Referèndum!!!

Avui, 24 de juny, Sant Joan, ens llevem amb la notícia, desagradable, indesitjada, no volguda de que l'opció de sortir de la UE guanya a la Gran Bretanya. A tota la Gran Bretanya? No! Irlanda del Nord i Escòcia opten majoritàriament pel "remain" (Gibraltar, també, ves per on).

Les reaccions son diverses i algunes fins i tot resulten esperpèntiques.

 Cares llargues a la Comissió Europea que accepta els resultats (quin remei!!), i cara llarga del prime minister David Cameron que no només accepta esportivament (democràticament!) el que els seus conciutadans han decidit, per la mínima, sí, però han decidit. I no només accepta els resultats, si no que felicita aquells que han guanyat i anuncia la seva propera dimissió, que serà efectiva en uns tres mesos. Bé per ell!

Les borses es desplomen, la lliura esterlina (i l'euro) perd valor, les empreses amb interessos comercials a la Gran Bretanya ho noten, incertesa. Una incertesa que afecta tots els aspectes de l'economia, des dels treballadors expatriats (d'aquí i d'allà) fins a les grans corporacions, passant pels pensionistes. Però tranquils, que el governador del Banc d'Anglaterra ja ha dit que aquí no passa res, que ho tenen tot previst i controlat. Bé, ja veurem...

Però les pitjors reaccions ens les trobem a Espanya. Inmersos en una de les campanyes electorals més brutes que es recorden (vegeu tot el que està passant amb el "sinistre" Fernàndez Díaz), arriba l'esperpent de la "vella política" (i la "nova" sembla que s'hi apunta) a qui sembla que no li ha agradat gaire el resultat del Brexit. Ara tots s'afanyen a dir que això dels referèndums són perillosos, que és fins i tot d'una gran irresponsabilitat deixar en mans del poble determinades decisions, ho ha fet Pedro Sánchez directament, però qui més críptic ha estat ha sigut Xavier Domènech (ho admeto, encara estic intentant desxifrar què volia dir exactament en aquest tuit...). Més greu, però, son el reguitzell de despropòsits del PP... massa llargs per resumir en un sol tuit, imagino: que si és un error això de fer referèndums, que si ara Gibraltar tornarà a ser espanyol, que tots tranquils que ningú quedarà vagant per l'espai (Oooh!!!)...

Resumint, tothom té dret a dir-hi la seva. Tots, tret dels que queden directament afectats. I sí, és clar, aquests pactaran un referèndum a Catalunya. Tots tranquils.

Mandra, infinita mandra

Ja hi tornem a ser. Aquesta mitjanit ha arrencat una nova campanya electoral, després de la que ha sigut la legislatura més curta de la història recent de l'Estat espanyol (oblidant, és clar, les legislatures de la I República, qui s'enrecorda ja?). 

Una campanya que anirà farcida de missatges de "canvi" i de "legalitat", una campanya que a alguns il·lusionarà i a d'altres, la majoria, avorrirà. Una campanya que, sobretot, haurà de lluitar contra l'abstencionisme, adobat gràcies a la incapacitat d'uns polítics, els espanyols, que han demostrat la seva incapacitat per arribar a acords que puguin permetre iniciar el camí cap a la ressolució dels problemes reals.

D'altres, però, ens la mirarem des de la barrera, com qui veu passar els brins d'herba que el vent s'endú. Mandrosament. I per què? Per què no son les nostres eleccions, són les eleccions per triar el govern d'un país que no és el nostre, que no ho ha sigut mai, i no per què hi hagi un document que així ho certifiqui si no que hi ha unes actituds, una manera de tractar-nos individual i col·lectivament que així ho demostren.

Però no obstant aquesta mandra, el 26 de juny hi anirem. Per una qüestió de dignitat, per la necessitat de dir-hi la nostra, per la necessitat de dir-los que ja n'hi ha prou, que també hi som i hi serem, sempre. Ni que sigui per bloquejar!

I ara faré campanya, campanya per una idea, per un anhel. Hem de demostrar, i sobretot després dels darrers aconteixements, que això no s'ha acabat, que seguim endavant en la construcció de la República Catalana, que si anem a Madrid és per dir-los que gràcies, però nosaltres anem tirant i que, si en volen parlar, ens trobaran ben a prop, allà asseguts, al seu costat, però que no ens vendrem el país per quatre engrunes, que ja fan tard i que no tenen res a oferir-nos que ens sedueixi, simplement perquè ni saben què oferir-nos i tampoc sabran complir-ho.

I no us enganyeu amb cants de sirena d'aquells que diuen que ho podran fer, no podran. Simplement perquè tampoc volen fer-ho. 

Sí, molta mandra, infinita mandra em farà anar a votar el 26 de juny, una altra vegada, però ho faré i espero que molts de vosaltres també ho feu. 

I què votaré? Per qui ho faré? Ho faré per tots. I votaré aquells que millor poden acomplir aquest anhel, aquells que estan més a prop del meu pensament i de la meva idea de futur. 

Si encara no teniu la resposta, mal senyal, per què encara us ho esteu pensant. 

Anar amunt o anar avall?

Una imatge de la torre mestra del Castell de Montbui
 a la que estem poc habituats.

Ahir, 11 d'abril, Anoia Diari publicava l'entrega del projecte d'intervenció a la Tossa per part de la Diputació de Barcelona a l'Ajuntament de Montbui. Aquest pla, com s'indica a la notícia, té com a objectiu dotar la torre del castell de Montbui amb una pasarel·la-mirador.

Però aquesta és una notícia que, tot i semblar bona, com tot, té els seus aspectes foscos. 

Primer, dir que des del castell de Montbui no es podia (ni es pot) albirar la ciutat emmurallada d'Olèrdola, no obstant sí que es podia arribar a veure l'antic castell d'Ardesa.

També en el mateix text s'insisteix a definir com a castell el que simplement n'era una part: la torre mestra; obviant d'aquesta manera que tot el cim de la Tossa era el castell de Montbui. Un desconeixement greu i flagrant i que indica, en bona mesura, l'origen de la proposta.

I aquí rau la gravetat de l'assumpte. Es destinaran uns recursos econòmics a bastir una estructura, que, contràriament al que publica aquest mitjà, no ha estat demandada per ningú i, encara més greu, no aportarà cap tipus de valor al conjunt patrimonial, simplement una elevació encarada cap a la serra de Miralles-Queralt (les antenes del serral de les Onze) assotada per vents d'una important velocitat. 

Contrariament sabem de l'existència de dos jaciments ibèrics, una intervenció d'urgència en un fons de cabana del segle X i múltiples troballes en superfície de ceràmica a la Tossa, dades més que suficients que justifiquen, i justificarien, una inversió en aquest sentit. Vaja, que enlloc d'anar cap amunt, hauriem d'intentar anar "cap avall" per descobrir tot allò que encara amaga i no ens ha explicat el castell de Montbui. Per què encara no li hem preguntat.

Però no tot seran queixes. Existeix, de fet, un costat positiu en aquesta notícia. Per fi es recuperen les inversions en el nostre patrimoni i es busca la manera de revaloritzar-lo i potenciar-lo. Però, es fa en la direcció adequada?

Pactar a Espanya: la quadratura del cercle

Han passat ja dos mesos de les eleccions espanyoles, unes eleccions que per a molts catalans habien de ser intrascendents. Els resultats que es produiren aquell 20 de desembre obrien un ventall gairebé impossible de tancar. La victòria va correspondre, sorpresivament, al PP però aquest s'està mostrant incapaç de consolidar la seva posició i els partits emergents (Podemos, Ciudadanos...) no han assolit els seus objectius de ser realment decissius i provocar un canvi.

