Negociar

Les declaracions del conseller Homs d'ahir han estranyat, espantat o agradat a propis i estranys. Tot i que va matissar les seves pròpies declaracions el mal ja estava fet.

Però, en certa mesura, sí tenia raó. Aclari'm-ho, però. En tot procés com el que està vivint Catalunya com a nació (un procés de secessió) hi ha d'haver, en un moment o altre, una negociació. La qüestió és què es negocia, quan i, finalment, quins son els resultats d'aquesta negociació.

L'ideal és la negociació prèvia al fet, és a dir, una negociació que té com a objectiu establir amb quins mecanismes es durà a terme el procés, això és quines modificacions legislatives s'han de dur a terme i que afecten a l'Estat, com la part a secessionar exercirà el seu dret d'autodeterminació (referèndum, eleccions plebiscitàries, declaració unilateral...) i com l'Estat respondrà. En definitiva, unes "normes del joc" definides des de l'Estat i que són aplicables a ambdues parts, solució que ja hem vist aplicada als casos del Quebec i Escòcia. Aquesta permet, després d'aplicar el procediment escollit i en funció del resultat, una negociació posterior sobre repartiment de deures i obligacions entre els dos nous Estats apareguts.

L'altra opció, però, dóna la força a la part secessionada, el nou Estat. Si no hi ha un acord previ, la negociació pot arribar a existir, però no és necessària. Depèn de la voluntat del nou Estat. Evidentment, aquest estarà interessat a negociar determinats aspectes i ho farà en funció dels seus propis interessos, cercant sobretot el reconeixement internacional. Per altra banda, l'Estat matriu també voldrà negociar determinades qüestions. 

En el cas que ens ocupa, Espanya estarà més que disposada a negociar, tard o d'hora, per qüestions com el deute extern o la política fronterera i comercial (en cas que, com alguns indiquen, Catalunya quedés fora de la UE, encara que fos de forma transitòria). Ara bé, la Catalunya estat estarà disposada a seure a aquesta taula de negociació si, com està passant fins ara, l'actitud de l'Estat espanyol és de menyspreu i atac frontal al país i el procés? 

Negociar sí, però abans de la consulta, després és tard.

I Espanya va néixer un dia...

Aquesta setmana, després del desembarcament a Barcelona dels principals líders del PP per tal d'evitar el desenvolupament del procés sobiranista de Catalunya, s'ha produït la publicació de dos documents "argumentaris" contraris a aquest.

El primer, posat a la llum pública gràcies al diari Ara és el document titulat "Por la Convivencia Democrática", desenvolupat pel Ministerio de Exteriores sota titularitat del ministre Margallo i enviat a diversos ambaixadors. El segon document, publicat per Nació Digital és un document elaborat per la FAES (fundació vinculada al PP), es titula "20 preguntas y respuestas sobre la independencia de Cataluña".

En tots dos documents s'afirma que "España es una de las naciones más antiguas de Europa", però el que no queda gens clar és aquesta "antiguitat".

Ja vàrem comprovar com algunes ments "pensants" del Partit Popular li atribuïen, com a mínim 3000 anys d'història a l'estat espanyol, afirmació que, per absurda, no cal discutir.

Ara bé, en aquests documents intenten afinar una mica més. Segons el ministre Margallo (i/o el seu equip) Espanya ja es comença a configurar al segle VIII i ho fa en funció de ser hereva d'una altra cosa, el regne visigòtic de Toledo, iniciat al segle V. Vaja, recuperem la idea de "Reconquesta" tan criticada per la historiografia moderna. El segon document fa un pas ja al segle XII, com a mínim, sense aportar cap més prova. Potser fan referència al fet que Alfons X es va autonomenar "Imperator Hispanicus" sense que ningú li fes el més mínim cas. 

més i parla d'Espanya

Finalment, encara tenim un altre exemple, la idea de que Espanya neix amb el matrimoni dels Reis Catòlics allà pel 1458, un altre cas erroni, com ja vàrem exposar.

