Calen moviments: enrere ja que no poden ser endavant

Diumenge, 3 de gener, un dia més tard del previst i per "problemes logístics" finalment la CUP decidia. I decidia no recolzar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat i, alhora, renunciava a l'acord amb Junts pel Sí per a la configuració de govern.

Això ha generat una situació de bloqueig i frustració que, no per inesperada, pot tenir i ha tingut ja conseqüències importants. 

La primera és que, si res no varia en el si de la coalició Junts pel Sí amb la presentació d'un candidat alternatiu, ens veurem abocats a celebrar unes noves eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al mes de març del 2016; així la XI legislatura serà la més curta de la història del Parlament i la única sense govern, un fet inèdit però previst.

L'altra conseqüència afecta directament a la CUP. Aquesta formació ha estat, i serà, la més perjudicada per les pròpies decissions (vaja, que s'han engegat un tret al peu). Així, molts dels seus nous votants i simpatitzants ja l'han abandonada i manifesten sense por que no tornaran a confiar en ella de cara a les eventuals eleccions del març. Més greu encara, les dimissions de regidors i alcaldes d'aquesta formació, la desvandada general de militants i, fins i tot, la renúncia a l'acta de diputat del seu actual cap visible: Antonio Baños. 

Però on hi ha vençuts, també hi ha vencedors. I no, no parlo dels partits unionistes que segueixen sent uns convidats de pedra a aquest bodevil i, dificilment, seran capaços d'oferir cap sortida real al problema presentat més enllà de garantir que ells portaran la "normalitat" (ja m'agradaria saber què vol dir "normalitat" per a ells). 

En aquest cas els vencedors son Artur Mas i CDC. Un partit i un president que anaven de baixada, que eren simples cadàvers amb moviment artificial, que seguien el corrent generalitzat per intentar salvar els mobles i recuperar la seva antiga posició. Volien guanyar temps i ho han aconseguit, amb escreix. 

Artur Mas estava caducat, pràcticament difunt i aquesta darrera presidència (buida de continguts) hagués estat el seu "cant del cigne". Sí, hagués passat a la història com el darrer president de la Generalitat autonòmica, i prou. 

CDC buscava encara el seu espai i els seus votants, aquells nous independentistes (ara es fan dir nacionalistes) que, davant d'una bona oferta (què vol dir bona?) no haguessin dubtat a frenar-ho tot i fer allò de que "qui dia passa, any empeny". I la oportunitat de redimir-se, de retrobar el seu espai li ha servit en safata la CUP... 

I a tot això, on queda Esquerra? Doncs és l'única força que intenta salvar el mandat del 27S alhora que és la única força que realment guanya amb les eleccions al març. Unes eleccions on es presentarien diverses opcions independentistes però de forma separada (ERC, CDC, CUP, SI...) però que es trobarien amb la següent situació: la inutilitat, demostrada, de SI, la traició efectuada per les CUP, el bagatge autonomista i de dretes de CDC... quin panorama!! 

Aquí l'únic que pesca és ERC. Hi ho saben, ho sabem. Però, pregunto. Què és més important? El partit o el país? La petita guerra autonomista o la gran revolució de la llibertat? 

No ens equivoquem, Junqueras no va començar ahir a fer campanya per al març. Va obrir la porta, potser la darrera porta, per evitar les eleccions que, finalment, portarien la victòria d'ERC. Se'n diu generositat, una generositat que no han sapigut trobar ni les CUP ni CDC, fins avui.

Empat? O hi ha alguna cosa més?

12 hores. Aquest va ser el temps que van necessitar els militants i simpatitzants de la CUP el passat diumenge 27 de desembre per adonar-se que es troben en un atzucac. Dotze hores d'assemblea, tres votacions ajustades i, finalment, un empat. No entraré a valorar les possibilitats matemàtiques o estadístiques que això passés o fos, simplement, possible. Tampoc valoraré els mecanismes de decissió d'aquesta formació política. Són ells els que trien i els que decideixen. O no.

I aquesta és la qüestió més greu, no s'han decidit.

