superen amb escreix els possibles perjudicis. Una altra bona raó per a que aquest diumenge voteu per la Independència de Catalunya.

(Si esteu interessats en aprofundir en aquesta qüestió, visiteu www.guanyarem.cat)

Atur i pensions

Una de les preocupacions bàsiques de la societat catalana, com a mínim des del 2008, és la situació econòmica. Relacionant-la amb el procés nacional s'ha produït el fet que s'han generat dubtes a l'entorn de com es poden garantir les pensions i les prestacions d'atur en una Catalunya independent.

El discurs unionista ens adverteix de la impossibilitat de la República Catalana de garantir aquestes prestacions, però ho fa en base a una sèrie de premisses falses.

Les pensions estan garantides amb la República Catalana

L'unionisme ens diu que les pensions no es podran pagar en una Catalunya independent, i ho fa falsejant la realitat. El sistema de pensions espanyol (i català, ara per ara) és el que es coneix com a sistema redistributiu, això vol dir que son els treballadors en actiu els que paguen les pensions existents. Això vol dir que els que cobren una pensió ho fan per què hi ha gent que treballa i no per què haguessin treballat anteriorment. És fàcil entendre, doncs que, com més gent treballi (i cotitzi) més fàcilment es podrà fer front al pagament de les pensions.

També pel que fa a la quantia de les pensions cal tenir en compte aquest factor, com més elevat sigui el sou, més alta la cotització i, de retruc, més elevada la pensió.

I doncs, quina és situació real? 

Catalunya, amb el 16% de població aporta el 29% del Fons de Reserva de la Seguretat Social a Espanya, fons destinat a garantir el pagament de les pensions però que ha estat sistemàticament buidat pel govern espanyol en els darrers anys per afrontar altres pagaments que res tenen a veure amb la Seguretat Social.

Dit això, en el període 1995-2010 Catalunya generà un superàvit de 3.384 euros/habitant, mentre que Espanya generà un dèficit, pel mateix període, de 2228 euros/habitant. Amb aquestes dades, es podria afirmar que és Catalunya qui sosté el sistema de Seguretat Social espanyol.

La independència no només garantiria el sistema de pensions si no que és una oportunitat per enfortir-lo: millors prestacions, quanties més elevades, noves prestacions... Una nova oportunitat.

Cap a la plena ocupació

El nivell actual d'atur de Catalunya és del 19% de la població activa. La mitjana espanyola se situa en un 24% d'atur, justament 5 punts per sobre d'aquest. Cal tenir en compte, però que l'estructura econòmica catalana es fonamenta en la petita i la mitjana empresa, l'exportació i la captació de talent i inversió estrangera (que s'ha disparat fins el 422% en el primer semestre de 2015). El sistema econòmic espanyol es fonamenta, però en la gran empresa i la funció pública. 

Tenint en compte, també, un factor rellevant que és la baixa ràtio de treballadors públics per habitant (per sota de la mitjana europea i encara molt més baixa respecte la mitjana espanyola), podem afirmar que la creació del nou estat ens permetrà assolir nivells d'atur molt baixos, pròxims a la plena ocupació (entre el 5 i el 10%). I com s'aconseguiria? La primera pedra seria l'increment de treballadors públics: bombers, policies, metges, mestres i d'altres funcionaris que suplirien i complementarien els buits deixats per les estructures polítiques de l'Estat espanyol, però de forma racional i eliminant les duplicitats existents. La segona fase es produiria des de la iniciativa privada, amb polítiques de foment del treball autònom i a l'emprenedoria (polítiques reals decidides des d'aquí, com per exemple, la racionalització de les cotitzacions dels autònoms) i el foment de la contractació. 

Això permetria incrementar els ingressos a la Seguretat Social i, alhora, els ingressos per imposts destinats a prestacions d'atur. Així aquestes prestacions quedarien garantides i també es podrien arribar a veure incrementades o complementades. 

Ràtio de treballadors públics a Europa (2011)

De bancs, grans empreses i altres amenaces...

Encarem la darrera setmana de campanya electoral a Catalunya.No són unes eleccions autonòmiques normals, això és evident, no només per les candidatures que es presenten ni els missatges que aquestes fan arribar, tampoc el caràcter plebiscitari que els votants els hi atorguen ajuden a qualificar-les de normals.

Però si alguna cosa indica la excepcionalitat d'aquestes eleccions els podem trobar en aquells organismes, càrrecs i empreses que ni es poden presentar ni poden votar, és a dir, no poden decidir el sentit del vot però si influir-hi.

Així hem vist el primer intent de la Comissió Europea d'influir en el vot d'unes eleccions autonòmiques: la primera amenaça arribava per un portamveu d'aquest organisme europeu avisant-nos de la immediata exclusió d'una Catalunya independent de la UE; l'endemà ja sabiem tots dels lligams personals d'aquest representat europeu amb el PP espanyol, i a més, assistiem a la correcció que feia d'aquelles declaracions un representat de rang superior. Primera fumarada.

La segona arribava de mans (o boca) del mateix Barack Obama, president dels EUA, mostrant-se interessat en mantenir relacions amb una "Espanya forta i unida", unes declaracions buides (com les que ja havien fet Merckel o Cameron, anteriorment) i que li han costat a l'Estat espanyol la cessió de la base militar de Morón. Per ser paraules buides, surten un xic cares... fumarada que fa dos.

I, finalment, ens trobem amb la darrera amenaça. El comunicat conjunt de l'AEB i la CECA (vaja, els bancs) avisant-nos de que en cas d'independència, les entitats financeres presents a Catalunya l'abandonarien. Una amenaça interessant. Tenint en compte l'historial dels bancs espanyols (desnonaments, preferents, rescat bancari...) i el principi de que tota empresa no té més bandera que els propis beneficis, em pregunto. Abandonarien així com així un mercat de 7,5 milions de persones? Deixarien aquest mercat franc a d'altres competidors? I més tenint en compte que ja hi ha hagut diverses entitats bancàries (pròpies i extranyes) que s'han mostrat contraries a aquest posicionament. 

Aquesta nova amenaça, aquesta tercera fumarada, enllaça amb el discurs de la por i de la fugida d'empreses, un discurs al que contradiu la realitat, només un exemple, Volkswagen anuncia inversions de 300 milions d'euros a Martorell fins el 2019.

Algú, realment, pot creure en aquestes amenaces? Algú es veurà condicionat per aquesta por? És més important el vot dels senyors Fainé o Almirall que el de un simple treballador català? O son veus autoritzades Angela Merkel i Barack Obama per decidir el nostre futur? Si la resposta a aquesta darrera pregunta és afirmativa, reclamo des d'aquí el meu dret a vot a les properes eleccions alemanyes i americanes, si us plau.

Catalunya, si es pot

En la darrera entrada d'aquest bloc, dedicada a la llista unitària, ja avisaba de les possibles pretensions de determinada "esquerra radical" d'intentar sobrepassar aquesta proposta, precissament per l'esquerra. I la reacció no s'ha fet esperar. Diumenge, es presentava la con fluència entre ICV, EUiA i Podemos per tal de presentar-se a les eleccions del 27 de setembre a Catalunya amb l'objectiu, declarat, de fer front a la "llista de Mas".

Ja hem vist com en son de miops per part de determinada esquerra que, primant les necessitats socials, obvien la veritable arrel del problema, I aquí trobem la seva manca de radicalitat. Si existeix un procés realment de radicalitat democràtica i de canvi social és el procés independentista català, que no només canviarà de socarrel les estructures sociopolítiques de Catalunya si no que acabarà sent un terratrèmol a nivell de l'Estat espanyol i, en bona mesura, de la Unió Europea. 

I aquesta curtedat de mires d'aquesta esquerra, ja no tant radical, els fa perdre aquesta oportunitat. 

Les declaracions dels líders destacats d'aquesta "confluència" (recordem que és una llista sense cap visible, bé, de fet és una llista sense noms...) indiquen que, en la qüestió nacional, es situen al costat de les opcions unionistes: resumint, només hi haurà independència en cas que l'estat espanyol i les seves lleis ho permetin.

Vaja, ens proposen, a tots, que el 27 de setembre triem, simplement, un govern autonòmic que gestioni, com fins ara, les engrunes que, "graciosament", caiguin de la taula de l'Estat i que, de moment, esperem una mica més a veure si guanyen les eleccions espanyoles (generals, en diuen) per mirar de canviar la constitució del regne d'Espanya i, en tot cas, fer una República Catalana dins de la Monarquia Espanyola (sic).

Vaja, una bona barreja del conte de la lletera i aquella pel·lícula de Bill Murray, com es deia... ah sí, el Dia de la Marmota.

Bé, no sé com ho veieu, però jo tinc clar que amb aquest el lema serà una cosa semblant a Catalunya, si es pot (vaja, si volem que potser no en temin ganes...)

Llista unitària, pros i contres

Ahir, 13 de juliol, després de gairebé 10 hores de reunió s'anunciava un principi d'acord entre CDC i ERC per configurar una llista unitària amb protagonisme de la societat civil independentista organitzada de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya l'anunciat (que no convocat) 27 de setembre.

A priori, i vistes les demandes d'unitat, els precedents de lluites intestines en el sí de diverses formacions polítiques (UDC, PSC, ICV, PC...), i les enquestes periodístiques

més o menys interessades, aquesta és una bona notícia.

Però tota proposta unitària té els seus pros i els seus contres, Anem a veure'n alguns. 

Els contres son molt nombrosos, el primer és que els partits desapareixen, difuminats en una sola llista, ja no hi ha un projecte democratacristià, ni socialdemòcrata. No hi ha esquerres ni dretes, simplement hi ha una pregunta i una resposta. Independència sí o no, això, que sembla un avantatge (clarificador és) es pot convertir en un gran problema: i doncs, quin pes tindrà cadascú? Com es definirà el nou estat? Quina serà la composició de les hipotètiques Corts constituents? O farem una nova convocatòria constituent? Massa incerteses encara.

El segon, a nivell tàctic. Deixem obert el camp per a les opcions "revolucionaries" que el que pretenen es simplement mantenir l'statu quo maquillant-lo d'un canvi estructural a nivell espanyol (que ni poden, ni volen fer). Obrim el camí "per l'esquerra". Aquest "perill" sembla cobert per la decissió de la CUP de no integrar-se en la llista única, però, serà suficient? 

Els avantatges més importants són, però dos. El primer ja l'hem apuntat, clarifica i molt les posicions (per si no estaven prou clares) i permet multiplicar, més que sumar. Per simple llei electoral (i per la maleïda llei d'Hondt) aquesta llista té opcions de sumar molts vots, i encara més diputats. La divisió existent en el "bàndol" unionista simplement els fa restar i perdre sufragis que poden quedar sense representació. I encara existeix el dubte sobre les opcions "revolucionàries". Es definirà Podemos en algun pol dels expressats, ICV seguirà en l'ambigüitat, quin paper hi jugaran les "confluències"... seguiran amb el discurs de "cal acabar amb Mas"?