I doncs, quan neix Espanya? Podríem dir que el 1716 amb el darrer Decret de Nova Planta. Doncs tampoc. De fet, el primer monarca que es titula "Rei d'Espanya" (i, per tant, crea el regne) és Josep I Bonaparte però, és clar, aquest no és un bon referent. 

Finalment, la primera menció a la "nació espanyola" i la formació d'un estat modern la trobem a la Constitució de Cadis del 1812, ràpidament anul·lada i oblidada, aquesta podria ser la data de naixement de l'estat espanyol.

Per acabar, només una reflexió, o consell. Posats a mentir, senyors del no a tot, com a mínim posin-se d'acord amb la mentida a explicar.

Una raó pel no...

Com molt bé m'han fet notar en un comentari a una entrada anterior, sí que m'ha arribat, finalment i després de molt demanar-ho, una argumentació a favor del no. Ara bé, he de dir que és una argumentació dèbil, flonja, agafada pels pèls si voleu. I és que es tracta d'un argument de tipus legalista, un argument fonamentat en la filosofía i els orígens del pacte social que s'implementa en la Constitució del 1978.

Cal dir que l'argumentació ha estat llarga i, de fet, encara resta oberta, per tant, aquestes son algunes conclusions parcials. El debat, intens, interessant, enriquidor i amè ve iniciat i mantingut per una persona a qui, a més d'estimar, respecto per la seva potència intel·lectual.

El pacte social, com a concepte filosòfic

Cal indicar, d'entrada, que aquest és un debat filosòfic i que, per tant, és necessari tenir un cert coneixement del fons i del llenguatge, com que jo no soc filòsof de formació intento "traduïr" la terminologia i fer-la més planera. No sé si ho aconsegueixo. Així doncs, parlem del pacte social. Aquesta idea, expressada per J.J. Rousseau intenta explicar com s'organitzen les societats modernes, i ho fa a través del concepte del "pacte" a que arriben els homes, com a éssers lliures, per tal de configurar unes societats que funcionin.Així doncs, només les societats formades per homes lliures i iguals poden arribar a aquest pacte que, durant els diversos períodes de la història, ha pres diverses formes. En el moment actual, el pacte social queda reflectit en documents constituents i en la legislació, és a dir, el pacte queda fixat per la Constitució i les lleis. 

Segons aquesta visió, tot allò que està establert en el pacte és lícit i tot allò que no hi és suposa trencar-lo. Com tot pacte però, té sistemes per a millorar-lo o modificar-lo, si és necessari.

La sobirania

El concepte de sobirania, doncs, s'inclou en el pacte social. La sobirania, segons aquesta visió pertany a tots i cadascun dels individus que formen part del cos social. Dit això, quan aquest concepte es concreta en societats tendeix a parlar de "pobles" o "nacions". I aquí entrem en la discussió. Què és una nació/poble? Doncs hi ha dues possibles respostes, la de la tradició liberal (visió francesa, si voleu) diu que és un "conjunt de persones que són conscients i tenen la voluntat de formar una nació", la tradició historicista (visió alemanya) parla de "conjunt de persones amb història, llengua i cultura comunes", només cal triar, però de fet no hi ha una definició exacta i ambdués poden ser correctes. En el cas de Catalunya totes dues son bones, i és més, des del meu punt de vista cal dir que ha de primar, sobretot la voluntat dels individus. 

Per tant, Catalunya és nació per què ho vol ser i, com a nació, també és sobirana. I una sobirania pot ser compartida, fins que es decideix que ja no ho serà; moment en el que ens trobem.

La Llei

En el cas que ens ocupa, però, aquesta voluntat xoca amb la llei, amb el pacte. Tal i com indica l'article 2 de la Constitució espanyola, la "sobirania nacional es fonament en la indissolubilitat de la nació espanyola", ara bé, no indica quina és aquesta nació. També, aquesta Constitució, la llei, estableix com es pot canviar el pacte, com es pot modificar. Cal però, la voluntat política de fer-ho.

