Pactar a Espanya: la quadratura del cercle

Han passat ja dos mesos de les eleccions espanyoles, unes eleccions que per a molts catalans habien de ser intrascendents. Els resultats que es produiren aquell 20 de desembre obrien un ventall gairebé impossible de tancar. La victòria va correspondre, sorpresivament, al PP però aquest s'està mostrant incapaç de consolidar la seva posició i els partits emergents (Podemos, Ciudadanos...) no han assolit els seus objectius de ser realment decissius i provocar un canvi.

Després de la retirada, a última hora i per sorpresa, de Mariano Rajoy com a candidat arriba el torn del líder del PSOE de proposar la seva candidatua. Coneixent les pròpies debilitats (internes i externes) està intentant quelcom difícil, però sembla que no impossible: bastir un ampli acord que li permeti assolir la investidura.

I sembla que ho està aconseguint. Per una banda ja ha negociat amb Podemos, però sense arribar a cap acord concret i ahir assolia el pacte amb Ciudadanos, un pacte que pretén la regeneració democràtica (sic) i la reforma "exprés" de la constitució espanyola.

Un pacte insuficient i que dificulta possibles pactes necessaris (sembla ser que a Podemos no li agrada gaire, aquest acord).

Si analitzem bé el pacte veiem que la música sona bé, però la lletra, el detall, ja grinyola. Centremnos en un punt, la supressió de les diputacions, una de les institucions polítiques més antigues de l'organització de l'Estat (foren creades el 1848) i que s'han convertit en centres de poder polític i d'administració territorial molt potents. Com a exemple, són les encarregades de gestionar els impostos municipals del 90% dels municipis. (per cert, les diputacions forals no es toquen)

Només aquest punt ja ens fa pensar que aquest acord, és fantasiós i inaplicable, i menys en tres mesos.

Altres són els elements que ens fan pensar que Pedro Sánchez no serà president i es produiran noves eleccions (molt probablement al juny). La manca de suports ja que no està clar que Podemos acabi recolzant aquest pacte, la negativa del PP a "deixar fer" (i ja no diguem a reformar la Constitució) i, sobretot, l'aritmètica. Una aritmètica que fa que el vot negatiu d'ERC i DiL bloquegi qualsevol opció de formar govern a Espanya.

No per allunyat (per espai i per pensament) deixa de ser interessant seguir aquests moviments. Amb crispetes.

I només és un màster...

Un màster, en coaching, és la polèmica d'aquests dies a Santa Margarida de Montbui. Un màster en gestió que ha de cursar l'alcalde. Un màster que costarà, pel cap baix, uns 4000 € que pagarem tots els montbuiencs i montbuienques, Dietes a part, és clar. 

Contrasta aquesta despesa, no ja amb la situació general del municipi (recordem, un dels municipis amb els índexs d'atur més elevats de Catalunya), si no amb els recursos destinats als ajuts als estudiants, unes beques universitàries que, en el millor dels casos arriben a 400 € per curs. Qualsevol universitari (i els seus familiars) és conscient que això és la "xocolata del lloro". I alhora no existeixen altres beques per a d'altres nivells educatius i es tanquen llars d'infants per què son "inviables" econòmicament.

Sí, senyors, és una vergonya. I més quan et diuen que aquesta despesa va ser acordada per la Junta de Govern municipal, i t'adones que no és un cas aïllat, que hi ha una "trama" darrere de tot això. Són prou coneguts els casos en els que l'alcalde, ocupant altres càrrecs institucionals és sospitós d'haver obtingut uns recursos econòmics de forma no gaire correcta (vaja, d'haver posat la mà a la caixa). Hom podria pensar que ja és un costum, un mal costum.

Però n'hi ha que encara se sorprenen (i s'indignen, és clar, com si no!!). Però el greu és que se sorprenen. I tornen a fer el de sempre, apuntar i disparar tota l'artilleria (a vegades amb la pòlvora mullada) contra "l'home", perdent de vista la implicació de tot un "equip", tot un grup que n'és còmplice.

D'altres callen. Un silenci còmplice o un silenci meditat? Els mal pensats, els emprenyats amb tot i tots ja hi veuran el silenci còmplice, no falla. Però potser, abans de parlar, de criticar o d'atacar, cal meditar què és el que realment està passant. No cremem els cartutxos en una gran fogarada inicial per lamentar-nos, més tard, quan la batalla sigui encara més dura, de la falta de munició. El xoc és inevitable i arribarà. Caldrà estar ben armats per a la defensa i poder capgirar la situació.

Calen moviments: enrere ja que no poden ser endavant

Diumenge, 3 de gener, un dia més tard del previst i per "problemes logístics" finalment la CUP decidia. I decidia no recolzar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat i, alhora, renunciava a l'acord amb Junts pel Sí per a la configuració de govern.

