Recuperar la Sobirania

Aquest dimecres hem assistit a un fet històric. Pel seu simbolisme i per les seves implicacions polítiques, jurídiques i socials. Hem assistit a la recuperació de la sobirania de Catalunya com a entitat política, jurídica i nacional.A ningú se li escapa que aquesta declaració de sobirania tindrà importants repercusions en el camí que, des del 2010 ( que ha tingut la seva màxima expressió en la manifestació de l'11 de setembre del 2012) s'ha encetat cap a l'alliberament nacional. Ara cal, però, analitzar els orígens i les implicacions d'aquest document.

Per què "recuperar" i no proclamar la Sobirania?

Des del segle XII Catalunya (bé, si hem de ser estrictes els comtats que configuraran Catalunya) que ja presentava una certa uniformitat territorial, política i cultural queda lligada a la Corona d'Aragó mitjançant la unió dinàstica entre Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona) i Peronella d'Aragó, fet que queda confirmat amb l'adveniment d'Alfons IV "el Cast", fill de Ramon Berenguer IV, com a rei d'Aragó i comte de Barcelona. Cal refermar-se en la idea d'unió dinàstica ja que els territoris catalans i aragonesos, a partir d'aquell moment, compartiran monarca però no institucions polítiques i administratives. No cal entrar ara en el detall de l'evolució històrica de la Corona d'Aragó però si cal parlar de la perdua de la sobirania. 

A diferència del que intenta fer la historiografia hispànica (o millor dit, espanyola) la pèrdua de la sobirania de cadascun dels territoris de la Corona d'Aragó no es produeix al segle XV amb la, un cop més, unió dinàstica de les cases Trastàmara d'Aragó i Castella. Un cop més, les institucions no es veieren afectades per aquest fet. Cal dir, però, que existiren intents uniformitzadors, com la creació de la Inquisició.

Aquests intents es repetiran més tard, per exemple el 1640 amb el projecte de la Unión de Armas del Comte-Duc d'Olivares.

Finalment, però, la pèrdua definitiva de la sobirania dels territoris de la Corona d'Aragó es produirà amb la derrota de la Guerra de Successió, confirmada pels successius Decrets de Nova Planta.

Aquesta situació perdurarà en el temps, però els canvis polítics i socials del segle XIX faran que s'estableixi el principi de la sobirania nacional que queda establerta en els "espanyols d'ambdós hemisferis" a la Constitució de Cadis del 1812, que comptà amb una escassa representació catalana. 

La sobirania, en aquest context, queda cedida. Cap dels organismes autònoms catalans que apareixen des d'aquell moment (la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, la Generalitat republicana, o, fins i tot, la Generalitat autonòmica) recuperà la sobirania -si bé hem de destacar que Francesc Macià proclamà la República Catalana, plenament sobirana-.

Ara, amb aquesta declaració de sobirania, s'ha fet el pas necessari s'ha recuperat la sobirania, primer perduda i després cedida.

I, ara, què?

La divisió dels Països Catalans és una realitat, i cadascun
d'ells ha d'arribar a la plena sobirania.
 Ara només ho és Andorra i Catalunya es troba en el camí.

Ara, un cop recuperada la sobirania del poble català apareixen camins diversos. El primer, i el que sembla escollit per la nostra classe política, és que aquesta capacitat sobirana derivi en una consulta (o referèndum) en la que es demani si Catalunya s'ha de separar d'Espanya. També, però podria derivar en una declaració d'independència per part del Parlament, o simplement, podria quedar en això, una simple declaració de sobirania (opció que queda descartada, per motius evidents).

Els Països Catalans

No és extrany que el concepte de Països Catalans quedi fora d'aquesta declaració i és plenament justificable. Si bé aquests territoris configuren una unitat històrica, cultural i social mai han configurat (amb ben poques excepcions) una unitat sobirana. Per tant, si el que volem des de Catalunya és tenir i exercir el dret a decidir sobre el nostre futur, nord-catalans, algueresos, franjatins i, especialment, illencs i valencians han de tenir el mateix dret, però han de ser ells els qui el reclamin i l'exerceixin per tal d'adoptar, per als seus països, el marc jurídic, legal i polític que considerin més oportú que pot estar més o menys lligat a la Catalunya Estat, o no.

WERTgonya, cavallers. WERTgonya

La reforma de l’ensenyament que pretén imposar el ministre Wert s’està convertint en l’enèsim atac al model educatiu català, un model basat en l’excel·lència dels seus alumnes i professionals (mestres, professors, pedagogs…) Aquests dies hem vist com l’atac s’ha centrat, un cop més, en la llengua vehicular de l’ensenyament. El projecte legislatiu original pretenia relegar el català, la llengua pròpia, vehicular i minoritzada (i per tant, objecte d’especial protecció, tal i com indica la “Santa Constitució” espanyola) no ja a un segon pla si no fins i tot convertir-la en quelcom residual imposant dues llengües estrangeres més amb caràcter de troncals. Sembla que vulguin negar els beneficis del bilingüisme real existent a Catalunya (car tots els que ens hem format en el model d’immersió som no ja bilingües si no multilingües) així com els diversos informes favorables al model (valgui d’exemple el darrer Informe Pisa que avaluava la capacitat lingüística). Aquest atac bé marcat per una intenció marcadament ideològica ja expressada vehementment al Congreso de los Diputados espanyol: la intenció és “espanyolitzar” els alumnes catalans. No obstant això hi ha altres aspectes encara tant o més greus que ataquen el model educatiu català. L’assumpció de la totalitat dels continguts de les matèries troncals per part de l’Estat. Així les matèries més sensibles, com la història i la geografia, passaran a control exclusiu de l’Estat: episodis de la nostra història com la expansió mediterrània, la Setmana Tràgica, la industrialització, la Generalitat republicana o la fil·loxera quedaran diluïts en una història allunyada de la nostra, i no parlem ja del coneixement del nostre país ¿tenen cabuda les comarques i les seves capitals en un programa general de geografia? Finalment, i potser el més greu. El model proposat és extremadament selectiu i orientador de l’ensenyament. Així es pretén que siguin els mestres i professors els encarregats de “teledirigir” el futur no només acadèmic si no també professional dels joves. Això és pretén amb la transformació del 4t curs de la ESO en un curs de cribatge d’alumnes: els millors seran derivats cap al Batxillerat (i la universitat) mentre que els mediocres seran destinats a la Formació Professional. Necessitem universitaris excel·lents però també professionals excel·lents, però per sobre de tot, necessitem persones lliures, amb criteri suficient per escollir el seu futur i el del seu país. El model del PP i del ministre Wert, però, és un altre, volen persones-màquina, preseleccionades, sense criteri propi, altament ideologitzades i, a ser possible, espanyolitzades.

Angela Merkel, el nou Maquiavel

Per Ulrich Beck, sociòleg i filòsof alemany

(Text extret del periòdic “Le Monde”, publicat el dia 12.11.2012)

 http://www.lemonde.fr/idees/article/2012/11/12/angela-merkel-nouveau-machiavel_1789276_3232.html

Són nombrosos els que veuen la canceller alemanya com la reina sense corona d’Europa. Quan hom es pregunta d’on ha obtingut Angela Merkel el seu poder, hom es enviat a una de les característiques que defineixen la seva manera de fer: una habilitat maquiavèl·lica.

Segons Nicolau Maquiavel (1467 – 1529), el primer pensador que reflexiona sobre la naturalesa del poder, diu que el príncep només ha de mantenir la seva paraula donada ahir si aquesta li pot aportar beneficis. Si traspassem aquesta màxima a la situació d’avui, quedaria de la següent manera: és possible fer avui el contrari d’allò que s’havia anunciat ahir, si això augmenta les possibilitats de guanyar les pròximes eleccions. Les afinitats polítiques entre Merkel i Maquiavel – el famós model Merkiavel, com jo l’anomeno – en basen en quatre grans components destinats a completar-se els uns amb els altres.