Però, per què no s'han decidit? Massa sospites m'assalten  i cap d'elles és bona. Anem a veure-les.

1. Tupinada

Ja a les xarxes socials n'hi ha que han denunciat la suposada tupinada ocorreguda en aquella assemblea. Sembla que el sí a la investidura d'Artur Mas prenia una certa volada, que guanyava com a opció preferida però amb un marge just, molt just; i que alguns dels sectors més bel·ligerants amb el president en funcions van pressionar per anul·lar vots afirmatius fins aconseguir l'empat que ho deixa tot obert. Sincerament, rocambolesc, massa increible i, el pitjor de tot, aquesta "solució" no faria més que fer encara més gran la rassa existent entre els diversos sectors de la CUP. No solucionaria res i, a més, empitjoraria les coses. I encara més greu: si existeix tupinada o una sospita d'ella, no és millor denunciar-la de forma interna abans d'iniciar un nou episodi de la patètica "pressing CUP"?

2. Teatre

Tres mesos de negociació, dues assemblees, propostes i contrapropostes, articles a la premsa d'uns i altres, pactes parcials i pactes finals... Tot és molt conegut, és la dinàmica normal de la política: la negociació entre els representants escollits a les urnes per tal de lligar acords en que totes les parts obtenen petites victòries i pateixen petites derrotes. No tothom acaba content però s'arriba a un punt mig. Però, ai las!, les CUP tenen un sistema de funcionament assembleari i les decissions es prenen de baix a dalt. I a més, són conseqüents (o volen ser-ho) i mantenen, com a mínim, les aparences. Però és això, al final: teatre, i teatre del bo. Al final, serà el consell nacional (previst pel dia 2 de gener) qui acabarà decidint i molt probablement, com a mal menor, acceptarà la investidura de Mas.

3. Vertígen

L'independentisme, tradicionalment d'esquerres, sempre s'ha trobat del costat dels "bons", dels que només han denunciat els greuges i dels que oferiem un projecte nou. Però en comptades ocasions ha assolit el poder. I sempre ha passat el mateix, S'ha instal·lat una sensació de "vertígen", de por al poder que ens ha fet perdre de vista l'objectiu i, sobretot, com assolir-lo. Quelcom que la dreta no ha sofert, cert. I aquesta podria ser la situació patida per les CUP: han obtingut una gran capacitat d'influència i, per tant, es troben en una situació de poder sense estar plenament preparats per a aquesta. I apareixen les contradiccions i les pors. El "vertígen". Però cal tancar els ulls molt fort, omplir-se de valor i seguir endavant. La por, o la prudència, no ens ha de fer traidors. 

El mal menor

Arribats a aquest punt de bloqueig en que Junts pel Sí va obtenir la victòria electoral del 27 de setembre alhora que s'assolien les cotes més altes de l'independentisme polític sense ambigüitats, cal triar entre el mal. El mal major i el mal menor. El mal major ja el coneixem: immobilitat, noves eleccions amb un elevat grau d'incertesa (amb un creixement sospitat d'opcions que, ni es defineixen en la qüestió nacional ni tindran capacitat decissòria real) i un manteniment de l'statu quo nacional i social durant, com a mínim, quatre anys més. O bé el mal menor: acceptar la investidura d'un Artur Mas amb una motxilla carregada de polítiques de dretes i iniciar el procés de ruptura amb l'Estat espanyol i la construcció de la República Catalana en un termini màxim de 18 mesos (tenint en compte que ja n'hem perdut tres, de mesos). Ho tinc clar, trio mal menor i espero que els companys de viatge (i d'altres coses) de la CUP acabin fent aquesta tria també. Per responsabilitat, per valentia, per coratge.

Mandra, cansament i, sobretot, què hi fem a Madrid?

No ho negaré, el proper 20 de desembre em plantejava dues opcions: o bé quedar-me a casa o bé entaforar en un sobre tota la publicitat electoral que ens arribarà a casa i encavir-lo com pogués, a l'urna del meu col·legi electoral. Aquestes eren les opcions reals car, si em desconnectat, fem-ho bé. 

