Per Ulrich Beck, sociòleg i filòsof alemany
(Text extret del periòdic “Le Monde”, publicat el dia 12.11.2012)
http://www.lemonde.fr/idees/article/2012/11/12/angela-merkel-nouveau-machiavel_1789276_3232.html
Són nombrosos els que veuen la canceller
alemanya com la reina sense corona d’Europa. Quan hom es pregunta d’on ha
obtingut Angela Merkel el seu poder, hom es enviat a una de les
característiques que defineixen la seva manera de fer: una habilitat
maquiavèl·lica.
Segons Nicolau Maquiavel (1467 – 1529), el
primer pensador que reflexiona sobre la naturalesa del poder, diu que el
príncep només ha de mantenir la seva paraula donada ahir si aquesta li pot
aportar beneficis. Si traspassem aquesta màxima a la situació d’avui, quedaria
de la següent manera: és possible fer avui el contrari d’allò que s’havia
anunciat ahir, si això augmenta les possibilitats de guanyar les pròximes
eleccions. Les afinitats polítiques entre Merkel i Maquiavel – el famós model
Merkiavel, com jo l’anomeno – en basen en quatre grans components destinats a
completar-se els uns amb els altres.
1. Alemanya és el país més ric i el més potent
econòmicament de la Unió
Europea. En el context actual de crisis financera tots els
països endeutats depenen de la bona voluntat dels alemanys disposats a verificar
els crèdits necessaris. El maquiavelisme de la canceller és el que, en el
virulent conflicte que oposa als arquitectes de l’Europa i els sobiranistes,
ella s’estalvia de prendre partit – o més aviat, ella resta oberta a les dues
opcions.
No és solidaria amb els europeus (ni en
Alemanya ni a l’estranger) que demanen a cor i a crits les garanties alemanyes,
ni tampoc dona suport a la fracció dels euroesceptics que s’oposen a qualsevol
tipus ajuda. La senyora Merkel prefereix – i heus aquí tota la ironia
maquiavèl·lica de la seva postura – fer dependre de la disposició d’Alemanya a
coincidir els crèdits disponibles per als països endeutats a acceptar les
condicions de l’estabilitat política alemanya. És el primer principi de
Maquiavel: quan es tracta d’ajudar els països endeutats amb els diners
alemanys, la posició d’Angela Merkel no és ni un si franc ni un no categòric,
sinó un “probablement” entre els dos.
2. Com és possible fer passar aquesta posició
paradoxal en la pràctica política? Per Maquiavel, en aquest punt caldria fer
prova de la virtut, barreja d’energia política i de pugnacitat. És aquí on topem de ple en una altra forma d’ironia: el
poder de Merkiavel descansa sense dubte sobre el desig de no fer res, en la
seva inclinació per l’encara-no-actuar, a actuar més tard, a vacil·lar. Aquest
art del titubeig selectiu, aquesta
barreja d’indiferència, de rebuig d’Europa i de compromís europeu és a l’origen
de la posició de força d’Alemanya en una Europa maltractada per la crisis.
És cert que hi ha múltiples raons que poden
resistir – la situació mundial és tan complexa que ningú és capaç de
desembolicar-la; sovint no tenim més elecció que la d’unes alternatives de les
quals no podem mesurar els riscos. Però aquestes raons justifiquen al mateix
temps la política de dilació com estratègia de poder. Angela Merkel ha portat a
un punt de perfecció la forma de sobiranisme involuntari legitimat pel credo de
l’austeritat.
La nova potencia alemanya en Europa no es basa
doncs, com ha estat el cas del passat, en la violència en tant que ultima ratio. No té necessitat de
recórrer a cap arma per imposar la seva voluntat als altres Estats. Heus aquí
perquè és absurd parlar de “IV Reich”. La nova potencia fundada sobre
l’economia és molt més flexible i mòbil: està present per tot arreu, sense que
sigui necessari enviar tropes.
3. És d’aquesta manera que es pot realitzar
allò que s’apareix com la quadratura del cercle: reunir en una sola i mateixa
persona la capacitat de ser reelegida en el seu propi país i de passar, alhora,
per un arquitecte d’Europa. Però això vol dir també que totes les mesures necessàries
per salvar l’euro i la Unió
Europea han de passar, abans de tot, el test d’aptitud dintre
de les fronteres alemanyes – saber si elles son propicies als interessos
d’Alemanya i a la posició de força de Merkel.
A més, els alemanys esdevenen crítics respecte
Europa, es senten més encerclats per països poblats de deutors que no volen que
alemanya sigui la seva cartera, fent més difícil de mantenir aquest gran
bretxa. Merkiavel ha respòs a aquest problema deixant la seva targeta “Europa
alemanya”, que és un veritable triomf tant a l’interior como a l’exterior de
les fronteres d’Alemanya.
En política interior, la canceller
tranquil·litza als alemanys, que tenen por de les seves pensions, la seva
petita llar i el seu miracle econòmic, i ella defensa amb un rigor, del tot
protestant, la política del no – ben equilibrada –, perfilant-se com l’única
mestra d’escola capaç de donar lliçons a Europa, alhora que ella concep, en els
afers exteriors, la seva “responsabilitat europea”, integrant els països
europeus en una política del mal menor. La seva oferta, que també té valor de
ganxo, es resumeix en aquesta fórmula: és millor que l’euro sigui alemany abans
que no hi hagi euro del tot.
