Illes Falkland

Han passat més de trenta anys des de la Guerra de les Malvines però l'enclavament britànic de les Flakland, reclamat per l'Argentina, torna a estar de moda.

Durant aquest cap de setmana s'ha celebrat en aquest arxipèlag austral, habitat per encara no 3000 persones, un referèndum amb l'objectiu d'establir l'actual estatus polític de les illes. El resultat no deixa lloc a dubtes, un 98,9% dels habitants amb dret a vot de les illes ha decidit que volen mantenir-se com a un territori d'ultramar de la Gran Bretanya.

Aquest fet, no obstant no fa callar les reclamacions argentines, basades en uns drets històrics més que dubtosos. 

Fent paral·lelismes amb l'Estat Espanyol podríem parlar dels casos de Ceuta, Melilla i, en menor mesura, les Illes Canàries, reclamades com a vàlvula d'escapament quan hi ha algun rebrot social contrari al règim al Marroc. 

El règim alauita reclama des de fa anys la possessió d'aquests enclavaments africans en contra de, segons sembla, la voluntat majoritària dels seus habitants, i és clar, l'oposició frontal dels successius governs espanyols. 

Potser una solució per dirimir i tancar definitivament aquest contenciós seria prendre exemple de les Falkland, convocar un referèndum en aquests territoris per a que els seus habitants puguin esgrimir un argument real i de pes davant de l'ONU fent callar les reclamacions irredentistes del Marroc. És clar que aquesta és una opció perillosa per a Espanya ja que concedir el "dret a decidir", encara que sigui per confirmar una situació com l'actual, per a un determinat territori pot suposar, i de fet ho suposaria, permetre el mateix exercici democràtic a d'altres territoris que, com Catalunya o Euskadi, tenen com a objectiu trencar amb l'Estat espanyol.

Totalitarisme

Aquesta setmana ha finalitzat amb la polèmica oberta per les declaracions realitzades per l'ex-president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra en les que qualificava de "feixista" "totalitari" i "colpista" el president Mas pel procés que aquest s'ha vist a dirigir cap el dret a l'autodeterminació de Catalunya (diguem-ho sense eufemismes d'una vegada).

Les declaracions d'Ibarra sempre han sigut polèmiques ja que és una persona que, si alguna cosa l'ha caracteritzat, és la seva manca de "tacte" polític o, dit d'una altra manera, la seva sinceritat. 

No obstant això en aquesta ocasió, com en moltes altres ha pixat fora de test.

Entendre que dirigir un procés com el català, en el que una gran majoria de la població (el 55% segons el darrer CEO) entén que la independència és la millor solució per al país, és optar per ubicar-se en el feixisme o el totalitarisme és com a mínim, demagògic. La defensa de la Constitució espanyola que fan determinats sectors de l'espanyolisme més ranci és una mostra més d'aquest totalitarisme. El compliment de la legalitat no pot ser mai una excusa per a negar el principi de la democràcia. Si bé les lleis han estat fetes per a ser complides aquestes són humanes i no divines, i per tant, estan supeditades a la voluntat dels homes, que les poden canviar quan aquestes ja no són útils. Concepte que, des de mentalitats tant poc democràtiques com les que mostren els polítics espanyols, és difícil d'entendre.

Les declaracions d'Ibarra, i altres exabruptes com la destitució del Fiscal General de Catalunya, Martínez Sol, només faran que accelerar el procés i el tancament de les opcions "legals" a una sortida de Catalunya de l'Estat espanyol només faran que donar-nos una major raó i necessitat. 

Potser sí que l'haurem de declarar "heroi indepe"...

Quo Vadis PSC

Quo Vadis és la pregunta que, segons l'evangeli, fa Déu a Pere quan aquest marxa de Roma moments abans del seu martiri, l'any 64.  Literalment, "on vas?". Una pregunta pertinent en aquests dies, tant pel canvi de pontificat com pel canvi produït en el sí del PSC.

I és que el procés sobiranista català ha aconseguit ja, en certa mesura, una primera victòria i un primer alliberament. Després de 36 anys de "democràcia" el PSC ha votat al Congreso de los Diputados madrileny una cosa diferent del seu partit "germà" espanyol el PSOE. Es tracta de la proposta per instar, des del congrés, el govern espanyol a iniciar un diàleg que permeti avançar, de forma democràtica, en el dret a decidir dels catalans.

La votació no va ser cap sorpresa. Rotunda majoria contrària a aquesta possibilitat i cop de porta a qualsevol possibilitat de diàleg i pacte. Un altre tema...

