Inicio aquesta setmana una sèrie de posts dedicats a argumentar quines raons històriques hi ha per a demanar la independència de Catalunya, la meva, la nostra nació. La previsió és fer quatre capítols dedicats a la història, matèria de la que sóc especialista com molts ja sabeu, ja que soc Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Així doncs, comencem amb el primer capítol d'aquesta sèrie.
Els Orígens
Parlar dels orígens d'una nació és un tema complex. Sovint ve marcat per una ideologia concreta que no comparteixo, una ideologia que podríem considerar, sent generosos, conservadora. No sense una certa recança doncs intentaré identificar en quin moment de la història podem parlar del punt inicial de la nació catalana.
Si bé és cert que a la Península Ibèrica ja al segle I a.C. els romans identificaren dues grans cultures (ibers i celtes) influides per grecs i cartaginesos, és un absurd pretendre marcar un inici de la nació catalana en aquest punt. I per què? Doncs pel fet que el procés de romanització configura un espai cultural, econòmic, polític i lingüístic uniforme a tot l'Europa occidental, això és l'Imperi Romà. Aquesta és una realitat que es mantindrà vigent fins el segle V d.C.
La caiguda, o millor dit, el col·lapse de Roma suposa l'inici d'un nou període històric marcat per l'atomització de l'antic imperi i la conversió, pel que fa a la pars occidentalis, dels seus territoris en nous espais polítics, coneguts com a regnes. Pel que fa a la península Ibérica aquesta divisió permet l'aparició de, com a mínim, dos regnes diferenciats. El primer i més conegut és el regne visigot de Toledo, hereu del regne de Tolosa, si bé la primera capitalitat a Hispània havia sigut Barcelona, aquest regne inclou la major part dels territoris de l'actual Espanya i la meitat sud de Portugal. L'altre regne a tenir en compte és el dels sueus, establerts a la zona de Galícia, nord de Portugal i parts d'Astúries i Lleó.
Per altra banda, es mantenen una sèrie de territoris hispans sota altres sobiranies: càntabres i vascons recuperen la independència perduda en època d'August, i Biçanci ocupa importants franjes costaneres del sud peninsular. Així mateix, un altre poble germànic pressiona cap al sud, perseguint els visigots: els francs.
La presència visigòtica, si bé va ser capaç d'unificar els territoris hispans amb les conquestes realitzades per Leovigild del regne sueu i els territoris càntabres, vascons i bizantins, no va ser capaç de modificar les estructures socials ja que la societat hispano-romana mantenia les seves estructures socials separada de la societat visigòtica, amb importants diferències com la religiosa (arrianisme-catolicisme) i fins i tot la prohibició de matrimonis mixtes.
La irrupció dels musulmans l'any 711 i la posterior desaparició del regne visigot l'any 722, permet la configuració d'un nou espai polític a Hispània. Aquest és el califat de Còrdova, posteriorment disgregat en diversos territoris políticament separats però amb elements culturals comuns, els regnes de taifes.
Aquest nou marc polític però, implica també una reacció per part dels antics habitants hispànics, majoritàriament els sectors gots que es "refugien" al nord peninsular. Alguns d'ells passaran els Pirineus i s'integraran en el regne franc. És en aquest punt que podem dir que s'inicia una separació política i cultural real d'Hispània.
La Marca Hispànica
La historiografia tradicional parla del concepte de "Reconquesta" en referir-se al procés històric que va del 722 al 1492 d'ocupació, per part dels regnes cristians del nord, dels territoris musulmans d'Al-Andalus. Aquesta visió ha esta recentment revisada i ja es parla, sense por, d'una conquesta militar i una expansió pròpia de les dinàmiques clàssiques de l'Edat Mitjana. El feudalisme, per funcionar, necessita crèixer.
Pel que fa a l'oest peninsular restes de gots, càntabres i vascons configuren diversos territoris autònoms entre els que cal destacar Galícia, Astúries i Navarra, que es configuren com a regnes. L'est peninsular, però segueix una altra dinàmica.
L'Imperi Carolingi es converteix, al segle VIII, en l'únic espai capaç d'aglutinar políticament i econòmicament algunes de les restes de l'Imperi Romà (ideal polític medieval) així estableix un nucli central format per les actuals França, Alemanya i el nord d'Itàlia. Aquest nucli, però també estableix territoris de frontera o "marca" dominats i controlats per marquesos i comtes. Així apareixen territoris com la marca danesa, la marca de Bretanya, la d'Austria o la que més ens interessa, la Marca Hispànica.
La Marca Hispànica inclou territoris de la Septimània visigòtica, els futurs comtats catalans i l'embrió del regne d'Aragó.
El segle IX, però, i sobretot en el seu tram final suposa una època d'inestabilitat greu per al regne franc. A diverses rebel·lions nobiliàries (entre les que cal destacar la de Bernat de Septimània) hi hem d'afegir la inestabilitat en la successió a la corona. Aquesta situació farà que diversos comtes de la Marca Hispànica decideixin trencar amb la seva submissió al rei dels francs i actuar de forma indepenendent. Entre aquests comtes destacarà la figura de Guifré I el Pilós, entre altres comte de Barcelona, però també els de Rosselló i Empúries. Si bé no es configurarà un nou espai uniforme sota un únic lideratge, la coincidència d'interessos i, sobretot, una intel·ligent combinació d'aliances matrimonials i de vassallatge permetran la consolidació d'un nou territori polític, l'embrió de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada