No interessa...

Ja està, ja ha passat el 9N. Hem votat en contra de les previsions, molts, moltíssim, gairebé 2,5 milions de catalans hem dit la nostra, Sí-Sí, Sí-No, No,en blanc i totes les combinacions possibles (i impossibles!!), s'obre doncs, una nova etapa, un nou escenari. Hem passat una pantalla, com es diu ara. 

Curiosament, tot i que Montbui és un dels municipis de la comarca on s'ha constat un nivell de participació relativament baix també aquí hi hem dit la nostra. I a què es deu aquesta baixa (relativa) participació? A una manca d'interès? Categoricament, no. L'interès hi és, existeix, no es mobilitzen 2058 persones quan "no hi ha interès". Es desmobilitzen 2000 persones quan es va a la contra, quan es nega el dret dels ciutadans a expressar la seva opinió, quan se'ls ridiculitza dient-los que votar no val per res, quan se'ls desinforma (o directament, no se'ls informa) i sobretot es desmobilitza la població amenaçant-la.

Però no, 2058 valents, per què ho son, van fer el passat diumenge un gest revolucionari: van introduir un sobre de paper en una urna de cartró, van dir la seva, van dir el que pensen i ningú va ser capaç d'impedir-ho. Ho van fer una vegada, amb tots els entrebancs que es van trobar i, el millor del cas, és que ho tornarien a fer. Ho faran

els 2000 votants habituals que van decidir quedar-se a casa la pròxima vegada hi aniran, o preferiran, un cop més, acomodar-se i esperar a que altres decideixin per ells?

Ha arribat l'hora

Si ets de Montbui, ja saps on pots participar aquest 9N.

Semblava que era molt llunyà, que no arribaria mai. Quan es va anunciar la data de la consulta (primer referèndum, després consulta, ara "procés participatiu") i la pregunta ningú s'ho creia, de fet, els pocs que hi confiàvem ho veiem llunyà, que faltava molt de temps per a començar a posar solució a una qüestió tant important com és la independència (o no) del nostre país. 

Però ha arribat el dia, aquest diumenge 9 de novembre som cridats a participar (a votar) i ho farem. I no perquè siguem independentistes, ni tan sols perquè siguem demòcrates, ho farem per una qüestió de dignitat, per una qüestió de necessitat. 

Fa massa temps que la denominada democràcia espanyola obvia i oblida les necessitats dels ciutadans, fa massa temps que la democràcia s'ha reduït, erròniament, a escollir els nostres "representants" de forma més o menys periòdica, limitant d'aquesta manera la participació i el debat. O ets dels uns o ets dels altres, però hi ha temes que no es discuteixen, que no cal discutir-los. 

Aquells que no volen que votem, aquells que no votaran, segurament es troben instal·lats encara en aquest vell model de la política, potser ja els va bé aquesta "democràcia" de representació falsa, o potser s'enganyen, i ens intenten enganyar, dient-nos que això, i només això, és la democràcia.

No cal que digui quin serà el sentit del meu vot, imagino que molts de vosaltres, lectors, ja el coneixeu de fa temps, ara bé, hi estiguis d'acord al 100%, només en part o, simplement en contra, diumenge no et quedis a casa, surt, participa, digues la teva, aquest és el fonament de la veritable democràcia, exerceix-la. I home, si votes sí sí, per mi millor...

Han suspès la democràcia, però no se'n sortiran.

Ahir, com molts esperàvem, el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre la llei de consultes no referendàries de Catalunya així com el Decret de convocatòria de la consulta del proper 9 de novembre. Era d'esperar però no tant les formes, i, sobretot la celeritat en prendre aquesta decisió. A ningú se li escapa que, en poc menys d'una hora, no hi ha temps per llegir-se una llei i un decret i analitzar-lo com cal.

És evident, doncs, que la decisió d'aquest "àrbitre" estava presa amb anterioritat i respon a criteris no jurídics, si no polítics. Aquesta resolució, doncs, desprestigia, encara més, un tribunal que, per la seva composició i la seva forma d'actuar, ja compta amb escassa legitimitat democràtica i credibilitat.