Després de la retirada, a última hora i per sorpresa, de Mariano Rajoy com a candidat arriba el torn del líder del PSOE de proposar la seva candidatua. Coneixent les pròpies debilitats (internes i externes) està intentant quelcom difícil, però sembla que no impossible: bastir un ampli acord que li permeti assolir la investidura.

I sembla que ho està aconseguint. Per una banda ja ha negociat amb Podemos, però sense arribar a cap acord concret i ahir assolia el pacte amb Ciudadanos, un pacte que pretén la regeneració democràtica (sic) i la reforma "exprés" de la constitució espanyola.

Un pacte insuficient i que dificulta possibles pactes necessaris (sembla ser que a Podemos no li agrada gaire, aquest acord).

Si analitzem bé el pacte veiem que la música sona bé, però la lletra, el detall, ja grinyola. Centremnos en un punt, la supressió de les diputacions, una de les institucions polítiques més antigues de l'organització de l'Estat (foren creades el 1848) i que s'han convertit en centres de poder polític i d'administració territorial molt potents. Com a exemple, són les encarregades de gestionar els impostos municipals del 90% dels municipis. (per cert, les diputacions forals no es toquen)

Només aquest punt ja ens fa pensar que aquest acord, és fantasiós i inaplicable, i menys en tres mesos.

Altres són els elements que ens fan pensar que Pedro Sánchez no serà president i es produiran noves eleccions (molt probablement al juny). La manca de suports ja que no està clar que Podemos acabi recolzant aquest pacte, la negativa del PP a "deixar fer" (i ja no diguem a reformar la Constitució) i, sobretot, l'aritmètica. Una aritmètica que fa que el vot negatiu d'ERC i DiL bloquegi qualsevol opció de formar govern a Espanya.

No per allunyat (per espai i per pensament) deixa de ser interessant seguir aquests moviments. Amb crispetes.

I només és un màster...

Un màster, en coaching, és la polèmica d'aquests dies a Santa Margarida de Montbui. Un màster en gestió que ha de cursar l'alcalde. Un màster que costarà, pel cap baix, uns 4000 € que pagarem tots els montbuiencs i montbuienques, Dietes a part, és clar. 

Contrasta aquesta despesa, no ja amb la situació general del municipi (recordem, un dels municipis amb els índexs d'atur més elevats de Catalunya), si no amb els recursos destinats als ajuts als estudiants, unes beques universitàries que, en el millor dels casos arriben a 400 € per curs. Qualsevol universitari (i els seus familiars) és conscient que això és la "xocolata del lloro". I alhora no existeixen altres beques per a d'altres nivells educatius i es tanquen llars d'infants per què son "inviables" econòmicament.

Sí, senyors, és una vergonya. I més quan et diuen que aquesta despesa va ser acordada per la Junta de Govern municipal, i t'adones que no és un cas aïllat, que hi ha una "trama" darrere de tot això. Són prou coneguts els casos en els que l'alcalde, ocupant altres càrrecs institucionals és sospitós d'haver obtingut uns recursos econòmics de forma no gaire correcta (vaja, d'haver posat la mà a la caixa). Hom podria pensar que ja és un costum, un mal costum.

Però n'hi ha que encara se sorprenen (i s'indignen, és clar, com si no!!). Però el greu és que se sorprenen. I tornen a fer el de sempre, apuntar i disparar tota l'artilleria (a vegades amb la pòlvora mullada) contra "l'home", perdent de vista la implicació de tot un "equip", tot un grup que n'és còmplice.

D'altres callen. Un silenci còmplice o un silenci meditat? Els mal pensats, els emprenyats amb tot i tots ja hi veuran el silenci còmplice, no falla. Però potser, abans de parlar, de criticar o d'atacar, cal meditar què és el que realment està passant. No cremem els cartutxos en una gran fogarada inicial per lamentar-nos, més tard, quan la batalla sigui encara més dura, de la falta de munició. El xoc és inevitable i arribarà. Caldrà estar ben armats per a la defensa i poder capgirar la situació.