El passat dimecres, 11 de setembre de 2013, Diada Nacional de Catalunya, 1.600.000 catalans de tots els orígens ens vam enllaçar, prenent-nos de les mans, en una cadena que travessava el país de sud a nord, amb un sol objectiu. Demanar la nostra plena sobirania i poder configurar un Estat propi, resumint i en una sola paraula, la Independència de Catalunya.
El repte logístic era important, però l'objectiu s'ho val i res no va fallar, ni un tram buit, ans al contrari, la saturació era la tònica. Res no va fallar i, el que és més important, no es van produïr incidents remarcables que deslluíssin el que ja s'havia convertit en una festa.
No obstant això, la resposta donada per l'Estat espanyol a aquesta mobilització sense precedents ha estat, com a mínim, curiosa.
La primera reacció ha sigut minimitzar la cadena, reduïnt-ne la participació a 400.000 persones (a totes llums, impossible), posteriorment ja s'ha fet servir el concepte de "majoria silenciosa", quelcom intangible, incontable i difícilment calculable (tot aquell que no es mobilitza, per la raó que sigui, és contrari a la reivindicació). Més tard, i des de l'oposició, arriben les ofertes, els canvis de cromos. Ara, avui, estan disposats a negociar el "pacte fiscal" i fins i tot, el federalisme. Massa tard, avui ja no hi ha marge de negociació en aquest sentit, només acceptarem negociar quan ens separem i en quines condicions, com a bons veïns i ex-companys de viatge. Ara toca fer via en solitari.
Més greu, però, ha estat l'atac a la Delegació de la Generalitat a Madrid, pepretat per militants de diversos partits feixistes espanyols del qual no cal fer més esment.
Vet aquí les ofertes de Madrid: molles o bastonades.
Finalment, aquest matí ens hem llevat amb una altra bona notícia. El primer ministre de Letònia afirma que, en cas d'una secessió amb garantíes legals, Catalunya seria immediatament reconeguda com a Estat.
La Via fa via.
Ja no ens alimenten molles,
ara volem el pa sencer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada