Diumenge, 3 de gener, un dia més tard del previst i per "problemes logístics" finalment la CUP decidia. I decidia no recolzar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat i, alhora, renunciava a l'acord amb Junts pel Sí per a la configuració de govern.
Això ha generat una situació de bloqueig i frustració que, no per inesperada, pot tenir i ha tingut ja conseqüències importants.
La primera és que, si res no varia en el si de la coalició Junts pel Sí amb la presentació d'un candidat alternatiu, ens veurem abocats a celebrar unes noves eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al mes de març del 2016; així la XI legislatura serà la més curta de la història del Parlament i la única sense govern, un fet inèdit però previst.
L'altra conseqüència afecta directament a la CUP. Aquesta formació ha estat, i serà, la més perjudicada per les pròpies decissions (vaja, que s'han engegat un tret al peu). Així, molts dels seus nous votants i simpatitzants ja l'han abandonada i manifesten sense por que no tornaran a confiar en ella de cara a les eventuals eleccions del març. Més greu encara, les dimissions de regidors i alcaldes d'aquesta formació, la desvandada general de militants i, fins i tot, la renúncia a l'acta de diputat del seu actual cap visible: Antonio Baños.
Però on hi ha vençuts, també hi ha vencedors. I no, no parlo dels partits unionistes que segueixen sent uns convidats de pedra a aquest bodevil i, dificilment, seran capaços d'oferir cap sortida real al problema presentat més enllà de garantir que ells portaran la "normalitat" (ja m'agradaria saber què vol dir "normalitat" per a ells).
En aquest cas els vencedors son Artur Mas i CDC. Un partit i un president que anaven de baixada, que eren simples cadàvers amb moviment artificial, que seguien el corrent generalitzat per intentar salvar els mobles i recuperar la seva antiga posició. Volien guanyar temps i ho han aconseguit, amb escreix.
Artur Mas estava caducat, pràcticament difunt i aquesta darrera presidència (buida de continguts) hagués estat el seu "cant del cigne". Sí, hagués passat a la història com el darrer president de la Generalitat autonòmica, i prou.
CDC buscava encara el seu espai i els seus votants, aquells nous independentistes (ara es fan dir nacionalistes) que, davant d'una bona oferta (què vol dir bona?) no haguessin dubtat a frenar-ho tot i fer allò de que "qui dia passa, any empeny". I la oportunitat de redimir-se, de retrobar el seu espai li ha servit en safata la CUP...
I a tot això, on queda Esquerra? Doncs és l'única força que intenta salvar el mandat del 27S alhora que és la única força que realment guanya amb les eleccions al març. Unes eleccions on es presentarien diverses opcions independentistes però de forma separada (ERC, CDC, CUP, SI...) però que es trobarien amb la següent situació: la inutilitat, demostrada, de SI, la traició efectuada per les CUP, el bagatge autonomista i de dretes de CDC... quin panorama!!
Aquí l'únic que pesca és ERC. Hi ho saben, ho sabem. Però, pregunto. Què és més important? El partit o el país? La petita guerra autonomista o la gran revolució de la llibertat?
No ens equivoquem, Junqueras no va començar ahir a fer campanya per al març. Va obrir la porta, potser la darrera porta, per evitar les eleccions que, finalment, portarien la victòria d'ERC. Se'n diu generositat, una generositat que no han sapigut trobar ni les CUP ni CDC, fins avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada