Tantsemenfotisme

Hem arribat a un moment en el que existeixen, políticament parlant, molts "-ismes": liberalisme, conservadorisme, socialisme, comunisme, independentisme... tots ells molt dignes i respectables i en el que uns i altres ens podem arribar a sentir més o menys còmodes. Ara bé, tots aquests "-ismes" s'han d'enfrontar a un enemic comú, alguns d'ells ho fan amb més força que d'altres, en funció del benefici que en puguin obtenir. Parlem d'un moviment polític que no s'organitza en partits ni associacions, que no articula cap discurs, que no fa campanya ni concorre a les eleccions. Parlem del "tantsemenfotisme". 

El Tantsemenfotisme no és una opció política, no és una ideologia. És una negació, és una mostra d'avorriment i fàstic, el que ara coneixem com a desafecció.

Ara bé, que suposa el tantsemenfotisme? Suposa deixar en mans dels altres les nostres decisions, les que ens afecten en el dia a dia i les que ens podem trobar en moments puntuals: com funcionen la sanitat i l'ensenyament, què és un delicte i què no, fins i tot pot influir en quins envasos s'ha de servir l'oli!!

I vigileu! No parlo d'abstencionisme, actitud respectable per fonamentada, l'abstencionisme actiu existeix, és una forma de boicot i de denúncia que determinats moviments fan servir de forma puntual o sistemàtica. El tantsemenfotisme, no és conscient del que està fent. És un refugi, un refugi de la por a ser, de la por a decidir i de la por a creure que encara tenim poder, que encara hi podem fer alguna cosa.

I a qui beneficia el tantsemenfotisme, doncs encara que no ho sembli beneficia a aquells corrents que tot i tenir la contestació social, es troben amb la deixadesa, amb la por, i que de, fet, la fomenten precisament per fer créixer el nou moviment i poder parlar de "majories silencioses". Silencis còmplices o simplement un toc d'atenció sistèmic mal encarat?

Dit això, el proper diumenge 25 de maig, som cridats a les urnes. Eleccions al Parlament Europeu, una institució que ens és llunyana o gairebé aliena (que no, per moltes raons), i el que és més greu, amb grans dèficits democràtics. No obstant això, hem de fer servir el nostre poder (mínim, ínfim, si voleu) i exercir un dret tant senzill com el de vot. Així doncs, diumenge VOTEU a qui us doni la gana, però VOTEU (en blanc, o nul també val, és abstencionisme actiu, en definitiva).

Segons el guió previst

El dimarts havia de ser, i ho va ser, un dia històric. Es presentava al Congreso de los Diputados l'últim intent d'encaix de Catalunya dins d'Espanya. Tres representats del Parlament de Catalunya -Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUA)- anaven a la cambra espanyola a demanar permís per preguntar als catalans què volem ser de grans.

La resposta, però va ser l'anunciada, un NO rotund a la possibilitat, tant sols, de fer la pregunta. 

Però aquest no era l'interés d'un debat que ha estava prefigurat i que va donar el resultat que veieu a la imatge. L'interés es centrava en els arguments de propis i estranys per decidir una cosa o altra. El bloc (mal)dit constitucionalista (PP, PSOE i UPyD) va fer servir els arguments ja coneguts: tergiversant la història, amenaçant amb tots els mals del món (bé, ara ja no vagariem per l'espai pels segles dels segles, serem l'illa de Robinson Crusoe), la llei, el no puc... i el millor de tots: han de decidir tots els espanyols, però no. Fins i tot van arribar a proposar canviar la Constitució (per dos dies més tard fer un "Pujol" -ara no toca-) o fer un estat federal (però que no es pot explicar igual a tot arreu, segons Rubalcaba). Finalment, però, es va evidenciar que aquest grup té por. Por de dues coses: de la democràcia en si mateixa i del possible resultat de la consulta. Això va quedar palés en el fet que, des de tots tres grups,  s'assumeix que el resultat de la consulta serà favorable a la independència de Catalunya (esperem'ho!!)