1. Alemanya és el país més ric i el més potent econòmicament de la Unió Europea. En el context actual de crisis financera tots els països endeutats depenen de la bona voluntat dels alemanys disposats a verificar els crèdits necessaris. El maquiavelisme de la canceller és el que, en el virulent conflicte que oposa als arquitectes de l’Europa i els sobiranistes, ella s’estalvia de prendre partit – o més aviat, ella resta oberta a les dues opcions. 

No és solidaria amb els europeus (ni en Alemanya ni a l’estranger) que demanen a cor i a crits les garanties alemanyes, ni tampoc dona suport a la fracció dels euroesceptics que s’oposen a qualsevol tipus ajuda. La senyora Merkel prefereix – i heus aquí tota la ironia maquiavèl·lica de la seva postura – fer dependre de la disposició d’Alemanya a coincidir els crèdits disponibles per als països endeutats a acceptar les condicions de l’estabilitat política alemanya. És el primer principi de Maquiavel: quan es tracta d’ajudar els països endeutats amb els diners alemanys, la posició d’Angela Merkel no és ni un si franc ni un no categòric, sinó un “probablement” entre els dos.  

2. Com és possible fer passar aquesta posició paradoxal en la pràctica política? Per Maquiavel, en aquest punt caldria fer prova de la virtut, barreja d’energia política i de pugnacitat. És aquí on topem de ple en una altra forma d’ironia: el poder de Merkiavel descansa sense dubte sobre el desig de no fer res, en la seva inclinació per l’encara-no-actuar, a actuar més tard, a vacil·lar. Aquest art del titubeig selectiu, aquesta barreja d’indiferència, de rebuig d’Europa i de compromís europeu és a l’origen de la posició de força d’Alemanya en una Europa maltractada per la crisis.

És cert que hi ha múltiples raons que poden resistir – la situació mundial és tan complexa que ningú és capaç de desembolicar-la; sovint no tenim més elecció que la d’unes alternatives de les quals no podem mesurar els riscos. Però aquestes raons justifiquen al mateix temps la política de dilació com estratègia de poder. Angela Merkel ha portat a un punt de perfecció la forma de sobiranisme involuntari legitimat pel credo de l’austeritat. 

La nova potencia alemanya en Europa no es basa doncs, com ha estat el cas del passat, en la violència en tant que ultima ratio. No té necessitat de recórrer a cap arma per imposar la seva voluntat als altres Estats. Heus aquí perquè és absurd parlar de “IV Reich”. La nova potencia fundada sobre l’economia és molt més flexible i mòbil: està present per tot arreu, sense que sigui necessari enviar tropes. 

3. És d’aquesta manera que es pot realitzar allò que s’apareix com la quadratura del cercle: reunir en una sola i mateixa persona la capacitat de ser reelegida en el seu propi país i de passar, alhora, per un arquitecte d’Europa. Però això vol dir també que totes les mesures necessàries per salvar l’euro i la Unió Europea han de passar, abans de tot, el test d’aptitud dintre de les fronteres alemanyes – saber si elles son propicies als interessos d’Alemanya i a la posició de força de Merkel. 

A més, els alemanys esdevenen crítics respecte Europa, es senten més encerclats per països poblats de deutors que no volen que alemanya sigui la seva cartera, fent més difícil de mantenir aquest gran bretxa. Merkiavel ha respòs a aquest problema deixant la seva targeta “Europa alemanya”, que és un veritable triomf tant a l’interior como a l’exterior de les fronteres d’Alemanya. 

En política interior, la canceller tranquil·litza als alemanys, que tenen por de les seves pensions, la seva petita llar i el seu miracle econòmic, i ella defensa amb un rigor, del tot protestant, la política del no – ben equilibrada –, perfilant-se com l’única mestra d’escola capaç de donar lliçons a Europa, alhora que ella concep, en els afers exteriors, la seva “responsabilitat europea”, integrant els països europeus en una política del mal menor. La seva oferta, que també té valor de ganxo, es resumeix en aquesta fórmula: és millor que l’euro sigui alemany abans que no hi hagi euro del tot. 