Ara bé, en aquest cas el PSC s'ha desmarcat del PSOE i, per fi, s'ha situat del costat de la democràcia i de la voluntat majoritària dels catalans: volem ser preguntats i volem respondre a la pregunta, simplement. El gest és important ja que tot i que defensin altres opcions a les independentistes (el no, el federalisme, el que sigui) sí accepten la possibilitat de que aquesta pregunta es faci. 

El gest és important i sembla respondre a la rebelió interna a les files del socialisme català, allunyat cada cop més d'una direcció escollida a dit (sí, a dit, no hi va haver primàries per "falta de temps") que s'ha mostrat contrària al procés sobiranista i, en certa mesura, al dret a decidir. Una correcció feta aquesta setmana que, per altra banda, genera dubtes importants. El PSC es sumarà, amb el temps, al sobiranisme? Vol simplement, recuperar espais perduts per "frenar" el procés? És una maniobra de la directiva i, sobretot, Pere Navarro, per consolidar el seu paper dirigent? Carme Chacón es farà militant del PSOE? Hi haurà, com reclamen alguns "barons" un desembarcament del PSOE a Catalunya?

Moltes preguntes, molts dubtes que només el temps serà capaç de resoldre.

Votar, o no votar.

Aquesta setmana s'està produïnt el "Debate sobre el estado de la Nación" al Congreso madrileny. És aquest un debat especialment marcat per diverses qüestions: la crisi econòmica i les seves conseqüències (desnonaments, atur, retallades...), la corrupció política, que ha esquitxat fins i tot les més altes esferes de l'Estat (monarquía inclosa), i, finalment, el procés cap a la independència catalana.

Ja hem parlat anteriorment de la necessitat de realitzar una profunda regeneració democràtica i de la necessitat de què aquesta es dugui a través de mecanismes profundament democràtics. No cal, doncs, incidir en aquesta qüestió.

Veiem a començaments de setmana (i de fet, és un argument ja antic) que el president espanyol, Mariano Rajoy, deia que la "majoria dels catalans no volen la independència". I ho afirmava sense donar opcions a que aquesta afirmació sigui confirmada de forma democràtica i inapel·lable: democràticament per via d'un referèndum. 

Tot i la falsedat d'aquesta afirmació (que si voleu és discutible) el fet de no voler preguntar denota una certa por, que, sembla confirmada per les dades que ahir feia públic el Centre d'Estudis d'Opinió. 

La bona notícia és que, l'independentisme segueix creixent, de la mateixa manera que ho fan, en intenció de vot, les opcions que reclamen el dret d'autodeterminació. I mentrestant, l'Estat només és capaç de reaccionar enviant la Guàrdia Civil a controlar banderes, afirmant que no hi haurà cap procés (que ells l'impediran) i generant cortines de fum que els hi surten malament. Un exemple, sembla ser que l'espionatge a Sánchez Camacho realitzat per Método 3 fou un encàrrec del mateix PP, curiós, oi?

Serveis d'intel·ligència

Per si no teniem prou amb els casos de corrupció que han anat esquitxant la política catalana i espanyola en les darreres setmanes, a mitja setmana ens sorprenien les notícies sobre espionatge entre partits catalans (bé, més ven dit entre filials de partits espanyols a Catalunya).

Aquests suposats casos d'espionatge afectaven el Partit Popular de Catalunya i, de forma indirecta, CiU, treballs "d'informació i seguretat" que, suposadament, hauria encarregat el PSC a l'empresa Método 3. 

Més enllà de la consideració d'absurd, irresponsable i esperpèntic (a més a més d'ilegal) d'aquests pràctiques cal constatar un fet. Si, tal i com afirma el PP, aquelles converses espiades les van mantenir amb l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola i sobre els pressumptes desviaments de capitals d'aquest. Per què aquesta bona senyora no va anar directament a la polícia? Quin motiu ocult hi ha en aquesta trobada? Desprestigiar CiU, el procés sobiranista? 

Si el PP té proves, per què no ho denuncia? Si el PSC ho sap per què calla?

L'espionatge polític, industrial o militar existeixen, són pràctiques, com a mínim, immorals, però més greu és que aquest es toleri i s'utilitzi per part de forces polítiques suposadament "democràtiques" que, a l'hora de la veritat, fan gala d'un maquiavelisme de manual. 

Cal una regeneració democràtica profunda i potser un procés constituent nou sigui el camí més indicat.