En front d'aquest gran grup es trobaven l'esquerra (de veritat) i els grups dits "nacionalistes". Des d'aquí és feia una defensa del dret a decidir com a expressió màxima de la democràcia: preguntar no pot fer por i, és més, és imprescindible en democràcia. La llei està en funció de la voluntat democràtica i no a la inversa.

Brillant en aquest sentit les actuacions de Joan Coscubiela (IU-Izquierda Plural), Joan Herrera i, potser en menor mesura, Aitor Esteban Bravo (PNB) defensant uns el caràcter democràtic d'aquesta consulta i qualsevol altre i l'altre el dret d'autodeterminació basat en la voluntat del poble i avisant, tots ells de la necessitat democràtica d'abordar aquesta qüestió i no intentar deixar-la "refredar" perquè és una estratègia que, evidentment, agreuja el problema.

El resultat de la votació (297 en contra. dos dels quals per via telemàtica, 47 a favor i 1 abstenció) va reflectir no només les majories presents al Congreso si no que va posar en evidència un sistema que sembla, té aparença de democràcia, però que a l'hora de la veritat mostra tics autoritaris. 

És pot ser aquest el punt principal que aboca al procés.

Com afecta això al procés?

La resposta és senzilla, no afecta en res. La voluntat sobirana del poble de Catalunya és votar i avançar. Simplement es buscava un acord que no ha sigut possible, però no es pot aturar ni s'aturarà i menys a través de mostres d'autoritarisme com la vivida aquesta setmana. A més, s'esperaven propostes serioses alternatives i no hi van ser: res per part del govern (més enllà de dir-nos que ens estimen, però com!) i de proposar un federalisme de cartró pedra que no es creu ningú.

Arguments sanguinis

Sorprèn que un personatge tant flegmàtic com Mariano Rajoy hagi utilitzat uns arguments tan "sanguinis" com els que va emprar ahir per parlar del cas català. Sembla que l'argument estrella del president espanyol (i podem entendre que del PP) per oposar-se al sobiranisme català és l'etnicisme, una qüestió perillosa i a l'hora antiga. Recordem, l'any 1993 Xabier Arzalluz (PNV) feia unes polèmiques declaracions en que considerava que els bascos eren una nació per qüestions racistes, i ho fonamentava en el factor Rh. Tothom a atacar-lo per aquestes declaracions, i de fet, eren una barbaritat (com importants genetistes han demostrat). Bé, ara resulta que aquest argument, girat, és vàlid. Curiós.

Per altra banda, afirmar que "catalans i espanyols comparteixen la mateixa sang" fa un flac favor a qualsevol política d'integració de la immigració; afirmar això vol dir, implícitament, que qui no té la mateixa sang mai podrà ser espanyol i/o català car és una qüestió genètica (??????). Així doncs, mai un senegalès, un pakistanès, un xinès o un polonès podran ser catalans o espanyols. I jo convençut que espanyol era qui tenia un DNI espanyol (com sembla que ens volen insistir alguns) i català qui ho volia ser!! Dec que estar a Màtrix o voltant per l'espai sideral (tant de bo!!)

Potser, per rebatre aquest argument, haurem de demanar a Grífols, ara que s'ha posicionat a favor del procés, que ens canvii, per via de transfussió la pròpia sang per algun dels seus productes. (O no, es que jo tinc una certa por a les agulles).

Un drac ferit... de mort?

Ahir, 29 de març, es celebrava a Igualada la tercera edició de la fira dedicada a les manifestacions festives vinculades amb el foc (diables, correfocs, trabucaires...), el Firafoc un esdeveniment bianual que permet apropar aquestes manifestacions festives tant nostrades però, alhora, tant incompresa. Una altra vegada destacava la presència de colles igualadines (tant pel que fa a l'aspecte més purament pirotècnic, com musical) i novament trobavem una gran absència.

