Eppur si muove...

Eppur si muove... amb aquestes paraules, dites en veu baixa, finalitzava la seva retractació Copèrnic, va reafirmar que la Terra, com a planeta, era al centre de l'univers, on restava immòbil i que la resta

d'astres giraven al seu voltant, vaja, la vella teoria geocèntrica, que ell mateix havia desmentit amb la ciència i que va ser substituïda per l'heliocentrisme que ell mateix defensava.

Doncs ara mateix, després d'un 27S un xic decepcionant, ens trobem en aquest punt. Existeix un "bloqueig" a la investidura de Mas i el franquisme sociològic creu haver aconseguit el seu objectiu: que ens barallem entre nosaltres.

Però no, no tot és el que sembla i resulta que ens anirem trobant sorpreses. CUP i Junts pel Sí han arribat a grans acords, el primer la declaració d'inici del procés independentista que ha desarmat completament l'Estat i si no, com obligar a fer allò que ja s'ha dit que no es farà?

Però la mostra ens va acabar d'arribar ahir, amb les condicions draconianes i completament colonials imposades pel "sinistre" d'economia espanyol Cristóbal Montoro per tal de concedir el darrer FLA a Catalunya: es concedeix una quantitat molt superior a la sol·licitada (de 2600 milions a una mica més de 3000) però amb el total control per part de l'Estat del destí d'aquests "ajuts".

Que bé, parlar d'"ajuts" i fer-ho del FLA és ser ja cínic. Primer, el Fons de Liquiditat Econòmica es nodreix dels imposts de tots els espanyols (i de moment, administrativament, bona part dels catalans ho som, que no tots), Catalunya segueix aportant un 20% d'aquests imposts (per tant, podriem dir que el 20% del FLA ja és "nostre") però el més roí de tot plegat és que el FLA és un préstec que fa l'Estat a les Comunitats Autònomes, que és clar, aquestes han de retornar... alhora que distribueix, tard, malament i amb objectius dubtosos els imposts recaptats. I si a més a més, tenim en compte que el tipus d'interès aplicat al FLA és molt superior als tipus d'interès que existeixen en mercats internacionals aplicats al deute sobirà, ja hem arribat al cap del carrer.

El FLA no és una ajuda, és una gran trampa. Té com a objectiu forçar la insostenibilitat del sistema financer de les CCAA (totes excepte les d'Euskadi i Navarra, que no el "necessiten", curiosament...) i fer que l'Estat les hagi d'anar rescatant periòdicament fins que aquestes ja no puguin més. Vaja, per si no havia quedat clar, és una recentralització encoberta i a ritme lent però sostingut.

Però hem de dir, novament, gràcies. Sí algú creia que el procés entrava en la seva darrera fase, terminal, moribund, ens arriba una nova alenada d'aire fresc des d'on sempre ens ajuden, des d'un estat que prefereix ofegar i humiliar a acceptar la voluntat democràtica i el pacte. Gràcies, si algú encara creia que havíem de patir (que no, que segur que es posaran d'acord...) ens acaben de confirmar que eppur si muove.

Atur i pensions

Una de les preocupacions bàsiques de la societat catalana, com a mínim des del 2008, és la situació econòmica. Relacionant-la amb el procés nacional s'ha produït el fet que s'han generat dubtes a l'entorn de com es poden garantir les pensions i les prestacions d'atur en una Catalunya independent.

El discurs unionista ens adverteix de la impossibilitat de la República Catalana de garantir aquestes prestacions, però ho fa en base a una sèrie de premisses falses.

Les pensions estan garantides amb la República Catalana

L'unionisme ens diu que les pensions no es podran pagar en una Catalunya independent, i ho fa falsejant la realitat. El sistema de pensions espanyol (i català, ara per ara) és el que es coneix com a sistema redistributiu, això vol dir que son els treballadors en actiu els que paguen les pensions existents. Això vol dir que els que cobren una pensió ho fan per què hi ha gent que treballa i no per què haguessin treballat anteriorment. És fàcil entendre, doncs que, com més gent treballi (i cotitzi) més fàcilment es podrà fer front al pagament de les pensions.

També pel que fa a la quantia de les pensions cal tenir en compte aquest factor, com més elevat sigui el sou, més alta la cotització i, de retruc, més elevada la pensió.

I doncs, quina és situació real? 

Catalunya, amb el 16% de població aporta el 29% del Fons de Reserva de la Seguretat Social a Espanya, fons destinat a garantir el pagament de les pensions però que ha estat sistemàticament buidat pel govern espanyol en els darrers anys per afrontar altres pagaments que res tenen a veure amb la Seguretat Social.

Dit això, en el període 1995-2010 Catalunya generà un superàvit de 3.384 euros/habitant, mentre que Espanya generà un dèficit, pel mateix període, de 2228 euros/habitant. Amb aquestes dades, es podria afirmar que és Catalunya qui sosté el sistema de Seguretat Social espanyol.

La independència no només garantiria el sistema de pensions si no que és una oportunitat per enfortir-lo: millors prestacions, quanties més elevades, noves prestacions... Una nova oportunitat.

Cap a la plena ocupació

El nivell actual d'atur de Catalunya és del 19% de la població activa. La mitjana espanyola se situa en un 24% d'atur, justament 5 punts per sobre d'aquest. Cal tenir en compte, però que l'estructura econòmica catalana es fonamenta en la petita i la mitjana empresa, l'exportació i la captació de talent i inversió estrangera (que s'ha disparat fins el 422% en el primer semestre de 2015). El sistema econòmic espanyol es fonamenta, però en la gran empresa i la funció pública. 

Tenint en compte, també, un factor rellevant que és la baixa ràtio de treballadors públics per habitant (per sota de la mitjana europea i encara molt més baixa respecte la mitjana espanyola), podem afirmar que la creació del nou estat ens permetrà assolir nivells d'atur molt baixos, pròxims a la plena ocupació (entre el 5 i el 10%). I com s'aconseguiria? La primera pedra seria l'increment de treballadors públics: bombers, policies, metges, mestres i d'altres funcionaris que suplirien i complementarien els buits deixats per les estructures polítiques de l'Estat espanyol, però de forma racional i eliminant les duplicitats existents. La segona fase es produiria des de la iniciativa privada, amb polítiques de foment del treball autònom i a l'emprenedoria (polítiques reals decidides des d'aquí, com per exemple, la racionalització de les cotitzacions dels autònoms) i el foment de la contractació. 

Això permetria incrementar els ingressos a la Seguretat Social i, alhora, els ingressos per imposts destinats a prestacions d'atur. Així aquestes prestacions quedarien garantides i també es podrien arribar a veure incrementades o complementades. 

Ràtio de treballadors públics a Europa (2011)

De bancs, grans empreses i altres amenaces...

Encarem la darrera setmana de campanya electoral a Catalunya.No són unes eleccions autonòmiques normals, això és evident, no només per les candidatures que es presenten ni els missatges que aquestes fan arribar, tampoc el caràcter plebiscitari que els votants els hi atorguen ajuden a qualificar-les de normals.

Però si alguna cosa indica la excepcionalitat d'aquestes eleccions els podem trobar en aquells organismes, càrrecs i empreses que ni es poden presentar ni poden votar, és a dir, no poden decidir el sentit del vot però si influir-hi.

Així hem vist el primer intent de la Comissió Europea d'influir en el vot d'unes eleccions autonòmiques: la primera amenaça arribava per un portamveu d'aquest organisme europeu avisant-nos de la immediata exclusió d'una Catalunya independent de la UE; l'endemà ja sabiem tots dels lligams personals d'aquest representat europeu amb el PP espanyol, i a més, assistiem a la correcció que feia d'aquelles declaracions un representat de rang superior. Primera fumarada.

La segona arribava de mans (o boca) del mateix Barack Obama, president dels EUA, mostrant-se interessat en mantenir relacions amb una "Espanya forta i unida", unes declaracions buides (com les que ja havien fet Merckel o Cameron, anteriorment) i que li han costat a l'Estat espanyol la cessió de la base militar de Morón. Per ser paraules buides, surten un xic cares... fumarada que fa dos.

I, finalment, ens trobem amb la darrera amenaça. El comunicat conjunt de l'AEB i la CECA (vaja, els bancs) avisant-nos de que en cas d'independència, les entitats financeres presents a Catalunya l'abandonarien. Una amenaça interessant. Tenint en compte l'historial dels bancs espanyols (desnonaments, preferents, rescat bancari...) i el principi de que tota empresa no té més bandera que els propis beneficis, em pregunto. Abandonarien així com així un mercat de 7,5 milions de persones? Deixarien aquest mercat franc a d'altres competidors? I més tenint en compte que ja hi ha hagut diverses entitats bancàries (pròpies i extranyes) que s'han mostrat contraries a aquest posicionament. 

Aquesta nova amenaça, aquesta tercera fumarada, enllaça amb el discurs de la por i de la fugida d'empreses, un discurs al que contradiu la realitat, només un exemple, Volkswagen anuncia inversions de 300 milions d'euros a Martorell fins el 2019.

