diumenge, 5 de gener del 2014

Clima opressiu

Hem acabat l'any 2013 amb fets que es convertiran en històrics. Així, finalment, el 12 de desembre s'anunciaven la data i la pregunta (preguntes!!) i els catalans, si ens deixen, serem finalment consultats sobre el futur del nostre país el proper 9 de novembre.
A l'argumentari clàssic (una consulta és inconstitucional, no es farà per què és il·legal, no existeix el dret a la secessió...) i al discurs de la por (sereu expulsats de la UE i l'OTAN, us farem boicot, tindreu aranzels, atur...) se suma un nou "argument" en contra del procés. Parlo de l'anomenada "fractura social".
I qui s'ha inventat aquesta "fractura social", doncs algú tan avessat a les fractures (tot i que opino que d'un altre tipus) com el ministre de l'Interior espanyol: Jorge Fernandez Díaz, un "català" de pro.
Aquest argument a calat en determinats sectors d'opinió contraris no ja a la secessió si no fins i tot a l'exercici del dret a l'autodeterminació i, per què no dir-ho, a l'exercici de la democràcia.
Ara comencen a aparèixer relats de famílies que, durant els diversos àpats ja proppassats que ens ofereixen les festes nadalenques, s'han vist relegades a situacions ben diverses: no reunir-se, per por de les discussions entorn del "procés",les discussions que, de ben segur que han provocat més d'una mala digestió (inaplacable amb tones d'Almax), i fins i tot, algun divorci o trencament familiar.
Ves per on, ara resulta que el Nadal ha sigut trist per a alguns per culpa del procés i, és clar, com que això és un problema millor no en parlem, deixem-lo sota la catifa o, simplement, no ens veiem.
Evidentment sabem que això és fals, però, imaginem per un moment que no, que sí que existeix un debat i una certa "fractura social".
És curiós constatar com, mentre l'independentisme era minoritari, no es generaven aquestes fractures. Com mentre els independentistes erem aquells "quatre eixelebrats" que sortiem l'11 de setembre o algun Sant Jordi, existia un clima de llibertat on tothom podia dir el que pensava. Ara resulta que no, que hem convertit el país en una mena de presó de consciències on els contraris al procés no poden badar boca.
I no. Hem de dir ben fort que no. I tant que poden exposar els seus arguments, les seves raons. Fa temps que les venim demanant. El problema és, però, un altre. Quan no hi ha arguments, quan no hi ha raons ni alternativa és més fàcil dir que els altres s'equivoquen i que a més, imposen el silenci.
Quan vulguin discutir i argumentar (el "no perque no", no és un argument) ens hi podrem trobar. De moment, gaudim d'aquests moments i d'aquesta perplexitat de l'unionisme que, tot sembla indicar-ho, durarà molt de temps.


3 comentaris:

  1. és curiós, pero tot i que t'he donat un munt de raons en contra del no, encara segueixes subrallant que cap t'ha donat raons per al no. D'això en podem dir censura?

    ResponElimina
  2. Ostres, ara que miro el teu comentari... M'has donat arguments legalistes per un no condicionat, arguments legalistes que respondré en una propera entrada. Ara bé, mirant bé el comentari, dius "t'he donat un munt de raons en contra del no" per tant, si estàs en contra del "no" estàs pel "sí". Oi? Censura? On? Bé pots dir el que vulguis!!

    ResponElimina
  3. Uy! és cert! jajaja, m'he equivocat! jajaja! error de premsa ;)

    ResponElimina