El segon avantatge és que respon a la demanda sotcial d'unitat, i deixa el protagonisme en mans de la societat civil. Els politics i el partits fan un pas al costat, un exercici de generositat que potser d'altres no seran capaços de fer.

Massa incògnites, massa espais oberts. Seguirem mirant-nos-ho.

Què ens depara el 2015?

El 2014 està apunt d'escolar-se-nos d'entre els dits. Aquest era l'any del tricentenari, l'any de la veritat, l'any en que havíem d'arribar a la nostra llibertat col·lectiva com a nació i assolir la plena independència... o no. 

Ha estat però, i això si és cert, l'any de la unitat. La unitat d'acció i no la unitat a l'entorn de lideratges personals, sigles o partits únics i, molt menys, llistes i projectes unitaris. La unitat d'acció de la societat civil ens va dur a aconseguir grans fites: un acord per a consultar la ciutadania, una consulta (primer prohibida, després desprestigiada i, finalment, perseguida penalment) que tot i no tenir valor legal (ja que el seu resultat no es va convertir en un mandat democràtic real) sí que ha tingut un gran valor simbòlic i polític. La mobilització de 2,5 milions de catalans el 9N així ho confirma, i encara ho fa més el reguitzell d'autoinculpacions que estem veient cada dia des de que es va interposar la querella contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. 

Ara bé, aquesta unitat d'acció s'ha vist esberlada, potser, per interessos partidistes (de CiU o d'ERC?, de tots dos?) o potser per una simple diferència de criteri alhora d'abordar la qüestió nacional. 

És evident, però que aquesta unitat d'acció no vindrà, ni pot venir, de les forces polítiques. Aquesta, com ja va quedar clar el passat 11 de setembre (i novament, el 19 d'octubre), només pot venir de la ciutadania, cal empènyer, i tornarem a empènyer per tal d'aconseguir el nostre objectiu: un país nou, net i millor, no només per a nosaltres si no per a totes aquelles generacions que ens seguiran.

El 2015 serà un any ple de reptes. Segurament abans de la primavera es produiran unes noves eleccions anticipades, ara amb caràcter plebiscitari i amb un objectiu clar: proclamar la independència de Catalunya, aquest no serà, però el final del camí si no el principi d'un altre recorregut prou dificultós. 

Tot seguit, al maig, es situen a l'horitzó les eleccions municipals. No són unes eleccions menors, potser són més importants que les plebiscitàries. Aquestes eleccions ens permetran escollir els nostres representants més directes.

 Escollirem alcaldes i regidors, aquells que han de gestionar els nostres pobles i ciutats i ho hem de fer curosament. Les opcions són diverses i els condicionaments importants.

 Des de fa temps s'ha instal·lat una forma de política municipal que, més que representar els ciutadans, tendeix a patrimonialitzar la cosa pública sostraient del ciutadà la responsabilitat política, ara toca recuperar aquesta responsabilitat i triar entre aquells que millor creiem que ens representaran i no donar la nostra confiança a aquells, que ocupant càrrecs de forma gairebé vitalícia i emparant-se en "l'obra feta", pretenen mantenir l'statu quo oferint molles i miratges de millora. 

Aquesta recuperació del poder vindrà primer per les municipals, la primera gran oportunitat que tindrem, com a ciutadans, de trencar maneres de fer ja antigues i de dotar de veritable sentit i significat a la democràcia, reconvertint els ajuntaments en el que mai haurien hagut de deixar de ser: l'àgora pública.

Com veieu, el 2015 serà intens, tant o més que el 2014.

Bon Any!!

Unitat en la diversitat

Ahir, davant de 2000 persones al Palau de Congressos de Barcelona, el president d'ERC, Oriol Junqueras presentava la seva proposta d'actuació davant del procés independentista un cop superat el 9N. Evidentment, aquesta proposta s'ha llegit com una resposta a la proposta realitzada fa una setmana pel president Mas. Però és molt més que això. És la proposta d'ERC a com i per a què assolirem la independència del nostre país.

Aquesta proposta es basa sobretot en el concepte de diversitat, expressada en la multitud d'orígens, llengües i objectius de la societat catalana i de les persones que la formen però alhora també va enunciar la necessitat de la independència, com a eina per donar resposta a aquestes necessitats tant urgents.

Cal dir que és cert, el discurs de Junqueras no va provocar tanta trempera com el de Mas (algunes personalitats del públic semblaven dormir durant la conferència) però sí va introduïr elements esperançadors i clarificadors que, pot ser, van passar desapercebuts.

Anem a veure els punts clau de la conferència.

1. Discurs social

L'element clau i diferenciador de la conferència de Junqueras va ser la incidència en la independència com a necessitat per a abordar qüestions de caire social: la independència com a eina i no com a objectiu, quelcom que en el discurs de Mas brillava per la seva absència. Possiblement el punt clau i més important de la conferència, però que va passar desapercebut davant d'altres qüestions de forma, que no de contingut que tot seguim analitzem.

2. Diverses llistes, elements comuns

La proposta de Junqueras es basa en la concurrència de diverses llistes electorals, cadascuna amb propostes diferents i pròpies, però que comparteixin elements comuns: punts programàtics i elements identificatius comuns, vaja, el que es va anomenar un paraigua comú.

3. Formació d'un govern d'unitat

Aquestes llistes diverses haurien de, en cas de resultar ser les vencedores, confluir en un govern d'unitat nacional que tingués com a objectiu proclamar la independència aconseguint d'aquesta manera una certa unitat en la diversitat.

4. Independència i Constitució

El govern d'unitat, sorgit d'unes eleccions plebiscitàries, hauria d'actuar com a Estat des del minut 0. Això vol dir proclamar la independència de Catalunya i obrir un procés constituent que permetés, sense les ingerències de l'Estat Espanyol, bastir les tant necessàries estructures d'Estat (exemplificades per la Hisenda i la Seguretat Social). El procés culminaria amb una ratificació de la nova Constitució que, duria, indefectiblement, a unes noves eleccions, ara ja simplement legislatives.

5. Urgència de les eleccions

Aquest potser és, a primera vista, l'únic element en comú entre les dues propostes. Les eleccions son urgents, no s'hi val a badar i cal obrir un procés electoral de forma gairebé immediata.

Full de ruta

Ahir, amb l'auditori del Fòrum completament ple, el president Mas presentava el seu full de ruta cap a la independència. Sí, important, sense eufemismes, per primera vegada es parlava d'independència i no de transició nacional, i aquest ja és un gran element a tenir en compte. Anem abandonant, finalment, el conjunt d'eufemismes que han anat configurant el procés independentista català.

Dit això, cal analitzar el full de ruta presentat pas a pas. És complex i segurament ens deixarem coses pel camí.

1. Llista unitària com a condició indispensable

El full de ruta de Mas fa que la llista única sigui indispensable. Aquesta no seria una simple suma dels partits partidaris de l'opció independentista si no que hauria d'incloure personalitats i tècnics procedents de la societat civil, alguns noms ja han aparegut: Rubert de Ventós, per exemple, n'és un.

2. Parlament de transició

En cas de fer guanyadora aquest llista unitària, es formaria un parlament transitori, amb una durada màxima de 18 mesos sense possibilitat de reelecció encarregat de: 

a. Declarar la intenció de constituir l'Estat Català comunicant-la a l'Estat Espanyol, la Unió Europea, l'ONU i la resta de països del món (vaja, això és una DUI!)

b. Iniciar les negociocions amb l'EE i la UE per a fixar els termes de la separació amistosa i l'ingrés de Catalunya a la UE.

c. Crear i consolidar les estructures d'estat

d. Iniciar un procés constituent amb participació ciutadana.

3. Eleccions consituents

Superada aquesta primera fase de màxim 18 mesos (que pot ser molt més curta, depenent de la voluntat negociadora de l'Estat Espanyol) es convocarien noves eleccions ara amb caràcter constituent (cridades a aprovar la constitució sorgida del procès constituent popular) que donarien carta de vigència a l'Estat Català.

Avantatges i inconvenients

Dit això, aquest full de ruta té els seus inconvenients i avantatges. El primer avantatge és que deixa en mans dels ciutadans, de la societat civil, la major part del protagonisme, com fins ara, i els polítics es converteixen en un instrument de la ciutadania, com no pot ser d'una altra manera. També, per altra banda el model de llista única pot oferir un resultat clar, molt clar, de l'opció independentista. L'inconvenient més important, però, és la possibilitat de fer una suma insuficient, degut sobretot a les divergències ideològiques entre dreta i esquerra. El votant tradicional de l'esquerra pot veure's traït amb una aliança amb la dreta, de la mateixa manera que ho pot fer el votant de dretes i desviar el seu vot cap a altres opcions o se suma a l'abstenció. 

Ara bé, el procés obert amb posterioritat a les eleccions es converteix en el moment de modular l'elecció unitària: l'objectiu principal és la independència, i per a què? Per a fer un país nou, nostre, socialment i econòmicament eficaç. amb garanties socials, per millorar-ne la sanitat, l'ensenyament, l'ocupació... 

Fa unes setmanes demanàvem

unitat als nostres polítics, ara tenim una oferta d'unitat, aprofitem-la.

Han suspès la democràcia, però no se'n sortiran.

Ahir, com molts esperàvem, el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre la llei de consultes no referendàries de Catalunya així com el Decret de convocatòria de la consulta del proper 9 de novembre. Era d'esperar però no tant les formes, i, sobretot la celeritat en prendre aquesta decisió. A ningú se li escapa que, en poc menys d'una hora, no hi ha temps per llegir-se una llei i un decret i analitzar-lo com cal.

És evident, doncs, que la decisió d'aquest "àrbitre" estava presa amb anterioritat i respon a criteris no jurídics, si no polítics. Aquesta resolució, doncs, desprestigia, encara més, un tribunal que, per la seva composició i la seva forma d'actuar, ja compta amb escassa legitimitat democràtica i credibilitat.

És especialment greu aquesta situació ja que no només invalida una llei que en d'altres territoris no ha sigut subjecte d'actuacions legals per part del govern espanyol, si no que invalida el concepte bàsic de la democràcia: l'exercici del dret de vot. 

És doncs, un atac frontal a la democràcia i una visió esbiaixada i partidista de la llei. Cal, doncs, negar-se a acatar aquesta decisió i actuar en conseqüència garantint que el proper 9 de novembre poguem exercir el nostre dret democràtic. I ho farem com sempre, amb un somriure, amb voluntat, de forma pacífica i, sobretot, des de la societat civil.

Endavant! Que ara és l'hora!!

L'efecte agost

Les darreres setmanes estan sent especialment intenses per al procés independentista català. A les crides de darrera hora, gairebé desesperades, fetes per l'Assemblea Nacional de Catalunya i Omnium Cultural per tal de garantir l'èxit de la mobilització del proper 11 de setembre (la ja famosa V) hem de sumar els «dubtes» expressats per alguns dels pressumptes responsables polítics del govern de Catalunya, i tot, adobat amb les notícies i, per què no dir-ho, un cert morbo mediàtic a l'entorn del cas Pujol.

Però anem a pams. Pel que fa a la famosa V de la Diada, cal dir que bona part de la «culpa» del ritme lent en les inscripcions es devia a l'aplicació informàtica que calia utilitzar per fer la inscripció. Existeix una bona dosi de realitat en aquesta afirmació però no tots els problemes venen per aquí; de fet, les possibles causes serien unes altres. La primera, el període d'inscripció ha sigut una setmana més curt respecte l'any passat i, és clar, això ha d'afectar el nombre d'inscripcions sí o sí. El segon factor el trobem en les vacances: tres quartes parts del país està «descansant» i fins que no passin uns dies no es reactivarà, molt probablement a partir del 25 d'agost (sent optimistes), això, evidentment, afecta el ritme d'inscripcions. Existeix també un factor de pes gens menyspreable: la ubicació. Escollir Barcelona (la capital, dins de la normalitat) ens porta a que molts barcelonins creguin que «no cal apuntar-se» a la V, com l'any passat, ja hi farem cap, que total, és al costat de casa, deuen pensar molts barcelonins. Però no, de la mateixa manera que calia fer un esforç per omplir les Terres de l'Ebre el 2013, enguany cal fer un esforç per omplir la Diagonal i la Gran Via. I això ens duu al darrer factor «desmobilitzador», les declaracions de determinats responsables polítics (cagadubtes) que qüestionen la celebració de la consulta el proper 9 de Novembre, vinculant-la i condicionant-la a un dictamen favorable del Tribunal Constitucional espanyol, com si no fos evident que aquest dictament favorable és poc menys que ciència ficció o, en el millor dels casos, dogma de fe (vaja, fins ara tots els «dubtosos» eren d'Unió...). Tanmateix, en un moment o altre, i com sempre que es produeix un moviment d'alliberament nacional, s'ha de trencar la legalitat de l'Estat matriu (la metròpoli, per entendre'ns) i amparar-se en una legalitat de rang superior com és el dret internacional, o bé, fer-ho en una nova legalitat, que és, en definitiva el camí que volem emprendre.

Ahir, el Financial Times oferia unes suposades declaracions de Josep Rull (CDC) que posaven en dubte també el camí de la consulta. Aquest proposa un aplaçament de la mateixa per intentar desenvolupar els 23 punts de blindatge financer, cultural i lingüístic proposats per Artur Mas a Mariano Rajoy. Sí, els mateixos 23 punts que van quedar en un calaix en la darrera entrevista entre els dos presidents, intent patètic i fútil de resuscitar la Tercera Vía inexistent? Globus sonda de periodistes amb poca feina?

Curiosament, aquests dubtes i girs en el full de ruta del procés provenen de la coalició que més hi té a perdre en el camí, CiU, que, amb els escàndols que afecten la família Pujol (primer el cas ITV, amb Oriol Pujol imputat) i ara, amb el mateix patriarca Jordi Pujol demanant disculpes per no haver declarat una herència milionària (oculta a Suïssa i Andorra...). Des de determinats sectors de l'unionisme i també des de la metròpoli (per què no dir-ho? Fem servir la terminologia com cal) s'ha pressuposat que la corrupció de Pujol és una prova de la debilitat del procés. Res més enllà de la realitat, però. Cal dir que alguns dubtosos hi han pogut veure una mostra de que això no va bé, però també cal fer-los veure que això és una oportunitat d'or. Primer, ni Pujol ni CDC (ja no diguem Unió!!) han sigut mai independentistes fins fa ben poc (i si és que ho són). En segon terme no es pot fer una truita sense trencar cap ou. Segurament apareixeran nous casos semblants, o similars, però ens serviran per fer una neteja necessària que permetrà una autèntica regeneració política, un dels objectius del procés independentista. Per altra banda, si realment és una herència oculta durant més de 30 anys, com és que apareix ara? En la seva pròpia confessió, Pujol indica que ja ha regularitzat la situació amb la Agéncia Tributária espanyola pagant la corresponent multa, i, per tant, ja no procediria cap més actuació. I si comparem el cas amb d'altres que s'han produït a l'Esta espanyol...

Però fixeu-vos en un detall. Cada agost, des de fa uns anys, es produeixen situacions similars. El 2012 preveiem una manifestació massiva però que segurament no comptaria amb el recolzament dels partits polítics (i no crèiem que tinguès conseqüències polítiques immediates), i va passar tot el contrari: la major manifestació de la història de Catalunya, tots els partits hi eren, i es van convocar eleccions anticipades.

El 2013 patiem per si enllaçariem el país amb una cadena humana, hi ho podriem haver fet quatre vegades, i no ens crèiem que tindriem data i pregunta.

Enguany tenim por per si podrem fer la V, (que la farem, hi tant) i dubtem de si votarem, que ho farem. Guanyarem? No ho dubteu.

Col·lecció de manifestos

Aquesta setmana han aparegut diverses propostes, per part de la "intel·lectualitat" espanyola, en forma de manifestos, oferint alternatives a la consulta del 9 de novembre. 

Entre aquestes propostes, destaquen el manifest de "Los libres e iguales" aparegut el dimarts dia 15, un text completament contrari al Dret a Decidir i a qualsevol intent secessionista català (o d'on sigui) que, escudant-se en un suposat anti-nacionalisme, no s'adona del profund nacionalisme espanyol que traspua. Cal dir, però, que el pes d'aquest manifest ha sigut més aviat anecdòtic. Demanant mà dura només ha aconseguit que s'hi sumessin aquells que ja hi estaven prou predisposats a aquest discurs. Així mateix, l'aparició de signatures evidentment falses i amb ànims de fer befa (ja prou publicades), a més d'errades flagrants i que ratllen la il·legalitat (publicació dels DNI dels signants...) treuen pes i profundiat a aquesta iniciativa.

El segon manifest és el manifest dels federalistes, amb una difusió menor, i que també nega el Dret a Decidir dels catalans, posant tota possible solució a un conflicte nacional en una solució federal fictícia, per a l'estat espanyol i per a Europa. Vaja, més cants de sirenes...

Potser, però, el manifest més encertat i que acabarà tenint més pes és el que impulsa la periodista Liz Castro des del seu compte de Twitter (@lizcastro), titulat "Unicornios Federalistas". De fet, ja m'hi he subscrit.

Exèrcit català, sí o no?

Ahir ja saltava a tots els diaris la notícia de que l'ANC prepara el futur exèrcit català. De fet, aquest és el titular escabrós i tendenciós, simplement la sectorial de Defensa de l'ANC, com moltes altres, publicava un informe en el que proposava com podria arribar a ser part d'aquest exèrcit futur i ho feia començant parlant de les forces navals.

Primer cal dir que aquest informe és un dels moltíssims informes que elaboren les sectorials de l'ANC (no les indicarem totes que si no no acabem). No tots aquests informes passen el filtre del secretariat nacional i, de fet, no tots (o gairebé cap) acabarà implementant-se tal i com han estat desenvolupats. Hem de tenir en compte que aquests informes són propostes i com a tals hauràn de ser debatides, negociades, pactes i aprovades (o no) pel poble de Catalunya, bé en seu parlamentària o bé de forma refrendària.

Dit això, que pretèn acabar amb la polèmica de si ha de ser l'ANC o no qui decideixi com s'organitzarà la Catalunya Estat (que no, que ho farem entre tots), hem d'encarar una altra polèmica.

Exèrcit sí, o no?

Mal que em pesi (com a objector de consciència i pacifista convençut) he de dir que sí, que la Catalunya Estat necessitarà un exèrcit. I per què?

Primer, perque és una estructura d'estat bàsica, el monopoli de la violència i de la renda defineix els Estats, és una constant i una necessitat (un mal necessari, si voleu).

Segon, perque d'exèrcit ja en tenim, un que ens va a la contra però que paguem entre tots. Alguna cosa haurem de fer amb els edificis, el material i personal que ens toqui rebre en les futures negociacions amb l'Estat espanyol (n'hi haurà de negociacions, no patiu...)

Tercer, hi ha qüestions que ha de resoldre l'exèrcit: defensa marítima, aèria i de fronteres, de forma puntual.

Quart, s'ha acabat anar amb el lliri a la mà. Cap estat del món (cap, no busqueu exemples estranys) ha renunciat a tenir un model de defensa propi, existeixen casos en els que aquesta funció es delega a d'altre estats (Andorra, per exemple) però són escassos i molt concrets. I lligant amb aquest punt, tenir exèrcit propi ens permetria decidir quin model d'exèrcit volem, i aquesta és la veritable qüestió.

Exèrcit, sí, però com i per a què?

Tradicionalment els Estats organitzaven exèrcits amb un objectiu clar: l'expansió territorial i l'agressió. Aquest és un model que ha passat a un segon terme però que encara és present en la mentalitat militar. 

El canvi de model, teòric, arriba amb la fi de la II Guerra Mundial, moment en que apareixen les anomenades Forces d'Autodefensa, sobretot al Japó. Els exèrcits es converteixen en elements defensius teòricament, amb cada cop menys pes del factor ofensiu (en teoria). A aquest factor hi hem de sumar el concepte de cooperació internacional i ajuda davant de catàstrofes.

Tenint en compte aquests factors, el futur exèrcit català ha de tendir a anar cap a un model estrictament defensiu, cosa que implica un nombre reduït d'efectius (en aquest informe es parla d'un màxim de 2000 persones en el servei naval, entre marineria i oficialitat, en un període de 10-15 anys) i amb material bélic defensiu (això descarta portaavions, submarins, destructors...).

Dit això, podem parlar de diferents models de configuració d'exèrcits.

• Exèrcit de lleva: el que molts hem conegut. Un exèrcit no professional, amb participació dels ciutadans de forma obligatòria. Això comporta problemes: creació d'un servei militar obligatori (molt impopular) i poc efectiu. Seria el retorn de la "mili".
• Exèrcit professional: similar a l'actual exèrcit espanyol, on els que serveixen a l'exércit ho fan com a funcionaris de l'Estat. Elimina la "mili", professionalitza la tasca però pot permetre la infiltració de tropes mercenàries.
• Exèrcit delegat: consisteix en delegar les tasques de defensa en l'exèrcit d'un altre o altres estats. Implica el pagament d'un "lloguer" i, sobretot, la pèrdua de capacitat operativa i de presa de decissions.
• Exèrcit popular: conegut com el poble en armes. Model assajat amb èxit (de fet molt d'èxit) a Suïssa. Amb aquest model tots els homes hàbils (entre 18 i 45 anys) formen part de l'exèrcit i participen d'un període d'instrucció anual sufragat per l'Estat. Aquest model configura un exèrcit elàstic i eficaç a més a més de democràtic, però pot arribar a tenir un elevat cost social.

