ETA abandona la lluita armada

Ahir, dijous 20 d'octubre de 2011 es convertí en una data històrica. Ho és per dos fets rellevants i importantíssims, el primer fou la captura i linxament de Moammar al-Gaddafi, l'ex-dictador libi, als afores de Sirte mentre intentava fugir-ne. El segon fet té una trascendència, si cap, més important, com a mínim per a l'Estat espanyol i també per a la Nació Basca: l'anunci fet per l'organització Euskadi ta Askatasuna de que abandona la lluita armada com a mitjà per a la ressolució del conflicte nacional basc.

En el comunicat d'ahir s'emplaçaba els governs espanyol i francès a iniciar un procés de negociació per a solucionar algunes de les qüestions que queden pendents, sobretot la qüestió dels presos i la ressolució del contenciós nacional.

La dreta política i mediàtica espanyola però, ja reclamava la dissolució d'ETA, la entrega de les armes i, sobretot, les disculpes vers les víctimes. Cap d'aquests temes apareixerà immediatament, molt probablement no veiem mai una "dissolució" d'ETA (car que com a "entitat" no existeix legalment), l'entrega de les armes es produirà, tard o d'hora. Les disculpes, bé, és una qüestió sobre la que no m'atreveixo a parlar gaire, potser ni es reclamaran realment...

La qüestió dels presos seguirà una via similar amb el cas de l'IRA però aplicant la legislació penitenciària, és a dir, deixaran de ser considerats presos polítics per ETA i presos terroristes pel govern espanyol, això vol dir que la primera millora que veurem serà la tant reclamada agrupació de presos cap Euskadi i Navarra. La llei ho marca i no hi ha res més a fer, en cas contrari, les conseqüències serien perilloses.

Una altra qüestió és el tema de la ressolució de la qüestió nacional, la clau de tot aquest procés militar i polític que ahir va tancar un període de 52 anys. Un mecanisme de ressolució el va començar a albirar l'esquerra abertzale a les cobsultes catalanes, Bildu fou un pas en aquest sentit com abans ho fou Aralar. La ressolució ha de ser política i democràtica, en un nou escenari de pau, i tots els seus protagonistes hauràn d'acceptar-ne el desenllaç, sigui quin sigui. 

I això és vàlid tant per l'Estat espanyol, el francès com per a la classe política basca.

Queda molt per fer però no per això la notícia deixa de ser una bona notícia.

El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya

No, aquesta no és meva. És una afirmació del lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera. Potser seria hora de començar a fer-li una mica de cas.

Teniu l'entrevista completa que va publicar Eldebat.cat ja l'any 2008.El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya

Spain's Secret Conflict

Us deixem tot seguit el documental que intenta explicar la lluita nacional catalana al món. Interessant document per a conèixer la realitat nacional catalana i la seva lluita per la llibertat.

Now we publicice the documentary that tries to explain about the catalan national strugel to the world. An interesting documet for known about the catalan national reality and his strugle for freedom.

El domini

 Una de les batalles encara no perdudes de la llengua és el reconeixement de la seva unitat. L'orígen d'aquest conflicte, que és més polític que lingüístic, el trobem en la forma en que es va iniciar la normalització de la llengua, la creació del seu estàndard. Així d'entre les dues opcions proposades, la de Fabra i la d'Alcover l'academicisme es va decidir per la fabriana, més vinculada al català central i allunyada dels particularismes regionals que defensava Alcover. Això ha provocat que determinats sectors polítics interpretin que la llengua parlada als seus territoris no es pugui denominar català i consideren, amb la creació d'Acadèmies de la Llengua, que es tracta no d'un dialecte d'una llengua comuna, si no d'una altra llengua. Aquests casos són espcialment flagrants al País Valencià i a la Franja (de Ponent o Oriental, tot depèn des d'on es miri) on, en un cas, s'ha creat una Acadèmia pròpia i, en l'altre s'intenta trencar la unitat, fins i tot, dialectal.

Si ens atenem a raons merament científiques no podem parlar de diferents llengües (català, valencià, balear (?), "xapurriau") si no de diferents dialectes que, si ve mantenen unes característiques pròpies que els diferencien, mantenen una unitat que els fa intercomprensibles entre sí, això és, una llengua.
És curiós, però, per altra banda, que qui defensa l'existència d'aquestes "llengües" ho faci,majoritàriament, no en la llengua que pretèn defensar si no en una altra i aliena, el castellà. Voluntat política de desintegrar una realitat sociolingüística i nacional? Altament probable.

Tot i que la unitat de la llengua no sempre ha de ser utilitzada com a una pretesa unitat nacional, sí s'ha de respectar, com a mínim a nivell social, científic i polític aquesta unitat lingüística. 

Tampoc, però s'ha de fer servir la unitat lingüística com a simple argument polític irredemptista (a Alemanya, a Itàlia o a Hongría no els hi ha anat gaire bé) i han de ser altres els arguments que portin a recuperar una certa unitat política dels Països Catalans. Ara bé, la llengua hi ajuda i molt.

Manipulant la història

Ja hem parlat anteriorment del que suposa manipular la història. Malauradament els exemples es mantenen i apareixen de nous. Ahir, un conegut partit polític català de tall espanyolista va presentar un joc que pretén "fer evident la veritat històrica" de la diada de l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.

Tot i que, en línies generals, aquest joc de preguntes i respostes, fa un recorregut pels fets històrics bastant correcte, cau en errors flagrants com situar la caiguda de Cardona l'any 1711, cosa que no es produirà fins el 18 de setembre del 1714 (com bé saben els cardonins) o indicar com a data del Decret de Nova Planta l'any 1705, quan fou proclamat el 1716, dos anys després del final de la guerra de Successió.

Més enllà d'aquestes consideracions cal dir que la història sempre s'ha de relativitzar i s'ha de situar en el seu propi context. Si bé és cert que aquest decret anul·lava, majoritàriament, els drets de la oligarquia catalana també posava fi a un model polític basat en el pactisme de les Corts amb el Rei, eliminava el Dret Civil català i, finalment, iniciava la persecució de la cultura i la llengua catalanes, que encara dura.

És per aquesta personalitat política, jurídica i cultural que es van prendre com a referent nacional els fets de l'11 de setembre del 1714. És més, hi ha qui valora molt més l'endemà, jornada en la que els barcelonins van sortir al carrer a recuperar tot allò que havia quedat malmés per la guerra i, en la mesura del que fos possible, recuperar la normalitat.