En aquest sentit, la senyora Merkel continua sent una molt bona alumna de Maquiavel. “Val més ser estimat que temut?” es pregunta aquest a “El Príncep”. “La resposta és que caldria l’un i l’altre, però com és molt difícil conciliar aquest dos, és molt més segur ser temut que estimat, si haguéssim d’escollir entre un dels dos”. La canceller alemanya utilitza aquest principi de manera selectiva: ella vol ser temuda a l’estranger però estimada al seu país – potser justament perquè ha ensenyat la por als altres països. Neoliberalisme brutal a l’exterior, consens tenyit de socialdemocràcia a l’interior: aquesta és la recepta que ha permès a Merkiavel consolidar la seva posició de força i aquella de l’Europa alemanya. 

4. Angela Merkel vol prescriure i imposar fins i tot als seus socis el que passa per ser una fórmula màgica en Alemanya a nivell econòmic i polític. L’imperatiu alemany és el següent: Economitzar! Economitzar al servei de l’estabilitat. Però en la realitat, aquesta política econòmica mostra que és sobretot, sinònim de retallades clares a nivell de pensions, de formació, d’investigació, d’infraestructures, etc. Es tracta d’un neoliberalisme d’extrema violència, que serà integrat a la Constitució Europea sota la forma de pacte pressupostari – sense fer cas de l’opinió pública europea (massa dèbil per resistir). 

Aquests quatre components de merkiavelisme – la connexió operada entre lideratge i sobiranisme de la construcció europea, l’art de la moratòria com a estratègia de l’implantació o no, la primacia donada a les eleccions i, finalment, la cultura alemanya de l’estabilitat – es confirmen les unes a les altre i constitueixen el nucli dur de l’Europa alemanya. 

I hom troba en Merkel un paral·lelisme amb allò que Maquiavel anomena la necessita, aquesta situació d’urgència a la qual el príncep ha de ser capaç de reaccionar: Alemanya com “amable hegemonia”, posició tan esbombada per Thomas Schmid, director de la publicació del periòdic Die Welt, es va veure obligada de posar el resultat d’un perill sobre el qual estava prohibit per la llei. Per ampliar-ho a tota Europa, i de manera exigent, la política d’austeritat d’Alemanya, les normes democràtiques podien, segons Merkiavel, ser suavitzades o fins i tot evitades.

Si bé actualment assistim a l’emergència d’un front d’oposició constituïda per tots aquells que pensen que l’avanç ràpid de l’europeïtzació atempta contra els drets del Parlament alemany i que és contrari a la Llei fonamental, l’equivalent de la Constitució. Però, amb una intel·ligent mà destra, Merkel aconsegueix instrumentalitzar aquests bastions de la resistència integrant-los en la seva política de domesticació per moratòria. Una vegada més, ella guanya en ambdós sentits: d’entrada més poder en Europa i més popularitat a l’interior,  mentre es van recollint els favors dels votants alemanys.  

Podria ser, però, que el mètode  Merkiavel arribi a poc a poc al seu límit, ja que cal reconèixer bé que la política d’austeritat alemanya no ha demostrat cap èxit encara. Al contrari: la crisi de l’endeutament amenaça ara mateix també a Espanya, Itàlia i potser molt aviat França. Els pobres esdevenen encara més pobres, les classes mitjanes estan amenaçades de ser desmantellades i encara no podem veure el final del túnel. 

