Han suspès la democràcia, però no se'n sortiran.

Ahir, com molts esperàvem, el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre la llei de consultes no referendàries de Catalunya així com el Decret de convocatòria de la consulta del proper 9 de novembre. Era d'esperar però no tant les formes, i, sobretot la celeritat en prendre aquesta decisió. A ningú se li escapa que, en poc menys d'una hora, no hi ha temps per llegir-se una llei i un decret i analitzar-lo com cal.

És evident, doncs, que la decisió d'aquest "àrbitre" estava presa amb anterioritat i respon a criteris no jurídics, si no polítics. Aquesta resolució, doncs, desprestigia, encara més, un tribunal que, per la seva composició i la seva forma d'actuar, ja compta amb escassa legitimitat democràtica i credibilitat.

És especialment greu aquesta situació ja que no només invalida una llei que en d'altres territoris no ha sigut subjecte d'actuacions legals per part del govern espanyol, si no que invalida el concepte bàsic de la democràcia: l'exercici del dret de vot. 

És doncs, un atac frontal a la democràcia i una visió esbiaixada i partidista de la llei. Cal, doncs, negar-se a acatar aquesta decisió i actuar en conseqüència garantint que el proper 9 de novembre poguem exercir el nostre dret democràtic. I ho farem com sempre, amb un somriure, amb voluntat, de forma pacífica i, sobretot, des de la societat civil.

Endavant! Que ara és l'hora!!

L'efecte agost

Les darreres setmanes estan sent especialment intenses per al procés independentista català. A les crides de darrera hora, gairebé desesperades, fetes per l'Assemblea Nacional de Catalunya i Omnium Cultural per tal de garantir l'èxit de la mobilització del proper 11 de setembre (la ja famosa V) hem de sumar els «dubtes» expressats per alguns dels pressumptes responsables polítics del govern de Catalunya, i tot, adobat amb les notícies i, per què no dir-ho, un cert morbo mediàtic a l'entorn del cas Pujol.

Però anem a pams. Pel que fa a la famosa V de la Diada, cal dir que bona part de la «culpa» del ritme lent en les inscripcions es devia a l'aplicació informàtica que calia utilitzar per fer la inscripció. Existeix una bona dosi de realitat en aquesta afirmació però no tots els problemes venen per aquí; de fet, les possibles causes serien unes altres. La primera, el període d'inscripció ha sigut una setmana més curt respecte l'any passat i, és clar, això ha d'afectar el nombre d'inscripcions sí o sí. El segon factor el trobem en les vacances: tres quartes parts del país està «descansant» i fins que no passin uns dies no es reactivarà, molt probablement a partir del 25 d'agost (sent optimistes), això, evidentment, afecta el ritme d'inscripcions. Existeix també un factor de pes gens menyspreable: la ubicació. Escollir Barcelona (la capital, dins de la normalitat) ens porta a que molts barcelonins creguin que «no cal apuntar-se» a la V, com l'any passat, ja hi farem cap, que total, és al costat de casa, deuen pensar molts barcelonins. Però no, de la mateixa manera que calia fer un esforç per omplir les Terres de l'Ebre el 2013, enguany cal fer un esforç per omplir la Diagonal i la Gran Via. I això ens duu al darrer factor «desmobilitzador», les declaracions de determinats responsables polítics (cagadubtes) que qüestionen la celebració de la consulta el proper 9 de Novembre, vinculant-la i condicionant-la a un dictamen favorable del Tribunal Constitucional espanyol, com si no fos evident que aquest dictament favorable és poc menys que ciència ficció o, en el millor dels casos, dogma de fe (vaja, fins ara tots els «dubtosos» eren d'Unió...). Tanmateix, en un moment o altre, i com sempre que es produeix un moviment d'alliberament nacional, s'ha de trencar la legalitat de l'Estat matriu (la metròpoli, per entendre'ns) i amparar-se en una legalitat de rang superior com és el dret internacional, o bé, fer-ho en una nova legalitat, que és, en definitiva el camí que volem emprendre.

Ahir, el Financial Times oferia unes suposades declaracions de Josep Rull (CDC) que posaven en dubte també el camí de la consulta. Aquest proposa un aplaçament de la mateixa per intentar desenvolupar els 23 punts de blindatge financer, cultural i lingüístic proposats per Artur Mas a Mariano Rajoy. Sí, els mateixos 23 punts que van quedar en un calaix en la darrera entrevista entre els dos presidents, intent patètic i fútil de resuscitar la Tercera Vía inexistent? Globus sonda de periodistes amb poca feina?

Curiosament, aquests dubtes i girs en el full de ruta del procés provenen de la coalició que més hi té a perdre en el camí, CiU, que, amb els escàndols que afecten la família Pujol (primer el cas ITV, amb Oriol Pujol imputat) i ara, amb el mateix patriarca Jordi Pujol demanant disculpes per no haver declarat una herència milionària (oculta a Suïssa i Andorra...). Des de determinats sectors de l'unionisme i també des de la metròpoli (per què no dir-ho? Fem servir la terminologia com cal) s'ha pressuposat que la corrupció de Pujol és una prova de la debilitat del procés. Res més enllà de la realitat, però. Cal dir que alguns dubtosos hi han pogut veure una mostra de que això no va bé, però també cal fer-los veure que això és una oportunitat d'or. Primer, ni Pujol ni CDC (ja no diguem Unió!!) han sigut mai independentistes fins fa ben poc (i si és que ho són). En segon terme no es pot fer una truita sense trencar cap ou. Segurament apareixeran nous casos semblants, o similars, però ens serviran per fer una neteja necessària que permetrà una autèntica regeneració política, un dels objectius del procés independentista. Per altra banda, si realment és una herència oculta durant més de 30 anys, com és que apareix ara? En la seva pròpia confessió, Pujol indica que ja ha regularitzat la situació amb la Agéncia Tributária espanyola pagant la corresponent multa, i, per tant, ja no procediria cap més actuació. I si comparem el cas amb d'altres que s'han produït a l'Esta espanyol...

Però fixeu-vos en un detall. Cada agost, des de fa uns anys, es produeixen situacions similars. El 2012 preveiem una manifestació massiva però que segurament no comptaria amb el recolzament dels partits polítics (i no crèiem que tinguès conseqüències polítiques immediates), i va passar tot el contrari: la major manifestació de la història de Catalunya, tots els partits hi eren, i es van convocar eleccions anticipades.

El 2013 patiem per si enllaçariem el país amb una cadena humana, hi ho podriem haver fet quatre vegades, i no ens crèiem que tindriem data i pregunta.

Enguany tenim por per si podrem fer la V, (que la farem, hi tant) i dubtem de si votarem, que ho farem. Guanyarem? No ho dubteu.

Marxant...

Quan l'independentisme era minoritari s'albirava la independència com un objectiu, un objectiu llunyà en el temps, un horitzó a molt llarg termini que potser faria necessari el creixement, continu però lent, dels independentistes convençuts, potser a un nivell vegetatiu, natural, de diverses generacions. Després de quatre anys de mobilització i conscienciació nacional, iniciada amb la sentència negativa del Tribunal Constitucional espanyol al nou Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006 i publicada el 2010 s'ha produït, però, un creixement espectacular. Exponencial. Aquells que no s'ho havien plantejat s'hi han convertit, els vells autonomistes s'han adonat que amb Espanya no hi ha res a fer...

Mentalment el canvi és important. De tenir la independència com a objectiu hem passat a entendre-la com un mitjà; un mitjà per millorar molts aspectes que, inicialment, no solen afectar-nos (o això sembla): millorar la sanitat, l'ensenyament, la qualitat democràtica, perseguir la corrupció política i econòmica, millorar la nostra economia... millorar, terme clau.

També però s'ha produït un canvi important en les perspectives. Una de les preguntes de l'independentisme (i molt més de l'autonomisme) era si seria possible la independència. Si era una possibilitat real o simplement un desig benintencionat però completament inviable. La resposta ens ha arribat, no tant pels múltiples estudis i anàlisis (tant des de l'independentisme organitzat de nova fornada com des d'organismes internacionals), i la resposta no és només que la independència és perfectament viable si no que, fins i tot en determinats aspectes, seria una millora evident. Tampoc la pregunta és com fer-ho ja que els mecanismes han estat perfectament explicats i fins i tot aplicats, mecanismes que, en definitiva, es resumeixen en una declaració unilateral, com a tot arreu.

La pregunta ha aclarir és, però, una altra. La gran incògnita és quan. Quan assolirem aquest objectiu, quan tindrem el mitjà principal que necessitem per millorar? Esperem que aviat, tenim en l'horitzó una data clau i que s'ha de convertir en una data important de la nostra història. El quan és el proper 9 de Novembre de 2014, moment en el que, d'una manera o altra, però amb un gran somriure, so

m cridats a votar.

 I votarem. No en tingueu cap dubte.

Col·lecció de manifestos

Aquesta setmana han aparegut diverses propostes, per part de la "intel·lectualitat" espanyola, en forma de manifestos, oferint alternatives a la consulta del 9 de novembre. 

Entre aquestes propostes, destaquen el manifest de "Los libres e iguales" aparegut el dimarts dia 15, un text completament contrari al Dret a Decidir i a qualsevol intent secessionista català (o d'on sigui) que, escudant-se en un suposat anti-nacionalisme, no s'adona del profund nacionalisme espanyol que traspua. Cal dir, però, que el pes d'aquest manifest ha sigut més aviat anecdòtic. Demanant mà dura només ha aconseguit que s'hi sumessin aquells que ja hi estaven prou predisposats a aquest discurs. Així mateix, l'aparició de signatures evidentment falses i amb ànims de fer befa (ja prou publicades), a més d'errades flagrants i que ratllen la il·legalitat (publicació dels DNI dels signants...) treuen pes i profundiat a aquesta iniciativa.

