Ahir, 13 de juliol, després de gairebé 10 hores de reunió s'anunciava un principi d'acord entre CDC i ERC per configurar una llista unitària amb protagonisme de la societat civil independentista organitzada de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya l'anunciat (que no convocat) 27 de setembre.
A priori, i vistes les demandes d'unitat, els precedents de lluites intestines en el sí de diverses formacions polítiques (UDC, PSC, ICV, PC...), i les enquestes periodístiques
més o menys interessades, aquesta és una bona notícia.
Però tota proposta unitària té els seus pros i els seus contres, Anem a veure'n alguns.
Els contres son molt nombrosos, el primer és que els partits desapareixen, difuminats en una sola llista, ja no hi ha un projecte democratacristià, ni socialdemòcrata. No hi ha esquerres ni dretes, simplement hi ha una pregunta i una resposta. Independència sí o no, això, que sembla un avantatge (clarificador és) es pot convertir en un gran problema: i doncs, quin pes tindrà cadascú? Com es definirà el nou estat? Quina serà la composició de les hipotètiques Corts constituents? O farem una nova convocatòria constituent? Massa incerteses encara.
El segon, a nivell tàctic. Deixem obert el camp per a les opcions "revolucionaries" que el que pretenen es simplement mantenir l'statu quo maquillant-lo d'un canvi estructural a nivell espanyol (que ni poden, ni volen fer). Obrim el camí "per l'esquerra". Aquest "perill" sembla cobert per la decissió de la CUP de no integrar-se en la llista única, però, serà suficient?
Els avantatges més importants són, però dos. El primer ja l'hem apuntat, clarifica i molt les posicions (per si no estaven prou clares) i permet multiplicar, més que sumar. Per simple llei electoral (i per la maleïda llei d'Hondt) aquesta llista té opcions de sumar molts vots, i encara més diputats. La divisió existent en el "bàndol" unionista simplement els fa restar i perdre sufragis que poden quedar sense representació. I encara existeix el dubte sobre les opcions "revolucionàries". Es definirà Podemos en algun pol dels expressats, ICV seguirà en l'ambigüitat, quin paper hi jugaran les "confluències"... seguiran amb el discurs de "cal acabar amb Mas"?
El segon avantatge és que respon a la demanda sotcial d'unitat, i deixa el protagonisme en mans de la societat civil. Els politics i el partits fan un pas al costat, un exercici de generositat que potser d'altres no seran capaços de fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada