Tots a l'atur

Aquesta setmana arriba al seu final amb una notícia desesperançadora, trista i fins i tot esborronadora. 

L'estat espanyol ha assolit un nou rècord, més de 6 milions d'aturats, cosa que suposa un 27% d'atur. Catalunya no està gaire millor, un 24,5% de la seva població activa es troba també en situació d'atur (més de 900.000 persones) i la major part d'aquestes sense cap tipus d'ingrés, i el que potser és encara més perillós. El 57% dels joves espanyols (d'entre 16 i 24 anys) també es troben a l'atur.

Aquesta és una situació que a mitjà i llarg termini és insuportable per a qualsevol societat. Primer, per què l'economia no pot reflotar de cap manera. La base del capitalisme, sistema que està fallant, es troba en el consum, si bona part de la població no té ingressos, el consum es retreu i, per tant, l'economia es contrau, l'austeritat mata el capitalisme, així de senzill. 

Per altra banda, es produeix un fenòmen que encara ens empobreix més: la fugida de joves treballadors, i els primers a fer-ho són aquells que més ben preparats estan, persones que, tal i com està organitzat el nostre sistema públic d'ensenyament ens han costat a tots una gran inversió. Literalment estem expulsant talent i regalant-lo a d'altres economies i societats. Aquí, doncs, resten o bé els mediocres o bé els covards.

Un altre greuge que provoca aquesta situació és que comencen a perillar altres elements de l'estat del benestar: els ingressos minven desesperadament, a l'hora que les despeses augmenten. La principal font d'ingressos de l'Estat espanyol procedeixen de les rendes del treball i aquestes desapareixen a ritmes accelerats. Per altra banda, sanitat, ensenyament, polítiques socials (on podriem incloure les prestacions per desocupació) i les pensions, augmenten. Insostenible.

Cal una reforma en profunditat del mercat de treball i sobretot, de la política impositiva, ja que actualment els que més tenen no són els que més paguen (mecanismes com les SICAV permeten evadir de forma legal un gran nombre de capitals) o encarem aquesta situació o ens veurem abocats al desastre.

Catalunya, en el seu procés, ha d'estar molt atenta a aquesta situació i actuar en conseqüència. El futur Estat català ha de ser capaç de crear una estructura que premii el talent i que eviti, com més millor, una situació com l'actual.

Passar a l'acció

Avui arrenquen els treballs de forma oficial del Consell Assessor per a la Transició Nacional, la notícia sembla bona d'entrada però anuncia treballs lents i condicionats en certa mesura per altres processos nacionals similars al català, sobretot l'escocès.

Per altra banda, dimecres coneixíem la interlocutòria del TSJC respecte a les diverses sentencies sobre la immersió lingüística en català i el paper del castellà com a llengua vehicular que estableix, contra tota lògica (de sentit comú i democràtica), que si un sol alumne ho demana (convertida en l'exitosa etiqueta a Twitter de #siunsolalumnehodemana) tot el grup haurà de rebre l'ensenyament en castellà i no en la llengua pròpia de la Nació. Aquest és l'enèsim atac a la llengua però és molt més que això. És un nou atac a la convivència, al model de país que entre tots hem construït (i que seguim construint), al propi sentit comú i, fins i tot, a la democràcia car s'estableix que la minoria s'imposarà a la majoria (com deixa molt clar un dels pares denunciants).

Per altra banda, i aplicant aquest principi, els tres representants d'ERC al Congreso de los Diputados van voler intervenir en català, essent privats de la paraula. 

Una autèntica estratègia colonialista.

Fins aquí, un nou memorial de greuges. L'acció però ha d'arribar i és el moment idoni. La setmana passada parlàvem de la fiscalitat i és una bona manera d'arrencar, l'altre ja fa temps que els docents d'aquest país l'apliquen. Amb la llengua NI UN PAS ENRERE!!

Fiscalitat

Ja hem sabreu perdonar per l'aturada per Divendres Sant. Com gairebé tothom estava de vacances i vaig aprofitar el dia per altres menesters, com ja us podieu imaginar. 

Un cop tornats de les vacances ens sorprèn (bé, des de fa un temps ja no ens sorprèn gaire) una nova campanya de la renda. Vaja, que ens toca passar comptes un any més amb Hisenda. Ara demanarem l'esborrany, el comprovarem, confirmarem, modificarem, farem la declaració i esperarem que ens surti negativa o, com a mínim, que ens toqui pagar poc. I a més hem de passar comptes amb una administració que, als catalans, ens és, a més d'estrangera, hostil. 

Però no hi ha cap més remei perquè si no passes per aquest adreçador encara és pitjor!!