En aquest cas, aquest poder podria ben bé conduir a l’emergència d’un contra poder, fins i tot més des de que Angela Merkel ha perdut a Nicolas Sarkozy, un dels seus aliats més sòlids. Des de que François Hollande ha arribat al poder, les balances han canviat. Els representants dels països endeutats podrien reagrupar-se amb els promotors d’Europa a Brussel·les i a Frankfurt per tal de desenvolupar una alternativa a la política d’austeritat de la canceller alemanya, sovint molt populista, sobretot centrada només en els interessos alemanys i motivada per la por de l’inflació, i repensar així la funció de la Banca Central Europea per a que es mantingui la política de creixement de la Banca Central Americana. 

Un altre escenari també és possible: podríem assistir a un duel entre Angela Merkiavel, l’europea vacil·lant, i Peer Steinbrück, candidat del SPD contra Merkel en 2013, entusiasta dels escacs, qui ha descobert una vocació de Willy Brandt en l’àmbit europeu. Si la fórmula guanyadora d’aquesta última era “el canvi per l’apropament” (entre l’est i l’oest), la fórmula de Steinbrück podria ser la següent: més llibertat, més seguretat social i més democràcia – a través d’Europa. Podríem assistir a una escalada de dos proeuropeus: o Peer Steinbrück aconsegueix fer un escac i mat a Merkiavel a nivell europeu; o Merkiavel guanya perquè haurà descobert la importància estratègica de l’idea europea i es convertirà en fundadora dels Estats Units d’Europa.

D’una manera o d’una altra, Alemanya s’enfronta a la gran pregunta d’Europa: ésser o no ésser. Ha esdevingut massa potent com per poder ser capaç de permetre’s el luxe de no prendre una decisió.            

Traduït del francès per Joan Carles González Caldito

Traduït de l’alemany per Pierre Deshusses

Text original de Ulrich Beck, sociòleg i filòsof alemany

Ulrich Beck és el notable autor de “La societé du risque” (La societat del risc, Auber, 2001) i, amb Edgar Grande, de “Pour un empire européen” (Per un imperi europeu, Flammarion, 2007). Ensenya a la London School of Economics i a Harvard. L’última obra: “L’Europa alemanya”” (no traduïda encara, editorial Suhrkamp)

Què triem?

És notícia. Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) han aconseguit, folgadament, els avals necessaris per presentar-se a les properes i històriques eleccions al Parlament de Catalunya del proper 25 de novembre. És, d'entrada una bona notícia ja que una de les forces municipalistes i independentistes més potents del país, i que ha ofert una garantia de regeneració democràtica, s'afegeix a les forces independentistes nacionals per tal de sumar en l'objectiu de la independència del nostre país.

Si bé aquest és un element positiu (i sempre és bo que hi hagi opcions) apareix ara un dubte: què hem de fer els independentistes? què hem de votar el 25 N? És evident que CiU, no és una opció fiable, malgrat que en els darrers dies està carregant les tintes del sobiranisme però, recordem-ho, mai ha sigut independentista (de fet Unió diu que no ho és).

Així doncs se'ns obre un ventall cada cop més atapeït: ERC, CUP, SI... amb opcions reals d'arribar al Parlament. 

Jo em pregunto: no hagués estat més encertat que les CUP decidissin posposar el seu salt a la política nacional? I més després del fracàs de les negociacions per tal de crear una gran coalició independentista? Les CUP buscaran aliances abans de les eleccions? Massa dubtes en temps d'incerteses.

Secessió o successió?

En aquests darrers dies, des de determinats sectors polítics, se'ns està dient als catalans que hem falsejat la història, que no en tenim de pròpia separats de la història d'Espanya, que tot és una manipulació del "nacionalisme excloent". Vaja, que directament mentim.I fonamenten el seu "argument" en el fet que, quan es fa referència als fets de la Guerra de Successió i les seves conseqüències, des del punt de vista de la historiografia catalana (nacionalista of course) es confonen els termes successió i secessió.

No entrarem a valorar les diferències lingüístiques entre un i altre terme, ja que no som especialistes en la qüestió, però només direm que són bastant evidents, tant a nivell escrit com oral.

Anem, doncs, a la qüestió que ens ocupa. La guerra amb que s'inicia el segle XVIII a casa nostra és una guerra de successió a la Corona Hispànica i això no hi ha cap historiador que ho hagi negat, per molt que persones que no ho son ho afirmin alegrement.