Tot i que el pacte pot dir el que diu, i pot ser tant ferm com sigui, no deixa de ser quelcom modificable per la voluntat de les persones, dels que, en definitiva, van subscriure el pacte. I, com bé diu el Tribunal Internacional de la Haia "cap llei pot estar per sobre de la voluntat democràtica de la gent".

Modificar o trencar el pacte social?

Fins aquí, una introducció. Quina és la discussió? Cal modificar o trencar el pacte social? La reclamació independentista catalana és una modificació o un trencament del pacte social? Doncs de fet, és un trencament del pacte social que configura l'Estat espanyol, o no, de fet és simplement una part del pacte que el trenca, l'altre part el pot mantenir. Però com s'arriba a aquest trencament? Doncs per què ja s'havia trencat anteriorment. 

El pacte social que fixa la constitució espanyola s'ha trencat diverses vegades, incomplint alguns dels preceptes fixats en ella ("dret a l'habitatge i al treball dignes", per exemple) i en la, mal anomenada qüestió territorial, incompliments flagrants: manca de respecte per la llengua (i els seus parlants), generació de greuges econòmics, menyspreu institucional i, sobretot, i més greu, noliejament de la voluntat popular, arrabassada per organismes desprestigiats i mediatitzats. 

Hi ha qui encara és partidari de demanar un canvi, una modificació del pacte social. És un plantejament respectable però il·lusori. Aquests intents de modificació ja s'han dut a terme amb resultats no ja negatius, si no contraproduents que han generat frustració i l'aparició de l'extremisme actual, per totes dues bandes. Però quan una relació arriba a punts de no acord, és millor, per a tots, posar fi a aquesta. 

Per tant acusar l'independentisme de voler trencar el pacte és encertat fins a un cert punt. Preguntem-nos, qui ha trencat el pacte social? Potser la resposta farà canviar el punt de vista d'algun partidari del "no".

I doncs, fins aquí, tenim algun argument vàlid pel "no"??

Clima opressiu

Hem acabat l'any 2013 amb fets que es convertiran en històrics. Així, finalment, el 12 de desembre s'anunciaven la data i la pregunta (preguntes!!) i els catalans, si ens deixen, serem finalment consultats sobre el futur del nostre país el proper 9 de novembre.

A l'argumentari clàssic (una consulta és inconstitucional, no es farà per què és il·legal, no existeix el dret a la secessió...) i al discurs de la por (sereu expulsats de la UE i l'OTAN, us farem boicot, tindreu aranzels, atur...) se suma un nou "argument" en contra del procés. Parlo de l'anomenada "fractura social".

I qui s'ha inventat aquesta "fractura social", doncs algú tan avessat a les fractures (tot i que opino que d'un altre tipus) com el ministre de l'Interior espanyol: Jorge Fernandez Díaz, un "català" de pro.

Aquest argument a calat en determinats sectors d'opinió contraris no ja a la secessió si no fins i tot a l'exercici del dret a l'autodeterminació i, per què no dir-ho, a l'exercici de la democràcia.

Ara comencen a aparèixer relats de famílies que, durant els diversos àpats ja proppassats que ens ofereixen les festes nadalenques, s'han vist relegades a situacions ben diverses: no reunir-se, per por de les discussions entorn del "procés",les discussions que, de ben segur que han provocat més d'una mala digestió (inaplacable amb tones d'Almax), i fins i tot, algun divorci o trencament familiar.

Ves per on, ara resulta que el Nadal ha sigut trist per a alguns per culpa del procés i, és clar, com que això és un problema millor no en parlem, deixem-lo sota la catifa o, simplement, no ens veiem.

Evidentment sabem que això és fals, però, imaginem per un moment que no, que sí que existeix un debat i una certa "fractura social".

És curiós constatar com, mentre l'independentisme era minoritari, no es generaven aquestes fractures. Com mentre els independentistes erem aquells "quatre eixelebrats" que sortiem l'11 de setembre o algun Sant Jordi, existia un clima de llibertat on tothom podia dir el que pensava. Ara resulta que no, que hem convertit el país en una mena de presó de consciències on els contraris al procés no poden badar boca.

I no. Hem de dir ben fort que no. I tant que poden exposar els seus arguments, les seves raons. Fa temps que les venim demanant. El problema és, però, un altre. Quan no hi ha arguments, quan no hi ha raons ni alternativa és més fàcil dir que els altres s'equivoquen i que a més, imposen el silenci.

Quan vulguin discutir i argumentar (el "no perque no", no és un argument) ens hi podrem trobar. De moment, gaudim d'aquests moments i d'aquesta perplexitat de l'unionisme que, tot sembla indicar-ho, durarà molt de temps.

Recentralitzats o expulsats

El procés avança. Tot i que encara esperem la pregunta i la data (diuen que arribarà a finals d'any) i sembla que els més pessimistes ja creuen que hi ha qui està aplicant el fre (Unió? el PSC?, sectors d'ICV?) es produeixen fets que ens fan pensar que això va de veritat. Fets, que, a primer cop d'ull, no permeten ser optimistes, no, però que són bones pistes. Anem a veure'ls.

Centralització

Ahir, la Vanguardia, publicava un article on s'avançaven les intencions racionalitzadores del govern espanyol, intencions que tenen a veure amb la supressió d'organismes duplicats i serveis. No s'amaguen, en aquest document de més de 700 pàgines les intencions recentralitzadores (diuen unificadores) del govern de l'Estat sota la premissa de que "tot allò que pugui fer l'Estat, no ho facin les autonomíes". És curiós que, en el moment que es demana una separació la resposta de l'Estat sigui la recentralització i és més greu tenint en compte que contradiu un dels principis de la UE, que indica que si existeix una administració propera a la població sigui aquesta la primera en oferir els serveis que necessita aquesta. Fer tot el contrari. 

L'objectiu és ja evident, buidar de contingut les administracions locals (reforma de l'administració municipal, supressió d'organismes autonòmics...) i reforçar les estructures de l'Estat per fer-lo més centralista. Aquesta és l'alternativa espanyola.

Fora dels organismes internacionals

Continuen, per altra banda, les amenaces d'expulsió de la futura Catalunya Estat de tots els organismes internacionals. La primera va ser l'amenaça d'expulsió de la OTAN. Podriem parlar una llarga estona d'aquesta qüestió, però la pregunta que ens hauriem d'intentar respondre és una altra. Realment la Catalunya Estat voldria estar a la OTAN? Segons els resultats del referèndum del 1986 tot sembla indicar que la voluntat dels catalans és quedar-nos al marge. 

Avui, Durao Barroso, en una resposta a Ramon Tremosa diu que la Catalunya Estat quedaria fora de la UE ja que es configuraria com un "tercer estat" i, per tant, els Tractats de la UE no serien d'aplicació a aquest nou Estat.

Per altra banda, el ministre Margallo (Afers Exteriors, dada curiosa), afirma que una Declaració Unilateral d'Independència deixaria Catalunya com un "estat fallit" similar als casos d'Ossètia del Sud o Abkhàzia. Fins fa poques setmanes no contemplaven la possibilitat d'una DUI, ara sí. Ja tenim un canvi.

Ja hem vist un canvi en el discurs, ara ja s'admet la possibilitat d'una DUI, fins ara negada categòricament. Però també veiem un altre canvi i no poc important. Els organismes internacionals que ja han fet declaracions sobre la qüestió (OTAN, UE) parlen de "tercers estats". Això implica, es miri com es miri, que existirà un cert reconeixement de la declaració com a Estat de Catalunya. Estats que podran negociar, o no, la seva integració en els esmentats organismes internacionals. La qüestió no és tant el "com" es negociarà, si no el "quan", abans de la separació, durant el procés de separació o posteriorment?