Però els esdeveniments i les "enquestes" (que per altra banda, no estan pensades per copsar la realitat si no per crear-la, però aquest seria un altre tema) fan que m'ho hagi replantejat.

Primer, la situació de bloqueig institucional, fa que després del 27S seguim sense govern, i van ja gairebé tres mesos!! Situació que ha posat a la nevera el procés independentista. Cal potser un revulsiu, un toc d'atenció que faci desencallar els mecanismes de desconnexió. 

Segon, la pujança d'opcions ja no només unionistes, si no descaradament recentralitzadores i que ofereixen, sense cap pudor, una solució no pactada si no simplement d'"aplicació de la llei", vaja, el que es coneix a tot arreu com a colonialisme: tu calla que jo sé el que et convé. O pitjor encara, cants de sirena que mai, mai, mai es faran realitat (i sap greu, no només per nosaltres, si no per aquelles persones de bona fe de l'estat espanyol que se les empassen). 

I tercer, cal fer les passes necessàries, cal anar filant prim i acabant de deixar clar que volem desconnectar, que estem desconnectant i la República catalana està apunt d'arribar. Cal deixar un missatge clar, més clar que el 27S encara. No podem cedir ni un mil·límetre de tot el que hem aconseguit i potser ara, encara no, no podem desconnectar i hem de fer un toc d'alerta, una amenaça seriosa i contundent de la millor manera que sabem fer-ho: votant i fent expressa la nostra voluntat a les urnes. Espantem-los, fem-los evident que tenen un problema i que no el saben ni el volen solucionar, el proper 20 de desembre anem-hi, votem i fem-ho per opcions clarament independentistes. Desbloquegem la situació, empenyem. I tot seguit, tibem del cable i desconnectem, però el 21 de desembre, no esperem més. 

FEM-HO perque diuen que és impossible i no ho sabem.

Eppur si muove...

Eppur si muove... amb aquestes paraules, dites en veu baixa, finalitzava la seva retractació Copèrnic, va reafirmar que la Terra, com a planeta, era al centre de l'univers, on restava immòbil i que la resta

d'astres giraven al seu voltant, vaja, la vella teoria geocèntrica, que ell mateix havia desmentit amb la ciència i que va ser substituïda per l'heliocentrisme que ell mateix defensava.

Doncs ara mateix, després d'un 27S un xic decepcionant, ens trobem en aquest punt. Existeix un "bloqueig" a la investidura de Mas i el franquisme sociològic creu haver aconseguit el seu objectiu: que ens barallem entre nosaltres.

Però no, no tot és el que sembla i resulta que ens anirem trobant sorpreses. CUP i Junts pel Sí han arribat a grans acords, el primer la declaració d'inici del procés independentista que ha desarmat completament l'Estat i si no, com obligar a fer allò que ja s'ha dit que no es farà?

Però la mostra ens va acabar d'arribar ahir, amb les condicions draconianes i completament colonials imposades pel "sinistre" d'economia espanyol Cristóbal Montoro per tal de concedir el darrer FLA a Catalunya: es concedeix una quantitat molt superior a la sol·licitada (de 2600 milions a una mica més de 3000) però amb el total control per part de l'Estat del destí d'aquests "ajuts".

Que bé, parlar d'"ajuts" i fer-ho del FLA és ser ja cínic. Primer, el Fons de Liquiditat Econòmica es nodreix dels imposts de tots els espanyols (i de moment, administrativament, bona part dels catalans ho som, que no tots), Catalunya segueix aportant un 20% d'aquests imposts (per tant, podriem dir que el 20% del FLA ja és "nostre") però el més roí de tot plegat és que el FLA és un préstec que fa l'Estat a les Comunitats Autònomes, que és clar, aquestes han de retornar... alhora que distribueix, tard, malament i amb objectius dubtosos els imposts recaptats. I si a més a més, tenim en compte que el tipus d'interès aplicat al FLA és molt superior als tipus d'interès que existeixen en mercats internacionals aplicats al deute sobirà, ja hem arribat al cap del carrer.