En aquest sentit, la senyora Merkel continua sent
una molt bona alumna de Maquiavel. “Val
més ser estimat que temut?” es pregunta aquest a “El Príncep”. “La resposta és
que caldria l’un i l’altre, però com és molt difícil conciliar aquest dos, és
molt més segur ser temut que estimat, si haguéssim d’escollir entre un dels dos”.
La canceller alemanya utilitza aquest principi de manera selectiva: ella vol
ser temuda a l’estranger però estimada al seu país – potser justament perquè ha
ensenyat la por als altres països. Neoliberalisme brutal a l’exterior, consens
tenyit de socialdemocràcia a l’interior: aquesta és la recepta que ha permès a
Merkiavel consolidar la seva posició de força i aquella de l’Europa alemanya.
4. Angela Merkel vol prescriure i imposar fins
i tot als seus socis el que passa per ser una fórmula màgica en Alemanya a
nivell econòmic i polític. L’imperatiu alemany és el següent: Economitzar!
Economitzar al servei de l’estabilitat. Però en la realitat, aquesta política
econòmica mostra que és sobretot, sinònim de retallades clares a nivell de
pensions, de formació, d’investigació, d’infraestructures, etc. Es tracta d’un
neoliberalisme d’extrema violència, que serà integrat a la Constitució Europea
sota la forma de pacte pressupostari – sense fer cas de l’opinió pública
europea (massa dèbil per resistir).
Aquests quatre components de merkiavelisme –
la connexió operada entre lideratge i sobiranisme de la construcció europea,
l’art de la moratòria com a estratègia de l’implantació o no, la primacia
donada a les eleccions i, finalment, la cultura alemanya de l’estabilitat – es
confirmen les unes a les altre i constitueixen el nucli dur de l’Europa
alemanya.
I hom troba en Merkel un paral·lelisme amb
allò que Maquiavel anomena la necessita,
aquesta situació d’urgència a la qual el príncep ha de ser capaç de reaccionar:
Alemanya com “amable hegemonia”, posició tan esbombada per Thomas Schmid,
director de la publicació del periòdic Die
Welt, es va veure obligada de posar el resultat d’un perill sobre el qual
estava prohibit per la llei. Per ampliar-ho a tota Europa, i de manera exigent,
la política d’austeritat d’Alemanya, les normes democràtiques podien, segons
Merkiavel, ser suavitzades o fins i tot evitades.
Si bé actualment assistim a l’emergència d’un
front d’oposició constituïda per tots aquells que pensen que l’avanç ràpid de
l’europeïtzació atempta contra els drets del Parlament alemany i que és
contrari a la Llei
fonamental, l’equivalent de la Constitució.
Però, amb una intel·ligent mà destra, Merkel aconsegueix
instrumentalitzar aquests bastions de la resistència integrant-los en la seva
política de domesticació per moratòria. Una vegada més, ella guanya en ambdós
sentits: d’entrada més poder en Europa i més popularitat a l’interior, mentre es van recollint els favors dels
votants alemanys.
Podria ser, però, que el mètode Merkiavel arribi a poc a poc al seu límit, ja
que cal reconèixer bé que la política d’austeritat alemanya no ha demostrat cap
èxit encara. Al contrari: la crisi de l’endeutament amenaça ara mateix també a
Espanya, Itàlia i potser molt aviat França. Els pobres esdevenen encara més
pobres, les classes mitjanes estan amenaçades de ser desmantellades i encara no
podem veure el final del túnel.
En aquest cas, aquest poder podria ben bé
conduir a l’emergència d’un contra poder, fins i tot més des de que Angela
Merkel ha perdut a Nicolas Sarkozy, un dels seus aliats més sòlids. Des de que
François Hollande ha arribat al poder, les balances han canviat. Els
representants dels països endeutats podrien reagrupar-se amb els promotors
d’Europa a Brussel·les i a Frankfurt per tal de desenvolupar una alternativa a
la política d’austeritat de la canceller alemanya, sovint molt populista,
sobretot centrada només en els interessos alemanys i motivada per la por de
l’inflació, i repensar així la funció de la Banca Central Europea per a que
es mantingui la política de creixement de la Banca Central Americana.
Un altre escenari també és possible: podríem
assistir a un duel entre Angela Merkiavel, l’europea vacil·lant, i Peer
Steinbrück, candidat del SPD contra Merkel en 2013, entusiasta dels escacs, qui
ha descobert una vocació de Willy Brandt en l’àmbit europeu. Si la fórmula
guanyadora d’aquesta última era “el canvi
per l’apropament” (entre l’est i l’oest), la fórmula de Steinbrück podria
ser la següent: més llibertat, més seguretat social i més democràcia – a través
d’Europa. Podríem assistir a una escalada de dos proeuropeus: o Peer Steinbrück
aconsegueix fer un escac i mat a Merkiavel a nivell europeu; o Merkiavel guanya
perquè haurà descobert la importància estratègica de l’idea europea i es
convertirà en fundadora dels Estats Units d’Europa.
D’una manera o d’una altra, Alemanya
s’enfronta a la gran pregunta d’Europa: ésser o no ésser. Ha esdevingut massa
potent com per poder ser capaç de permetre’s el luxe de no prendre una
decisió.