Dit això, és qüestió de triar, però no ser innocents, que això no és una broma.

Ara República... Catalana

L'abdicació del rei Juan Carlos I (el Campechano) ens va agafar ahir, per sorpresa. No és una sorpresa que abdiqui, tot i que ens hauriem de remuntar a l'abdicació d'Amadeu de Saboia per trobar-ne una altra a la monarquia espanyola (que no hispànica), la sorpresa és el moment. La greu crisi econòmica iniciada el 2008 i que no arriba a la seva fi, el desprestigi de la casa reial, els escàndols judicials que l'afecten, el procés català que, aviat, serà seguit per un nou desafiament basc, el trencament del bipartidisme espanyol... semblaven desaconsellar un canvi en les estructures de l'Estat.

O no. Potser l'immobilisme demostrat pel govern actual d'Espanya, comandat per Mariano Rajoy (el sobre-sous) necessitava un contrapunt de modernitat, un moviment estructural de l'Estat. Ara bé, les tensions econòmiques, socials, territorials i polítiques d'Espanya fan que, aprofitant la històrica abdicació es recuperi una vella reclamació també històrica, la modificació del règim polític i la proclamació de la que seria la III República espanyola.

Un règim com el republicà no és bo per se (de fet, coneixem el terme de república bananera) i existeixen casos d'estats republicans que no son exemples, precissament, de garantia democràtica. Ara bé, un règim republicà pot garantir millor el concepte d'igualtat davant la llei, per tant, posats a triar, millor una república que una monarquia.

Ja s'han alçat veus des de l'esquerra (la de veritat), tradicional i alternativa, demanant un referèndum que permeti triar entre monarquia i república per a Espanya. Fins i tot hi ha sectors crítics del PSOE que s'hi han sumat a aquesta reclamació. Sobta veure ara com alguns dels que negaven el dret a decidir dels catalans ara el defensen per a Espanya. Benvinguts siguin, però o juguem tots o trenquem la baralla.

Però, la república espanyola serà la república dels catalans? La resposta, malauradament, és no. La història, un cop més, ens ajuda a entendre que qualsevol règim espanyol no tindrà en compte la singularitat nacional catalana més enllà de la retòrica. Ja el projecte federal de la I República fou un fracàs, la II República fou unitària (i fins i tot va suprimir la Generalitat, temporalment, i va empresonar el govern català vegeu el següent enllaç) i en definitiva contrària a la nació catalana.

Ahir, indubtablement, molts vàrem sortir al carrer. A Espanya reclamen la seva república. Els catalans també reclamem el nostre Estat. La reclamació d'ahir als pobles i ciutats del Països Catalans, era majoritàriament Independència i República Catalana.

La III República és, per als catalans, un simple miratge, una trampa de l'Estat espanyol.

Evidentment, desitgem el millor per als nostres futurs veïns, i que siguin els ciutadans i no les oligarquies, els que decideixin com organitzar el seu Estat, però els hi hem de deixar molt clar que aquest és el seu projecte, no han de comptar amb nosaltres ja que el nostre camí és un altre: la constitució de la República Catalana independent.

Dit això, Salut i República... Catalana!!

Segons el guió previst

El dimarts havia de ser, i ho va ser, un dia històric. Es presentava al Congreso de los Diputados l'últim intent d'encaix de Catalunya dins d'Espanya. Tres representats del Parlament de Catalunya -Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUA)- anaven a la cambra espanyola a demanar permís per preguntar als catalans què volem ser de grans.

La resposta, però va ser l'anunciada, un NO rotund a la possibilitat, tant sols, de fer la pregunta. 

Però aquest no era l'interés d'un debat que ha estava prefigurat i que va donar el resultat que veieu a la imatge. L'interés es centrava en els arguments de propis i estranys per decidir una cosa o altra. El bloc (mal)dit constitucionalista (PP, PSOE i UPyD) va fer servir els arguments ja coneguts: tergiversant la història, amenaçant amb tots els mals del món (bé, ara ja no vagariem per l'espai pels segles dels segles, serem l'illa de Robinson Crusoe), la llei, el no puc... i el millor de tots: han de decidir tots els espanyols, però no. Fins i tot van arribar a proposar canviar la Constitució (per dos dies més tard fer un "Pujol" -ara no toca-) o fer un estat federal (però que no es pot explicar igual a tot arreu, segons Rubalcaba). Finalment, però, es va evidenciar que aquest grup té por. Por de dues coses: de la democràcia en si mateixa i del possible resultat de la consulta. Això va quedar palés en el fet que, des de tots tres grups,  s'assumeix que el resultat de la consulta serà favorable a la independència de Catalunya (esperem'ho!!)

En front d'aquest gran grup es trobaven l'esquerra (de veritat) i els grups dits "nacionalistes". Des d'aquí és feia una defensa del dret a decidir com a expressió màxima de la democràcia: preguntar no pot fer por i, és més, és imprescindible en democràcia. La llei està en funció de la voluntat democràtica i no a la inversa.

Brillant en aquest sentit les actuacions de Joan Coscubiela (IU-Izquierda Plural), Joan Herrera i, potser en menor mesura, Aitor Esteban Bravo (PNB) defensant uns el caràcter democràtic d'aquesta consulta i qualsevol altre i l'altre el dret d'autodeterminació basat en la voluntat del poble i avisant, tots ells de la necessitat democràtica d'abordar aquesta qüestió i no intentar deixar-la "refredar" perquè és una estratègia que, evidentment, agreuja el problema.

El resultat de la votació (297 en contra. dos dels quals per via telemàtica, 47 a favor i 1 abstenció) va reflectir no només les majories presents al Congreso si no que va posar en evidència un sistema que sembla, té aparença de democràcia, però que a l'hora de la veritat mostra tics autoritaris. 

És pot ser aquest el punt principal que aboca al procés.

Com afecta això al procés?

La resposta és senzilla, no afecta en res. La voluntat sobirana del poble de Catalunya és votar i avançar. Simplement es buscava un acord que no ha sigut possible, però no es pot aturar ni s'aturarà i menys a través de mostres d'autoritarisme com la vivida aquesta setmana. A més, s'esperaven propostes serioses alternatives i no hi van ser: res per part del govern (més enllà de dir-nos que ens estimen, però com!) i de proposar un federalisme de cartró pedra que no es creu ningú.

La guerra de Crimea

La crisi d'Ucraïna s'ha desenvolupat de forma sorprenent i perillosa per a Ucraïna, Rússia i la mateixa Unió Europea. Si fa unes setmanes tot es centrava en la polèmica decisió de, l'ara ja expresident ucrainés Víctor Ianukóvitx, de trencar les converses que durien a un pacte comercial d'Ucraïna amb la UE pressionat per la Rússia de Putin contrari a aquest acord, ara la qüestió es pot considerar de "pre-guerra".

Fem un resum ràpid, la negativa a subscriure aquest acord comercial porta a Ucraïna a una situació de no retorn, econòmicament molt feble -Ucraïna no disposa de liquiditat ni de més crédit bancari- ha de buscar una sortida, només la UE o Rússia podien ajudar l'estat en fallida. L'interés de la UE era obrir una nova porta cap a l'est (potser per anar a buscar el gas ucrainès, turc i de l'Orient Mitjà) sense passar per Rússia. Políticament, però, existeix una minoria pro-russa representada en part per Ianukóvitx que, davant de les pressions russes, decideix trencar les negociacions amb la UE i aproximar-se a Rússia.

Aquí esclata l'oposició anti-russa, organitzada en l'Euromaidan, que, defensant postulats democràtics (discutibles, si més no) inicia una autèntica revolució que deposa Ianukóvitx i s'atorga el poder.

Aquesta situació, però, porta a la divisió del país entre partidaris de Ianukóvitx i detractors d'aquesta, divisió que coincideix, curiosament, amb la distribució majoritària o minoritària de la població d'origen rus. 

El país, queda,doncs, dividit en dos i Rússia adopta una actitud bél·lica recolzant els partidaris de Ianukóvitx. El primer pas ja l'hem vist: maniobres militars i ocupació de la República Autònoma de Crimea. Ara, però, ja proposa fins i tot un referèndum d'autodeterminació per a aquest territori seguint l'estela dels referèndums escocès i català d'enguany. Putin, qui, fins fa pocs dies, deia que aquests referèndums serien ilegals... 

Tot i que històricament Crimea havia estat més pròxima a Rússia el seu "sentiment nacional" és present, però, aquest referèndum neix d'una voluntat pròpia o és una estratègia del Kremlin per assegurar-se la seva presència a la zona (de forma imperialista) com ja va succeír amb Abkhàsia i Ossètia a Geòrgia? Només el temps ens donarà respostes. 

Negociar

Les declaracions del conseller Homs d'ahir han estranyat, espantat o agradat a propis i estranys. Tot i que va matissar les seves pròpies declaracions el mal ja estava fet.

Però, en certa mesura, sí tenia raó. Aclari'm-ho, però. En tot procés com el que està vivint Catalunya com a nació (un procés de secessió) hi ha d'haver, en un moment o altre, una negociació. La qüestió és què es negocia, quan i, finalment, quins son els resultats d'aquesta negociació.

L'ideal és la negociació prèvia al fet, és a dir, una negociació que té com a objectiu establir amb quins mecanismes es durà a terme el procés, això és quines modificacions legislatives s'han de dur a terme i que afecten a l'Estat, com la part a secessionar exercirà el seu dret d'autodeterminació (referèndum, eleccions plebiscitàries, declaració unilateral...) i com l'Estat respondrà. En definitiva, unes "normes del joc" definides des de l'Estat i que són aplicables a ambdues parts, solució que ja hem vist aplicada als casos del Quebec i Escòcia. Aquesta permet, després d'aplicar el procediment escollit i en funció del resultat, una negociació posterior sobre repartiment de deures i obligacions entre els dos nous Estats apareguts.

L'altra opció, però, dóna la força a la part secessionada, el nou Estat. Si no hi ha un acord previ, la negociació pot arribar a existir, però no és necessària. Depèn de la voluntat del nou Estat. Evidentment, aquest estarà interessat a negociar determinats aspectes i ho farà en funció dels seus propis interessos, cercant sobretot el reconeixement internacional. Per altra banda, l'Estat matriu també voldrà negociar determinades qüestions. 

En el cas que ens ocupa, Espanya estarà més que disposada a negociar, tard o d'hora, per qüestions com el deute extern o la política fronterera i comercial (en cas que, com alguns indiquen, Catalunya quedés fora de la UE, encara que fos de forma transitòria). Ara bé, la Catalunya estat estarà disposada a seure a aquesta taula de negociació si, com està passant fins ara, l'actitud de l'Estat espanyol és de menyspreu i atac frontal al país i el procés? 

Negociar sí, però abans de la consulta, després és tard.