Bé, això de que no hi ha cap més remei... Existeix l'opció de denunciar aquesta situació d'espoli fiscal permanent mitjançant accions reivindicatives (i que tenen el seu reflex pràctic, cal dir-ho) com les que ens proposen desde la plataforma Catalunya diu Prou. 

Aquestes consisteixen en fer la declaració, com cada any, i afegint-hi algunes petites modificacions, presentar-la en qualsevol oficina de l'Agència Tributària de Catalunya. Com podreu comprovar, és del tot legal, però té un component important: d'aquesta manera es farà efectiva i visible la nostra voluntat de que, com a mínim els nostres impostos es quedin a casa nostra i no serveixin per mantenir un sistema que no és que sigui insolidari, és un robatori.

Xipre i com volen que funcioni l'economia

Ja ha passat. La Unió Europea castigarà els estalviadors xipriotes per tal de recuperar els diners del rescat bancari al que aquesta illa de la Mediterrània oriental (i dividida, de fet, en dos estats) habitada per poc més d'un milió de persones s'hi ha vist abocada per l'actual crisi financera. 

La solució que la UE ha trobat per garantir el retorn dels diners prestats és la d'imposar un impost a tots els dipòsits bancaris, gravant-los entre un 6,75 i un 9,99% (bé, aquestes eren les dades inicials, ara s'han rebaixat els tipus) matitzades pel govern xipriota que, després de la pressió popular i el pànic subsegüent ha decidit no gravar els dipòsits menors de 20.000€.

Conceptualment, estic a favor d'aquest impost, però per als grans dipòsits (superiors als 100.000€) ja que solen correspondre a societats que troben mecanismes per evitar el pagament d'impostos, com un mecanisme que eviti, o palii, l'evasió fiscal.

Ara bé, en aquest cas l'estratègia falla per la seva base. El gran prestatari europeu (i de Xipre) és Alemanya que amb aquesta maniobra simplement vol garantir que els seus bancs recuperin les inversions fetes "alegrement" en el passat, vaja, el que està passant a tot Europa.

Tot es basa en una perversió del sistema financer i econòmic. Mentre els recursos econòmics (diners) han servit per al consum o l'estalvi l'economia ha funcionat, quan aquests recursos es destinen, simplement, a pagar un deute contret per altres instàncies a través de mecanismes dubtosos i, en el millor dels casos, abusius, el sistema falla i comença a fer aigües. El problema és que els responsables no paguen els seus errors i ho ha de fer, com sempre, el poble, el més dèbil i el menys responsable de la situació.

L'economia no es podrà recuperar amb mesures d'austeritat espartana ni tampoc restringint el consum i l'estalvi, però sembla que les ments pensants de l'economia europea no se n'adonin. O potser el pla és un altre, molt més perillós: crear una Europa de dues velocitats.

L'esquema superior, com funciona l'economia domèstica "normalment".  El segon esquema, el model que intenta imposar Europa, amb les seves conseqüències.

Mentides sobre Catalunya

Bergadana, teler mecànic de producció catalana (s.XIX)

Aquest mes de març la revista Sàpiens ens presenta un dossier amb les 10 mentides més repetides de la història de Catalunya. Com sempre, aquesta revista ens ofereix algunes de les claus i les respostes més encertades de la nostra història i elimina mites que fins ara s'havien considerat com a veritats "irrefutables" per a determinats sectors. 

Destaca entre aquestes deu mentides una que per repetida i curiosa encara es fa més increïble; parlem de l'argument espanyolista de que, sense Franco, la industrialització catalana no hagués estat possible. 

Clama al cel aquesta afirmació ja que, d'un sol cop de ventall, s'eliminen prop de 200 anys d'història no només de Catalunya si no d'Espanya. 

Com molt bé s'explica en aquest article la industrialització catalana comença molt abans del segle XX, de fet ja en tenim mostres al segle XVIII, seguint els corrents industrialitzadors que es produeixen al nord d'Europa. Aquesta es desenvolupa al llarg del segle XIX generant models industrials propis del país i que no es repeteixen enlloc més com ara son les colònies industrials.

Per altra banda, aquest procés industrialitzador provoca l'aparició de noves classes socials i organitzacions (patronals, sindicals...) que porten a la modernització del país. Finalment, també desemboca en una diferenciació política entre Catalunya i la "resta" d'Espanya: la divisió entre lliurecanvistes i proteccionistes, amb totes les conseqüències polítiques i històriques d'aquest fet.

Si alguna cosa debem al "Generalísimo" és l'intent de desindustrialització del país, que es va concretar en els intents d'allunyar inversions tant importants com acabaria sent la factoria de la SEAT a Martorell, ubicació imposada per la italiana FIAT. Un fet que lliga bastant amb l'amenaça de deslocalització empresarial en cas d'assolir la independència.