Els grans absents, després de tres edicions ja, segueix sent la colla de Drac i Diables de Santa Margarida de Montbui. Ara bé, no és gens extranya aquesta situació atesa la vitalitat que, de un temps a aquesta part, va mostrant aquesta colla, o millor dit, grupuscle. 

Aquesta colla porta un temps de declivi acusat i són diverses les causes que han dut a la pràctica desaparició del grup. La primera d'aquestes dificultats (l'ordre no atén a importància ni a cap consideració, és una simple enumeració de factors) la trobem en la manifesta incomprensió d'alguns sectors -persones i entitats- vinculats a l'organització de les successives Festes Majors, que releguen el correfoc (acte principal de la colla) a un paper secundari, quan no "molest". El segon factor negatiu ha estat l'aparició de personalismes (en el passat i en el present) dins de la colla que han fet pensar que determinades persones eren "imprescindibles" per al bon funcionament del grup; en tercer lloc el difícil o gairebé impossible relleu generacional dins de la colla amb comptadíssimes incorporacions i importants baixes. Finalment, però, apareixen factors legals i administratius que afecten negativament el grup: el primer és la directiva europea 2007/23/CE, coneguda com a "llei del foc", que limita i controla la venda i us de material pirotècnic ha obligat a realitzar determinats tràmits que, econòmicament parlant, suposen un greuge a totes les colles i afecten molt negativament al seu sosteniment econòmic. L'altra qüestió és la incomprensió (en alguns casos pot arribar a semblar hostilitat) per part de l'administració municipal que, per desídia, perjudica el grup.

Tenint en compte, però, aquests factors, n'hi ha un de no enumerat però que és cabdal per al desenvolupament del grup: la voluntat. La voluntat de tirar endavant la colla, la voluntat de superar els entrebancs i la voluntat de sortir-se'n tot i els entrebancs (reals o ficticis) que apareixen a l'hora de desenvolupar l'activitat. Aquesta voluntat no pot venir d'un individu, ni tan sols d'un petit grup d'individus. Ha de ser un impuls col·lectiu, de la mateixa colla i, també, de totes aquelles persones implicades en un moment o altre amb la colla i la Festa Major (i les festes, en general). 

No ens podem quedar a casa esperant que ens facin el correfoc, ni podem pretendre que aquest sigui l'únic acte del Grup de Drac i Diables de Santa Margarida de Montbui, si no hi ha un fet que deixondeixi el grup, el drac restarà ferit, ferit de mort. 

Intrussisme professional

La setmana passada s'iniciaven els actes de commemoració del Tricentenari (de la derrota definitiva de l'11 de setembre de 1714, quin si no?) a Igualada amb una conferència del director del CC el Born. No és una mala idea, no, però hi ha elements a criticar d'aquest programa d'activitats, sobretot el fet que la major part dels actes acadèmics siguin en dies de diari i en horaris impossibles per als que tenim la "sort" de treballar. 

Però no és aquest el motiu principal de l'entrada d'avui, ja us ho podeu imaginar. En aquest mateix programa podem veure que el "currículum" resumit del director del CC Born, Quim Torra, ens informa de que és llicenciat en dret, editor i escriptor, professions molt vinculades a la història així a primer cop d'ull, oi?

També, buscant una mica, podem veure com Quim Torra està vinculat a Omnium Cultural i l'ANC. Veiem doncs, com determinades adscripcions polítiques fan que determinades persones ocupin càrrecs per als que, sembla, no estarien qualificats d'entrada.

Que consti que no és una crítica cap el senyor Torra qui, fins ara, es mereix tot el meu respecte. Vull fer una crítica a aquest intrussisme professional que patim alguns especialistes. Qualsevol aficionat a la història es pot convertir en "historiador amateur", qualsevol "opinador" es converteix en "periodista" i, fins i tot, algú amb una mica de talent es converteix en "músic" o "artista". És fàcil ser intrús en determinades disciplines, tothom si veu amb cor. Potser aquesta seria una qüestió a tenir en compte de cara el futur.