Algú, realment, pot creure en aquestes amenaces? Algú es veurà condicionat per aquesta por? És més important el vot dels senyors Fainé o Almirall que el de un simple treballador català? O son veus autoritzades Angela Merkel i Barack Obama per decidir el nostre futur? Si la resposta a aquesta darrera pregunta és afirmativa, reclamo des d'aquí el meu dret a vot a les properes eleccions alemanyes i americanes, si us plau.

Operació(n) Meridiana

Aquests darrers, dies, a menys d'una setmana d'una nova mobilització independentista que promet ser multitudinària a l'avinguda de la Meridiana de Barcelona, l'entitat unionista Sociedad Civil Catalana (SCC) ha presentat la seva acció de contra-manifestació, o segons afirmen, de contraproposta. Situant en la mateixa avinguda Meridiana unes 100 parades, ateses per fins a 150 voluntaris que intentaran explicar que bona part dels arguments de l'independentisme son falsos.

I ho començaran fent per la història. De fet, pretenen explicar que el segle XVIII, de fet tot just després de la Guerra de Successió i la derrota de l'11 de setembre Catalunya aconsegueix les majors cotes de creixement econòmic assolides mai en la història fins aquell moment.

És curiós com no es centraran en allò que realment interessa (vaja, de què em sona això?); és a dir, es centraran en intentar explicar el "passat" però sense intentar donar arguments favorables a una continuïtat de Catalunya dins de l'Estat espanyol. Allò que molts demanem, un argument, només UN ARGUMENT que no sigui l'amenaça ni l'insult. D'això res, ni un. Simplement es dedicaran a explicar la història. Bé, una visió un xic esbiaixada de la història.

Sí, en una cosa els senyors de SCC tenen raó. El segle XVIII és un dels moments de creixement econòmic i demogràfic més importants de la història de Catalunya. De fet és el moment clau per entendre el desenvolupament econòmic i industrial posterior, vaja la Revolució Industrial duta a terme pels catalans del segle XIX. Però fins aquí la seva part de raó.

Obvien, des de SCC i des de l'unionisme historicista, que la història té els seus recorreguts i que els processos històrics depenen de múltiples factors. No recularem gaire, no fos cas que algú hem titllés de pesat, manipulador o ves a saber què.

El segle XVII és un segle convuls a Catalunya, sí, es produirà la Guerra de Separació (la dels Segadors) que portarà a la partició del territori amb la pérdua de l'actual Catalunya Nord (una altra qüestió interessant a tenir en compte...)

  

Això sol pot semblar un desgavell, un desastre, vaja, que el segle XVII és de crisi, d'autèntica ruïna... però la realitat és molt tossuda i a més, té la mania de dur la contrària. Si bé és cert que el segle XVII és un moment de relativa crisi aquesta situació també esperona una altra actitud: la necessitat de superar les circumstàncies adverses, i el segle XVII, el darrer terç sobretot, veu com s'incrementen els mecanismes per superar els elements de crisi: existeix una primera expansió agrícola, basada en la producció vitivinícola, que al seu torn atreu població migrant (sobretot occitans, una vegada més) i es configuren noves xarxes comercials que vinculen els ports catalans amb els ports i mercats del nord d'Europa.Comencen aquí els negocis entre Catalunya, els Països Baixos i la Gran Bretanya (anem lligant caps?).

Comença en aquests moments una aliança econòmica que perdurarà en el temps i que acabarà derivant en una aliança politico-militar que cristal·litzarà en els bàndols de la Guerra de Successió. 

La derrota de l'opció austracista sembla que ha de trencar aquesta aliança econòmica, i de fet, els intents de la monarquia hispànica busquen precissament això. Però l'economia, i els interessos polítics, fan que la cosa no vagi ben bé així. L'aliança comercial amb França, pretesa per la monarquia, és un desastre pels interessos catalans (i paradoxalment, també pels espanyols) així que es recuperen les antigues aliances comercials amb la Gran Bretanya i els Països Baixos. 

L'obertura del mercat americà (iniciada de fet a partir dels anys 30 del segle XVIII) és una simple suma per a unes estructures comercials ja consolidades i amb experiència i vocació atlàntica, un nou mercat per a aquells que eren capaços d'explotar-lo. 

Sí, SCC té raó, el segle XVIII és de creixement, però s'equivoquen en l'arrel d'aquesta prosperitat. No procedeix d'una estructura política espanyola i centralista si no que ho fa d'unes bases antigues i un treball constant quan l'Estat era un altre i quan les dificultats eren unes altres. 

Impostos

Aquesta setmana va carregada d'informació, poques notícies bones, més enllà del "tour" presidencial pel Brasil que ha implicat el posicionament per l'estat propi de destacats empresaris i l'èxit en les inscripcions per a la Via Catalana. N'hi ha d'altres menys bones com son les intencions de diversos grups d'extrema dreta de realitzar un "homenatge" al "glorioso alzamiento nacional" o bé la publicació dels anomenats "papers de Bárcenas" on es destaca la trama corrupta del finançament del PP i els seus principals càrrecs (ara al govern espanyol).

No parlaré de cap d'aquests casos, ja hi ha prou literatura a la xarxa. Incidiré en una altra qüestió.

Dimarts el ministre d'Economia, Cristóbal Montoro, responia al Senat espanyol, a preguntes de CiU, que és Espanya qui financia Catalunya, més enllà de la mentida evident, el greu era el to emprat, de fatxenderia supina. 

Si bé és cert que Catalunya té l'accés al crèdit internacional vetat aquesta circumstància es dona pel fet que Catalunya encara forma part de l'Estat espanyol, i no per què no sigui capaç, ella sola d'assumir nous deutes. (Si convé, aquesta ja és una altra qüestió).

La realitat, però, és molt tossuda. Tot i que ja sabem que els impostos generats i recaptats a Catalunya no només serien capaços de finançar-la completament si no que generarien un important superàvit, apareixen dues notícies que ens ho confirmen.

La primera és la confirmació, per a l'any 2011, de la modificació important en el criteri d'ordinalitat. Així, Catalunya és la tercera comunitat autònoma en generar ingressos per a l'estat, mentre que la inversió (el retorn d'aquests impostos) d'aquest la situa en desè lloc, evidentment, es produeix una pèrdua de capitals o, dit d'una altra forma, un important espoli fiscal.

També va aparèixer ahir l'estudi, realitzat per la plataforma Catalunya diu Prou, en què s'afirma que una Catalunya independent recaptaria fins a 8000 milions d'€ més en impostos en cas de ser un Estat independent. 

Abaixar impostos?

Aquest dimarts, Oriol Junqueras, president d'ERC, proposava que, en cas d'independència, Catalunya podria abaixar impostos. Concretament parlava de rebaixar l'IRPF de les rendes més baixes i l'IVA, sobretot l'anomenat IVA cultural i el de productes bàsics. Argumentava que una rebaixa d'aquests tipus imposotius animaria el consum i, per tant, permetria una millora de l'economia. 

Es pot considerar que aquest és un argument demagògic però hi ha dues qüestions importants. La primera és que només els Estats tenen capacitat normativa en aquest aspecte i la segona és, realment volem baixar impostos? Impostos alts impliquen serveis millors i impostos baixos suposen pitjors serveis, a priori. 

Aquesta circumstància obre un nou debat: quin tipus d'estat del benestar volem? 

Personalment, tot i que sembla atractiva la baixada d'impostos, prefereixo una alta cobertura pública i, per tant, impostos elevats. Ara bé, vull cobertura pública, no despesa sumptuària i corrupció.

Tots a l'atur

Aquesta setmana arriba al seu final amb una notícia desesperançadora, trista i fins i tot esborronadora. 

L'estat espanyol ha assolit un nou rècord, més de 6 milions d'aturats, cosa que suposa un 27% d'atur. Catalunya no està gaire millor, un 24,5% de la seva població activa es troba també en situació d'atur (més de 900.000 persones) i la major part d'aquestes sense cap tipus d'ingrés, i el que potser és encara més perillós. El 57% dels joves espanyols (d'entre 16 i 24 anys) també es troben a l'atur.

Aquesta és una situació que a mitjà i llarg termini és insuportable per a qualsevol societat. Primer, per què l'economia no pot reflotar de cap manera. La base del capitalisme, sistema que està fallant, es troba en el consum, si bona part de la població no té ingressos, el consum es retreu i, per tant, l'economia es contrau, l'austeritat mata el capitalisme, així de senzill. 

Per altra banda, es produeix un fenòmen que encara ens empobreix més: la fugida de joves treballadors, i els primers a fer-ho són aquells que més ben preparats estan, persones que, tal i com està organitzat el nostre sistema públic d'ensenyament ens han costat a tots una gran inversió. Literalment estem expulsant talent i regalant-lo a d'altres economies i societats. Aquí, doncs, resten o bé els mediocres o bé els covards.

Un altre greuge que provoca aquesta situació és que comencen a perillar altres elements de l'estat del benestar: els ingressos minven desesperadament, a l'hora que les despeses augmenten. La principal font d'ingressos de l'Estat espanyol procedeixen de les rendes del treball i aquestes desapareixen a ritmes accelerats. Per altra banda, sanitat, ensenyament, polítiques socials (on podriem incloure les prestacions per desocupació) i les pensions, augmenten. Insostenible.

Cal una reforma en profunditat del mercat de treball i sobretot, de la política impositiva, ja que actualment els que més tenen no són els que més paguen (mecanismes com les SICAV permeten evadir de forma legal un gran nombre de capitals) o encarem aquesta situació o ens veurem abocats al desastre.

Catalunya, en el seu procés, ha d'estar molt atenta a aquesta situació i actuar en conseqüència. El futur Estat català ha de ser capaç de crear una estructura que premii el talent i que eviti, com més millor, una situació com l'actual.

Fiscalitat

Ja hem sabreu perdonar per l'aturada per Divendres Sant. Com gairebé tothom estava de vacances i vaig aprofitar el dia per altres menesters, com ja us podieu imaginar. 

Un cop tornats de les vacances ens sorprèn (bé, des de fa un temps ja no ens sorprèn gaire) una nova campanya de la renda. Vaja, que ens toca passar comptes un any més amb Hisenda. Ara demanarem l'esborrany, el comprovarem, confirmarem, modificarem, farem la declaració i esperarem que ens surti negativa o, com a mínim, que ens toqui pagar poc. I a més hem de passar comptes amb una administració que, als catalans, ens és, a més d'estrangera, hostil. 

Però no hi ha cap més remei perquè si no passes per aquest adreçador encara és pitjor!!

Bé, això de que no hi ha cap més remei... Existeix l'opció de denunciar aquesta situació d'espoli fiscal permanent mitjançant accions reivindicatives (i que tenen el seu reflex pràctic, cal dir-ho) com les que ens proposen desde la plataforma Catalunya diu Prou. 

Aquestes consisteixen en fer la declaració, com cada any, i afegint-hi algunes petites modificacions, presentar-la en qualsevol oficina de l'Agència Tributària de Catalunya. Com podreu comprovar, és del tot legal, però té un component important: d'aquesta manera es farà efectiva i visible la nostra voluntat de que, com a mínim els nostres impostos es quedin a casa nostra i no serveixin per mantenir un sistema que no és que sigui insolidari, és un robatori.

Xipre i com volen que funcioni l'economia

Ja ha passat. La Unió Europea castigarà els estalviadors xipriotes per tal de recuperar els diners del rescat bancari al que aquesta illa de la Mediterrània oriental (i dividida, de fet, en dos estats) habitada per poc més d'un milió de persones s'hi ha vist abocada per l'actual crisi financera. 

La solució que la UE ha trobat per garantir el retorn dels diners prestats és la d'imposar un impost a tots els dipòsits bancaris, gravant-los entre un 6,75 i un 9,99% (bé, aquestes eren les dades inicials, ara s'han rebaixat els tipus) matitzades pel govern xipriota que, després de la pressió popular i el pànic subsegüent ha decidit no gravar els dipòsits menors de 20.000€.

Conceptualment, estic a favor d'aquest impost, però per als grans dipòsits (superiors als 100.000€) ja que solen correspondre a societats que troben mecanismes per evitar el pagament d'impostos, com un mecanisme que eviti, o palii, l'evasió fiscal.

Ara bé, en aquest cas l'estratègia falla per la seva base. El gran prestatari europeu (i de Xipre) és Alemanya que amb aquesta maniobra simplement vol garantir que els seus bancs recuperin les inversions fetes "alegrement" en el passat, vaja, el que està passant a tot Europa.

Tot es basa en una perversió del sistema financer i econòmic. Mentre els recursos econòmics (diners) han servit per al consum o l'estalvi l'economia ha funcionat, quan aquests recursos es destinen, simplement, a pagar un deute contret per altres instàncies a través de mecanismes dubtosos i, en el millor dels casos, abusius, el sistema falla i comença a fer aigües. El problema és que els responsables no paguen els seus errors i ho ha de fer, com sempre, el poble, el més dèbil i el menys responsable de la situació.

L'economia no es podrà recuperar amb mesures d'austeritat espartana ni tampoc restringint el consum i l'estalvi, però sembla que les ments pensants de l'economia europea no se n'adonin. O potser el pla és un altre, molt més perillós: crear una Europa de dues velocitats.

L'esquema superior, com funciona l'economia domèstica "normalment".  El segon esquema, el model que intenta imposar Europa, amb les seves conseqüències.