El segon manifest és el manifest dels federalistes, amb una difusió menor, i que també nega el Dret a Decidir dels catalans, posant tota possible solució a un conflicte nacional en una solució federal fictícia, per a l'estat espanyol i per a Europa. Vaja, més cants de sirenes...

Potser, però, el manifest més encertat i que acabarà tenint més pes és el que impulsa la periodista Liz Castro des del seu compte de Twitter (@lizcastro), titulat "Unicornios Federalistas". De fet, ja m'hi he subscrit.

Exèrcit català, sí o no?

Ahir ja saltava a tots els diaris la notícia de que l'ANC prepara el futur exèrcit català. De fet, aquest és el titular escabrós i tendenciós, simplement la sectorial de Defensa de l'ANC, com moltes altres, publicava un informe en el que proposava com podria arribar a ser part d'aquest exèrcit futur i ho feia començant parlant de les forces navals.

Primer cal dir que aquest informe és un dels moltíssims informes que elaboren les sectorials de l'ANC (no les indicarem totes que si no no acabem). No tots aquests informes passen el filtre del secretariat nacional i, de fet, no tots (o gairebé cap) acabarà implementant-se tal i com han estat desenvolupats. Hem de tenir en compte que aquests informes són propostes i com a tals hauràn de ser debatides, negociades, pactes i aprovades (o no) pel poble de Catalunya, bé en seu parlamentària o bé de forma refrendària.

Dit això, que pretèn acabar amb la polèmica de si ha de ser l'ANC o no qui decideixi com s'organitzarà la Catalunya Estat (que no, que ho farem entre tots), hem d'encarar una altra polèmica.

Exèrcit sí, o no?

Mal que em pesi (com a objector de consciència i pacifista convençut) he de dir que sí, que la Catalunya Estat necessitarà un exèrcit. I per què?

Primer, perque és una estructura d'estat bàsica, el monopoli de la violència i de la renda defineix els Estats, és una constant i una necessitat (un mal necessari, si voleu).

Segon, perque d'exèrcit ja en tenim, un que ens va a la contra però que paguem entre tots. Alguna cosa haurem de fer amb els edificis, el material i personal que ens toqui rebre en les futures negociacions amb l'Estat espanyol (n'hi haurà de negociacions, no patiu...)

Tercer, hi ha qüestions que ha de resoldre l'exèrcit: defensa marítima, aèria i de fronteres, de forma puntual.

Quart, s'ha acabat anar amb el lliri a la mà. Cap estat del món (cap, no busqueu exemples estranys) ha renunciat a tenir un model de defensa propi, existeixen casos en els que aquesta funció es delega a d'altre estats (Andorra, per exemple) però són escassos i molt concrets. I lligant amb aquest punt, tenir exèrcit propi ens permetria decidir quin model d'exèrcit volem, i aquesta és la veritable qüestió.

Exèrcit, sí, però com i per a què?

Tradicionalment els Estats organitzaven exèrcits amb un objectiu clar: l'expansió territorial i l'agressió. Aquest és un model que ha passat a un segon terme però que encara és present en la mentalitat militar. 

El canvi de model, teòric, arriba amb la fi de la II Guerra Mundial, moment en que apareixen les anomenades Forces d'Autodefensa, sobretot al Japó. Els exèrcits es converteixen en elements defensius teòricament, amb cada cop menys pes del factor ofensiu (en teoria). A aquest factor hi hem de sumar el concepte de cooperació internacional i ajuda davant de catàstrofes.

Tenint en compte aquests factors, el futur exèrcit català ha de tendir a anar cap a un model estrictament defensiu, cosa que implica un nombre reduït d'efectius (en aquest informe es parla d'un màxim de 2000 persones en el servei naval, entre marineria i oficialitat, en un període de 10-15 anys) i amb material bélic defensiu (això descarta portaavions, submarins, destructors...).

Dit això, podem parlar de diferents models de configuració d'exèrcits.

• Exèrcit de lleva: el que molts hem conegut. Un exèrcit no professional, amb participació dels ciutadans de forma obligatòria. Això comporta problemes: creació d'un servei militar obligatori (molt impopular) i poc efectiu. Seria el retorn de la "mili".
• Exèrcit professional: similar a l'actual exèrcit espanyol, on els que serveixen a l'exércit ho fan com a funcionaris de l'Estat. Elimina la "mili", professionalitza la tasca però pot permetre la infiltració de tropes mercenàries.
• Exèrcit delegat: consisteix en delegar les tasques de defensa en l'exèrcit d'un altre o altres estats. Implica el pagament d'un "lloguer" i, sobretot, la pèrdua de capacitat operativa i de presa de decissions.
• Exèrcit popular: conegut com el poble en armes. Model assajat amb èxit (de fet molt d'èxit) a Suïssa. Amb aquest model tots els homes hàbils (entre 18 i 45 anys) formen part de l'exèrcit i participen d'un període d'instrucció anual sufragat per l'Estat. Aquest model configura un exèrcit elàstic i eficaç a més a més de democràtic, però pot arribar a tenir un elevat cost social.

Dit això, és qüestió de triar, però no ser innocents, que això no és una broma.