El FLA no és una ajuda, és una gran trampa. Té com a objectiu forçar la insostenibilitat del sistema financer de les CCAA (totes excepte les d'Euskadi i Navarra, que no el "necessiten", curiosament...) i fer que l'Estat les hagi d'anar rescatant periòdicament fins que aquestes ja no puguin més. Vaja, per si no havia quedat clar, és una recentralització encoberta i a ritme lent però sostingut.

Però hem de dir, novament, gràcies. Sí algú creia que el procés entrava en la seva darrera fase, terminal, moribund, ens arriba una nova alenada d'aire fresc des d'on sempre ens ajuden, des d'un estat que prefereix ofegar i humiliar a acceptar la voluntat democràtica i el pacte. Gràcies, si algú encara creia que havíem de patir (que no, que segur que es posaran d'acord...) ens acaben de confirmar que eppur si muove.

Una anàlisi a correcuita del 27S

Tant temps esperant i ja ha passat. 

El passat diumenge, 27 de setembre, es produïen les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions especials, diferents, no només pel marcat caràcter plebiscitari d'aquestes (que alguns negaven però que finalment han abonat). El primer aspecte que les ha fet diferent ha sigut la participació, que s'ha enfilat fins gairebé el 78%, quan els màxims històrics en unes eleccions autonòmiques eren propers al 60%. Això sol ja ha permés fer caure un dels mites de l'unionisme: per primera vegada la "majoria silenciosa" ha sortit i s'ha expressat, però, oh! sorpresa! no ho ha fet del tot com ells voldrien.

La segona qüestió ha sigut el caràcter plebiscitari. Era un plebiscit o no. Des de l'unionisme es va anar negant aquest extrem fins que varen veure els resultats. Si simplement sumem els vots de les candidatures netament independentistes (JxS i CUP) al SÍ i la resta els incloem al NO, el plebiscit s'ha perdut ja que 1957348 vots (el 47.74%) eren favorables a la independència mentre que el No ha obtingut 2120586 vots (el 52.26%). Certament, hem perdut. Però casualment, la distribució d'escons ha facilitat la victòria del Sí (de forma contundent amb 72 diputats independentistes) en aquest aspecte.

Però aquesta és una anàlisi tramposa i per diverses raons. La primera, és que l'unionisme es va negar a donar caràcter plebiscitari a aquesta contesa, si així ho hagués sigut, haguessin permés un referèndum. La segona raó és que se sumen vots al no que potser, i tal i com algunes formacions han dit ja, es decantarien cap al Sí, fent variar el resultat.

Així, hauriem de dir que el Sí compta amb 1957348 (48%) vots, el No estricte compta amb 1605563 (39.37%)vots i el vot indefinit suma 515023 (12.63) sufragis, això fa variar, i molt, el resultat del plebiscit, que en un cas de Sí-No quedaria distribuït en un 54.94% pel Sí i un 45.06% pel No. Hem guanyat, en vots i en escons i això segueix endavant. I si no ho veuen clar, ja saben què han de fer: referèndum vinculant. 

Fent aquesta lectura, és evident què hauria de passar ara, però no obstant això, els càlculs són ambigus, insuficients i per què no dir-ho, fins i tot tramposos.

La victòria de Junts pel Sí tampoc és suficient, per si sola, per iniciar un procés de trencament tal i com aquest estava establert per aquesta formació, cal un consens amb altres forces polítiques independentistes (CUP) i "dubitatives" que matisaran el full de ruta.

Ara, doncs, s'obre un espai d'una certa incertesa. 

Els pactes son limitats, ja que les ofertes també ho son. Així, i sense entrar al detall, les CUP podrien vetar Artur Mas com a president a canvi de mantenir el termini de 18 mesos proposat per Junts pel Sí, o bé podrien acceptar Mas com a president, a canvi d'escurçar els terminis. 

Cap de les dues opcions acaba de ser la bona, pel meu gust, però en una partida com aquesta cal arribar a consens i "sacrificar" algunes peces pel camí. I tothom ho haurà de fer; però ens en sortirem.

Quina serà la tria final? S'accepten apostes.