Això ha generat una situació de bloqueig i frustració que, no per inesperada, pot tenir i ha tingut ja conseqüències importants. 

La primera és que, si res no varia en el si de la coalició Junts pel Sí amb la presentació d'un candidat alternatiu, ens veurem abocats a celebrar unes noves eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al mes de març del 2016; així la XI legislatura serà la més curta de la història del Parlament i la única sense govern, un fet inèdit però previst.

L'altra conseqüència afecta directament a la CUP. Aquesta formació ha estat, i serà, la més perjudicada per les pròpies decissions (vaja, que s'han engegat un tret al peu). Així, molts dels seus nous votants i simpatitzants ja l'han abandonada i manifesten sense por que no tornaran a confiar en ella de cara a les eventuals eleccions del març. Més greu encara, les dimissions de regidors i alcaldes d'aquesta formació, la desvandada general de militants i, fins i tot, la renúncia a l'acta de diputat del seu actual cap visible: Antonio Baños. 

Però on hi ha vençuts, també hi ha vencedors. I no, no parlo dels partits unionistes que segueixen sent uns convidats de pedra a aquest bodevil i, dificilment, seran capaços d'oferir cap sortida real al problema presentat més enllà de garantir que ells portaran la "normalitat" (ja m'agradaria saber què vol dir "normalitat" per a ells). 

En aquest cas els vencedors son Artur Mas i CDC. Un partit i un president que anaven de baixada, que eren simples cadàvers amb moviment artificial, que seguien el corrent generalitzat per intentar salvar els mobles i recuperar la seva antiga posició. Volien guanyar temps i ho han aconseguit, amb escreix. 

Artur Mas estava caducat, pràcticament difunt i aquesta darrera presidència (buida de continguts) hagués estat el seu "cant del cigne". Sí, hagués passat a la història com el darrer president de la Generalitat autonòmica, i prou. 

CDC buscava encara el seu espai i els seus votants, aquells nous independentistes (ara es fan dir nacionalistes) que, davant d'una bona oferta (què vol dir bona?) no haguessin dubtat a frenar-ho tot i fer allò de que "qui dia passa, any empeny". I la oportunitat de redimir-se, de retrobar el seu espai li ha servit en safata la CUP... 

I a tot això, on queda Esquerra? Doncs és l'única força que intenta salvar el mandat del 27S alhora que és la única força que realment guanya amb les eleccions al març. Unes eleccions on es presentarien diverses opcions independentistes però de forma separada (ERC, CDC, CUP, SI...) però que es trobarien amb la següent situació: la inutilitat, demostrada, de SI, la traició efectuada per les CUP, el bagatge autonomista i de dretes de CDC... quin panorama!! 

Aquí l'únic que pesca és ERC. Hi ho saben, ho sabem. Però, pregunto. Què és més important? El partit o el país? La petita guerra autonomista o la gran revolució de la llibertat? 

No ens equivoquem, Junqueras no va començar ahir a fer campanya per al març. Va obrir la porta, potser la darrera porta, per evitar les eleccions que, finalment, portarien la victòria d'ERC. Se'n diu generositat, una generositat que no han sapigut trobar ni les CUP ni CDC, fins avui.

Empat? O hi ha alguna cosa més?

12 hores. Aquest va ser el temps que van necessitar els militants i simpatitzants de la CUP el passat diumenge 27 de desembre per adonar-se que es troben en un atzucac. Dotze hores d'assemblea, tres votacions ajustades i, finalment, un empat. No entraré a valorar les possibilitats matemàtiques o estadístiques que això passés o fos, simplement, possible. Tampoc valoraré els mecanismes de decissió d'aquesta formació política. Són ells els que trien i els que decideixen. O no.

I aquesta és la qüestió més greu, no s'han decidit.

Però, per què no s'han decidit? Massa sospites m'assalten  i cap d'elles és bona. Anem a veure-les.

1. Tupinada

Ja a les xarxes socials n'hi ha que han denunciat la suposada tupinada ocorreguda en aquella assemblea. Sembla que el sí a la investidura d'Artur Mas prenia una certa volada, que guanyava com a opció preferida però amb un marge just, molt just; i que alguns dels sectors més bel·ligerants amb el president en funcions van pressionar per anul·lar vots afirmatius fins aconseguir l'empat que ho deixa tot obert. Sincerament, rocambolesc, massa increible i, el pitjor de tot, aquesta "solució" no faria més que fer encara més gran la rassa existent entre els diversos sectors de la CUP. No solucionaria res i, a més, empitjoraria les coses. I encara més greu: si existeix tupinada o una sospita d'ella, no és millor denunciar-la de forma interna abans d'iniciar un nou episodi de la patètica "pressing CUP"?

2. Teatre

Tres mesos de negociació, dues assemblees, propostes i contrapropostes, articles a la premsa d'uns i altres, pactes parcials i pactes finals... Tot és molt conegut, és la dinàmica normal de la política: la negociació entre els representants escollits a les urnes per tal de lligar acords en que totes les parts obtenen petites victòries i pateixen petites derrotes. No tothom acaba content però s'arriba a un punt mig. Però, ai las!, les CUP tenen un sistema de funcionament assembleari i les decissions es prenen de baix a dalt. I a més, són conseqüents (o volen ser-ho) i mantenen, com a mínim, les aparences. Però és això, al final: teatre, i teatre del bo. Al final, serà el consell nacional (previst pel dia 2 de gener) qui acabarà decidint i molt probablement, com a mal menor, acceptarà la investidura de Mas.

3. Vertígen

L'independentisme, tradicionalment d'esquerres, sempre s'ha trobat del costat dels "bons", dels que només han denunciat els greuges i dels que oferiem un projecte nou. Però en comptades ocasions ha assolit el poder. I sempre ha passat el mateix, S'ha instal·lat una sensació de "vertígen", de por al poder que ens ha fet perdre de vista l'objectiu i, sobretot, com assolir-lo. Quelcom que la dreta no ha sofert, cert. I aquesta podria ser la situació patida per les CUP: han obtingut una gran capacitat d'influència i, per tant, es troben en una situació de poder sense estar plenament preparats per a aquesta. I apareixen les contradiccions i les pors. El "vertígen". Però cal tancar els ulls molt fort, omplir-se de valor i seguir endavant. La por, o la prudència, no ens ha de fer traidors. 

El mal menor

Arribats a aquest punt de bloqueig en que Junts pel Sí va obtenir la victòria electoral del 27 de setembre alhora que s'assolien les cotes més altes de l'independentisme polític sense ambigüitats, cal triar entre el mal. El mal major i el mal menor. El mal major ja el coneixem: immobilitat, noves eleccions amb un elevat grau d'incertesa (amb un creixement sospitat d'opcions que, ni es defineixen en la qüestió nacional ni tindran capacitat decissòria real) i un manteniment de l'statu quo nacional i social durant, com a mínim, quatre anys més. O bé el mal menor: acceptar la investidura d'un Artur Mas amb una motxilla carregada de polítiques de dretes i iniciar el procés de ruptura amb l'Estat espanyol i la construcció de la República Catalana en un termini màxim de 18 mesos (tenint en compte que ja n'hem perdut tres, de mesos). Ho tinc clar, trio mal menor i espero que els companys de viatge (i d'altres coses) de la CUP acabin fent aquesta tria també. Per responsabilitat, per valentia, per coratge.

Mandra, cansament i, sobretot, què hi fem a Madrid?

No ho negaré, el proper 20 de desembre em plantejava dues opcions: o bé quedar-me a casa o bé entaforar en un sobre tota la publicitat electoral que ens arribarà a casa i encavir-lo com pogués, a l'urna del meu col·legi electoral. Aquestes eren les opcions reals car, si em desconnectat, fem-ho bé. 

Però els esdeveniments i les "enquestes" (que per altra banda, no estan pensades per copsar la realitat si no per crear-la, però aquest seria un altre tema) fan que m'ho hagi replantejat.

Primer, la situació de bloqueig institucional, fa que després del 27S seguim sense govern, i van ja gairebé tres mesos!! Situació que ha posat a la nevera el procés independentista. Cal potser un revulsiu, un toc d'atenció que faci desencallar els mecanismes de desconnexió. 

Segon, la pujança d'opcions ja no només unionistes, si no descaradament recentralitzadores i que ofereixen, sense cap pudor, una solució no pactada si no simplement d'"aplicació de la llei", vaja, el que es coneix a tot arreu com a colonialisme: tu calla que jo sé el que et convé. O pitjor encara, cants de sirena que mai, mai, mai es faran realitat (i sap greu, no només per nosaltres, si no per aquelles persones de bona fe de l'estat espanyol que se les empassen). 

I tercer, cal fer les passes necessàries, cal anar filant prim i acabant de deixar clar que volem desconnectar, que estem desconnectant i la República catalana està apunt d'arribar. Cal deixar un missatge clar, més clar que el 27S encara. No podem cedir ni un mil·límetre de tot el que hem aconseguit i potser ara, encara no, no podem desconnectar i hem de fer un toc d'alerta, una amenaça seriosa i contundent de la millor manera que sabem fer-ho: votant i fent expressa la nostra voluntat a les urnes. Espantem-los, fem-los evident que tenen un problema i que no el saben ni el volen solucionar, el proper 20 de desembre anem-hi, votem i fem-ho per opcions clarament independentistes. Desbloquegem la situació, empenyem. I tot seguit, tibem del cable i desconnectem, però el 21 de desembre, no esperem més. 

FEM-HO perque diuen que és impossible i no ho sabem.