Eppur si muove...

Eppur si muove... amb aquestes paraules, dites en veu baixa, finalitzava la seva retractació Copèrnic, va reafirmar que la Terra, com a planeta, era al centre de l'univers, on restava immòbil i que la resta

d'astres giraven al seu voltant, vaja, la vella teoria geocèntrica, que ell mateix havia desmentit amb la ciència i que va ser substituïda per l'heliocentrisme que ell mateix defensava.

Doncs ara mateix, després d'un 27S un xic decepcionant, ens trobem en aquest punt. Existeix un "bloqueig" a la investidura de Mas i el franquisme sociològic creu haver aconseguit el seu objectiu: que ens barallem entre nosaltres.

Però no, no tot és el que sembla i resulta que ens anirem trobant sorpreses. CUP i Junts pel Sí han arribat a grans acords, el primer la declaració d'inici del procés independentista que ha desarmat completament l'Estat i si no, com obligar a fer allò que ja s'ha dit que no es farà?

Però la mostra ens va acabar d'arribar ahir, amb les condicions draconianes i completament colonials imposades pel "sinistre" d'economia espanyol Cristóbal Montoro per tal de concedir el darrer FLA a Catalunya: es concedeix una quantitat molt superior a la sol·licitada (de 2600 milions a una mica més de 3000) però amb el total control per part de l'Estat del destí d'aquests "ajuts".

Que bé, parlar d'"ajuts" i fer-ho del FLA és ser ja cínic. Primer, el Fons de Liquiditat Econòmica es nodreix dels imposts de tots els espanyols (i de moment, administrativament, bona part dels catalans ho som, que no tots), Catalunya segueix aportant un 20% d'aquests imposts (per tant, podriem dir que el 20% del FLA ja és "nostre") però el més roí de tot plegat és que el FLA és un préstec que fa l'Estat a les Comunitats Autònomes, que és clar, aquestes han de retornar... alhora que distribueix, tard, malament i amb objectius dubtosos els imposts recaptats. I si a més a més, tenim en compte que el tipus d'interès aplicat al FLA és molt superior als tipus d'interès que existeixen en mercats internacionals aplicats al deute sobirà, ja hem arribat al cap del carrer.

El FLA no és una ajuda, és una gran trampa. Té com a objectiu forçar la insostenibilitat del sistema financer de les CCAA (totes excepte les d'Euskadi i Navarra, que no el "necessiten", curiosament...) i fer que l'Estat les hagi d'anar rescatant periòdicament fins que aquestes ja no puguin més. Vaja, per si no havia quedat clar, és una recentralització encoberta i a ritme lent però sostingut.

Però hem de dir, novament, gràcies. Sí algú creia que el procés entrava en la seva darrera fase, terminal, moribund, ens arriba una nova alenada d'aire fresc des d'on sempre ens ajuden, des d'un estat que prefereix ofegar i humiliar a acceptar la voluntat democràtica i el pacte. Gràcies, si algú encara creia que havíem de patir (que no, que segur que es posaran d'acord...) ens acaben de confirmar que eppur si muove.

Impostos

Aquesta setmana va carregada d'informació, poques notícies bones, més enllà del "tour" presidencial pel Brasil que ha implicat el posicionament per l'estat propi de destacats empresaris i l'èxit en les inscripcions per a la Via Catalana. N'hi ha d'altres menys bones com son les intencions de diversos grups d'extrema dreta de realitzar un "homenatge" al "glorioso alzamiento nacional" o bé la publicació dels anomenats "papers de Bárcenas" on es destaca la trama corrupta del finançament del PP i els seus principals càrrecs (ara al govern espanyol).

No parlaré de cap d'aquests casos, ja hi ha prou literatura a la xarxa. Incidiré en una altra qüestió.

Dimarts el ministre d'Economia, Cristóbal Montoro, responia al Senat espanyol, a preguntes de CiU, que és Espanya qui financia Catalunya, més enllà de la mentida evident, el greu era el to emprat, de fatxenderia supina. 

Si bé és cert que Catalunya té l'accés al crèdit internacional vetat aquesta circumstància es dona pel fet que Catalunya encara forma part de l'Estat espanyol, i no per què no sigui capaç, ella sola d'assumir nous deutes. (Si convé, aquesta ja és una altra qüestió).

La realitat, però, és molt tossuda. Tot i que ja sabem que els impostos generats i recaptats a Catalunya no només serien capaços de finançar-la completament si no que generarien un important superàvit, apareixen dues notícies que ens ho confirmen.

La primera és la confirmació, per a l'any 2011, de la modificació important en el criteri d'ordinalitat. Així, Catalunya és la tercera comunitat autònoma en generar ingressos per a l'estat, mentre que la inversió (el retorn d'aquests impostos) d'aquest la situa en desè lloc, evidentment, es produeix una pèrdua de capitals o, dit d'una altra forma, un important espoli fiscal.

També va aparèixer ahir l'estudi, realitzat per la plataforma Catalunya diu Prou, en què s'afirma que una Catalunya independent recaptaria fins a 8000 milions d'€ més en impostos en cas de ser un Estat independent. 

Abaixar impostos?

Aquest dimarts, Oriol Junqueras, president d'ERC, proposava que, en cas d'independència, Catalunya podria abaixar impostos. Concretament parlava de rebaixar l'IRPF de les rendes més baixes i l'IVA, sobretot l'anomenat IVA cultural i el de productes bàsics. Argumentava que una rebaixa d'aquests tipus imposotius animaria el consum i, per tant, permetria una millora de l'economia. 

Es pot considerar que aquest és un argument demagògic però hi ha dues qüestions importants. La primera és que només els Estats tenen capacitat normativa en aquest aspecte i la segona és, realment volem baixar impostos? Impostos alts impliquen serveis millors i impostos baixos suposen pitjors serveis, a priori. 

Aquesta circumstància obre un nou debat: quin tipus d'estat del benestar volem? 

Personalment, tot i que sembla atractiva la baixada d'impostos, prefereixo una alta cobertura pública i, per tant, impostos elevats. Ara bé, vull cobertura pública, no despesa sumptuària i corrupció.

Fiscalitat

Ja hem sabreu perdonar per l'aturada per Divendres Sant. Com gairebé tothom estava de vacances i vaig aprofitar el dia per altres menesters, com ja us podieu imaginar. 

Un cop tornats de les vacances ens sorprèn (bé, des de fa un temps ja no ens sorprèn gaire) una nova campanya de la renda. Vaja, que ens toca passar comptes un any més amb Hisenda. Ara demanarem l'esborrany, el comprovarem, confirmarem, modificarem, farem la declaració i esperarem que ens surti negativa o, com a mínim, que ens toqui pagar poc. I a més hem de passar comptes amb una administració que, als catalans, ens és, a més d'estrangera, hostil. 

Però no hi ha cap més remei perquè si no passes per aquest adreçador encara és pitjor!!

Bé, això de que no hi ha cap més remei... Existeix l'opció de denunciar aquesta situació d'espoli fiscal permanent mitjançant accions reivindicatives (i que tenen el seu reflex pràctic, cal dir-ho) com les que ens proposen desde la plataforma Catalunya diu Prou. 

Aquestes consisteixen en fer la declaració, com cada any, i afegint-hi algunes petites modificacions, presentar-la en qualsevol oficina de l'Agència Tributària de Catalunya. Com podreu comprovar, és del tot legal, però té un component important: d'aquesta manera es farà efectiva i visible la nostra voluntat de que, com a mínim els nostres impostos es quedin a casa nostra i no serveixin per mantenir un sistema que no és que sigui insolidari, és un robatori.

Paguen les persones però no els territoris

Amb aquest argument defensen alguns a les espanyes el no de Rajoy a la proposta de pacte fiscal català. No defensaré el pacte fiscal, ni hi crec ni hi creuré, qualsevol pacte amb Espanya és una gran mentida ja que l'Estat espanyol no ha respectat mai els seus pactes.

Ara bé, s'ha d'explicar molt bé aquesta afirmació que, en part i només en part, és certa.

El sistema fiscal espanyol (i els de gairebé tot el món) graven les rendes de les persones, tant físiques com jurídiques (empreses, entitats) en funció del que guanyen, qui més guanya paga més. Fins aquí normal, cert i just (bé ho hauria de ser per què ja sabem que qui més guanya no sempre és qui més paga, però això és una altra qüestió), per tant, com en aquest sentit Espanya no és una raresa funcionem així. Cert.

Ara bé, el problema apareix no en la recaptació d'impostos si no en la seva distribució, que sí que es realitza amb criteris territorials. El més fàcil de veure i comprendre és el traspàs directe de fons entre administracions: Estat-Generalitat. Ja que és l'Estat qui recapta aquests trasllada part del recaptat a l'administració autonòmica, bé aquí comencen els problemes ja que l'Estat no fa arribar el 100% dels impostos recaptats, si no que només en funció del que hi ha pactat a l'Estatut (70% IRPF, 50% IVA). Una altra forma de retorn dels impostos el trobem en les inversions, aquí la cosa ja clama al cel. Mentre l'Estat s'entossudeix en crear infraestructures inútils (que en bona mesura paguem els catalans, però no només els catalans, escolti) en territoris "receptors" -llegiu autovies a Extremadura, AVE's a Galícia, aeroports buits per tot arreu, corredors ferroviaris centrals- deixa de crear infraestuctures necessàries, no només per a Catalunya si no per al mateix Estat espanyol o la Unió Europea: connexió ferroviària permanent del port de Barcelona, corredor mediterrani, etc. 

A més a més, apareixen diferències entre "espanyols" difícils d'assumir. Un exemple, mentre l'any 2007 el govern extremeny es vantava de "regalar" ordinadors als seus alumnes de primària, el nombre de barracons escolars a Catalunya assolia un nou rècord. D'això en diuen equitat? Això no és un espoli, i no només fiscal?