És especialment greu aquesta situació ja que no només invalida una llei que en d'altres territoris no ha sigut subjecte d'actuacions legals per part del govern espanyol, si no que invalida el concepte bàsic de la democràcia: l'exercici del dret de vot. 

És doncs, un atac frontal a la democràcia i una visió esbiaixada i partidista de la llei. Cal, doncs, negar-se a acatar aquesta decisió i actuar en conseqüència garantint que el proper 9 de novembre poguem exercir el nostre dret democràtic. I ho farem com sempre, amb un somriure, amb voluntat, de forma pacífica i, sobretot, des de la societat civil.

Endavant! Que ara és l'hora!!

L'efecte agost

Les darreres setmanes estan sent especialment intenses per al procés independentista català. A les crides de darrera hora, gairebé desesperades, fetes per l'Assemblea Nacional de Catalunya i Omnium Cultural per tal de garantir l'èxit de la mobilització del proper 11 de setembre (la ja famosa V) hem de sumar els «dubtes» expressats per alguns dels pressumptes responsables polítics del govern de Catalunya, i tot, adobat amb les notícies i, per què no dir-ho, un cert morbo mediàtic a l'entorn del cas Pujol.

Però anem a pams. Pel que fa a la famosa V de la Diada, cal dir que bona part de la «culpa» del ritme lent en les inscripcions es devia a l'aplicació informàtica que calia utilitzar per fer la inscripció. Existeix una bona dosi de realitat en aquesta afirmació però no tots els problemes venen per aquí; de fet, les possibles causes serien unes altres. La primera, el període d'inscripció ha sigut una setmana més curt respecte l'any passat i, és clar, això ha d'afectar el nombre d'inscripcions sí o sí. El segon factor el trobem en les vacances: tres quartes parts del país està «descansant» i fins que no passin uns dies no es reactivarà, molt probablement a partir del 25 d'agost (sent optimistes), això, evidentment, afecta el ritme d'inscripcions. Existeix també un factor de pes gens menyspreable: la ubicació. Escollir Barcelona (la capital, dins de la normalitat) ens porta a que molts barcelonins creguin que «no cal apuntar-se» a la V, com l'any passat, ja hi farem cap, que total, és al costat de casa, deuen pensar molts barcelonins. Però no, de la mateixa manera que calia fer un esforç per omplir les Terres de l'Ebre el 2013, enguany cal fer un esforç per omplir la Diagonal i la Gran Via. I això ens duu al darrer factor «desmobilitzador», les declaracions de determinats responsables polítics (cagadubtes) que qüestionen la celebració de la consulta el proper 9 de Novembre, vinculant-la i condicionant-la a un dictamen favorable del Tribunal Constitucional espanyol, com si no fos evident que aquest dictament favorable és poc menys que ciència ficció o, en el millor dels casos, dogma de fe (vaja, fins ara tots els «dubtosos» eren d'Unió...). Tanmateix, en un moment o altre, i com sempre que es produeix un moviment d'alliberament nacional, s'ha de trencar la legalitat de l'Estat matriu (la metròpoli, per entendre'ns) i amparar-se en una legalitat de rang superior com és el dret internacional, o bé, fer-ho en una nova legalitat, que és, en definitiva el camí que volem emprendre.

Ahir, el Financial Times oferia unes suposades declaracions de Josep Rull (CDC) que posaven en dubte també el camí de la consulta. Aquest proposa un aplaçament de la mateixa per intentar desenvolupar els 23 punts de blindatge financer, cultural i lingüístic proposats per Artur Mas a Mariano Rajoy. Sí, els mateixos 23 punts que van quedar en un calaix en la darrera entrevista entre els dos presidents, intent patètic i fútil de resuscitar la Tercera Vía inexistent? Globus sonda de periodistes amb poca feina?

Curiosament, aquests dubtes i girs en el full de ruta del procés provenen de la coalició que més hi té a perdre en el camí, CiU, que, amb els escàndols que afecten la família Pujol (primer el cas ITV, amb Oriol Pujol imputat) i ara, amb el mateix patriarca Jordi Pujol demanant disculpes per no haver declarat una herència milionària (oculta a Suïssa i Andorra...). Des de determinats sectors de l'unionisme i també des de la metròpoli (per què no dir-ho? Fem servir la terminologia com cal) s'ha pressuposat que la corrupció de Pujol és una prova de la debilitat del procés. Res més enllà de la realitat, però. Cal dir que alguns dubtosos hi han pogut veure una mostra de que això no va bé, però també cal fer-los veure que això és una oportunitat d'or. Primer, ni Pujol ni CDC (ja no diguem Unió!!) han sigut mai independentistes fins fa ben poc (i si és que ho són). En segon terme no es pot fer una truita sense trencar cap ou. Segurament apareixeran nous casos semblants, o similars, però ens serviran per fer una neteja necessària que permetrà una autèntica regeneració política, un dels objectius del procés independentista. Per altra banda, si realment és una herència oculta durant més de 30 anys, com és que apareix ara? En la seva pròpia confessió, Pujol indica que ja ha regularitzat la situació amb la Agéncia Tributária espanyola pagant la corresponent multa, i, per tant, ja no procediria cap més actuació. I si comparem el cas amb d'altres que s'han produït a l'Esta espanyol...

Però fixeu-vos en un detall. Cada agost, des de fa uns anys, es produeixen situacions similars. El 2012 preveiem una manifestació massiva però que segurament no comptaria amb el recolzament dels partits polítics (i no crèiem que tinguès conseqüències polítiques immediates), i va passar tot el contrari: la major manifestació de la història de Catalunya, tots els partits hi eren, i es van convocar eleccions anticipades.

El 2013 patiem per si enllaçariem el país amb una cadena humana, hi ho podriem haver fet quatre vegades, i no ens crèiem que tindriem data i pregunta.

Enguany tenim por per si podrem fer la V, (que la farem, hi tant) i dubtem de si votarem, que ho farem. Guanyarem? No ho dubteu.

Marxant...

Quan l'independentisme era minoritari s'albirava la independència com un objectiu, un objectiu llunyà en el temps, un horitzó a molt llarg termini que potser faria necessari el creixement, continu però lent, dels independentistes convençuts, potser a un nivell vegetatiu, natural, de diverses generacions. Després de quatre anys de mobilització i conscienciació nacional, iniciada amb la sentència negativa del Tribunal Constitucional espanyol al nou Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006 i publicada el 2010 s'ha produït, però, un creixement espectacular. Exponencial. Aquells que no s'ho havien plantejat s'hi han convertit, els vells autonomistes s'han adonat que amb Espanya no hi ha res a fer...

Mentalment el canvi és important. De tenir la independència com a objectiu hem passat a entendre-la com un mitjà; un mitjà per millorar molts aspectes que, inicialment, no solen afectar-nos (o això sembla): millorar la sanitat, l'ensenyament, la qualitat democràtica, perseguir la corrupció política i econòmica, millorar la nostra economia... millorar, terme clau.

També però s'ha produït un canvi important en les perspectives. Una de les preguntes de l'independentisme (i molt més de l'autonomisme) era si seria possible la independència. Si era una possibilitat real o simplement un desig benintencionat però completament inviable. La resposta ens ha arribat, no tant pels múltiples estudis i anàlisis (tant des de l'independentisme organitzat de nova fornada com des d'organismes internacionals), i la resposta no és només que la independència és perfectament viable si no que, fins i tot en determinats aspectes, seria una millora evident. Tampoc la pregunta és com fer-ho ja que els mecanismes han estat perfectament explicats i fins i tot aplicats, mecanismes que, en definitiva, es resumeixen en una declaració unilateral, com a tot arreu.

La pregunta ha aclarir és, però, una altra. La gran incògnita és quan. Quan assolirem aquest objectiu, quan tindrem el mitjà principal que necessitem per millorar? Esperem que aviat, tenim en l'horitzó una data clau i que s'ha de convertir en una data important de la nostra història. El quan és el proper 9 de Novembre de 2014, moment en el que, d'una manera o altra, però amb un gran somriure, so

m cridats a votar.

 I votarem. No en tingueu cap dubte.