Així entre el 1701 i el 1715 es produeix un conflicte que, si bé tenia uns orígens domèstics, es converteix en un enfrontament mundial amb conseqüències no només a Europa si no també a Amèrica.

El conflicte successori

La qüestió successòria s'inicia el 1700. Amb la mort de Carles II sense successió es planteja un conflicte entre els diversos pretendents que apareixen, així hi ha tres possibles hereus: Josep Ferran de Baviera, l'arxiduc Carles d'Àustria i Felip d'Anjou, net de Lluís XIV. 

Ràpidament, el candidat bavarès renunciarà als seus escassos drets i el conflicte esclatà entre els Borbons i els Àustries. Si bé Felip d'Anjou fou coronat rei de Castella i d'Aragó (arribant a jurar les constitucions de cadascun dels seus territoris) la conflictivitat internacional portarà a la guerra.

Els bàndols

La qüestió successòria mal resolta provocarà un joc d'aliances internacionals que forçaran la situació a Espanya. Si bé Felip d'Anjou comptarà amb el recolzament de França i Baviera (a més de diversos estats italians) a aquest s'enfrontarà la poderosa aliança de la Haia, formada per Anglaterra, els Països Baixos, l'imperi austriac, diversos estats alemanys i Portugal que defensaran l'opció de l'arxiduc Carles. 

Això portarà a una divisió en els regnes hispànics que es dividiran en dos bàndols no homogenis provocant una situació de guerra civil. Ara bé, les opcions majoritàries permeten establir una diferenciació bastant clara: Castella es decidirà per recolzar el monarca ja establert (Felip d'Anjou) mentre que els estats de la Corona d'Aragó optaran per recolzar la candidatura de Carles d'Àustria. Ara bé, si a casa nostra existien botiflers (partidaris del rei Borbó) a Castella restaren austriacistes.

Models en conflicte

Més enllà d'una guerra internacional d'interessos diversos i, en certa mesura, d'un conflicte civil, el que es produeix és un enfrontament entre dos models administratius i polítics diferents. Els segles XVII i XVIII es converteixen en el període en el que es desenvolupa la teoria de l'absolutisme i l'estat centralitzat en front d'opcions tradicionals basades en el parlamentarisme. Així doncs, Felip d'Anjou pretendrà instaurar el model absolutista francès, cosa que portarà irremeiablement al conflicte amb els seus súbdits catalans, valencians, illencs i aragonesos, amb una llarga tradició pactista i parlamentària; l'enfrontament amb Anglaterra estarà servit, no només per la por a una possible unió dinàstica entre França i Espanya (per altra banda possible) i el conflicte d'interessos, si no també per que Anglaterra també és hereva d'aquesta tradició parlamentària.

El final

No és ara moment ni lloc per analitzar el desenvolupament del conflicte bèl·lic però si d'analitzar algunes de les seves conseqüències. Degut a la derrota militar del bàndol austriacista i, especialment, a l'ocupació militar de la Corona d'Aragó el sistema polític, administratiu i legal d'aquests territoris fou suprimit, i amb ells la sobirania d'aquests territoris que quedaren convertits en meres colònies castellanes. Això no obstant no fou gratuït per a a Castella que perdé, definitivament, territoris europeus (l'actual Bèlgica, territoris italians) i americans a favor d'Àustria i Anglaterra, a més a més de Gibraltar i Menorca (aquesta de forma temporal).

I la guerra de secessió?

Tornem doncs, a la confusió inicial. Si bé la guerra de successió no va ser plantejada mai com una guerra de secessió sí que existí un intent de separació de Catalunya respecte de la Corona Hispànica i es tracta de la Guerra de Separació (1640-1659) iniciada amb la revolta dels Segadors del 1640. Una oportunitat perduda, si es vol, en la que també intervingué França. Però aquesta, com se sol dir, és una altra història.