Una raó pel no...

Com molt bé m'han fet notar en un comentari a una entrada anterior, sí que m'ha arribat, finalment i després de molt demanar-ho, una argumentació a favor del no. Ara bé, he de dir que és una argumentació dèbil, flonja, agafada pels pèls si voleu. I és que es tracta d'un argument de tipus legalista, un argument fonamentat en la filosofía i els orígens del pacte social que s'implementa en la Constitució del 1978.

Cal dir que l'argumentació ha estat llarga i, de fet, encara resta oberta, per tant, aquestes son algunes conclusions parcials. El debat, intens, interessant, enriquidor i amè ve iniciat i mantingut per una persona a qui, a més d'estimar, respecto per la seva potència intel·lectual.

El pacte social, com a concepte filosòfic

Cal indicar, d'entrada, que aquest és un debat filosòfic i que, per tant, és necessari tenir un cert coneixement del fons i del llenguatge, com que jo no soc filòsof de formació intento "traduïr" la terminologia i fer-la més planera. No sé si ho aconsegueixo. Així doncs, parlem del pacte social. Aquesta idea, expressada per J.J. Rousseau intenta explicar com s'organitzen les societats modernes, i ho fa a través del concepte del "pacte" a que arriben els homes, com a éssers lliures, per tal de configurar unes societats que funcionin.Així doncs, només les societats formades per homes lliures i iguals poden arribar a aquest pacte que, durant els diversos períodes de la història, ha pres diverses formes. En el moment actual, el pacte social queda reflectit en documents constituents i en la legislació, és a dir, el pacte queda fixat per la Constitució i les lleis. 

Segons aquesta visió, tot allò que està establert en el pacte és lícit i tot allò que no hi és suposa trencar-lo. Com tot pacte però, té sistemes per a millorar-lo o modificar-lo, si és necessari.

La sobirania

El concepte de sobirania, doncs, s'inclou en el pacte social. La sobirania, segons aquesta visió pertany a tots i cadascun dels individus que formen part del cos social. Dit això, quan aquest concepte es concreta en societats tendeix a parlar de "pobles" o "nacions". I aquí entrem en la discussió. Què és una nació/poble? Doncs hi ha dues possibles respostes, la de la tradició liberal (visió francesa, si voleu) diu que és un "conjunt de persones que són conscients i tenen la voluntat de formar una nació", la tradició historicista (visió alemanya) parla de "conjunt de persones amb història, llengua i cultura comunes", només cal triar, però de fet no hi ha una definició exacta i ambdués poden ser correctes. En el cas de Catalunya totes dues son bones, i és més, des del meu punt de vista cal dir que ha de primar, sobretot la voluntat dels individus. 

Per tant, Catalunya és nació per què ho vol ser i, com a nació, també és sobirana. I una sobirania pot ser compartida, fins que es decideix que ja no ho serà; moment en el que ens trobem.

La Llei

En el cas que ens ocupa, però, aquesta voluntat xoca amb la llei, amb el pacte. Tal i com indica l'article 2 de la Constitució espanyola, la "sobirania nacional es fonament en la indissolubilitat de la nació espanyola", ara bé, no indica quina és aquesta nació. També, aquesta Constitució, la llei, estableix com es pot canviar el pacte, com es pot modificar. Cal però, la voluntat política de fer-ho.

Tot i que el pacte pot dir el que diu, i pot ser tant ferm com sigui, no deixa de ser quelcom modificable per la voluntat de les persones, dels que, en definitiva, van subscriure el pacte. I, com bé diu el Tribunal Internacional de la Haia "cap llei pot estar per sobre de la voluntat democràtica de la gent".

Modificar o trencar el pacte social?

Fins aquí, una introducció. Quina és la discussió? Cal modificar o trencar el pacte social? La reclamació independentista catalana és una modificació o un trencament del pacte social? Doncs de fet, és un trencament del pacte social que configura l'Estat espanyol, o no, de fet és simplement una part del pacte que el trenca, l'altre part el pot mantenir. Però com s'arriba a aquest trencament? Doncs per què ja s'havia trencat anteriorment. 

El pacte social que fixa la constitució espanyola s'ha trencat diverses vegades, incomplint alguns dels preceptes fixats en ella ("dret a l'habitatge i al treball dignes", per exemple) i en la, mal anomenada qüestió territorial, incompliments flagrants: manca de respecte per la llengua (i els seus parlants), generació de greuges econòmics, menyspreu institucional i, sobretot, i més greu, noliejament de la voluntat popular, arrabassada per organismes desprestigiats i mediatitzats. 

Hi ha qui encara és partidari de demanar un canvi, una modificació del pacte social. És un plantejament respectable però il·lusori. Aquests intents de modificació ja s'han dut a terme amb resultats no ja negatius, si no contraproduents que han generat frustració i l'aparició de l'extremisme actual, per totes dues bandes. Però quan una relació arriba a punts de no acord, és millor, per a tots, posar fi a aquesta. 

Per tant acusar l'independentisme de voler trencar el pacte és encertat fins a un cert punt. Preguntem-nos, qui ha trencat el pacte social? Potser la resposta farà canviar el punt de vista d'algun partidari del "no".

I doncs, fins aquí, tenim algun argument vàlid pel "no"??

Clima opressiu

Hem acabat l'any 2013 amb fets que es convertiran en històrics. Així, finalment, el 12 de desembre s'anunciaven la data i la pregunta (preguntes!!) i els catalans, si ens deixen, serem finalment consultats sobre el futur del nostre país el proper 9 de novembre.

A l'argumentari clàssic (una consulta és inconstitucional, no es farà per què és il·legal, no existeix el dret a la secessió...) i al discurs de la por (sereu expulsats de la UE i l'OTAN, us farem boicot, tindreu aranzels, atur...) se suma un nou "argument" en contra del procés. Parlo de l'anomenada "fractura social".

I qui s'ha inventat aquesta "fractura social", doncs algú tan avessat a les fractures (tot i que opino que d'un altre tipus) com el ministre de l'Interior espanyol: Jorge Fernandez Díaz, un "català" de pro.

Aquest argument a calat en determinats sectors d'opinió contraris no ja a la secessió si no fins i tot a l'exercici del dret a l'autodeterminació i, per què no dir-ho, a l'exercici de la democràcia.

Ara comencen a aparèixer relats de famílies que, durant els diversos àpats ja proppassats que ens ofereixen les festes nadalenques, s'han vist relegades a situacions ben diverses: no reunir-se, per por de les discussions entorn del "procés",les discussions que, de ben segur que han provocat més d'una mala digestió (inaplacable amb tones d'Almax), i fins i tot, algun divorci o trencament familiar.

Ves per on, ara resulta que el Nadal ha sigut trist per a alguns per culpa del procés i, és clar, com que això és un problema millor no en parlem, deixem-lo sota la catifa o, simplement, no ens veiem.

Evidentment sabem que això és fals, però, imaginem per un moment que no, que sí que existeix un debat i una certa "fractura social".

És curiós constatar com, mentre l'independentisme era minoritari, no es generaven aquestes fractures. Com mentre els independentistes erem aquells "quatre eixelebrats" que sortiem l'11 de setembre o algun Sant Jordi, existia un clima de llibertat on tothom podia dir el que pensava. Ara resulta que no, que hem convertit el país en una mena de presó de consciències on els contraris al procés no poden badar boca.

I no. Hem de dir ben fort que no. I tant que poden exposar els seus arguments, les seves raons. Fa temps que les venim demanant. El problema és, però, un altre. Quan no hi ha arguments, quan no hi ha raons ni alternativa és més fàcil dir que els altres s'equivoquen i que a més, imposen el silenci.

Quan vulguin discutir i argumentar (el "no perque no", no és un argument) ens hi podrem trobar. De moment, gaudim d'aquests moments i d'aquesta perplexitat de l'unionisme que, tot sembla indicar-ho, durarà molt de temps.

Recentralitzats o expulsats

El procés avança. Tot i que encara esperem la pregunta i la data (diuen que arribarà a finals d'any) i sembla que els més pessimistes ja creuen que hi ha qui està aplicant el fre (Unió? el PSC?, sectors d'ICV?) es produeixen fets que ens fan pensar que això va de veritat. Fets, que, a primer cop d'ull, no permeten ser optimistes, no, però que són bones pistes. Anem a veure'ls.

Centralització

Ahir, la Vanguardia, publicava un article on s'avançaven les intencions racionalitzadores del govern espanyol, intencions que tenen a veure amb la supressió d'organismes duplicats i serveis. No s'amaguen, en aquest document de més de 700 pàgines les intencions recentralitzadores (diuen unificadores) del govern de l'Estat sota la premissa de que "tot allò que pugui fer l'Estat, no ho facin les autonomíes". És curiós que, en el moment que es demana una separació la resposta de l'Estat sigui la recentralització i és més greu tenint en compte que contradiu un dels principis de la UE, que indica que si existeix una administració propera a la població sigui aquesta la primera en oferir els serveis que necessita aquesta. Fer tot el contrari. 

L'objectiu és ja evident, buidar de contingut les administracions locals (reforma de l'administració municipal, supressió d'organismes autonòmics...) i reforçar les estructures de l'Estat per fer-lo més centralista. Aquesta és l'alternativa espanyola.

Fora dels organismes internacionals

Continuen, per altra banda, les amenaces d'expulsió de la futura Catalunya Estat de tots els organismes internacionals. La primera va ser l'amenaça d'expulsió de la OTAN. Podriem parlar una llarga estona d'aquesta qüestió, però la pregunta que ens hauriem d'intentar respondre és una altra. Realment la Catalunya Estat voldria estar a la OTAN? Segons els resultats del referèndum del 1986 tot sembla indicar que la voluntat dels catalans és quedar-nos al marge. 

Avui, Durao Barroso, en una resposta a Ramon Tremosa diu que la Catalunya Estat quedaria fora de la UE ja que es configuraria com un "tercer estat" i, per tant, els Tractats de la UE no serien d'aplicació a aquest nou Estat.

Per altra banda, el ministre Margallo (Afers Exteriors, dada curiosa), afirma que una Declaració Unilateral d'Independència deixaria Catalunya com un "estat fallit" similar als casos d'Ossètia del Sud o Abkhàzia. Fins fa poques setmanes no contemplaven la possibilitat d'una DUI, ara sí. Ja tenim un canvi.

Ja hem vist un canvi en el discurs, ara ja s'admet la possibilitat d'una DUI, fins ara negada categòricament. Però també veiem un altre canvi i no poc important. Els organismes internacionals que ja han fet declaracions sobre la qüestió (OTAN, UE) parlen de "tercers estats". Això implica, es miri com es miri, que existirà un cert reconeixement de la declaració com a Estat de Catalunya. Estats que podran negociar, o no, la seva integració en els esmentats organismes internacionals. La qüestió no és tant el "com" es negociarà, si no el "quan", abans de la separació, durant el procés de separació o posteriorment?

Canal 9 no es tanca

Ja fa uns dies que cueja. El govern de la "Comunitat Valenciana" va decidir unilateralment que, com que Canal 9 no és viable econòmicament, s'havia de tancar. 

La trajectòria de Canal 9, com a emissora, és criticable des de tots els punts de vista. Programació infumable, creadors de la "teleporquería", manipulacions i tergiversacions i, fins i tot, minimitzar o directament ignorar informacions rellevants com la tragèdia del metro de València el 2006 es compten entre els errors d'aquest mitjà. Però això no justifica per si sol el tancament, ni tant sols el deute de la RTVV és suficient per justificar-ho.

Es produeix, no cal perdre-ho de vista, novament un atac a la llengua i la cultura catalana (o valenciana) al País Valencià per part del govern del PP. Fa uns mesos, al maig, es signava un acord de reciprocitat entre la RTVV i la CCMA però aquest no es feia efectiu mai, ACPV torna a poder fer servir els repetidors valencians que garantien el senyal de TV3 (a hores d'ara encara no han reprès l'emissió), mostres d'aquesta maca de voluntat de garantir ràdio i televisió en la llengua del país.

Ara, però, els treballadors es revelen. No volen perdre el seu lloc de treball, però sobretot es revelen en defensa de la seva dignitat. Potser ho han fet una mica tard, quan ja Canal 9 estava desprestigiat, però és millor tard que mai.

És curiós, però, que aquesta circumstància es produeixi la mateixa setmana en que el CAC acusa altres mitjans de fer servir el discurs de l'odi i que es generi una polèmica política (encapçalada per C's i el PP) en contra del CAC (i no dels mitjans que inciten a l'odi) que aconsegueix saltar a les xarxes socials convertint-se en Trending Topic al Twitter sota l'etiqueta #nonoscallaran. Curiós perquè qui afirma ser perseguit per la seva opinió actua tancant un mitjà de comunicació.

Podeu seguir el tancament de Canal 9 en directe (de moment).

Partit dels Suïcides de Catalunya

Ja ho han fet. Aquest cap de setmana, ahir diumenge 17 de novembre per a ser més exactes, el PSC va convocar de forma urgent el seu Consell Nacional. I per a decidir què? Doncs decidir que els catalans no tenim dret a decidir res a no ser que sigui Madrid qui ens autoritzi, decidir que ells, el PSC, no faran res, però res de res, per tal que Madrid autoritzi una consulta (sigui com sigui, pactada o no,eh!) i, finalment, decidir que s'alinearan en un nou tripartit: el Tripartit del "no a tot", un grupuscle de partits marginals (d'estar-se al marge, ull!!) format per PSC, PP i C's.7

Perfecte, és el mateix que haver decidit que a partir d'avui el PSC, amb el seu secretari general al capdavant, es tirarà daltabaix d'un precipici. Un suïcidi polític en tota regla. 

Es podrien haver posicionat pel no, una opció que no comparteixo (com ja sabeu) però completament respectable, podrien haver proposat una "tercera via" (risible), podrien haver optat per donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants, podrien haver optat pel sí... però el que no poden fer, però han fet, és quedar-se al marge i sumar-se a aquells que neguen el dret a l'autodeterminació, i que, en definitiva, neguen el principi democràtic, el vot. 

En el fons, sembla que el PSC no vol que es voti, simplement. I aquesta és una deriva perillosa i una estratègia suïcida. Quelcom que recorda escenes com la que acompanyen aquesta entrada.

Ei! Potser és una nova estratègia de la que en desconeixem els objectius finals, o no...